46

Arnau restava agenollat davant de la seva Mare de Déu de la Mar mentre els sacerdots celebraven els oficis de —la Pasqua. Va entrar a Santa Maria amb Elionor; l’església era plena com un ou, però la gent es va apartar perquè pogués arribar a la primera fila. Va reconèixer els seus somriures: aquest li havia demanat un préstec per a la seva barca nova; aquell li havia lliurat els seus estalvis; l’altre hi havia anat a manllevar el dot de la seva filla; aquell encara no li havia tornat el pactat. Aquest últim mirava el terra. Arnau se li va aturar al costat i per a desesperació d’Elionor li va oferir la mà.

—La pau sigui amb tu —li va dir.

Els ulls de l’home es van il·luminar i Arnau va prosseguir el recorregut fins a l’altar major. Això era tot el que tenia, li deia a la Mare de Déu: gent humil que l’apreciava a canvi d’ajuda. Joan estava perseguint el pecat, i de Guillem, no en sabia res. Quant a Mar, què en podia dir?

Elionor li colpejà el turmell, i quan se la va mirar el va instar amb gestos que s’aixequés. «Que has vist mai un noble que s’estigui de genolls tanta estona com tu?», li havia recriminat en diverses ocasions. Arnau no li va fer cas, però Elionor va insistir amb els copets als turmells.

«Això és el que tinc, mare. Una dona que es preocupa més de les aparences que d’una altra cosa, llevat que la faci mare. Ho hauria de fer? Només vol un hereter, només vol un fill que li garanteixi el futur». Elionor va continuar amb els cops. Quan es va girar cap a ella, amb la mirada li va indicar els altres nobles que hi havia a Santa Maria. Alguns estaven drets, però la majoria estaven asseguts; només Arnau continuava prostrat.

—Sacrilegi!

El crit va ressonar a tota l’església. Els sacerdots van callar. Arnau es va aixecar i tots es van girar cap a l’entrada principal de Santa Maria.

—Sacrilegi! —es va tornar a sentir.

Uns quants homes es van obrir pas fins a l’altar cridant «Sacrilegi, heretgia, dimonis… i jueus!». Anaven a parlar amb els sacerdots, però un d’ells es va dirigir a la feligresia:

—Els jueus han profanat una hòstia sagrada —va cridar.

Una remor es va elevar entre la gent.

—No en tenen prou d’haver matat Jesucrist —va tornar a exclamar el primer des de l’altar—, sinó que també han de profanar el seu cos.

La remor inicial es va convertir en una cridòria. Arnau es girava cap a la gent però la seva mirada va topar amb la d’Elionor.

—Els teus amics jueus —li va dir ella.

Arnau sabia a què es referia la seva esposa. Des del matrimoni de Mar li resultava insuportable estar a casa i moltes tardes anava a veure el seu amic, Hasdai Cresques, i es quedava xerrant amb ell fins molt tard. Abans que Arnau pogués respondre a Elionor, els nobles i prohoms que els acompanyaven en els oficis es van sumar als comentaris i van discutir entre ells:

—Volen continuar fent patir Crist després de mort —va dir un.

—La llei els obliga a mantenir-se a casa seva durant la Pasqua, amb les portes i les finestres tancades; com ho poden haver fet? —va preguntar el del costat.

—Es deuen haver escapat —va afirmar l’altre.

—I els nens? —va intervenir una tercera—. Segur que també deuen haver raptat algun nen cristià per crucificar-lo i menjar-se-li el cor…

—I beure-se-li la sang —es va sentir.

Arnau no podia apartar la vista d’aquell grup de nobles enfurismats. Com podia ser…? La seva mirada es va encreuar de nou amb la d’Elionor. Somreia.

—Els teus amics —va repetir la seva esposa amb sorna.

En aquell moment tot Santa Maria començà a clamar venjança. «Al call!», s’anaven atiant els uns als altres al crit d’«heretges!» i «sacrílegs!». Arnau va veure com es precipitaven cap a la sortida de l’església. Els nobles no es van pas quedar enrere.

—Si no t’afanyes —va sentir que li deia Elionor—, et quedaràs fora del call.

Arnau es va girar cap a la seva muller; després es va mirar la Mare de Déu. La cridòria s’anava perdent al carrer de la Mar.

—D’on surt tant d’odi, Elionor? Que no tens tot el que desitges?

—No, Arnau. Saps que no tinc el que desitjo i potser és això el que entregues als teus amics jueus.

—A què et refereixes?

—A tu, Arnau, a tu. Saps prou bé que mai has complert les teves obligacions conjugals.

Durant uns instants, Arnau va recordar el gran nombre d’ocasions en què havia rebutjat els acostaments d’Elionor; primer amb delicadesa, mirant de no fer-li mal, després amb brusquedat, sense contemplacions.

—El rei em va obligar a casar-me amb tu, no em va dir res de satisfer les teves necessitats —li etzibà.

—El rei no —va respondre ella—, però l’Església sí.

—Déu no em pot obligar ajeure amb tu!

Elionor va encaixar les paraules del seu marit amb la vista fixa en ell; després, molt a poc a poc, es va girar cap a l’altar major. S’havien quedat sols a Santa Maria… fora de tres sacerdots que estaven en silenci escoltant la discussió del matrimoni. Arnau també es va girar cap als tres sacerdots. Quan els cònjuges es van tornar a mirar, Elionor va abaixar la vista.

No va dir res més. Arnau li va donar l’esquena i s’encaminà cap a la sortida de Santa Maria.

—Vés-te’n amb la teva amant jueva —va sentir que li cridava Elionor des de darrere seu.

Una esgarrifança va recórrer la columna vertebral d’Arnau.

Aquell any tornava a ocupar el càrrec de cònsol de mar. Vestit de gala, es va encaminar cap a la jueria; els crits de la multitud anaven en augment a mesura que passava pel carrer de la Mar, la plaça del Blat, la Baixada de la Presó, fins a arribar a l’església de Sant Jaume. El poble clamava venjança i s’arraïmava davant d’unes portes defensades per soldats del rei. Malgrat el tumult, Arnau es va obrir pas amb una certa facilitat.

—No es pot entrar al call, Honorable Cònsol —li va dir l’oficial de guàrdia—. Estem esperant ordres del lloctinent reial, l’infant En Joan, fill de Pere III.

I van arribar les ordres. L’endemà al matí, l’infant En Joan va disposar la reclusió de tots els jueus de Barcelona a la sinagoga major, sense aigua ni menjar, fins que apareguessin els culpables de la profanació de l’hòstia.

—Cinc mil persones —remugà Arnau al seu despatx de la llotja quan li van comunicar la notícia—. Cinc mil persones amuntegades a la sinagoga sense aigua ni menjar! Què se’n farà de les criatures, dels nounats? Què espera l’infant? Quin imbècil pot esperar que algun jueu es declari culpable de la profanació d’una hòstia? Quin estúpid pot esperar que algú es condemni a mort?

Arnau va clavar un cop de puny a la taula del seu despatx i es va alçar. El bidell que li havia comunicat la notícia es va espantar.

—Avisa la guàrdia —li ordenà Arnau.

El Molt Honorable Cònsol de mar va recórrer la ciutat de pressa, acompanyat per mitja dotzena de missatges armats. Les portes del call, vigilades encara per soldats reials, eren obertes de bat a bat; al davant, la gentada havia desaparegut però hi quedaven poc més d’un centenar de curiosos que intentaven treure el cap per mirar a dins malgrat les empentes que els clavaven els soldats.

—Qui hi ha al comandament? —va preguntar Arnau a l’oficial de la porta.

—El veguer és a dins —va assenyalar l’oficial.

—Aviseu-lo.

El veguer no va trigar a comparèixer.

—Què desitges, Arnau? —li va preguntar, oferint-li la mà.

—Parlar amb els jueus.

—L’infant ha ordenat…

—Ja ho sé —el va interrompre Arnau—. Per això mateix hi he de parlar. Tinc molts procediments en marxa que afecten els jueus. Haig de parlar amb ells.

—Però l’infant… —va continuar el veguer.

—L’infant viu de les aljames! Dotze mil sous anuals li han de pagar per disposició del rei. —El veguer va assentir amb el cap—. L’infant tindrà interès que surtin els culpables de la profanació, però tingues per segur que també en tindrà perquè els assumptes comercials dels jueus segueixin el seu curs; en cas contrari… Tingues en compte que la jueria de Barcelona és la que contribueix més a aquests dotze mil sous anuals.

El veguer no va dubtar i cedí el pas a Arnau i la seva comitiva.

—Són a la sinagoga major —li va dir mentre passava pel seu costat.

—Ja ho sé, ja ho sé.

Per bé que tots els jueus estaven reclosos, l’interior de l’aljama era un formiguer. Sense parar d’avançar, Arnau va veure un eixam de frares negres que es dedicava a inspeccionar cadascuna de les cases dels jueus a la recerca de l’hòstia sagnant.

A les portes de la sinagoga, Arnau va topar amb una altra guàrdia reial.

—Vinc a parlar amb Hasdai Cresques.

L’oficial que estava al comandament va intentar oposar-s’hi, però el que els acompanyava li va fer un gest afirmatiu.

Mentre esperava la sortida d’Hasdai, Arnau es va girar cap al call. Les cases, totes amb les portes de bat a bat, oferien un espectacle deplorable. Els frares hi entraven i en sortien, moltes vegades amb objectes, que ensenyaven a altres frares, els quals els examinaven, feien que no amb el cap i els llençaven a terra, on es veien ja un munt de pertinences d’aquella gent. «Qui són els profanadors?», pensava Arnau.

—Honorable —va sentir que li deien a l’esquena.

Es va girar i va veure Hasdai. Durant uns segons va contemplar aquells ulls, plorosos pel saqueig a què sotmetien la seva intimitat. Arnau va ordenar a tots els soldats que s’apartessin d’ells. Els missatges van obeir, però els soldats reials van continuar al costat de la parella.

—Que us interessen els assumptes del Consolat de Mar? —els va preguntar Arnau—. Retireu-vos al costat dels meus homes. Els assumptes del consolat són secrets.

Els soldats van obeir a contracor. Arnau i Hasdai es van mirar.

—M’agradaria abraçar-vos —li va dir Arnau quan ja ningú no els podia sentir.

—No ho hem de fer.

—Com esteu?

—Malament, Arnau. Malament. Els vells importem ben poc, els joves aguantaran, però les criatures ja fa hores que no mengen ni beuen. Hi ha uns quants nadons; quan a les mares se’ls acabi la llet… Tot just fa unes hores, Arnau, però les necessitats del cos…

—Us puc ajudar?

—Nosaltres hem intentat negociar, però el veguer no ens vol atendre. Saps prou bé que només hi ha una manera: comprar la nostra llibertat.

—Quant puc arribar a…?

La mirada d’Hasdai li va impedir de continuar. Quant valia la vida de cinc mil jueus?

—Confio en tu, Arnau. La meva comunitat està en perill.

Arnau va estendre la mà.

—Confiem en tu —repetí Hasdai acceptant el comiat d’Arnau.

Arnau va tornar a passar enmig dels frares negres. Havien trobat ja l’hòstia sagnant? Els objectes, ara fins i tot mobles, es continuaven amuntegant pels carrers de la jueria. Va saludar el veguer en sortir. Aquella mateixa tarda li demanaria audiència, però quant s’havia d’oferir per la vida d’un home? I per la de tota una comunitat? Arnau havia negociat amb tota mena de mercaderies —teles, espècies, cereals, animals, vaixells, or i plata—, coneixia el preu dels esclaus, però quant valia un amic?

Arnau va sortir del call, va tombar cap a l’esquerra i va enfilar pel carrer dels Banys Nous; va travessar la plaça del Blat i en arribar a la cantonada amb Montcada, on tenia la casa, s’aturà en sec. Per què? Per trobar Elionor? Va girar cua amb la intenció de tornar cap al carrer de la Mar i baixar a la seva taula de canvis. Des del dia en què va consentir al matrimoni de Mar… des d’aquell dia, Elionor l’havia perseguit sense descans. Primer astutament. Si fins aleshores mai no li havia dit «estimat»! Mai no s’havia preocupat pels seus negocis, pel que menjava o senzillament per com es trobava. Quan aquella tàctica li va fallar, va decidir atacar de front. «Sóc una dona —li va dir un dia. No li devia agradar la mirada amb què li respongué Arnau perquè no va continuar… fins al cap d’uns dies—: Hem de consumar el nostre matrimoni; estem vivint en pecat».

—Des de quan t’interessa tant la meva salvació? —va respondre Arnau.

Elionor no va parar malgrat els exabruptes del seu espòs i finalment va decidir parlar amb mossèn Juli Andreu, un dels sacerdots de Santa Maria, per exposar-li l’assumpte. Ell sí que tenia interès en la salvació dels seus fidels, entre els quals Arnau era un dels més estimats.

Davant del sacerdot, Arnau no es podia excusar com ho feia amb Elionor.

—No puc, mossèn —li va respondre quan el va escometre un dia a Santa Maria.

Era cert. Just després del lliurament de Mar al cavaller de Ponts, Arnau havia intentat oblidar la noia i, per què no?, crear la seva pròpia família. S’havia quedat sol. Totes les persones que estimava havien desaparegut de la seva vida. Podia tenir fills, jugar amb ells, abocar-s’hi i trobar-hi allò que li faltava, i tot plegat només ho podia dur a terme amb Elionor. Però quan la veia que se li arrambava, que el perseguia per les estances del palau o li sentia la veu, falsa, forçada, tan diferent d’aquella amb què l’havia tractat fins aleshores, tots els seus plantejaments s’ensorraven.

—Què vols dir, fill? —li va preguntar el sacerdot.

—El rei em va obligar a casar-me amb Elionor, però mai no em va preguntar si m’agradava la seva pupil·la.

—La baronessa…

—La baronessa no m’atrau. El meu cos s’hi nega.

—Et puc recomanar un bon metge…

Arnau va somriure.

—No, no. No es tracta d’això. Físicament estic bé; simplement és que…

—Doncs t’has d’esforçar per complir les teves obligacions matrimonials. Nostre Senyor espera…

Arnau va aguantar la tirallonga del sacerdot fins que es va imaginar Elionor explicant-li mil històries. Què s’havien cregut?

—Miri —el va interrompre—, jo no puc obligar el meu cos a desitjar una dona que no desitja. —El sacerdot estava a punt d’intervenir, però Arnau l’hi va impedir amb un gest—. Vaig jurar que seria fidel a la meva esposa, i això faig: ningú no em pot acusar del contrari. Reso amb molta freqüència i dono diners a Santa Maria. Tinc la impressió que si contribueixo a alçar aquest temple expio les debilitats del meu cos.

El sacerdot va deixar de fregar-se les mans.

—Fill…

—Què en penseu?

El sacerdot va buscar en els seus escassos fonaments de teologia per rebatre els arguments que Arnau havia emprat. No va ser capaç de fer-ho i a la fi es va perdre, amb pas ràpid, entre els operaris de Santa Maria. Quan Arnau es va quedar sol, se’n va anar a buscar la seva Mare de Déu i s’hi agenollà:

—Només penso en ella, mare. Per què vau permetre que la lliurés al senyor de Ponts?

No havia tornat a veure Mar d’ençà del seu matrimoni amb Felip de Ponts. A la mort d’aquest, pocs mesos després de la cerimònia, va intentar acostar-se a la viuda, però Mar no el va voler rebre. «Potser és millor així», va pensar Arnau. El jurament davant de la Mare de Déu el lligava ara més que mai: estava condemnat a ser fidel a una dona que no l’estimava i a la qual no podia estimar. I a renunciar a l’única persona amb qui podia ser feliç…

—Ja han trobat l’hòstia? —va preguntar Arnau al veguer, asseguts tu per tu al palau que donava a la plaça del Blat.

—No —va respondre el veguer.

—He parlat amb els consellers de la ciutat —li va dir Arnau— i coincideixen amb mi. L’empresonament de tota la comunitat jueva pot afectar molt seriosament els interessos comercials de Barcelona. Acabem de començar la temporada de navegació. Si us acosteu al port veureu alguns vaixells pendents de sortida. Porten comandes de jueus; o les descarreguen o haurien d’esperar els comerciants que les acompanyen. El problema és que no tota la càrrega és dels jueus; també hi ha mercaderies de cristians.

—Per què no les descarreguen?

—Pujaria el preu del transport de les mercaderies dels cristians.

El veguer va obrir les mans en senyal d’impotència.

—Ajunteu les dels jueus en uns vaixells i les dels cristians en uns altres —va apuntar a la fi, com a solució.

Arnau va fer que no amb el cap.

—No pot ser. No tots els vaixells tenen el mateix destí. Sabeu que la temporada de navegació és curta. Si salpen els vaixells, es retardarà tot el comerç i no podran tornar a temps; perdran algun viatge i això encarirà les mercaderies. Tots hi perdrem diners. —«Vós inclòs», va pensar Arnau—. D’altra banda, l’espera dels vaixells al port de Barcelona és perillosa; si hi hagués un temporal…

—Què proposeu, doncs?

«Que els allibereu tots. Que ordeneu als frares que deixin d’escorcollar-los les cases. Que els torneu les pertinences, que…».

—Multeu la jueria.

—El poble exigeix culpables i l’infant s’ha compromès a trobar-los. La profanació d’una hòstia…

—La profanació d’una hòstia —el va interrompre Arnau— serà més cara que un altre delicte. —No calia discutir. Els jueus havien estat jutjats i condemnats tant si apareixia l’hòstia sagnant com si no. El dubte va fer arrugar el front al veguer—. Per què no ho intenteu? Si ho aconseguim, seran els jueus els qui pagaran, i només ells; altrament serà un mal any per al comerç i ho pagarem tots.

Envoltat d’operaris, de fressa i de pols, Arnau va alçar la vista cap a la pedra de clau que tancava la segona de les quatre voltes de la nau central de Santa Maria, l’última que s’havia construït. En aquesta gran clau hi havia representada l’Anunciació, amb la Verge agenollada, coberta amb una capa vermella brodada en or, mentre rebia la notícia de la seva pròxima maternitat de boca d’un àngel. Els vius colors, vermells i blaus, però sobretot els daurats, van captar l’atenció d’Arnau. Una escena bonica. El veguer va sospesar els arguments d’Arnau i a la fi va cedir.

«Vint-i-cinc mil lliures i quinze culpables!». Aquella va ser la resposta que el veguer li va donar l’endemà, després d’haver-ho consultat amb la cort de l’infant En Joan.

—Quinze culpables? Voleu executar quinze persones per la insídia de quatre folls?

El veguer va clavar cop de puny a la taula.

—Aquests folls són la santa Església catòlica.

—Sabeu prou bé que no —va insistir Arnau.

Tots dos homes es van mirar.

—Sense culpables —va dir Arnau.

—No podrà ser. L’infant…

—Sense culpables! Vint-i-cinc mil lliures és una fortuna.

Arnau va tornar a abandonar el palau del veguer sense rumb fix. Què diria a Hasdai? Que n’havien de morir quinze? Així i tot, no es podia treure del cap la imatge de cinc mil persones amuntegades en una sinagoga, sense aigua, sense menjar…

—Quan tindré la resposta? —va preguntar al veguer.

—L’infant és a cacera.

Cacera! Cinc mil persones recloses per ordre seva i se n’havia anat a cacera. De Barcelona a Girona, les terres de l’infant, duc de Girona i de Cervera, no hi podia estar gaire més de tres hores a cavall, però Arnau es va haver d’esperar fins a l’endemà, a mitja tarda, perquè el cités el veguer.

—Trenta-cinc mil lliures i cinc culpables.

A mil lliures el jueu de diferència. «Potser aquest és el preu d’un home», pensava Arnau.

—Quaranta mil, sense culpables.

—No.

—Acudiré al rei.

—Sabeu bé que el rei té prou problemes amb la guerra amb Castella per indisposar-se amb el seu fill i lloctinent. Per alguna cosa el va nomenar.

—Quaranta-cinc mil, però sense culpables.

—No, Arnau, no…

—Consulteu-ho…! —va saltar Arnau—. Us ho prego —va rectificar.

La ferum que sortia de la sinagoga va ofendre Arnau quan va ser a uns metres de l’edifici. Els carrers del call estaven pitjor i els mobles i les pertinences dels jueus s’amuntegaven arreu. A l’interior dels habitatges retrunyien els cops que clavaven els frares negres en aixecar parets i terres a la recerca del cos de Crist. Arnau es va haver d’esforçar per fer veure que estava serè en trobar-se davant d’Hasdai, en aquesta ocasió acompanyat per dos rabins i dos caps més de la comunitat. Li coïen els ulls. Potser eren els efluvis d’orina que sortien de dins de la sinagoga, o simplement les notícies que els havia de donar?

Durant uns instants, amb una infinitat de gemecs com a companyia, Arnau va observar aquells homes que miraven de renovar l’aire dels seus pulmons; com devia ser el dins? Tots van mirar de reüll l’espectacle que oferien els carrers de la jueria i la seva forta respiració va quedar momentàniament mig tallada.

—Exigeixen culpables —els va dir Arnau quan tots cinc es van recuperar—. Vam començar per quinze. Som a cinc i compto…

—No podem esperar, Arnau Estanyol —el va interrompre un dels rabins—. Avui ha mort un ancià; estava malalt, però els nostres metges no han pogut fer-hi ben res, ni tan sols humitejar-li els llavis. No ens el deixen enterrar. Enteneu què significa això? —Arnau va assentir amb el cap—. Demà, la fortor del seu cos en descomposició es barrejarà amb…

—A la sinagoga —el va interrompre Hasdai— no ens podem ni moure; la gent… la gent no es pot aixecar per fer les seves necessitats. Les mares ja no tenen llet; han criat els seus nounats i també les altres criatures per sadollar-los la set. Si esperem gaires dies més, cinc culpables seran una minúcia.

—I a més quaranta-cinc mil lliures —va afegir Arnau.

—Què ens importen els diners si podem morir tots? —va intervenir l’altre rabí.

—I? —va preguntar Arnau.

—Insistiu, Arnau —li suplicà Hasdai.

Deu mil lliures més van apressar el correu de l’infant… o potser ni tan sols s’hi va desplaçar. Van citar Arnau l’endemà al matí. Tres culpables.

—Són homes! —va recriminar al veguer durant la discussió.

—Són jueus, Arnau. Jueus i prou. Heretges propietat de la corona. Sense el seu favor avui serien tots morts, i el rei ha decidit que tres d’ells han de pagar per la profanació de l’hòstia. El poble ho exigeix.

«Des de quan li importa tant al rei el seu poble?», pensava Arnau.

—A més —insistí el veguer—, d’aquesta manera se solucionaran els problemes del consolat.

El cadàver de l’ancià, els pits secs de les mares, els nens que ploraven, els gemecs i la pesta: tot allò va moure Arnau a fer un gest d’assentiment. El veguer es va arrepapar a la butaca.

—Dues condicions —va afegir Arnau, obligant-lo a tornar-li a prestar atenció—: primera, ells triaran els culpables —el veguer hi va consentir—, i segona, el tracte ha d’estar aprovat pel bisbe, que s’ha de comprometre a calmar els feligresos.

—Això ja ho he fet, Arnau. Us penseu que m’agradaria veure una altra matança al call?

La processó va sortir del call mateix. A dins, les portes i finestres de les cases estaven tancades i els carrers, deserts, sembrats de mobles. El silenci de l’aljama semblava que desafiés el clamor que se sentia a fora, on la gent s’apinyava al voltant del bisbe, refulgent d’or sota el sol mediterrani, i de la infinitat de sacerdots i de frares negres que s’esperaven al llarg del carrer de la Boqueria, separats del poble per dues fileres de soldats del rei.

La cridòria esquinçà el cel quan van sortir tres siluetes a les portes del call. La gent va alçar els braços tancant els punys i els insults es van fondre amb el so metàl·lic de desembeinar les espases quan els soldats es van disposar a defensar la comitiva. Van conduir les tres figures, encadenades de peus i mans, fins al centre de dues fileres de frares negres i així, amb el bisbe de Barcelona al capdavant, la processó va iniciar la marxa. La presència dels soldats i dels dominics no va impedir que el poble apedregués els tres culpables que s’arrossegaven entre ells i els escopís.

Arnau resava a Santa Maria. Ell mateix havia portat la notícia a la jueria, on el van tornar a rebre Hasdai, els rabins i els caps de la comunitat a les portes de la sinagoga.

—Tres culpables —els va dir, mirant d’aguantar les seves mirades—. Els podeu… els podeu triar vosaltres mateixos.

Ningú no va pronunciar una sola paraula; es van limitar a observar els carrers del call i a deixar que els planys i els laments que sorgien del temple els embolcallessin els pensaments. Arnau no va tenir valor per prolongar la seva intercessió i es va excusar davant del veguer en abandonar la jueria. «Tres innocents… , perquè vós i jo sabem que això de la profanació del cos de Crist és fals».

Arnau va començar a sentir els crits de la multitud al llarg del carrer de la Mar. El murmuri va omplir Santa Maria; es va filtrar pels forats de les portes sense acabar i va pujar per les bastides de fusta que aguantaven les estructures en construcció, igual com ho podia fer qualsevol paleta, fins a arribar a les voltes. Tres innocents! «Com els deuen haver triat? Ho han fet els rabins o s’han presentat voluntàriament?». Arnau va recordar aleshores els ulls de Hasdai quan mirava els carrers del call. Què hi havia vist ell? Resignació? Que no era la mirada del qui s’està… acomiadant? A Arnau li va venir un tremolor; els genolls li van flaquejar i es va haver d’agafar al reclinatori. La processó s’acostava a Santa Maria. El clamoreig va augmentar. Arnau es va aixecar i va mirar cap a la sortida que donava a la plaça de Santa Maria. La processó no podia trigar a entrar. Es va quedar aturat al temple, mirant la plaça, fins que els insults de la gent es van convertir en realitat.

Arnau va córrer cap a la porta. Ningú no va sentir el seu esgarip. Ningú no el va veure plorar. Ningú no el va veure caure de genollons en observar Hasdai encadenat, arrossegant els peus enmig d’una pluja d’insults, pedres i escopinades. Hasdai va passar al davant de Santa Maria amb la mirada clavada en l’home que, agenollat, colpejava el terra amb els punys. Arnau no el va veure i va continuar picant fins que la processó va ser fora, fins que la terra es començà a tenyir de roig. Llavors, algú s’agenollà davant d’ell i li agafà les mans amb suavitat.

—El meu pare no hauria volgut que et fessis mal per ell —li va dir Raquel quan Arnau va alçar la vista.

—El… el mataran.

—Sí.

Arnau es mirà el rostre d’aquella nena ja convertida en dona. Allí mateix, sota d’aquella església, l’havia amagada molts anys enrere. Raquel no plorava i, malgrat el perill, lluïa la vestimenta de jueva i la rodella groga que mostrava la seva condició.

—Hem de ser forts —li va dir la nena que ell recordava.

—Per què, Raquel? Per què ell?

—Per mi. Per Jucef. Pels meus fills i els de Jucef, els seus néts; pels seus amics. Per tots els jueus de Barcelona. Ha dit que ja era vell, que ja havia viscut prou.

Arnau es va incorporar amb l’ajuda de Raquel i, recolzat en ella, van seguir la cridòria.

Els van cremar de viu en viu. Els van lligar a uns pals, sobre troncs i estelles, i els van calar foc sense que s’aturés ni un instant el clamor de venjança dels cristians. Quan les flames li van arribar al cos, Hasdai va aixecar la vista cap al cel. Llavors va ser Raquel la que va prorrompre en plors, es va abraçar a Arnau i va amagar les llàgrimes en el seu pit; s’havien quedat un xic allunyats de la multitud.

Arnau, abraçat a la filla d’Hasdai, no podia apartar la mirada del cos en flames del seu amic. Li va semblar que sagnava, però el foc es rabejà de pressa en el seu cos. De sobte va deixar de sentir els crits dels congregats; solament veia que movien els punys amenaçadors… Tot d’una, alguna cosa el va obligar a girar-se cap a la dreta. A uns cinquanta metres d’allí hi havia el bisbe i l’inquisidor general, i al seu costat, amb el braç estès, assenyalant-lo, Elionor parlava amb ells. En un costat hi havia una altra dama, vestida amb elegància, a qui Arnau tot primer no va reconèixer. Arnau va topar amb la mirada de l’inquisidor mentre Elionor gesticulava i cridava sense parar d’assenyalar-lo.

—Aquella, aquella jueva és la seva amant. Mireu-los. Mireu com l’abraça.

En aquell precís moment Arnau va estrènyer amb força la dona jueva que plorava contra el seu pit mentre les flames, corejades pel brogit de la multitud, s’elevaven cap al cel. Després, en desviar la mirada per fugir de l’horror, els seus ulls van coincidir amb els d’Elionor. En veure la seva expressió, aquell odi profund, la maldat de la venjança satisfeta, es va estremir. Llavors va sentir la rialla de la dona que acompanyava la seva esposa, una rialla inconfusible, irònica, que Arnau duia clavada a la memòria des de petit: la rialla de Margarida Puig.