28

Les tres noies van callar i es van mirar quan Aledis es va llançar cap a l’olla com un animal famolenc, sense respirar, agenollada, ficant totes dues mans a la sopa per treure’n la carn i les verdures, sense deixar d’observar-les per damunt de l’escudella. Una d’elles, la més jove, amb una cabellera rossa i arrissada que li queia damunt del vestit blau cel, es va mirar les altres dues: quina no havia passat per allò?, semblava que els preguntés. Les seves companyes van assentir amb la mirada i totes tres es van apartar uns passos d’Aledis.

Quan es van haver allunyat un xic, la dels cabells rossos i arrissats es va girar cap a l’interior d’una tenda, on, protegides del sol de juliol que queia a plom sobre el campament, quatre noies més, un pèl més madures que les de fora, així com la mestressa, asseguda en un tamboret, no apartaven la mirada d’Aledis. La mestressa havia fet que sí amb el cap quan va aparèixer, consentint que se li oferís menjar; des d’aquell moment no havia parat d’observar-la: esparracada i bruta, però bonica… i jove. Què feia allí aquella noia? No era una rodamón, no mendicava com elles. Tampoc no era una prostituta; va retrocedir instintivament en topar amb les que sí que ho eren. Anava bruta, això sí; duia la camisa estripada, també; tenia els cabells fets un embull greixinós, era cert. Tot i així, tenia unes dents blanques com la neu. Aquella noia no havia conegut la fam, ni les malalties que ennegrien les dents. Què hi feia, allí? Havia de fugir d’alguna cosa, però de què?

La mestressa va fer un gest a una de les de dins de la tenda.

—La vull neta i arreglada —li va dir en veu baixa quan l’altra se li acostà.

La dona es mirà Aledis, va somriure i assentí amb el cap.

Aledis no s’hi va poder resistir.

—Et cal un bany —li va dir, quan va acabar de menjar, una altra de les prostitutes, que havia sortit de la tenda.

Un bany! Quants dies feia que no es rentava? Li van preparar a dintre de la tenda un cossi d’aigua fresca i Aledis s’hi va asseure, amb les cames encongides. Les mateixes tres noies que s’havien estat amb ella mentre menjava la van atendre i rentar. Per què no s’havia de deixar estimar? No es podia pas presentar davant d’Arnau en aquell estat. L’exèrcit acampava molt a prop i allí trobaria Arnau. Ho havia aconseguit! Per què no havia de permetre que la rentessin? També es va deixar vestir. Li van buscar el vestit menys cridaner, però així i tot… «Les dones públiques han de dur vestits de colors», li va dir la seva mare quan ella, de petita, havia confós una prostituta amb una noble i li volia cedir el pas. «Com les distingirem, doncs?», va preguntar Aledis. «El rei les obliga a vestir-se així, però els prohibeix portar capa o abric, fins i tot a l’hivern. Així distingiràs les prostitutes: mai no duen res per sobre de les espatlles».

Aledis es va mirar altre cop. Les dones de la seva classe, les esposes dels artesans, mai no es podien vestir de colors; això manava el rei, tot i així, que boniques que eren aquelles robes! Però com es podia presentar davant d’Arnau vestida d’aquella manera? Els soldats la confondrien… Va aixecar un braç per veure’s bé de costat.

—T’agrada?

Aledis es va girar i va veure la mestressa a l’entrada de la tenda. Seguint una indicació d’aquesta, Antònia, així es deia la jove rossa de cabells arrissats que l’havia ajudada a vestir-se, va desaparèixer.

—Sí… No… —Aledis es va tornar a mirar. El vestit era verd clar. Aquelles dones no tindrien res per posar-se sobre les espatlles? Si es cobria, ningú no es pensaria que era prostituta.

La mestressa se la va mirar de dalt a baix. No s’havia equivocat. Un cos voluptuós que faria les delícies de qualsevol oficial. I aquells ulls! Les dues dones es van mirar. Eren enormes. Castanys. Malgrat tot, es veien tristos.

—Què t’ha portat aquí, noia?

—El meu espòs. És a l’exèrcit i se’n va anar sense saber que serà pare. L’hi volia dir abans que entrés en combat.

Ho va deixar anar d’una tirada, igual com havia fet amb els mercaders que la van recollir al Besòs quan el barquer, després de consumar la violació i mentre mirava de desfer-se d’ella ofegant-la al riu, es va veure sorprès per la seva presència i va sortir corrent. Aledis havia acabat rendint-se a aquell home, plorant sobre el fang mentre la forçava o quan l’arrossegava cap al riu. El món no existia, el sol s’havia apagat i els esbufecs del barquer es perdien en el seu interior, barrejant-se amb els records i la impotència. Quan hi van arribar els mercaders i la van veure ultratjada, es van compadir d’ella.

—Això s’ha de denunciar al veguer —li van dir.

Però què podia dir ella al representant del rei? I si el seu marit l’estava perseguint? I si la descobrien? S’iniciaria un judici i ella no podia…

—No. Haig d’arribar al campament reial abans que les tropes surtin cap al Rosselló —els va dir després d’explicar-los que estava embarassada i que el seu marit no ho sabia—. Allí ho explicaré al meu espòs i ell decidirà.

Els mercaders la van acompanyar fins a Girona. Aledis es va separar d’ells a l’església de Sant Feliu, extramurs de la ciutat; el més gran va fer que no amb el cap en veure-la sola i malgirbada, palplantada a tocar dels murs de l’església. Aledis va recordar el consell de les velles: no entris a cap poble o ciutat, i no ho va fer a Girona, una ciutat de sis mil habitants. Des d’on era podia veure la coberta de l’església de Santa Maria, la seu, en construcció; al seu costat, el palau del bisbe, i a tocar d’aquest, la torre Gironella, alta i ferma, la principal defensa de la ciutat. Se les mirà uns instants i es va tornar a posar en marxa camí de Figueres.

La mestressa, que la continuava observant mentre Aledis recordava el seu viatge, va veure que tremolava.

La presència de l’exèrcit a Figueres movia centenars de persones cap allí. Aledis s’hi va sumar, encalçada per la fam. No aconseguia recordar-ne els rostres. Li van donar pa i aigua fresca. Algú li va oferir verdura. Van fer nit al nord del riu Fluvià, al peu del castell de Pontons, que protegia el pas del riu per la vila de Bàscara, a mig camí entre Girona i Figueres. Allí, els viatgers es van cobrar el menjar i dos d’ells la van muntar salvatgement a la nit. Què hi feia ja! Aledis va buscar en el record el rostre d’Arnau i en ell es va protegir. L’endemà els va seguir com un animal, uns passos al darrere, però no li van donar menjar, ni tan sols li van parlar, i a la fi van arribar al campament.

I ara… què mirava aquella dona? Els seus ulls no s’apartaven de… del ventre d’ella! Aledis va notar el vestit cenyit a la panxa, plana i dura. Es va moure, inquieta, i va abaixar la vista.

La mestressa va deixar escapar una expressió de satisfacció que Aledis no va poder veure. Quantes vegades no havia assistit a aquelles confessions silencioses? Noies que s’inventaven històries, incapaces de mantenir les seves mentides davant de la més lleu pressió; es posaven nervioses i miraven cap avall, com aquella. Quants embarassos havia viscut? Desenes? Centenars? Mai una noia amb un ventre dur i pla com aquell li havia dit que estava embarassada. Una falta? Podia ser, però era inimaginable que amb una sola falta corregués a explicar-ho al seu marit, camí de la guerra.

—Vestida així no et pots presentar al campament reial. —Aledis va aixecar la vista en sentir la mestressa i es va mirar altre cop—. Tenim prohibit d’anar-hi. Si vols, jo podria trobar el teu espòs.

—Vós? M’ajudaríeu? Per què ho faríeu?

—Que no t’he ajudat fins ara? T’he donat menjar, t’he rentat i t’he vestit. Que ho ha fet algú més en aquest campament de bojos? —Aledis va assentir amb el cap. Va notar un calfred en recordar com l’havien tractada—. Doncs per què t’estranya? —va continuar la dona. Aledis va vacil·lar—. Som dones públiques, és veritat, però això no significa que no tinguem cor. Si algú m’hagués ajudat a mi fa uns anys… —La mestressa va deixar la mirada perduda i que les seves paraules flotessin a l’interior de la tenda—. Bé, ara ja és igual. Si vols, ho puc fer. Conec molta gent del campament i no em costaria gaire de fer venir el teu home.

Aledis es va rumiar l’oferta. Per què no? La mestressa va pensar en la seva futura adquisició. No li resultaria difícil fer desaparèixer l’home: una simple baralla al campament… Aquells soldats li devien molts favors… i aleshores, a qui acudiria la noia? Estava sola. Es lliuraria a ella. L’embaràs, cas que fos cert, no era un problema. Quants no n’havia solucionat amb unes monedes?

—Us ho agraeixo —va dir Aledis.

Ja estava. Ja era seva.

—Com es diu el teu espòs i d’on ve?

—Ve amb la host de Barcelona i es diu Arnau, Arnau Estanyol. —La mestressa es va estremir.

—Passa res? —va preguntar Aledis.

La dona va buscar el tamboret i s’hi va asseure. Suava.

—No —va respondre—. Deu ser aquesta maleïda calor. Dóna’m aquell ventall.

No podia ser!, pensava mentre Aledis atenia el seu prec. La sang li circulava a borbollons dins seu. Arnau Estanyol! No podia ser.

—Descriu-me el teu espòs —li va dir, asseguda, ventallant-se.

—Ui, segur que és molt fàcil trobar-lo. Es bastaix del port. Jove, fort, alt i ben plantat, i té una piga al costat de l’ull dret.

La mestressa es va continuar ventallant en silenci. La seva mirada se n’anà molt més enllà d’Aledis: a un poble anomenat Navarcles, a una festa de casament, a una màrfega i a un castell… a Llorenç de Bellera, a l’escarni, a la fam, al dolor… Quants anys havien passat? Vint? Sí, devien ser vint, potser més. I ara…

Aledis va interrompre el seu silenci.

—El coneixeu?

—No… no.

L’havia arribat a conèixer? En realitat, recordava ben poca cosa d’ell. Si aleshores era una nena!

—M’ajudareu a trobar-lo? —la va tornar a interrompre Aledis.

«I qui m’ajudarà a mi si topo amb ell?». Li calia estar sola.

—Ho faré —va afirmar, assenyalant-li la sortida de la tenda.

Quan Aledis va ser fora, Francesca es va tapar la cara amb les mans. Arnau! L’havia arribat a oblidar; s’ho havia imposat, i ara, vint anys més tard… Si la noia deia la veritat, aquella criatura que duia a les entranyes seria… el seu nét! I ella que havia pensat matar-lo. Vint anys! Com seria ell? Aledis havia dit que era alt, fort, ben plantat. No el recordava, ni tan sols de nounat. Va aconseguir per a ell la calor de la farga però ben poc després ja no va poder arribar on tenia el nen. «Maleïts! Era una nena i feien cua per violar-me!». Una llàgrima va començar a baixar-li per la galta. Quant temps feia que no plorava? Llavors, vint anys enrere, no ho va fer. «El nen estarà més bé amb Bernat», va pensar. Quan es va assabentar de tot, la senyora Caterina la va bufetejar i ella va acabar arrossegant-se entre la soldadesca primer i entre les deixalles després, a tocar de la muralla del castell. Ja ningú no la desitjava i vagarejava entre immundícia i brossa, juntament amb un pilot de desgraciats com ella, barallant-se per les restes de rosegons florits i carregats de cucs. Allí va trobar una nena, totes dues furgaven. Estava prima però era bonica. Ningú no la vigilava. Potser sí… Li va oferir restes de menjar, el que guardava per a ella. La nena va somriure i els ulls se li van il·luminar; probablement no havia conegut cap més vida que aquella. La va rentar en un rierol i li va fregar la pell amb sorra fins que la va fer cridar de dolor i de fred. Després tot el que va haver de fer va ser portar-la a un dels oficials del castell del senyor de Bellera. Allí va començar tot. «Em vaig endurir, fill, em vaig endurir fins al punt que se’m van fer durícies al cor. Què t’explicava de mi el teu pare? Que et vaig abandonar a la mort?».

Aquella mateixa nit, quan els oficials del rei i els soldats afortunats en les cartes van anar a la tenda, Francesca va demanar per Arnau.

—Vols dir el bastaix? —li va respondre un—. I tant que el conec, tothom el coneix. —Francesca va decantar el cap—. Es veu que en una baralla va vèncer un veterà que tenia tothom esporuguit —li va explicar—, i Eiximèn d’Esparça, l’escuder del rei, el va reclutar per a la seva guàrdia personal. Té una piga al costat de l’ull. L’han entrenat per fer servir el punyal, saps? Des d’aleshores ha participat en més baralles i sempre ha vençut. Val la pena apostar per ell. —L’oficial va somriure—. Com és que t’interesses per ell? —va afegir, eixamplant el somriure.

«Per què no donar peu a una imaginació febrosa?», pensava Francesca. Era difícil donar-li una altra explicació. I va picar l’ullet a l’oficial.

—Ets vella per a un tros d’home com ell —va fer el soldat, rient.

Francesca no es va immutar.

—Tu porta-me’l i no te’n penediràs.

—On? Aquí?

I si en definitiva Aledis mentia? Mai no li havien fallat les primeres impressions.

—No. Aquí no.

Aledis es va apartar uns passos de la tenda de Francesca. Feia una nit preciosa, estelada i càlida, amb una lluna que tenyia la foscor de groc. La jove mirava el cel i també els homes que entraven a la tenda i en sortien acompanyats d’alguna de les noies; se n’anaven després cap a uns petits barracots d’on sortien al cap d’una estona, de vegades enriolats, d’altres en silenci. I repetien i repetien. Cada cop les dones se n’anaven al cossi on s’havia banyat ella i es rentaven les parts, mirant-se-la desvergonyides, com ho havia fet aquella dona, a la qual en aquella ocasió la seva mare no li va permetre que li cedís el pas.

—Per què no la detenen? —va preguntar aquell dia Aledis a la seva mare.

Eulàlia es va mirar la seva filla, sospesant si era prou adulta per rebre una explicació.

—No ho poden fer; tant el rei com l’Església els permeten exercir el seu ofici. —Aledis se la va mirar incrèdula—. Sí, filla, sí. L’Església diu que les dones públiques no poden ser castigades per la llei terrenal, que ja ho farà la llei divina. —Com podia explicar a una criatura que l’Església sostenia aquella màxima en realitat per evitar l’adulteri o les relacions contra natura? Eulàlia va tornar a observar la seva filla. No, encara no havia de conèixer l’existència de les relacions contra natura.

Antònia, la jove dels cabells rossos i arrissats, era al costat del cossi i li somreia. Aledis va arrugar els llavis en un principi de somriure i la va deixar fer.

Què més li havia explicat la seva mare?, va pensar, mirant de distreure’s. Que no podien viure a cap ciutat, vila o lloc on hi hagués persones honestes, sota pena de ser expulsades fins i tot de les seves pròpies cases si ho demanaven els seus veïns. Que estaven obligades a escoltar sermons religiosos per buscar la seva rehabilitació. Que només podien fer servir els banys públics els dilluns i els divendres, els dies reservats a jueus i sarraïns. I que amb els seus diners podien fer caritat, però mai oblació davant de l’altar.

Antònia, dreta dins del cossi, amb la faldilla recollida amb una mà, s’anava rentant amb l’altra, i continuava somrient-li! Cada cop que s’incorporava després d’agafar aigua amb la mà per passar-se-la per l’entrecuix, se la mirava i somreia. I Aledis intentava tornar-li el gest, procurant no abaixar la vista cap al seu pubis, exposat a la llum de la lluna.

Per què li somreia? Segur que encara era una nena i ja estava condemnada. Uns anys enrere, just després que el seu pare es va negar al seu matrimoni amb Arnau, la seva mare les havia portat, a ella i Alesta, al monestir de Sant Pere de Barcelona. «Que ho vegin!», va ordenar l’assaonador a la seva esposa. L’atri era ple de portes que s’havien arrencat de les xarneres i havien quedat estintolades als arcs o ajagudes al pati. El rei Pere va concedir a l’abadessa de Sant Pere el privilegi perquè, amb la seva autoritat i sense implorar l’auxili de ningú, pogués ordenar les dones deshonestes que sortissin de la seva parròquia, arrencar-los després les portes dels habitatges i portar-les a l’atri del monestir. L’abadessa s’ho havia agafat de valent, i tan de valent!

—Tot això són desnonats? —va preguntar Alesta aquell dia mentre agitava una mà estesa i recordava com els havien fet fora a ells de casa seva abans d’acabar a casa de Pere i Mariona: els van arrencar la porta per manca de pagament.

—No, filla —va contestar la seva mare—; això passa a les dones que no compleixen la castedat.

Aledis va reviure aquell moment. Mentre parlava, la seva mare la va mirar directament a ella, mig tancant els ulls.

Va apartar aquell mal record de la ment movent el cap d’un costat a l’altre fins a trobar-se altre cop amb Antònia i aquell pubis ros, cobert de pèl arrissat, com els cabells del cap. Què hauria fet amb Antònia l’abadessa de Sant Pere?

Francesca va sortir de la tenda a la recerca d’Antònia.

—Nena! —va cridar.

Aledis va observar com Antònia saltava del cossi, es calçava i entrava corrent a la tenda. Després la seva mirada va topar amb la de Francesca, uns segons, abans que la mestressa tornés a la seva feina. Què amagava aquella mirada?

Eiximèn d’Esparça, escuder de sa majestat el rei Pere III, era un personatge important, força més important pel seu rang que per la seva complexió, perquè en el moment en què va desmuntar de l’imponent cavall de guerra i es va treure l’armadura, es va convertir en un home més aviat baix i prim. Feble, va concloure Arnau tement que el noble endevinés els seus pensaments.

Eiximèn d’Esparça estava al comandament d’una companyia d’almogàvers que pagava del seu propi peculi. Quan mirava els seus homes l’assaltaven els dubtes. On era la lleialtat d’aquells mercenaris? A la mesada, només a la mesada. Per això li agradava envoltar-se d’una guàrdia pretoriana, i el combat d’Arnau l’havia impressionat.

—Quina arma saps utilitzar? —va preguntar a Arnau l’oficial de l’escuder reial. El bastaix va mostrar la ballesta del seu pare—. Això ja m’ho imagino. Tots els catalans la saben utilitzar; és la seva obligació. Alguna altra?

Arnau va fer que no.

—I aquest punyal? —l’oficial va assenyalar l’arma que Arnau duia al cinyell i va deixar anar una sonora riallada, tirant el cap enrere, quan Arnau li va mostrar el punyal esmussat—. Amb això —va afegir, encara rient— no podries ni esquinçar l’himen d’una donzella. T’entrenaràs amb un de veritat, en el cos a cos.

Va buscar en un bagul i li va allargar un matxet, molt més llarg i gran que el seu punyal de bastaix. Arnau va passar un dit per la fulla. A partir d’aleshores, dia rere dia i sense deixar d’exercitar-se en la ballesta, Arnau es va sumar a la guàrdia d’Eiximèn per entrenar-se en la batalla cos a cos, amb el seu nou punyal. Li van proporcionar també un uniforme acolorit que incloïa una cota de malla, un elm —que procurava brunyir fins que resplendia— i unes resistents sabates de cuiro que se subjectaven a les cames per mitjà d’unes tires encreuades. S’alternaven els durs entrenaments amb combats reals, cos a cos, sense armes, organitzats pels oficials dels nobles del campament. Arnau es va convertir en el representant de les tropes de l’escuder reial i no passava dia en què no participés en una o dues baralles, davant de la gent, que s’amuntegava al seu voltant, cridava i feia juguesques.

N’hi va haver prou amb unes quantes baralles perquè Arnau aconseguís fer-se famós entre els soldats. Quan es passejava entre ells, en els pocs moments de lleure que tenia, se sentia observat i assenyalat. Quina sensació tan estranya aquella de provocar el silenci al seu pas!

L’oficial d’Eiximèn d’Esparça va somriure quan el seu company li va fer la pregunta.

—Jo també podré gaudir d’una de les seves noies? —va voler saber.

—I tant! La vella està entestada en el teu soldat. No et pots imaginar com li brillaven els ulls.

Tots dos es van posar a riure.

—On l’haig de dur?

Francesca va escollir un petit hostal dels afores de Figueres.

—No facis preguntes i obeeix —va dir l’oficial a Arnau—; hi ha algú que et vol veure.

Els dos oficials el van acompanyar fins a l’hostal i, un cop allí, fins a la miserable habitació on ja s’esperava Francesca. Quan hi va entrar Arnau, van tancar la porta i la van barrar des de fora. Arnau es va girar i va intentar obrir-la; després la va començar a colpejar.

—Què passa? —cridava—. Què significa això?

Li van respondre les riallades dels oficials.

Arnau les va sentir uns segons. Què significava allò? De sobte va notar que no estava sol i es va girar. Francesca, dreta, l’observava recolzada a la finestra, tènuement il·luminada per la llum d’una espelma que penjava d’una de les parets; malgrat la penombra, el seu vestit verd brillava. Una prostituta! Quantes històries de dones no havia sentit a la vora de les fogates del campament, quants no havien gallejat d’haver-se gastat els diners amb una noia, sempre millor, sempre més bonica i voluptuosa que la de l’anterior. Aleshores Arnau callava i abaixava la vista; ell havia arribat allí fugint de dues dones! Podia ser… podia ser que aquella jugada fos conseqüència del seu silenci, de la seva aparent manca d’interès per les dones… Quantes vegades no li havien llançat pulles davant d’aquell silenci?

—Quina broma és aquesta? —va preguntar a Francesca—. Què preteneu de mi?

Encara no el veia. L’espelma no il·luminava prou, però la seva veu… la seva veu era la d’un home, i era gran i alt, com li havia dit la noia. Va notar que els genolls li tremolaven i les cames li fallaven. El seu fill!

Francesca es va haver d’escurar la gola abans de parlar.

—Tranquil·litza’t. No vull res que pugui comprometre el teu honor. Sigui com sigui —va afegir—, estem sols. Què podria fer jo, una dona feble, contra un home jove i fort com tu?

—Doncs per què riuen els de fora? —va preguntar Arnau, encara des de la porta.

—Deixa’ls riure si ho volen fer. La ment de l’home és retorçada, i en general li agrada creure’s el pitjor. Potser si els hagués dit la veritat, si els hagués explicat les raons de la meva insistència per veure’t, no s’hi haurien mostrat tan disposats com han fet quan la seva imaginació els ha avivat la luxúria.

—Què havien de pensar d’una prostituta i un home tancats en una habitació d’un hostal? Què es pot esperar d’una prostituta?

El to era dur, feridor. Francesca va aconseguir refer-se.

—També som persones —va dir alçant la veu—. Sant Agustí va escriure que seria Déu qui jutjaria les meretrius.

—No em deveu pas haver fet venir aquí per parlar de Déu?

—No. —Francesca se li va acostar; li havia de veure el rostre—. T’he fet venir per parlar-te de la teva esposa.

Arnau va vacil·lar.

Que n’era, de ben plantat!

—Què passa? Com és possible…?

—Està embarassada.

—Maria?

—Aledis… —el va corregir Francesca sense pensar-s’ho. Però… havia dit Maria?

—Aledis?

Francesca va veure que s’estremia. Què significava allò?

—Què feu tant xerrar? —es va sentir que cridaven a l’altre costat de la porta, entre fortes patacades i rialles—. Què passa, mestressa? Que és massa home per a tu?

Arnau i Francesca es van mirar. Ella li va fer un senyal perquè s’apartés de la porta i ell va obeir. Tots dos van abaixar la veu.

—Has dit Maria? —va preguntar Francesca quan ja eren al costat de la finestra, a l’altre extrem.

—Sí. La meva esposa es diu Maria.

—I qui és Aledis, doncs? Ella m’ha dit…

Arnau va fer que no amb el cap. Era tristesa el que despuntava en els seus ulls?, es preguntava Francesca. Arnau havia perdut el capteniment: els braços li van caure a banda i banda del cos i el coll, abans altiu, semblava incapaç d’aguantar el pes del cap. Així i tot, no va respondre. Francesca va notar una punxada a la part més fonda del seu ésser. «Què passa, fill?».

—Qui és Aledis? —va insistir.

Arnau va tornar a fer que no amb el cap. Ho havia deixat tot: Maria, la seva feina, la Mare de Déu… i ara, ara la tenia allí! Embarassada! Tothom se n’assabentaria. Com podria tornar a Barcelona, a la seva feina, a casa seva?

Francesca va desviar la mirada cap a la finestra. A fora era fosc. Què era aquell dolor que la tenallava? Havia vist homes que s’arrossegaven, dones desenganyades; havia presenciat la mort i la misèria, la malaltia i l’agonia, però fins llavors mai no s’havia sentit així.

—No crec que digui la veritat —va afirmar amb la gola nuada, la vista encara fixa a la finestra. Va notar que Arnau es movia al seu costat.

—Què voleu dir?

—Que no crec que estigui embarassada, que menteix.

—I què hi fa! —va dir Arnau sense ni adonar-se’n.

Era allí i amb això n’hi havia prou. El seguia, el tornaria a assetjar. Tot el que havia fet no li havia servit de res.

—Jo et podria ajudar.

—Per què ho hauríeu de fer?

Francesca es va girar cap a ell. Gairebé es fregaven. Sentia la seva olor. «Perquè ets el meu fill!», li podia dir, seria el moment, però què li devia haver explicat d’ella Bernat? De què serviria que aquell noi sabés que la seva mare era una dona pública? Francesca va allargar una mà tremolosa. Arnau no es va moure. De què serviria? Va aturar el gest. Havien passat més de vint anys i ella era una prostituta i prou.

—Perquè aquesta dona em va enganyar a mi —li va respondre—. Li vaig donar menjar, la vaig vestir i acollir. No m’agrada que m’enganyin. Sembles bona persona i a tu també t’està intentant enganyar.

Arnau se la mirà directament als ulls. Què hi feia ja? Lliure del seu marit i lluny de Barcelona, Aledis ho explicaria tot, i a més aquella dona… Què tenia aquella dona que li resultava tan tranquil·litzador? Arnau va abaixar el cap i va començar a parlar.