35

La guerra a Mallorca continuava, però Arnau era feliç. Quan no tenia feina a la taula, sortia i s’estintolava al pas de la porta. Després de la pesta, Santa Maria tornava a cobrar vida. La petita església romànica que havien conegut ell i Joanet ja no existia i les obres avançaven cap al portal major. Era capaç de passar-se hores veient com els paletes col·locaven pedres i recordant totes les que ell havia traginat. Santa Maria ho era tot per a Arnau: la seva mare, el seu ingrés a la confraria… Fins i tot el refugi per a les criatures jueves. De tant en tant, per augmentar la seva alegria, rebia carta del seu germà. Les missives de Joan eren breus, i en aquestes només informava Arnau que estava bé de salut i es dedicava de ple a l’estudi.

Va aparèixer un bastaix carregat amb una pedra. Ben pocs havien sobreviscut a la plaga. El seu sogre mateix, Ramon, i molts més havien mort. Arnau els va plorar a la platja, al costat dels seus antics companys.

—Sebastià —va murmurar en reconèixer el bastaix.

—Què dieu? —va sentir que li preguntava Guillem des del darrere.

Arnau no es va girar.

—Sebastià —va repetir—. Aquest home, el que tragina la pedra, es diu Sebastià.

Sebastià el va saludar en passar per davant seu, sense girar el cap, amb la mirada endavant i els llavis premuts sota el pes de la pedra.

—Durant molts anys jo vaig fer el mateix —va continuar Arnau amb la veu mig nuada. Guillem no va fer cap comentari—. Només tenia catorze anys quan vaig portar la meva primera pedra a la Mare de Déu. —En aquell moment va passar un altre bastaix. Arnau el va saludar—. Em pensava que quedaria partit pel mig, que em trencaria l’espinada, però la satisfacció que vaig sentir en arribar… Senyor!

—Alguna cosa bona deu tenir aquesta vostra Mare de Déu perquè la gent se sacrifiqui tant per ella —va sentir que li deia el moro.

Després, tots dos es van quedar en silenci mentre passava davant seu la processó de bastaixos.

Els bastaixos van ser els primers que van acudir a Arnau:

—Ens calen diners —li va dir sense embuts Sebastià, convertit en prohom de la confraria—. Tenim la caixa buida, les necessitats són moltes i la feina, ara com ara, molt poca i mal pagada. Els confrares no en fan per viure després de la pesta i jo no els puc obligar a contribuir a la caixa fins que no es recuperin del desastre.

Arnau es va mirar Guillem, que, inexpressiu, seia al seu costat, darrere de la taula, on brillava el tapet vermell de seda.

—Tan dolenta és la situació? —va preguntar Arnau.

—Ni t’ho imagines. Amb el que han pujat els aliments, els bastaixos no guanyem ni per donar menjar a les nostres famílies. A més, hi ha les viudes i els orfes dels que han mort. Se’ls ha d’ajudar. Necessitem diners, Arnau. Et tornarem fins a l’última moneda que ens prestis.

—Ho sé.

Arnau tornà a mirar a Guillem en busca de la seva aprovació. Què sabia ell de préstecs? Fins al moment només havia rebut diners; mai no n’havia prestat.

Guillem es va tapar el rostre amb les mans i va sospirar.

—Si no és possible… —va començar a dir Sebastià.

—Sí —el va interrompre Guillem. Feia dos mesos que estaven en guerra i no tenia notícia dels seus esclaus. Què hi feien uns quants diners? Seria Hasdai qui s’arruïnaria. Arnau podia permetre’s aquell préstec—. Si el meu amo fa amb la vostra paraula…

—Faig —va saltar Arnau a l’acte.

Arnau va comptar els diners que li havia demanat la confraria dels bastaixos i els va entregar solemnement a Sebastià. Guillem va veure com s’estrenyien les mans per damunt de la taula, tots dos drets, en silenci, procurant amagar amb gest maldestre els seus sentiments durant una estreta que es va prolongar una eternitat.

Durant el tercer mes de guerra, quan Guillem començava a perdre l’esperança, van arribar els quatre mercaders, junts. Quan el primer va fer escala a Sicília i es va assabentar de la guerra de Mallorca, va esperar l’arribada de més vaixells catalans, entre els quals les tres galeres restants. Tots els pilots i mercaders van decidir evitar la ruta de Mallorca i tots quatre van vendre la seva mercaderia a Perpinyà, la segona ciutat del Principat. Tal com els havia ordenat el moro, van citar Guillem fora de la taula de canvi d’Arnau, a l’alfòndec del carrer dels Carders, i allí, un cop deduïda la seva quarta part dels beneficis, li van lliurar sengles lletres de canvi pel principal de l’operació, a més de les tres quartes que corresponien a Arnau. Una fortuna! Catalunya necessitava mà d’obra i els esclaus s’havien venut a un preu exorbitant.

Quan els tres mercaders se’n van haver anat i ningú a l’alfòndec el mirava, Guillem va besar les lletres de canvi, una, dues, mil vegades.

Va enfilar el camí de tornada a la taula de canvi, però a l’altura de la plaça del Blat va canviar d’idea i es va dirigir cap al call. Després de donar la notícia a Hasdai, va anar passejant fins a Santa Maria, somrient al cel i a la gent.

Quan va entrar a la taula de canvi va trobar Arnau amb Sebastià i un sacerdot.

—Guillem —el va saludar Arnau—, us presento mossèn Juli Andreu. És el substitut de mossèn Albert.

Guillem es va inclinar, amb poca traça, davant del sacerdot. «Més préstecs», va pensar mentre el saludava.

—No és el que compteu —li va dir Arnau. Guillem temptejà les lletres de canvi que portava i va somriure. Què hi feia? Arnau era ric. Va somriure de nou i Arnau va interpretar malament el seu somriure—. És pitjor del que compteu —va afirmar amb seriositat. «Què pot ser pitjor que un préstec fet a l’Església?», va estar temptat de preguntar el moro. Després va saludar el prohom dels bastaixos—. Tenim un problema —va concloure Arnau.

Els tres homes es van quedar mirant una estona el moro. «Només si Guillem ho accepta», havia exigit Arnau passant per alt les referències que el mossèn havia fet a la seva condició d’esclau.

—T’he parlat alguna vegada de Ramon? —Guillem ho va negar—. Ramon va ser una persona molt important en la meva vida. Em va ajudar… em va ajudar molt. —Guillem continuava dret, com corresponia a un esclau—. Ell i la seva esposa van finar de pesta i la confraria ja no pot fer-se càrrec de la seva filla. Hem estat parlant… m’han demanat…

—Per què m’ho consulteu, amo?

Mossèn Juli Andreu, esperançat, es va girar cap a Arnau.

—La Pia Almoina i la Casa de la Caritat ja no donen l’abast —va continuar Arnau—; ja ni tan sols poden repartir pa, vi i escudella entre els necessitats, com feien cada dia. La pesta ha fet estralls.

—Què és el que desitgeu, amo?

—M’han proposat afillar-la.

Guillem va tornar a palpar les lletres de canvi. «Vint, en podries afillar ara mateix».

—Si ho desitgeu —es va limitar a contestar.

—Jo no hi entenc, de criatures —va saltar Arnau.

—Només se’ls ha de donar afecte i una llar —va intervenir Sebastià—. La llar ja la tens… i em sembla que d’afecte, te’n sobra.

—M’ajudaràs? —va preguntar Arnau a Guillem sense fer cas de Sebastià.

—Us obeiré en tot el que desitgeu.

—No vull obediència. Vull… demano ajuda.

—Les vostres paraules m’honren. La tindreu, de cor —es va comprometre Guillem—; tota la que us calgui.

La nena, de sis anys, es deia Mar, com la Mare de Déu. En poc més de tres mesos va començar a superar el cop que havia suposat per a ella l’epidèmia de pesta i la mort dels seus pares. A partir de llavors ja no es va sentir més la dringadissa de les monedes o com gratava la ploma els llibres de la taula de canvi; les rialles i les corredisses omplien la casa. Arnau i Guillem, asseguts darrere de la taula, la renyaven quan aconseguia escapar-se de l’esclava que Guillem va comprar perquè l’atengués i treia el cap al local, però després, indefectiblement, es miraven somrients l’un a l’altre.

Donaha, l’esclava, va ser mal rebuda per Arnau.

—No vull més esclaus —va cridar, interrompent els arguments de Guillem.

Però llavors la nena, escanyolida, bruta i amb la roba esparracada, es va posar a plorar.

—On estarà millor que aquí? —va preguntar aleshores Guillem a Arnau—. Si tant et molesta, promet-li la llibertat, però llavors es vendrà a una altra persona. Necessita menjar… i nosaltres necessitem una dona que s’ocupi de la nena. —La noia es va agenollar davant d’Arnau i aquest va mirar de treure-se-la de sobre—. Saps com deu haver patit aquesta nena? —Guillem va mig aclucar els ulls—. Si la tornés…

Arnau hi va accedir a contracor.

A més de l’esclava, Guillem va trobar la solució als diners obtinguts per la venda d’esclaus i, després de pagar a Hasdai com a corresponsal a Barcelona dels venedors, va entregar els abundosos beneficis obtinguts a un jueu de la confiança d’Hasdai, de pas per Barcelona.

Abraham Levi es va plantar un matí a la taula de canvi. Era un home alt i sec, amb una barba blanca, esclarissada, i anava vestit amb una levita negra en què destacava la rodella groga. Abraham Levi va saludar Guillem i aquest el va presentar a Arnau. El jueu se’ls va asseure al davant, va fer a mans a Arnau una lletra de canvi pels beneficis obtinguts.

—Vull dipositar aquesta quantitat en el vostre establiment, mestre Arnau —li va dir.

Arnau va obrir desmesuradament els ulls després de veure la quantitat. Més tard va entregar el document a Guillem, apressant-lo nerviosament perquè el llegís.

—Però… —va començar a dir mentre Guillem simulava sorpresa— això són molts diners. Per què ho dipositeu a la meva taula i no a la d’un dels vostres…?

—Germans de fe? —el va ajudar el jueu—. Sempre he confiat en Sahat. No crec que el canvi de nom —va dir mirant el moro— hagi modificat la seva capacitat. Surto de viatge, un viatge molt llarg, i vull que sigueu vós i Sahat els qui mogueu els meus diners.

—Aquestes quantitats es remuneren en un quart pel simple fet de dipositar-les a la taula, no és així, Guillem? —El moro hi va assentir—. Com pagarem els vostres beneficis si partiu a aquest viatge tan llarg? Com podrem posar-nos en contacte amb…?

«D’on surten tantes preguntes?», va pensar Guillem. Abraham mai no li havia donat tantes instruccions, però el jueu es va defensar amb desimboltura.

—Reinvertiu-los —li va contestar—. No us amoïneu per mi. No tinc fills ni família, i allí on vaig no necessito diners. Algun dia, potser llunyà, en disposaré o enviaré algú perquè en disposi. Fins llavors, no us n’heu de preocupar. Seré jo qui es posi en contacte amb vós. Us molesta?

—Com voleu que em molesti? —va fer Arnau. Guillem va respirar—. Si és això el que voleu, així sia.

Van tancar la transacció i Abraham es va aixecar.

—M’haig d’acomiadar d’alguns amics de la jueria —va afegir després de fer-ho d’ells.

—Us hi acompanyo —va dir Guillem, buscant l’aprovació d’Arnau, que va consistir en un gest.

Des d’allí, tots dos es van dirigir a un escrivà i, davant d’ell, Abraham Levi va atorgar carta de pagament del dipòsit que acabava d’efectuar a la taula de canvi d’Arnau Estanyol, va renunciar a favor d’aquest a qualssevol beneficis, en la forma que aquests fossin, que l’esmentat dipòsit pogués originar.

Guillem va tornar a la taula de canvi amb el document amagat a sota de les vestimentes. Només era qüestió de temps, pensava mentre caminava per Barcelona. Formalment, aquells diners eren propietat del jueu, així constava en els llibres d’Arnau, però mai no els hi podria reclamar, ja que el jueu havia atorgat carta de pagament a favor seu.

Entretant, amb les tres quartes parts dels beneficis que pogués produir aquell capital, que serien propietat d’Arnau, n’hi hauria més que de sobres perquè aquest multipliqués la seva fortuna.

Aquella nit, quan Arnau dormia, Guillem va baixar a la taula. Havia localitzat una pedra solta a la paret. Va protegir el document embolicant-lo amb un drap resistent i el va amagar darrere de la pedra, que va fixar tan bé com va poder. Algun dia demanaria a algun dels paletes de Santa Maria que l’hi encastés més bé. La fortuna d’Arnau reposaria allí fins que li pogués confessar d’on procedien els diners. Només era qüestió de temps.

De molt de temps, va haver de rectificar el mateix Guillem un dia que es passejaven per la platja després de passar pel Consolat de Mar per resoldre alguns assumptes. Barcelona continuava rebent esclaus, mercaderia humana que els barquers transportaven fins a la platja, amuntegada en els seus llaguts. Homes i nois aptes per al treball, però també dones i criatures, els plors dels quals van obligar els dos homes a desviar la mirada.

—Escolta’m bé, Guillem. Mai, per més malament que estiguem —li va dir Arnau—, per més que ho puguem necessitar, no finançarem una comanda d’esclaus. M’estimaria més perdre el cap a mans del magistrat municipal que no pas això.

Després van veure com la galera, a força de rems, abandonava el port de Barcelona.

—Per què se’n va? —va preguntar Arnau sense pensar res—. Que no aprofita el viatge de tornada per carregar mercaderies?

Guillem es girà cap a ell, negant-ho amb el cap amb un gest gairebé imperceptible.

—Tornarà —va assegurar—. Només surt a alta mar… per continuar descarregant —va afegir amb un nus a la gola.

Arnau va guardar silenci uns instants, mirant com s’allunyava la galera.

—Quants en moren? —va preguntar a la fi.

—Massa —li va respondre el moro amb el record d’un vaixell similar.

—Mai, Guillem! Recorda-ho, mai.