56

Aixi que va trepitjar la plaça Nova, Francesca es va apartar de la porta i es va situar d’esquena a la paret del palau. D’allí estant va veure com la gent s’abalançava sobre Arnau i com els consellers intentaven infructuosament que es trenqués el cordó que s’havia format al seu voltant. «Mira el teu fill!». Les paraules de Nicolau van fer emmudir els crits de la host. «No volies que el mirés? Aquí el tens, i t’ha vençut». Francesca es va posar ben dreta contra la paret quan va veure que Arnau es desmaiava, però poc després la gent l’apartà de la seva vista i tot es va reduir a un mar de caps, d’armes i penons i, enmig, la petita Verge agitada amb violència.

A poc a poc, sense parar de cridar i d’exhibir les seves armes, la host es va anar ficant al carrer del Bisbe. Francesca no es va moure d’on era. Li calia el suport de la paret; les cames ja no l’aguantaven. Quan la plaça es va començar a buidar, totes dues es van veure. Aledis no havia volgut seguir Mar i Joan: era impossible que Francesca estigués entre els consellers. Una anciana com ella… Doncs era allí! Se li va fer un nus a la gola en veure Francesca aferrada a l’únic suport que havia trobat, petita, encongida, indefensa…

Va arrencar a córrer cap a ella en el precís moment en què els soldats de la Inquisició, un cop s’havien allunyat els crits de la host, gosaven treure el cap per la porta del palau. Francesca s’havia quedat a prop del pas de la porta.

—Bruixa! —li etzibà el primer soldat.

Aledis s’aturà en sec a ben poca distància de Francesca i dels soldats.

—Deixeu-la estar —va cridar. Ja hi havia uns quants soldats a fora del palau—. Deixeu-la estar o els cridaré —els va amenaçar, assenyalant les últimes espases que giraven al carrer del Bisbe.

Alguns van mirar cap allí, però un altre va desembeinar l’espasa.

—L’inquisidor aprovarà la mort d’una bruixa —va dir.

Francesca ni es va mirar els soldats. Tenia els ulls fixos en la dona que havia corregut cap a ella. Quants anys havien passat juntes? Quants sofriments?

—Deixeu-la estar, gossos! —va exclamar Aledis, reculant i assenyalant la host; volia córrer cap a ella però el soldat ja havia alçat l’arma al damunt de Francesca. La fulla de l’espasa semblava més gran que ella—. Deixeu-la —gemegà.

Francesca va veure que Aledis es tapava la cara i queia de genolls. L’havia recollida a Figueres i des de llavors… Moriria sense abraçar-la?

El soldat havia tesat ja tots els músculs quan els ulls de Francesca el van travessar.

—Les bruixes no moren sota l’espasa —li va advertir amb veu serena. L’arma va tremolar a les mans del soldat. Què deia aquella dona?—. Només el foc purifica la mort d’una bruixa. —Era cert allò? El soldat va buscar el suport dels seus companys, però aquests anaven reculant—. Si em mates amb l’espasa, et perseguiré sempre més. A tots! —Ningú no hauria pogut imaginar que sortís d’aquell cos el crit que acabaven de sentir. Aledis va alçar la vista—. Us perseguiré a tots —murmurà Francesca—, a les vostres esposes i fills, i als fills dels vostres fills i les seves esposes. Us maleeixo! —Per primera vegada d’ençà que havia sortit del palau, va prescindir del suport de les pedres. La resta de soldats s’havia ficat a dins i només quedava el de l’espasa alçada—. Et maleeixo —li va dir, assenyalant-lo—. Mata’m i el teu cadàver no trobarà repòs. Em convertiré en mil cucs i et devoraré els òrgans. Faré meus els teus ulls per tota l’eternitat.

Mentre Francesca continuava amenaçant el soldat, Aledis es va aixecar i se li va acostar. La va agafar de l’espatlla i es van posar a caminar.

—Els teus fills patiran de lepra… —Van passar totes dues per sota de l’espasa del soldat—. La teva esposa es convertirà en la meretriu del diable.

No es van girar. El soldat va continuar una estona amb l’espasa alçada i després la va abaixar, girant-se cap a les dues figures que travessaven a poc a poc la plaça.

—Anem-nos-en d’aquí, filla —va dir Francesca un cop van enfilar el carrer del Bisbe, ja desert.

Aledis tremolava.

—Haig de passar per l’hostal…

—No, no. Anem-nos-en. Ara mateix. Sense perdre ni un instant.

—I Teresa i Eulàlia?

—Ja les farem avisar —va respondre, abraçant fort la noia de Figueres.

En arribar a la plaça de Sant Jaume, van donar la volta al call en direcció a la porta de la Boqueria, la de més a prop. Caminaven abraçades, en silenci.

—I Arnau? —va preguntar Aledis.

Francesca no va respondre.

La primera part havia sortit com l’havia planejat. En aquells moments, Arnau havia de ser amb els bastaixos, en el petit vaixell de cabotatge que havia noliejat Guillem. El pacte amb l’infant En Joan havia estat precís; Guillem en recordava les paraules: «A l’única cosa que es compromet el lloctinent —li havia dit Francesc de Perellós després d’escoltar-lo— és a no enfrontar-se a la host de Barcelona; en cap cas no desafiarà la Inquisició, ni intentarà forçar-la perquè faci alguna cosa ni posarà en dubte les seves resolucions. Si el teu pla prospera i Estanyol és alliberat, l’infant no el defensarà si la Inquisició el torna a detenir o el condemna. Queda clar?». Guillem va assentir amb el cap, bo i lliurant-li la carta de pagament dels préstecs barats concedits al rei. Ara quedava la segona part: convèncer Nicolau que Arnau estava arruïnat i que poca cosa aconseguiria si el perseguia o el condemnava. Podrien haver fugit tots a Pisa i deixar els béns d’Arnau en poder de la Inquisició; de fet, ja els tenia, i la condemna d’Arnau, tot i que sense la seva presència, en comportaria la requisa. Per això Guillem mirava d’enganyar Eimeric; no hi tenia res a perdre, i en canvi sí molt a guanyar: la tranquil·litat d’Arnau; que la Inquisició no el perseguís tota la vida.

Nicolau el va fer esperar unes hores i a la fi va comparèixer acompanyat per un jueu baixet vestit amb l’obligatòria levita negra en què destacava la rodella groga. El jueu duia uns quants llibres sota el braç i seguia l’inquisidor amb passos curts i ràpids. Va evitar mirar-se Guillem quan Nicolau els va ordenar a tots dos, amb un gest, que entressin al seu despatx.

No els va pas convidar a seure. Ell sí que ho va fer, a la seva taula.

—Si és cert el que dius —va començar dirigint-se a Guillem—, Estanyol està abatut.

—Vós mateix sabeu que és cert —va respondre Guillem—; el rei no deu res a Arnau Estanyol.

—En aquest cas, podria fer venir el magistrat municipal de canvis —va dir l’inquisidor—. Seria irònic que la mateixa ciutat que l’ha alliberat del Sant Ofici l’executés per abatut.

«Això no passarà mai —va estar temptat de respondre-li Guillem—. Jo tinc la llibertat d’Arnau. No haig de fer res més que presentar la carta de pagament d’Abraham Levi…». No. Nicolau no l’havia pas rebut per amenaçar-lo de denunciar Arnau al magistrat municipal. Volia els seus diners, els que havia promès al seu sant pare, els mateixos de què aquell jueu, amb seguretat l’amic de Jucef, li havia dit que podia disposar.

Guillem va callar.

—Ho podria fer —va insistir Nicolau.

Guillem va obrir les mans i l’inquisidor se’l mirà de fit a fit.

—Qui ets? —li va preguntar a la fi.

—Em dic…

—Sí, sí… —el va interrompre amb la mà— et dius Sahat de Pisa. El que m’agradaria saber és què fa un pisà a Barcelona, defensant un heretge.

—Arnau Estanyol té molts amics, fins i tot a Pisa.

—Infidels i heretges! —exclamà Nicolau.

Guillem va tornar a estendre les mans. Quant trigaria a sucumbir als diners? Nicolau va semblar que ho entenia. Es va quedar uns instants en silenci.

—Què han de proposar aquests amics d’Arnau Estanyol a la Inquisició? —va cedir a la fi.

—En aquests llibres —va dir Guillem assenyalant aquell jueu petit, que no havia apartat la vista de la taula de Nicolau— consten apunts a favor d’un creditor d’Arnau Estanyol, una fortuna.

Per primera vegada, l’inquisidor es va dirigir al jueu.

—És cert?

—Sí —va respondre el jueu—. Des de l’inici de l’activitat, hi ha apunts a favor d’Abraham Levi…

—Un altre heretge! —el va interrompre Nicolau.

Tots tres van guardar silenci.

—Continua —va ordenar.

—Aquests apunts s’han multiplicat amb els anys. A data d’avui, podrien ser més de quinze mil lliures.

Una espurna va brillar en els ulls, mig aclucats, de l’inquisidor. Ni a Guillem ni al jueu no els va passar per alt.

—I doncs? —va preguntar dirigint-se a Guillem.

—Els amics d’Arnau Estanyol podrien aconseguir que el jueu renunciés al seu crèdit.

Nicolau es va arrepapar a la cadira de fusta.

—El vostre amic —va dir— està en llibertat. Els diners no es regalen. Per què cediria algú, per més amic que sigui, quinze mil lliures?

—Arnau Estanyol només ha estat alliberat per la host.

Guillem va recalcar el «només»; Arnau es podia continuar considerant sotmès al Sant Ofici. Havia arribat el moment. L’havia sospesat durant les hores d’espera a l’avantsala, mentre mirava les espases dels oficials de la Inquisició. No podia menysprear la intel·ligència de Nicolau. La Inquisició no tenia jurisdicció sobre un moro… llevat que Nicolau no demostrés que l’havia atacat directament. Mai no podia proposar un pacte a un inquisidor. Havia de ser Eimeric qui l’oferís. Un infidel no podia intentar comprar el Sant Ofici.

Amb la mirada, Nicolau el va instar a continuar. «No m’empaitaràs», pensava Guillem.

—Potser teniu raó —va dir—. El cas és que no hi ha cap raó lògica perquè, un cop alliberat Arnau, algú aporti aquesta quantitat de diners. —Els ulls de l’inquisidor es van convertir en unes estretíssimes escletxes—. No comprenc per què m’han enviat aquí; em van dir que vós ho entendríeu, però comparteixo la vostra encertada opinió. Em sap greu haver-vos fet perdre el temps.

Va esperar que Nicolau es decidís. Quan va veure que l’inquisidor s’incorporava a la cadira i obria els ulls, Guillem va saber que havia guanyat.

—Aneu-vos-en —va ordenar al jueu. Tan bon punt va haver tancat la porta l’homenet, Nicolau va continuar, tot i que sense oferir-li seient—. El vostre amic està lliure, és cert, però el procés en contra d’ell no s’ha acabat. Tinc la seva confessió. Tot i lliure, el puc sentenciar com a heretge relapse. La Inquisició —va continuar, com si parlés per a ell— no pot executar les sentències de mort; ha de ser el braç secular, el rei. Els vostres amics —va afegir, ara ja dirigint-se a Guillem— han de saber que la voluntat del rei és voluble. Potser algun dia…

—Estic segur que tant vós com sa majestat faran el que calgui —va respondre Guillem.

—El rei sap prou bé el que ha de fer: lluitar contra l’infidel i portar la cristiandat a tots els racons del regne, però l’Església… Sovint és difícil saber quina és la millor opció per als interessos d’un poble sense fronteres. El vostre amic, Arnau Estanyol, ha confessat la seva culpa i aquesta confessió no pot quedar sense càstig. —Nicolau es va aturar i es tornà a mirar Guillem de dalt a baix. «Has de ser tu», va insistir aquest amb la mirada—. Malgrat tot —va continuar l’inquisidor davant del silenci del seu interlocutor—, l’Església i la Inquisició han de ser benèvols si amb aquesta actitud aconsegueixen proveir altres necessitats que, al cap i a la fi, reverteixen en el bé comú. Els teus amics, aquests que t’han enviat, acceptarien una condemna menor?

«No negociaré amb tu, Eimeric —va pensar Guillem—. Només Al·là, lloat sigui el seu nom, sap el que podries obtenir si em detenies, només Ell sap si darrere d’aquestes parets hi ha ulls que ens observen i oïdes que ens escolten. Has de ser tu qui proposi la solució».

—Mai ningú no posarà en dubte les decisions de la Inquisició —li va respondre.

Nicolau es va remenar al seient.

—Has sol·licitat una audiència privada al·legant que podries tenir alguna cosa que m’interessava. Has dit que uns amics d’Arnau Estanyol podrien aconseguir que el seu principal creditor renunciés a un crèdit per valor de quinze mil lliures. Què és el que vols, infidel?

—Sé el que no vull —es va limitar a respondre Guillem.

—Va bé —féu Nicolau, aixecant-se—. Una condemna mínima: gramalleta cada diumenge durant un any a la catedral i els teus amics aconsegueixen la renúncia del crèdit.

—A Santa Maria. —Guillem es va sorprendre en sentir el que havia dit, però aquelles paraules li havien sorgit del més profund del seu ésser. On, si no era a Santa Maria, podia complir Arnau la pena de la gramalleta?