5

—El vostre fill es quedarà a la casa gran; na Guiamona en tindrà cura. Quan sigui prou gran, entrarà a l’obrador com a aprenent.

Bernat va deixar d’escoltar el que li deia Jaume. L’oficial es va presentar a punta de dia al dormitori. Esclaus i aprenents van saltar de les màrfegues com si hagués entrat el dimoni i van sortir ensopegant entre ells. Bernat va escoltar aquelles paraules i va pensar que Arnau estaria ben atès i arribaria a convertir-se en un aprenent, un home lliure amb un ofici.

—Ho heu entès? —li va preguntar l’oficial.

Davant del silenci de Bernat, Jaume va deixar anar una maledicció:

—Maleïts pagesos!

Bernat va estar a punt de reaccionar amb violència, però el somriure que es va dibuixar en el rostre de Jaume el va aturar.

—Proveu-ho —l’instà—. Feu-ho i la vostra germana no tindrà on agafar-se. Us repetiré l’important, pagès: treballareu de sol a sol com tots, a canvi de jaç, menjar i roba… i que la senyora Guiamona s’ocupi del vostre fill. Teniu prohibit d’entrar a la casa; no ho podreu fer sota cap concepte. També teniu prohibit de sortir de l’obrador fins que passin l’any i el dia que us calen perquè us concedeixin la llibertat, i cada cop que entri a l’obrador algun foraster, us haureu d’amagar. No heu d’explicar a ningú la vostra situació, ni tan sols als d’aquí dins, tot i que amb aquesta piga… —Jaume va fer que no amb el cap—. Aquest és l’acord a què ha arribat el mestre amb la senyora Guiamona. Us està bé?

—Quan podré veure el meu fill? —va preguntar Bernat.

—Això no em pertoca.

Bernat va tancar els ulls. Quan van veure Barcelona per primer cop, va prometre la llibertat a Arnau. El seu fill no tindria senyor.

—Què haig de fer? —va dir a la fi.

Carregar llenya. Carregar troncs i troncs, centenars de troncs, milers de troncs, els necessaris perquè treballessin els forns. I vigilar que aquests estiguessin sempre encesos. Transportar argila i netejar, netejar el fang, la pols de l’argila i la cendra dels forns. Una vegada i una altra, suar i portar la cendra i la pols a la part del darrere de la casa. Quan en tornava, ple de pols i de cendra, l’obrador tornava a ser brut i havia de tornar a començar. Portar les peces al sol ajudat per altres esclaus i sota l’atenta mirada de Jaume, que controlava en tot moment l’obrador, es passejava entre ells, cridant, ventant bufetades als joves aprenents i maltractant els esclaus, contra els quals no dubtava a l’hora de fer servir el fuet si alguna cosa no era del seu gust.

En una ocasió en què se’ls va escapar de les mans un gran atuell quan el duien cap al sol i va rodolar per terra, Jaume va començar a donar xurriacades contra els culpables. La peça ni tan sols s’havia trencat, però l’oficial, cridant com un esperitat, assotava sense pietat els tres esclaus que, juntament amb Bernat, havien transportat la peça; en un moment determinat va aixecar el fuet contra Bernat.

—Feu-ho i us mataré —el va amenaçar aquest, quiet al davant seu.

Jaume va vacil·lar; a cop calent, va envermellir i va fer petar el fuet en direcció als altres, que ja s’havien preocupat de situar-se a prou distància. Jaume va sortir corrent al seu darrere. En veure que s’allunyava, Bernat va respirar fondo.

Malgrat tot, Bernat va continuar treballant durament, sense necessitat que ningú l’esperonés. Menjava el que li posaven al davant. Li hauria agradat dir a aquella dona grassa que els servia que els seus gossos havien estat més ben alimentats, però en veure que els aprenents i els esclaus es llançaven amb avidesa sobre les escudelles, optava per callar. Dormia a l’habitació comuna en una màrfega de palla, sota la qual guardava les escasses pertinences i els diners que havia aconseguit rescatar. Tot i així, l’enfrontament amb Jaume semblava que li havia fet guanyar el respecte dels esclaus i els aprenents, i també el dels altres oficials, de manera que Bernat dormia tranquil, malgrat les puces, la pesta de suor i els roncs.

I ho suportava tot pels dos cops a la setmana que l’esclava mora li baixava Arnau, generalment adormit, quan Guiamona ja no la necessitava. Bernat l’agafava a coll i aspirava aquella fragància de roba neta, d’afaits per a criatures. Després, amb compte de no despertar-lo, li apartava la roba per veure-li les cames, els braços i la panxa satisfeta. Creixia i s’engreixava. Bernat bressava el seu fill i es girava cap a Javiva, la jove mora, suplicant-li amb la mirada alguna cosa més que temps. De vegades intentava amanyagar-lo, però les seves mans rugoses malmetien la pell del petit i Javiva l’hi treia sense contemplacions. Amb el pas dels dies, va arribar a un acord tàcit amb la mora —ella mai no li parlava—, i Bernat acaronava aquelles galtes rosades del petit amb el dors dels dits; el contacte amb la seva pell el feia tremolar. Quan, a la fi, la noia li feia gestos perquè li tornés el nen, Bernat besava el front del menut abans de fer-l’hi a mans.

Van anar passant els mesos i Jaume es va adonar que Bernat podia realitzar un treball més fructífer per a l’obrador. Tots dos havien après a respectar-se.

—Els esclaus no tenen solució —va comentar l’oficial a Grau Puig en una ocasió—; només treballen per por del fuet, no van gens amb compte. El vostre cunyat, en canvi…

—No diguis que és el meu cunyat! —el va interrompre Grau un cop més, però aquella era una llicència que a Jaume li agradava de permetre’s amb el mestre.

—El pagès… —va rectificar l’oficial simulant torbació—, el pagès és diferent; es pren amb interès fins i tot les tasques menys importants. Neteja els forns amb una atenció que abans mai…

—I què proposes? —el va tornar a interrompre Grau sense alçar la vista dels papers que estava examinant.

—Doncs que el podria dedicar a altres feines de més responsabilitat, i com que ens surt tan bé de preu…

En sentir aquelles paraules, Grau va aixecar la vista cap a l’oficial.

—No t’equivoquis —li va dir—. No ens haurà costat diners com un esclau, tampoc no tindrà un contracte d’aprenentatge ni se l’haurà de pagar com als oficials, però és el treballador més car que tinc.

—Jo em referia…

—Sé a què et referies. —Grau va tornar als seus papers—. Fes el que consideris convenient, però t’ho adverteixo: que aquest pagès no es descuidi mai de quin és el seu lloc en aquest obrador. Si passa això, et faré fora d’aquí i mai no seràs mestre. M’has entès?

Jaume va fer que sí, però des d’aquell dia Bernat va ajudar directament els oficials; passant fins i tot per sobre dels joves aprenents, incapaços de manejar els grans i pesants motlles d’argila refractària que suportaven la temperatura necessària per coure la pisa o la ceràmica. Amb aquests feia unes grans gerres panxudes, de boca estreta, coll molt curt, base plana i estreta, amb una capacitat de fins a dos-cents vuitanta litres,^[2] destinades al transport de gra o vi. Fins llavors, Jaume havia hagut de dedicar a aquelles feines com a mínim dos dels seus oficials; amb l’ajuda de Bernat, en tenia prou per dur a terme tot el procés: fer el motlle, coure’l, aplicar a la gerra una capa d’òxid d’estany i òxid de plom, fundent, i ficar-la en un segon forn, a temperatura més baixa, a fi que l’estany i el plom es fonguessin i es barregessin, proporcionant a la peça un revestiment impermeable vidrat de color blanc.

Jaume va estar pendent del resultat de la seva decisió fins que es va donar per satisfet: havia augmentat considerablement la producció de l’obrador i Bernat continuava fent la feina amb la mateixa cura «Fins i tot més que algun dels oficials!», es va veure obligat a acceptar en una de les ocasions en què es va acostar a Bernat i a l’oficial de torn per estampar el segell del mestre a la base del coll d’una nova gerra.

Jaume intentava llegir els pensaments que s’amagaven darrere de la mirada del camperol. No veia odi en els seus ulls, ni tampoc semblava que hi hagués rancor. Es preguntava què li devia haver passat per haver acabat allí. No era com els altres parents del mestre que s’havien presentat al taller: tots havien cedit per diners. En canvi Bernat… Com amanyagava el seu fill quan l’hi portava la mora! Volia la llibertat i per això treballava de valent, més que ningú.

L’entesa entre els dos homes va donar altres fruits a part de l’augment de la producció. En una altra de les ocasions en què Jaume se li va acostar per estampar el segell del mestre, Bernat va mig aclucar els ulls bo i dirigint la mirada cap a la base de la gerra.

«Mai no seràs mestre!», l’havia amenaçat Grau. Aquelles paraules tornaven al cap de Jaume cada cop que pensava en un tracte més amistós amb Bernat.

Jaume va simular un atac de tos sobtat. Es va apartar de la gerra sense marcar-la i va mirar cap on li havia assenyalat el pagès: hi va veure una petita esquerda que havia de significar la ruptura de la peça al forn. Es va enfurismar contra l’oficial… i contra Bernat.

Van passar l’any i el dia necessaris perquè Bernat i el seu fill poguessin ser lliures. Grau Puig, per la seva banda, va aconseguir el seu cobejat lloc al Consell de Cent de la ciutat. Tot i així, Jaume no va observar cap mena de reacció en el pagès. Un altre hauria exigit la carta de ciutadania i s’hauria llançat als carrers de Barcelona a la recerca de diversió i de dones, però Bernat no ho havia fet. Què li passava, a aquell camperol?

Bernat vivia amb el record permanent del noi de la farga. No se’n sentia pas culpable; aquell desgraciat s’havia interposat en el camí del seu fill. Ara… si havia mort… Podia obtenir la llibertat del seu senyor, però encara que hagués passat un any i un dia no es deslliuraria de la condemna per assassinat. Guiamona li havia recomanat que no ho digués a ningú, i així ho havia fet. No es podia arriscar; podia ser que Llorenç de Bellera hagués donat ordre de capturar-lo no sols per fugitiu sinó també per assassí. Què seria d’Arnau si el detenien? L’assassinat es castigava amb la mort.

El seu fill continuava creixent sa i fort. Encara no parlava, si bé ja caminava de quatre grapes i deixava anar uns refilets que feien estremir Bernat. I encara que Jaume continuava sense dirigir-li la paraula, la seva nova situació a l’obrador —cosa que Grau, pendent dels seus negocis i els seus càrrecs, ignorava— havia portat els altres a respectar-lo encara més, i la mora li portava el nen amb més freqüència, quasi sempre despert, amb l’aquiescència tàcita de Guiamona, que arran de la nova posició del seu espòs també estava més ocupada.

Bernat no s’havia de deixar veure per Barcelona, ja que podia truncar el futur del seu fill.