29

Ja feia sis dies que el rei Pere III el Cerimoniós era a Figueres quan, el 28 de juliol de 1343, va ordenar aixecar el campament i iniciar la marxa cap al Rosselló.

—T’hauràs d’esperar —va dir Francesca a Aledis mentre les noies desmuntaven la tenda per seguir l’exèrcit—. Quan el rei ordena la marxa, els soldats no poden abandonar les files. Potser en el pròxim campament…

Aledis la va interrogar amb la mirada.

—Ja li he fet arribar el missatge —va afegir Francesca sense donar-hi importància—. Véns amb nosaltres?

Aledis va assentir amb el cap.

—Doncs dóna’ns un cop de mà —li ordenà Francesca.

Mil dos-cents homes a cavall i més de quatre mil a peu, armats per a la guerra i amb provisions per a vuit dies, es van posar en moviment en direcció a la Jonquera, a poc més de mitja jornada de Figueres. Darrere de l’exèrcit, una multitud de carros, muls i tot tipus de persones. Un cop a la Jonquera, el rei va ordenar acampar altre cop; un nou missatger del sant pare, un frare agustí, portava una altra carta de Jaume III. Quan Pere III va conquerir Mallorca, el rei Jaume va acudir al Papa a la recerca d’ajuda; frares, bisbes i cardenals van fer de mitjancers infructuosament davant del Cerimoniós.

Tal com havia succeït amb els anteriors, el rei no va fer cas del nou enviat papal. L’exèrcit va fer nit a la Jonquera. «És el moment?», va pensar Francesca mentre observava com Aledis ajudava les altres noies amb el menjar. «No», va decidir. Com més lluny fossin de Barcelona, de l’antiga vida d’Aledis, més oportunitats tindria Francesca. «Hem d’esperar», li va respondre quan la noia li va preguntar per Arnau.

L’endemà al matí el rei va tornar a aixecar el campament.

—A Panissars! En ordre de batalla! En quatre grups disposats per al combat.

L’ordre va córrer per les files de l’exèrcit. Arnau la va sentir juntament amb la guàrdia personal d’Eiximèn d’Esparça, disposada a marxar. A Panissars! Alguns ho cridaven, d’altres amb prou feines ho murmuraven, però tots ho feien amb orgull i respecte. El coll de Panissars!, el pas pels Pirineus des de les terres catalanes cap a les del Rosselló. Tan sols a mitja llegua de la Jonquera, aquella nit a totes les fogueres es podien sentir les gestes de Panissars.

Van ser ells, els catalans, els seus pares, els seus avis, els qui van vèncer els francesos. Solament ells!, els catalans. Anys enrere, el rei Pere el Gran va ser excomunicat pel Papa per haver conquerit Sicília sense el seu consentiment. Els francesos, sota el comandament del rei Felip l’Ardit, van declarar la guerra a l’heretge, en nom de la cristiandat!, i amb l’ajuda d’alguns traïdors van travessar els Pirineus pel coll de la Maçana.

Pere el Gran es va haver de batre en retirada i els nobles i cavallers de l’Aragó van abandonar el rei i se’n van anar amb els seus exèrcits cap a les seves terres.

—Només quedàvem nosaltres! —va dir algú en la nit, contrarestant fins i tot la crepitació del foc.

—I Roger de Llúria! —va saltar un altre.

El rei, amb els exèrcits minvats, va haver de permetre que els francesos envaïssin Catalunya a l’espera que arribessin reforços des de Sicília, de la mà de l’almirall Roger de Llúria. Pere el Gran va ordenar al vescomte Ramon Folc de Cardona, defensor de Girona, que resistís el setge dels francesos fins que arribés a Catalunya Roger de Llúria. El vescomte de Cardona ho va fer així i va defensar èpicament la ciutat fins que el seu monarca li va permetre retre-la a l’invasor.

Va arribar Roger de Llúria i va derrotar l’armada francesa, mentre, en terra, l’exèrcit francès es veia assolat per una epidèmia.

—Van profanar el sepulcre de sant Narcís quan van prendre Girona —va intervenir algú.

Milions de mosques van sortir del sepulcre del sant, segons deien els vells del lloc, quan els francesos el van profanar. Aquells insectes van propagar l’epidèmia entre les files franceses. Derrotats per mar, malalts en terra, el rei Felip l’Ardit va sol·licitar una treva per retirar-se sense que hi hagués una matança.

Pere el Gran l’hi va concedir, però, els va advertir, només en el seu nom i en el dels seus nobles i cavallers.

Arnau va sentir els crits dels almogàvers que entraven a Panissars. Protegint-se els ulls va mirar amunt, cap a les muntanyes que rodejaven el coll i on retrunyien els crits dels mercenaris. Allí aquests, al costat de Roger de Llúria i observats des del cim per Pere el Gran i els seus nobles, van desfer l’exèrcit francès després de matar milers d’homes. L’endemà, a Perpinyà, va morir Felip l’Ardit i es va acabar la croada contra Catalunya.

Els almogàvers van continuar cridant al llarg del coll, desafiant un enemic que no va aparèixer; tal vegada recordaven el que els havien explicat els seus pares o els seus avis sobre el que havia succeït allí mateix feia cinquanta anys.

Aquells homes esparracats, que quan no guerrejaven com a mercenaris vivien pels boscos i les muntanyes, dedicant-se a saquejar i a devastar les terres sarraïnes, bo i fent cas omís de qualsevol tractat que haguessin pactat els reis cristians de la Península amb els capitostos moros, anaven a la seva. Arnau ho va comprovar en el camí de Figueres a la Jonquera i ara ho tornava a veure: dels quatre grups en què el rei havia dividit l’exèrcit, els altres tres marxaven en formació, sota els seus penons, però el dels almogàvers ho feia en desordre, amb crits, amenaces, rialles i fins i tot bromes, burlant-se de l’enemic que no compareixia i del que al seu dia ho havia fet.

—No tenen caps? —va preguntar Arnau en veure que els almogàvers, quan Eiximèn d’Esparça va ordenar un alto, els avançaven amb desordre i despreocupació i seguien el seu camí.

—Eh que no ho sembla? —li va respondre un veterà, ferm al seu costat, com tots els components de la guàrdia personal de l’escuder reial.

—No. No ho sembla.

—Doncs sí que en tenen, i es poden ben guardar de desobeir-los. No són caps com els nostres. —El veterà va assenyalar Eiximèn d’Esparça; després va treure un insecte imaginari de la seva escudella i l’agità en l’aire. Uns quants soldats es van afegir a les rialles d’Arnau—. Aquests sí que són caps —va continuar el veterà, seriós tot d’una—; aquí no val ser fill d’algú, dir-se tal o tal o ser el protegit del comte del que sigui. Els més importants són els adalils. —Arnau va mirar cap als almogàvers, que continuaven avançant-los—. No, no t’hi amoïnis —li va dir el veterà—, no els distingiràs pas. Tots van vestits igual, però es coneixen prou bé entre ells. Per arribar a ser adalil s’han de tenir quatre virtuts: saviesa per guiar les hosts; ser esforçat i saber exigir el mateix esforç als homes que un té sota el seu comandament; tenir dots naturals de comandament i, sobretot, ser lleial.

—Això és el mateix que diuen que té ell —el va interrompre Arnau, assenyalant l’escuder reial i fent un gest amb els dits de la mà dreta.

—Sí, però a aquest ningú no l’hi ha discutit ni l’hi discuteix. Per arribar a ser adalil dels almogàvers cal que dotze adalils més jurin sota pena de mort que l’aspirant compleix aquestes condicions. No quedarien nobles al món si haguessin de jurar de la mateixa manera sobre els seus iguals… sobretot tractant-se de lleialtat.

Els soldats que escoltaven la conversa van assentir amb el cap, somrient. Arnau es va tornar a mirar els almogàvers. Com podien matar un cavall amb una simple llança i en plena càrrega?

—A sota dels adalils —va continuar explicant el veterà— hi ha els almugatens; han de ser experts en la guerra, coratjosos, lleugers i lleials, i la seva forma d’elecció és la mateixa: dotze almugatens han de jurar que el candidat reuneix aquestes qualitats.

—Sota pena de mort? —va preguntar Arnau.

—Sota pena de mort —va confirmar el veterà.

El que no podia imaginar-se Arnau era que el desvergonyiment d’aquells guerrers arribés fins al punt de desobeir el rei. Pere III va ordenar que, un cop travessat el coll de Panissars, l’exèrcit es dirigís cap a la capital del Rosselló, Perpinyà; tanmateix, quan les tropes el van haver passat, els almogàvers se’n van separar en direcció al castell de Bellaguarda, erigit al cim d’un pic del mateix nom, situat al damunt del coll de Panissars.

Arnau i els soldats de l’escuder reial van veure com se n’anaven, enfilant-se al cim de Bellaguarda. Continuaven cridant com ho havien fet al llarg de tot el camí. Eiximèn d’Esparça es va girar cap on hi havia el rei, que també se’ls mirava.

Pere III no va fer res. Com podia aturar aquells mercenaris? Va girar cua i continuà el seu camí cap a Perpinyà. Aquell va ser el senyal per a Eiximèn d’Esparça: el rei admetia l’assalt de Bellaguarda, però era ell qui pagava els almogàvers; si hi havia algun botí, havia de ser allà. Així, mentre el gruix de l’exèrcit continuava en formació, Eiximèn d’Esparça i els seus homes van iniciar l’ascens a Bellaguarda, darrere dels almogàvers.

Els catalans van assetjar el castell i durant la resta del dia i tota la nit els mercenaris es van rellevar en la tala d’arbres per construir màquines de setge: escales d’assalt i un gran ariet muntat sobre rodes, que oscil·lava mitjançant unes cordes que penjaven d’un tronc superior, cobert de pells per protegir els homes que l’havien de manipular.

Arnau va fer guàrdia davant dels murs de Bellaguarda. Com s’assaltava un castell? S’hi haurien d’enfilar al descobert, mentre que els defensors es limitarien a disparar contra ells, refugiats darrere dels merlets. Allí els tenien. Veien com s’hi abocaven i els miraven. En algun moment li va semblar que algun l’observava a ell directament. Se’ls veia tranquils, mentre ell tremolava en notar l’atenció d’aquells assetjats.

—Sembla que estan molt segurs d’ells mateixos —va dir a un dels veterans que tenia al costat.

—No t’enganyis —li va respondre aquest—; allà dins se la passen més malament que no pas nosaltres. A més, han vist els almogàvers.

Els almogàvers; altre cop els almogàvers. Arnau es va girar cap a ells. Treballaven sense descans, ara perfectament organitzats. Cap no reia ni discutia; anaven per feina.

—Com poden fer por als que estan darrere d’aquestes muralles? —va preguntar.

El veterà es va posar a riure.

—No els deus haver vist mai lluitant —Arnau va fer que no—. Doncs espera’t i ho veuràs.

Es va esperar mig endormiscat a terra en aquella nit de tensió, durant la qual els mercenaris no van parar de construir les seves màquines, a la llum d’unes torxes que anaven i venien sense descans.

A punta de dia, quan es començava a albirar a l’horitzó la llum del sol, Eiximèn d’Esparça va ordenar que les seves tropes es disposessin en formació. Aquella llum llunyana amb prou feines havia atenuat la foscor de la nit. Arnau va buscar els almogàvers. Havien obeït i formaven davant dels murs de Bellaguarda. Després va mirar cap al castell, per damunt d’ells. Havien desaparegut tots els llums, però eren allí; s’havien passat la nit preparant l’assalt. Arnau va notar un calfred. Què hi feia ell, allí? L’albada era fresca i tot i així, les seves mans, aferrades a la ballesta, no paraven de suar. El silenci era total. Podia morir. Durant el dia, els defensors l’havien mirat en repetides ocasions, a ell, un simple bastaix; els rostres d’aquells homes, llavors perduts en la distància, van adquirir vida. Allí els tenia!, l’esperaven. Tremolà. Les cames li fallaven i va haver de fer un esforç perquè no li petessin les dents. Va prémer la ballesta contra el pit perquè ningú no es fixés en el tremolor de les seves mans. L’oficial li havia indicat que, quan donés l’ordre d’atacar, s’acostés als murs i es parapetés darrere d’unes pedres per disparar amb la ballesta contra els defensors. El problema seria arribar fins a aquelles pedres. Hi arribaria? Arnau no apartava la mirada d’aquelles pedres; hi havia d’arribar, parapetar-se, disparar, amagar-se i tornar a disparar…

Un crit va esquinçar el silenci.

L’ordre! Les pedres! Arnau arrencà a córrer cap allí, però la mà de l’oficial li aferrà l’espatlla.

—Encara no —li va dir.

—Però…

—Encara no —va insistir l’oficial—. Mira.

El soldat li assenyalà els almogàvers. Un altre crit retrunyí des de les seves files:

—Desperta ferro!

Arnau no va poder apartar la mirada dels mercenaris. Aviat tots ells van cridar a l’uníson:

—Desperta ferro! Desperta ferro!

Van començar a entrexocar-se les llances i els ganivets fins que el so del metall va superar el de les seves pròpies veus.

—Desperta ferro!

I l’acer es va començar a despertar: llançaven espurnes a mesura que les armes anaven xocant i xocant, entre si o contra les roques. L’estrèpit va esglaiar Arnau. A poc a poc, les espurnes, centenars, milers d’espurnes, van trencar la foscor i els almogàvers van aparèixer envoltats d’un halo lluminós.

Arnau es va sorprendre a si mateix colpejant l’aire amb la ballesta.

—Desperta ferro! —cridava. Ja no suava, ja no tremolava—. Desperta ferro!

Va mirar cap a les muralles; semblava que s’haguessin d’esfondrar sota els crits dels almogàvers. El terra retrunyia i la resplendor de les espurnes anava en augment al seu voltant. De sobte va sonar una trompeta i la cridòria es va transformar en un esgarip esborronador:

—Sant Jordi! Sant Jordi!

—Ara sí —li va cridar l’oficial, empenyent-lo endavant, seguint els centenars d’homes que es precipitaven amb ferotgia a l’assalt.

Arnau va córrer a apostar-se darrere les pedres, al costat de l’oficial i d’un cos de ballesters, al peu de les muralles. Es va concentrar en una de les escales que els almogàvers havien recolzat contra la muralla i va mirar de fer blanc en les siluetes que des dels merlets lluitaven per impedir l’assalt dels mercenaris, que continuaven udolant com esperitats. I ho va fer. En dues ocasions va encertar el cos dels defensors, allí on les cotes de malla no els protegien, i va veure com desapareixien després de l’impacte de les sagetes.

Un grup d’assaltants va aconseguir superar els murs de la fortalesa i Arnau va notar que l’oficial, colpejant-li l’espatlla, li cridava l’atenció perquè no disparés més. No va fer falta l’ariet. Quan els almogàvers van arribar als merlets, les portes del castell es van obrir i uns quants cavallers van sortir a tota brida perquè no els agafessin com a ostatges. N’hi va haver dos que van caure sota les ballestes catalanes; els altres ho van aconseguir. Alguns dels ocupants, orfes d’autoritat, es van rendir. Eiximèn d’Esparça i els seus cavallers van accedir a l’interior del castell amb els seus cavalls de guerra i van matar tots els qui continuaven oposant-los resistència. Després hi van entrar corrent els homes de peu.

Un cop travessades les muralles, Arnau es va quedar quiet, amb la ballesta penjada a l’espatlla i el punyal a la mà. Ja no era necessari. El pati del castell era ple de cadàvers, i els qui no havien caigut restaven agenollats, desarmats, suplicant enmig dels cavallers que recorrien el recinte amb les seves llargues espases desembeinades. Els almogàvers es lliuraven al saqueig; els uns a la torre, els altres resseguint els cadàvers amb un deler que va obligar Arnau va desviar la mirada. Un dels almogàvers se li va acostar per oferir-li un grapat de sagetes: unes venien de trets fallats, moltes estaven tacades de sang, algunes fins i tot tenien trossos de carn enganxats. Arnau va dubtar. L’almogàver, un home ja gran, prim com les sagetes que li presentava, va quedar sorprès, però després va somriure mostrant una boca sense dents i se’n va anar a oferiries a un altre soldat.

—Què fas? —va preguntar aquest últim a Arnau—. Que potser esperes que Eiximèn et reposi les sagetes? Neteja-les —li va dir, llançant-les als seus peus.

En poques hores tot allò es va acabar. Van agrupar i lligar de mans els homes vius. Aquell vespre els vendrien com a esclaus al campament que seguia l’exèrcit. Les tropes d’Eiximèn d’Esparça es van tornar a posar en marxa a la recerca del rei; transportaven els seus ferits i deixaven al darrere disset catalans morts i una fortalesa abrandada que ja no tornaria a ser útil als seguidors del rei Jaume III.