41

—No deus pas comptar deixar-me aquí!

Elionor va baixar l’escala feta una fúria. Arnau era al saló, assegut a la taula, signant els documents amb què derogava els mals usos de les seves terres. «De seguida que els hagi signat, me n’aniré», havia dit a Joan. El frare i Mar, a la seva esquena, observaven l’escena.

Arnau va acabar de signar i després es va enfrontar a Elionor. Devia ser la primera vegada que parlaven d’ençà de les noces. Arnau no es va aixecar.

—Quin interès tens que em quedi aquí?

—Com vols que em quedi en un lloc on m’han humiliat com ho han fet?

—Doncs ho diré d’una altra manera: quin interès pots tenir a seguir-me?

—Ets el meu espòs! —Li va sortir una veu d’espinguet. Hi havia donat mil voltes: no es podia quedar, però tampoc no podia tornar a la cort del rei. Arnau va fer una ganyota de desgrat—. Si te’n vas, si em deixes —va afegir Elionor—, acudiré al rei.

Les paraules van ressonar a l’oïda d’Arnau. «Acudirem al rei!», l’havien amenaçat els nobles. Creia que podia solucionar l’atac dels nobles, però… es va mirar els documents que acabava de signar. Si Elionor, la seva pròpia esposa, la pupil·la reial, se sumava a les queixes dels nobles…

—Signa —la instà, acostant-li els documents.

—Per què ho hauria de fer? Si derogues els mals usos, ens quedarem sense rendes.

—Signa i viuràs en un palau al carrer de Montcada de Barcelona. No et caldran aquestes rendes. Tindràs tots els diners que vulguis.

Elionor es va acostar a la taula, va agafar la ploma i es va inclinar sobre els documents.

—Quines garanties tinc que compliràs la teva paraula? —va preguntar tot d’una, girant-se cap a Arnau.

—La que com més gran sigui la casa, menys et veuré. Aquesta és la garantia. La que com més bé visquis, menys em molestaràs. En tens prou amb aquestes garanties? No tinc intenció d’oferir-te’n d’altres.

Elionor es va mirar els qui tenia Arnau al darrere. Somreia la noia?

—Ells viuran amb nosaltres? —va preguntar, assenyalant-los amb la ploma.

—Sí.

—Ella també?

Mar i Elionor van entrecreuar una mirada gèlida.

—Que no he parlat prou clar, Elionor? Signes?

Va signar.

Arnau no va esperar que Elionor fes els seus preparatius i aquell mateix dia, cap al tard, per evitar la calor d’agost, va sortir cap a Barcelona, en un carro llogat, igual com havia fet a l’anada.

Cap d’ells no va mirar enrere quan el carro va haver passat les portes del castell.

—Per què ens n’hem d’anar a viure amb ella? —va preguntar Mar a Arnau en el viatge de tornada amb carro.

—No haig d’ofendre el rei, Mar. No se sap mai quina pot ser la resposta d’un monarca.

Mar es va quedar uns instants callada, pensativa.

—Per això li has ofert tot el que li has ofert?

—No… bé, també, però la raó principal han estat els pagesos. No vull que es queixi. Suposadament el rei ens ha concedit unes rendes per viure, encara que en realitat no existeixin o siguin mínimes. Si ella acudia al rei dient que amb la meva actuació he malbaratat aquestes rendes, potser derogaria les meves ordres.

—El rei? Per què el rei hauria de…?

—Has de saber que fa pocs anys, el rei va dictar una pragmàtica contra els serfs de la terra, en contra fins i tot dels privilegis que ell mateix i els seus antecessors havien concedit a les ciutats. L’Església i els nobles li van exigir que prengués mesures contra els pagesos que fugien de les seves terres i les deixaven ermes… I el rei ho va fer.

—No pensava que el rei fos capaç d’això.

—Es un noble més, Mar; el primer de tots.

Van fer nit en una masia dels afores de Montcada. Arnau va pagar generosament els pagesos. Es van llevar de matinada i abans del migdia entraven a Barcelona.

—La situació és dramàtica, Guillem —li va dir Arnau quan van posar fi a les salutacions i explicacions i es van quedar sols—. El Principat està molt més malament del que ens imaginàvem. Aquí només ens arriben les notícies, però cal veure l’estat dels camps i les terres. No aguantarem.

—Fa molt temps que prenc mesures —el va sorprendre Guillem. Arnau l’instà a continuar—. La crisi és greu i ja es veia venir; tu i jo n’havíem parlat en alguna ocasió. La nostra moneda es devalua constantment en els mercats estrangers, però el rei no adopta cap mesura aquí, a Catalunya, i hem d’aguantar unes paritats insostenibles. El municipi s’està endeutant cada cop més per finançar tota l’estructura que s’ha creat a Barcelona. La gent ja no obté beneficis en el comerç i busca llocs més segurs per als seus diners.

—I els nostres?

—A fora. A Pisa, Florència, fins i tot a Gènova. Allí encara es pot comerciar amb canvis lògics. —Tots dos es van quedar un moment en silenci—. Castelló ha estat declarat abatut —va afegir Guillem trencant-lo—; comença la desfeta.

Arnau va recordar el canviador, gras, sempre suat, simpàtic.

—Què ha passat?

—No ha estat prudent. La gent va començar a reclamar-li la devolució dels dipòsits i no va poder fer-hi front.

—Podrà pagar?

—No ho crec.

El 29 d’agost, el rei va desembarcar victoriós de la seva campanya a Mallorca contra Pere el Cruel, que havia fugit d’Eivissa, després de prendre-la i saquejar-la, així que l’armada catalana va arribar a les illes.

Després d’un mes, quan va arribar Elionor, els Estanyol, incloent-hi Guillem, malgrat la seva oposició inicial, es van traslladar al palau del carrer de Montcada.

Al cap de dos mesos, el rei va concedir audiència al carià de Montbui. El dia anterior, enviats de Pere III sol·licitaren un nou préstec a la taula d’Arnau. Quan els el van concedir, el rei va acomiadar el carià i va mantenir les ordres d’Arnau.

Dos mesos després, transcorreguts els sis que la llei concedia a l’abatut perquè pagués els seus deutes, el canviador Castelló va ser decapitat davant de la seva taula de canvi, a la plaça dels Canvis. Tots els canviadors de la ciutat van ser obligats a presenciar a primera fila l’execució. Arnau va veure com se separava el cap de Castelló del seu tronc després del precís cop del botxí. Li hauria agradat tancar els ulls, com van fer molts, però no va poder. Havia de veure-ho. Era una crida a la prudència que no havia d’oblidar mai, es va dir mentre la sang s’escampava pel cadafal.