31

Despuntava l’alba i Arnau i els bastaixos esperaven a peu de platja la descàrrega d’una galera mallorquina que havia arribat a port durant la nit. Els prohoms de la confraria donaven ordres a la seva gent. El mar estava en calma i les ones llepaven la platja amb delicadesa, cridant els ciutadans de Barcelona a iniciar la jornada. El sol començava a esgarrapar llampades de colors on les aigües s’ondulaven i els bastaixos, amb els peus a l’aigua, mentre esperaven els barquers amb les mercaderies, es deixaven emportar per l’encís del moment, amb la mirada perduda i l’esperit dansant amb el mar.

—Que és estrany! —es va sentir en el grup—. No descarreguen.

Tots van clavar la vista a la galera. Els barquers s’havien acostat a la nau i alguns tornaven a la platja de buit; d’altres parlaven a plena veu amb els mariners de coberta, alguns dels quals es llançaven a l’aigua i s’enfilaven a les barques. Però ningú no descarregava fardells de la galera.

—La pesta! —Els crits dels primers barquers van arribar a la platja molt abans que les barques—. La pesta ha arribat a Mallorca!

Arnau va notar un calfred. Podia ser que aquell mar tan preciós els portés una notícia així? Un dia gris, de temporal… però aquell matí tot semblava màgic. Feia mesos que era el tema de conversa dels barcelonins: la pesta assolava l’Orient Llunyà, s’havia anat estenent cap a l’oest i devastava comunitats senceres.

—Potser no arribarà a Barcelona —deien alguns—; ha de travessar tota la Mediterrània.

—El mar ens protegirà —afirmaven d’altres.

Durant mesos el poble s’ho va voler creure: la pesta no arribaria a Barcelona.

«Mallorca», va pensar Arnau. Havia arribat a Mallorca; la plaga havia travessat llegües i llegües de Mediterrània.

—La pesta! —van repetir els barquers en arribar a la platja.

Els bastaixos els van envoltar per sentir quines notícies portaven. En una de les barques hi havia el pilot de la galera.

—Porteu-me davant del veguer i els consellers de la ciutat —va ordenar després de saltar a la riba—. De pressa!

Els prohoms van atendre la seva sol·licitud; els altres van assetjar els que acabaven d’arribar. «Moren per centenars —explicaven—. És horrorós. Ningú no hi pot fer res. Criatures, dones i homes, rics o pobres, nobles o humils… fins els animals són pàbul de la plaga. Els cadàvers s’amunteguen pels carrers i es podreixen, i les autoritats no saben què fer. La gent no triga ni dos dies a morir entre esgarrifosos crits de dolor». Alguns bastaixos van arrencar a córrer cap a la ciutat, cridant i fent escarafalls. Arnau s’ho escoltava, encongit. Deien que als empestats els sortien unes grans pústules purulentes al coll, les aixelles o l’engonal, que creixien fins a rebentar-se.

La notícia es va estendre per la ciutat i van ser molts els que es van acostar al grup de la platja per escoltar una estona i tornar corrent a casa seva.

Tot Barcelona es va convertir en un fogar de rumors: «Les bues s’obren i en surten dimonis. Els empestats enfolleixen i mosseguen la gent; així es transmet la malaltia. Els ulls i els genitals es rebenten. Si algú mira les pústules, es contagia. Se’ls ha de cremar abans no morin, perquè si no, la malaltia ataca una altra persona. Jo he vist la pesta!». Qualsevol persona que iniciava una conversa amb aquestes paraules era immediatament objecte d’atenció i tothom s’arremolinava al seu voltant per sentir la història; després, l’horror i la imaginació es multiplicaven en boca d’uns ciutadans que no sabien el que els esperava. El municipi, com a única precaució, va ordenar la màxima higiene, i la gent es va abocar als banys públics… i a les esglésies. Misses, rogatives, processons: tot era poc per atallar el perill que planava sobre la Ciutat Comtal i, després d’un mes d’agonia, la pesta va arribar a Barcelona.

Primer va ser un calafat que treballava a les drassanes. Els metges s’hi van presentar, però tot el que van poder fer va ser comprovar el que havien llegit en llibres i tractats.

—Són de la grandària de petites mandarines —va dir un assenyalant les grans bues que hi havia en el coll de l’home.

—Negres, dures i calentes —va afegir un altre després de tocar-les.

—Draps d’aigua freda per a la febre.

—Se l’ha de sagnar.

Si se li fan sagnies desapareixeran les hemorràgies del voltant de les bues.

—S’han de tallar les pústules —va aconsellar un tercer.

Els altres metges van deixar el malalt i es van mirar el que havia parlat.

—Els llibres diuen que no s’hi facin incisions —va saltar un.

—Al cap i a la fi —va fer un altre—, tot plegat és un calafat. Comproveu-li les aixelles i els engonals.

També allí hi havia bues grans, negres i calentes. Entre crits de dolor, van sagnar el malalt, i la poca vida que conservava li fugí pels talls que els metges li van practicar al cos.

Aquell mateix dia en van sortir nous casos. L’endemà més i l’endemà passat encara més. Els barcelonins es van tancar a casa seva, on alguns morien entre terribles sofriments; d’altres, per por del contagi, es deixaven pels carrers, on agonitzaven fins que els arribava la mort. Les autoritats van ordenar que es marquessin amb una creu de calç les portes de les cases en què s’havia produït algun cas de pesta. Van insistir en la higiene corporal, en el fet que s’evités el contacte amb els empestats i van ordenar que es cremessin els cadàvers en grans pires. Els ciutadans es refregaven la pell fins que se l’arrencaven i, tots els que van poder, es van mantenir allunyats dels malalts. Ara bé, ningú no va pensar a fer el que calia amb les puces, i davant de l’astorament de metges i autoritats, la malaltia es va continuar transmetent.

Van passar les setmanes, i Arnau i Maria, com tanta altra gent, van continuar anant cada dia a Santa Maria per insistir en unes pregàries que el cel no escoltava. Al voltant d’ells morien a causa de l’epidèmia amics tan apreciats com mossèn Albert. La pesta es va rabejar en els ancians Pere i Mariona, que van trigar ben poc a morir sota la funesta plaga. El bisbe va organitzar una processó de pregària que havia de recórrer tot el perímetre de la ciutat; sortiria de la catedral, baixaria pel carrer de la Mar fins a Santa Maria, on s’hi afegiria la Mare de Déu de la Mar sota pal·li, i seguiria el trajecte previst.

La Mare de Déu s’esperava a la plaça de Santa Maria, juntament amb els bastaixos que l’havien de portar. Els homes es miraven entre ells mentre es preguntaven en silenci pels bastaixos absents. Ningú no contestava. Premien els llavis i abaixaven la vista. Arnau va recordar les grans processons en què havien portat la patrona, en què s’havien barallat per acostar-se al pas. Els prohoms hi havien de posar ordre i establir torns perquè tots poguessin portar la Mare de Déu, i ara… no eren prou ni per… rellevar-se. Tants n’havien mort? Quan duraria allò, Senyora? El rumor de les pregàries del poble va baixar pel carrer de la Mar. Arnau es va mirar el cap de la processó: la gent caminava capbaixa, arrossegant els peus. On eren els nobles que amb tanta pompa s’ajuntaven sempre al bisbe? Quatre dels cinc consellers de la ciutat havien mort; les tres quartes parts dels membres del Consell de Cent van córrer la mateixa sort. Els altres havien fugit de la ciutat. Els bastaixos van alçar en silenci la seva Mare de Déu, se la van carregar a coll, van deixar passar el bisbe i es van sumar a la processó i a les rogatives. Des de Santa Maria van continuar fins al convent de Santa Clara, passant per la plaça del Born. A Santa Clara, i malgrat l’encens dels sacerdots, els va assaltar l’olor de carn cremada; molts van canviar les oracions pels plors. A l’altura del portal de Sant Daniel van girar a l’esquerra, en direcció al portal Nou i al monestir de Sant Pere de les Puelles; van esquivar algun cadàver i van evitar de mirar els empestats que esperaven la mort a les cantonades o davant de les portes assenyalades amb una creu blanca, que no se’ls tornarien a obrir més. «Senyora —pensava Arnau, amb el pas a coll—, per què tanta desgràcia?». Des de Sant Pere, van continuar resant fins al portal de Santa Anna, on van girar altre cop a l’esquerra, en direcció al mar, fins al barri del Forn dels Arcs, per dirigir-se de nou cap a la catedral.

Però el poble va començar a dubtar de l’eficàcia de l’Església i de les seves autoritats; resaven fins a l’extenuació i la pesta continuava fent estralls.

—Diuen que és la fi del món —es va lamentar un dia Arnau en entrar a casa seva—. Tot Barcelona ha embogit. Els flagel·lants, es fan anomenar —Maria estava d’esquena a ell. Arnau es va asseure a l’espera que la seva dona el descalcés i va continuar parlant—, van pels carrers a centenars, nus de cintura en amunt, criden que s’acosta el dia del judici final, confessen els seus pecats als quatre vents i es flagel·len l’esquena amb fuets. Alguns la tenen en carn viva i continuen… —Arnau va acariciar el cap de Maria, agenollada davant seu. Bullia—. Què…?

Va buscar la barbeta de la seva dona amb la mà. No podia ser. Ella no. Maria va alçar uns ulls vidriosos cap a ell. Suava i tenia el rostre congestionat. Arnau va intentar aixecar-li un pèl més el cap per veure-li el coll, però ella va fer un gest de dolor.

—Tu no! —va exclamar Arnau.

Maria, agenollada, amb les mans sobre les espardenyes del seu home, se’l mirà fixament mentre les llàgrimes li començaven a baixar per les galtes.

—Tu no, Déu meu! —Arnau se li agenollà al costat.

—Vés-te’n, Arnau —va murmurar ella—. No et quedis aquí amb mi.

Arnau va intentar abraçar-la, però en agafar-la per les espatlles, Maria va tornar a fer una ganyota de dolor.

—Vine —li va dir, aixecant-la amb tota la suavitat del món. Ella, somicant, va tornar a insistir que se n’anés—. Com vols que et deixi? Ets tot el que tinc… l’únic que tinc! Què faria jo sense tu? N’hi ha que es curen, Maria. Tu et curaràs. Tu et curaràs. —Mirant de consolar-la, la va portar a l’habitació i la va estirar al llit. Allí li va veure el coll, un coll que recordava tan bonic i que ara començava a ennegrir-se—. Un metge! —va cridar, obrint la finestra i abocant-s’hi.

Ningú no semblava que l’hagués sentit. Així i tot, aquella mateixa nit, quan les pústules van començar a envair el coll de Maria, algú va marcar la seva porta amb una creu de calç.

Arnau no va poder fer res més que posar draps d’aigua freda sobre el front de Maria. Estirada sobre el llit, tremolava. Incapaç de moure’s sense sentir un dolor terrible, els seus planys somorts feien venir pell de gallina a Arnau. Maria tenia la vista perduda al sostre. Arnau va veure com li creixien les pústules del coll i com se li ennegria la pell. «T’estimo, Maria. Quants cops t’ho hauria volgut dir?». Li va agafar la mà i es va agenollar al costat del llit. Així es va passar la nit, agafat a la mà de la seva dona, tremolant i suant amb ella, clamant al cel amb cada espasme que patia Maria.

La va amortallar amb el millor llençol que tenien i va esperar que passés el carro dels morts. No la volia pas deixar al carrer. Ell mateix la portaria als funcionaris. Així ho va fer. Quan va sentir el lent repic dels cascos del cavall, va agafar el cadàver de Maria i el va baixar fins al carrer.

—Adéu —li va dir, besant-li el front.

Els dos funcionaris, enguantats i amb les cares tapades amb uns draps gruixuts, van mirar sorpresos com Arnau destapava la cara de Maria i la besava. Ningú no es volia acostar als empestats, ni els seus familiars, que els abandonaven al carrer o, com a màxim, els avisaven a ells perquè els recollissin dels llits on havien trobat la mort. Arnau va entregar la seva esposa als funcionaris, els quals, impressionats, van mirar de col·locar-la amb compte sobre la desena de cadàvers que ja duien.

Amb les llàgrimes als ulls, Arnau va mirar com s’allunyava el carro fins que es va haver perdut pels carrers de Barcelona. Ell seria el següent: va entrar a casa seva i es va asseure a esperar la mort, desitjós de reunir-se amb la seva Maria. Tres dies sencers va estar esperant l’arribada de la pesta, palpant-se constantment el coll a la recerca d’una inflor que no sortia. No li va sortir cap bua, de manera que va acabar convençut que, de moment, el Senyor no el cridava al seu costat, amb la seva esposa.

Arnau caminava per la platja, trepitjant les onades que s’acostaven a la ciutat maleïda; va vagarejar per Barcelona sense parar esment en la misèria, en els malalts i en els sanglots que sortien de les finestres de les cases. Alguna cosa el va tornar a portar a Santa Maria. Les obres s’havien interromput, les bastides eren buides, les pedres reposaven a terra esperant que algú les cisellés, però la gent continuava anant a l’església. Hi va entrar. Els fidels es congregaven al voltant de l’inacabat altar major, drets o agenollats a terra, resant. Malgrat que l’església encara estava oberta al cel en els absis en construcció, l’ambient estava carregat a causa de l’encens que s’hi cremava per aplacar les olors de mort que acompanyaven el poble. Quan s’acostava a la seva Mare de Déu, un sacerdot es va dirigir als feligresos des de l’altar major.

—Heu de saber —va dir— que el nostre summe pontífex, el papa Climent VI, ha dictat una butlla per la qual exculpa els jueus de ser els causants de la plaga. La malaltia no és més que una pestilència amb què Déu afligeix el poble cristià. —Un murmuri de desaprovació s’alçà entre els reunits—. Reseu —va continuar el sacerdot—, encomaneu-vos al Senyor…

Molts van abandonar Santa Maria discutint a plena veu.

Arnau va fer cas omís del sermó i es va dirigir a la capella de l’Altíssim. Els jueus? Què tenien a veure els jueus amb la pesta? La seva petita Mare de Déu l’esperava en el mateix lloc de sempre. Els ciris dels bastaixos continuaven acompanyant-la. Qui els devia haver encès? De totes maneres, Arnau amb prou feines aconseguia entrellucar la seva mare; un espès núvol d’encens s’arrombollava al voltant d’ella. No la va pas veure somriure. Volia resar, però no ho podia fer. «Per què ho has permès, mare?». Les llàgrimes li van tornar a anar cara avall en recordar Maria, el seu patiment, el seu cos abandonat al dolor, les bues que l’havien assolat. Havia estat un càstig, però era ell qui se’l mereixia, ell qui havia pecat sent-li infidel amb Aledis.

I allí, davant de la Mare de Déu, va jurar que mai més no es tornaria a deixar portar per la luxúria. Ho devia a Maria. Passés el que passés. Mai més.

—Et passa alguna cosa, fill? —va sentir que li preguntaven. Arnau es va girar i va veure el sacerdot que feia un moment s’havia dirigit a la feligresia—. Hola, Arnau —el va saludar en veure que era un dels bastaixos que s’abocaven a Santa Maria—. Et passa alguna cosa? —va repetir.

—Maria.

El sacerdot va assentir amb el cap.

—Resem per ella —li va dir.

—No, mossèn —s’hi oposà Arnau—, encara no.

—Només en Déu podràs trobar consol, Arnau.

Consol? Com havia de trobar consol en res? Arnau va intentar veure la seva Mare de Déu, però el fum l’hi va tornar a impedir.

—Resem… —va insistir el sacerdot.

—Què significa això dels jueus? —el va interrompre Arnau buscant una sortida.

—Tot Europa es pensa que la pesta es deu als jueus. —Arnau el va interrogar amb la mirada—. Diuen que a Ginebra, al castell de Chillon, alguns jueus han confessat que la pesta la va estendre un jueu de Savoy que emmetzinava els pous amb una poció preparada pels rabins.

—I això és veritat? —li va preguntar Arnau.

—No. El Papa els ha exculpat, però la gent busca culpables. Resem ara?

—Feu-ho vós per mi, mossèn.

Arnau va abandonar Santa Maria. A la plaça es va trobar envoltat per un grup de prop de vint flagel·lants. «Penedeix-te!», li van cridar sense parar de castigar-se l’esquena amb els fuets. «És la fi del món!», cridaven altres escopint-li les paraules a la cara. Arnau va veure la sang que corria per les esquenes en carn viva d’aquells homes i que els baixava per les cames, nues, des dels malucs abraçats amb cilicis. Va observar els seus rostres i els ulls desorbitats que el miraven. Va fugir corrent cap al carrer de Montcada fins que els crits es van esvanir. Allí regnava el silenci… , però hi havia alguna cosa. Les portes! Poques de les grans portalades d’accés als palaus del carrer de Montcada mostraven la creu blanca que estigmatitzava la majoria de les portes de la ciutat. Arnau es va trobar davant del palau dels Puig. Tampoc no tenia la creu blanca; les finestres estaven tancades i no es percebia cap activitat dins de l’edifici. Va desitjar que la pesta els trobés allí on s’haguessin refugiat, que patissin com havia patit la seva Maria. Arnau va fugir d’allí encara més de pressa que quan s’havia escapat dels flagel·lants.

En arribar a l’encreuament del carrer de Montcada amb els dels Carders, Arnau es va tornar a trobar amb una multitud exaltada, en aquest cas proveïda de pals, espases i ballestes. «Tothom ha embogit», va pensar, apartant-se per deixar-los passar. De ben poc havien servit els sermons que es feien a totes les esglésies de la ciutat. La butlla de Climent VI no havia apaivagat els ànims d’un poble que necessitava descarregar la ira. «Al call! —va sentir que cridaven—. Heretges! Assassins! Penediu-vos!». Els flagel·lants també hi eren, i es continuaven martiritzant les esquenes, esquitxant de sang i exaltant els qui els envoltaven.

Arnau es va posar a la cua de l’horda, amb els qui la seguien en silenci, enmig dels quals va poder veure algun empestat. Tot Barcelona va confluir a la jueria i va envoltar pels quatre costats el barri semiemmurallat. Uns es van situar al nord, a tocar del palau del bisbe; d’altres a la banda de ponent, davant de les antigues muralles romanes de la ciutat; uns altres es van situar al carrer de Santa Eulàlia, amb el qual afrontava el call per la banda de llevant, i el gruix principal, on hi havia el grup que havia seguit Arnau, a la part meridional, al carrer de la Boqueria i davant del Castell Nou, per on s’entrava al barri. La cridòria era eixordadora. El poble clamava venjança, encara que de moment es limitava a cridar davant de les portes, mostrant els seus pals i les ballestes.

Arnau va aconseguir fer-se un forat a l’atapeïda escala de l’església de Sant Jaume, aquella d’on en un dia llunyà els havien fet fora, a ell i Joanet, quan buscava aquella Verge que volia com a mare. Sant Jaume s’alçava enfront de la muralla sud del call i des d’allí, per damunt de la gent, Arnau va poder veure què succeïa. La guarnició de soldats reials, capitanejada pel veguer, estava preparada per defensar el call. Abans d’atacar, una comitiva de ciutadans s’havia acostat a parlamentar amb el veguer, al costat de la porta entreoberta de la jueria, per tal que retirés les tropes de dins; els flagel·lants cridaven i dansaven al voltant del grup, i la gentada continuava amenaçant els jueus, encara que no se’n veiés ni un.

—No es retiraran —va sentir Arnau que assegurava una dona.

—Els jueus són propietat del rei, solament depenen del rei —assentia un altre—. Si els jueus moren, el rei perdrà tots els impostos que els cobra…

—I tots els crèdits que demana a aquests usurers.

—I no només això —va intervenir un tercer—. Si s’assalta el call, el rei perdrà fins i tot els mobles que li deixen els jueus, a ell i a la seva cort, quan ve a Barcelona.

—Els nobles hauran de dormir a terra —es va sentir cridar entre riallades.

Arnau no va poder reprimir un somriure.

—El veguer defensarà els interessos del rei —va dir la dona.

Així va anar. El veguer no va cedir, i quan es van donar per acabades les converses, es va tancar a més córrer a l’interior del call. Aquell era el senyal que esperava la gent, i abans que s’hagués tancat la porta, els que eren més a prop de les muralles s’hi van abalançar alhora que una pluja de pals, fletxes i pedres començava a volar per damunt de les muralles del barri jueu. Havia començat l’assalt.

Arnau va veure com una munió de ciutadans encegats per l’odi es llançava sense ordre ni concert contra les portes i les muralles de la jueria. No hi havia ningú que comandés; el que s’assemblava més a una ordre eren els crits dels flagel·lants, que continuaven torturant-se al peu de les muralles i que incitaven els ciutadans a escalar-les i assassinar els heretges. Molts van caure sota les espases dels soldats de seguida que van aconseguir coronar les muralles, però el call patia un assalt massiu pels quatre costats i molts altres van arribar a superar els soldats i a enfrontar-se cos a cos amb els jueus.

Arnau va restar a l’escala de Sant Jaume un parell d’hores. Els crits de guerra dels combatents li recordaven els seus dies de soldat: Bellaguarda i Castell-Rosselló. Els rostres dels que queien es confonien amb els dels homes que al seu dia ell havia mort; l’olor de sang el va transportar al Rosselló, a la mentida que l’havia portat a aquella guerra absurda, a Aledis, a Maria… i va abandonar la talaia des d’on havia seguit la matança.

Va caminar en direcció al mar pensant en Maria i en el que l’havia dut a refugiar-se en la guerra. Els seus pensaments van quedar bruscament interromputs. Era a l’altura del castell del Regomir, bastió de l’antiga muralla romana, quan uns crits molt pròxims el van obligar a tornar a la realitat.

—Heretges!

—Assassins!

Arnau va topar amb una vintena de persones armades amb pals i ganivets que ocupaven tot el carrer i cridaven contra alguns que devien estar d’esquena a la façana d’una de les cases. Per què no es limitaven a plorar els seus morts? No es va pas aturar; va decidir travessar el grup d’exaltats per continuar la seva via. Mentre els apartava a empentes, va desviar un instant la mirada cap al lloc que la gent envoltava: al pas de la porta d’una casa, un esclau moro, ensangonat, intentava protegir amb el seu cos tres criatures vestides de negre, amb la rodella groga al pit. Tot d’un plegat, Arnau es va trobar entre el moro i els seus agressors. Es va fer el silenci i la mainada van treure el cap per mostrar la seva carona esglaiada. Arnau se’ls va mirar; lamentava no haver donat fills a Maria. Una pedra va volar en direcció a un dels caparrons i va fregar el cos d’Arnau. El moro es va interposar en el seu camí; el cop de pedra li va anar directe i el va fer doblegar de dolor. Una carona es mirà de dret Arnau. A la seva dona li agradaven molt les criatures: li era igual que fossin cristianes, mores o jueves. Les seguia amb la vista, a la platja, pels carrers… els seus ulls les perseguien i després el miraven a ell…

—Aparta’t! Surt d’aquí! —va sentir Arnau al seu darrere.

Es va mirar aquells ullets esgarrifats.

—Què voleu fer a aquesta mainada? —va preguntar.

Uns quants homes, armats amb ganivets, es van enfrontar a ell.

—Són jueus —li van respondre a l’uníson.

—I només per això els matareu? No en teniu prou amb els seus pares?

—Han emmetzinat els pous —va respondre un—. Van matar Jesús. Maten nens cristians per als seus ritus heretges. Sí, els arrenquen el cor… Roben les sagrades formes. —Arnau no se l’escoltava. Encara tenia al nas l’olor de la sang del call… de la de Castell-Rosselló. Va agafar del braç l’home que tenia més a prop i li va clavar cop a la cara alhora que prenia un ganivet de per allí i l’encarava als altres.

—Ningú no farà mal a unes criatures!

Els atacants van veure que Arnau empunyava el ganivet, la manera com el feia girar cap a ells, com els mirava.

—Ningú no farà mal a unes criatures —va repetir—. Aneu a lluitar al call, contra els soldats, contra els homes.

—Us mataran —va sentir que li advertia el moro, ara a la seva esquena.

—Heretge! —li van cridar des del grup.

—Jueu!

Li havien ensenyat a atacar primer, a agafar desprevingut l’enemic, a no permetre que el seu adversari agafés ànims, a espantar-lo. Arnau va començar a clavar ganivetades als qui tenia més a prop al crit de «Sant Jordi!». Va clavar el ganivet al ventre del primer i va fer mitja volta, amb la qual cosa va obligar a recular els que se li llançaven al damunt. L’arma va tallar al biaix el pit de més d’un. De terra estant, un dels atacants el va apunyalar al panxell. Arnau se’l va mirar, el va agafar dels cabells, li va empènyer el cap endarrere i el va degollar. La sang sortia a borbolls. Hi havia tres homes estesos a terra i la resta es va començar a apartar. «Fuig quan estiguis en desavantatge», li havien aconsellat. Va fer com aquell qui vol tornar-se a llançar al damunt dels congregats i la gent va començar a empassegar intentant allunyar-se d’ell. Amb la mà esquerra, sense mirar enrere, va indicar al moro que s’acostés i quan va notar el tremolor dels nens a tocar de les seves cames va començar a caminar cap al mar, d’esquena, sense perdre de vista els agressors.

—Us esperen al call —va cridar als tres assaltants mentre continuava empenyent els nens.

Van arribar a l’antic portal del castell del Regomir i van arrencar a córrer. Arnau, sense més explicacions, va impedir que la mainada se n’anés cap al call.

On els havia d’amagar? Els va portar fins a Santa Maria i es va aturar en sec davant de l’entrada principal. Des d’on eren, a través de l’obra inacabada, s’albirava l’interior.

—No… no deu pas voler ficar aquesta mainada en una església cristiana? —li va preguntar, esbufegant, l’esclau.

—No —va respondre Arnau—. Però sí molt a prop.

—Per què no ens ha deixat tornar a casa? —li va preguntar per la seva banda la nena, sens dubte la més gran de tots tres i la més sencera de tots, després de la cursa.

Arnau es va palpar el tou de la cama. La sang en rajava a doll.

—Perquè la gent està assaltant les vostres cases —li va respondre—. Us culpen de la pesta. Diuen que heu emmetzinat els pous. —Ningú no va dir res—. Em sap greu —va afegir.

L’esclau musulmà va ser el primer de reaccionar.

—No ens podem pas quedar aquí —va dir obligant Arnau a apartar la vista de la seva cama—. Feu el que cregueu oportú, però amagueu la canalla.

—I tu? —li va preguntar Arnau.

—M’he d’assabentar de què ha passat amb les seves famílies. Com us podré trobar?

—No ens podràs pas trobar —li va respondre Arnau, pensant que en aquell moment no li podia mostrar el camí del cementiri romà—. Jo et trobaré a tu. Sigues a mitjanit a la platja, davant de la peixateria nova. —L’esclau va assentir amb el cap; quan es disposaven a separar-se, Arnau va afegir—: Si d’aquí a tres nits no has vingut, et donaré per mort.

El musulmà va fer que sí altre cop i es mirà Arnau amb aquells grans ulls negres.

—Gràcies —li va dir abans de marxar corrent en direcció al call.

El més petit va intentar seguir el moro, però Arnau el va agafar per les espatlles.

La primera nit, el musulmà no es va presentar a la cita. Arnau el va esperar més d’una hora un cop passada la mitjanit; sentia la remor llunyana dels tumults de la jueria i observava la nit, acolorida de vermell pels incendis. Durant l’espera va tenir temps de pensar en el que havia passat al llarg d’aquella esbojarrada jornada. Tenia tres criatures jueves amagades en un antic cementiri romà sota de l’altar major de Santa Maria, sota de la seva pròpia Mare de Déu. L’entrada al cementiri que un dia havien descobert ell i Joanet continuava igual que l’últim cop que hi havien estat. Encara no s’havia construït l’escala de la porta del Born i la plataforma de fusta els havia permès un fàcil accés; això sí, els guàrdies que vigilaven el temple, que van estar rondant gairebé una hora pel carrer, els van obligar a esperar agotnats i en silenci l’oportunitat d’esquitllar-se a sota la plataforma.

Les criatures el van seguir sense dir ni piu fins que, després de passar el túnel, en la foscor, Arnau els va explicar on eren i els va advertir que no toquessin res si no es volien endur una sorpresa desagradable. Aleshores tots tres es van posar a plorar desconsoladament i Arnau no va saber com respondre a aquells plors. Segur que Maria hauria sabut calmar-los.

—Són morts i prou —els va cridar—, i no pas de pesta precisament. Què us estimeu més: estar-vos aquí, vius amb els morts, o bé fora perquè us matin? —Els plors es van calmar—. Ara sortiré per anar a buscar un llum d’oli, aigua i alguna cosa per menjar. Entesos? Entesos? —va repetir davant del silenci d’ells.

—Entesos —va sentir que deia la nena.

—Vejam, m’he jugat la vida per vosaltres i me la continuaré jugant si algú descobreix que tinc tres criatures jueves amagades sota de l’església de Santa Maria. No estic pas disposat a continuar-ho fent si quan torno heu desaparegut. Què me’n dieu? M’esperareu aquí o voleu tornar a sortir al carrer?

—Ens esperarem —va respondre la nena, decidida.

Una casa buida va rebre Arnau. Es va rentar i va mirar de curar-se la cama. Es va embenar la ferida. Va omplir d’aigua el seu bot, va agafar un llum d’oli, una fogassa de pa sec i carn salada i va tornar ranquejant a Santa Maria.

La canalla no s’havia mogut de l’extrem del túnel on l’havia deixada. Arnau va encendre el llum d’oli i va veure tres cervatells espantats que no van respondre al somriure amb què va mirar de calmar-los. La nena abraçava els altres dos. Tots tres eren morenos, amb els cabells llargs i nets, sans, amb unes dents blanques com la neu, preciosos, sobretot la nena.

—Sou germans? —se li va ocórrer preguntar.

—Nosaltres dos, sí —va respondre altre cop ella, assenyalant el més petit—. Ell és un veí.

—Bé, doncs em sembla que després de tot el que ha passat i del que encara ens queda ens hauríem de presentar. Jo em dic Arnau.

La nena va fer els honors: ella es deia Raquel, el seu germà, Jucef, i el seu veí, Saül. Arnau va continuar interrogant-los sota el llum d’oli, mentre els petits dirigien llambregades a l’interior del cementiri. Tenien tretze, sis i onze anys. Havien nascut a Barcelona i vivien amb els seus pares al call, on tornaven quan els havien assaltat els salvatges de qui els va defensar Arnau. L’esclau, a qui sempre havien anomenat Sahat, era propietat dels pares de Raquel i Jucef, i si havia dit que aniria a la platja, segur que ho faria; mai no havia fallat.

—Va bé —va dir Arnau després de les explicacions—, em fa l’efecte que val la pena que donem un cop d’ull per aquí. Fa molt temps, més o menys d’ençà que tenia la vostra edat, que no hi venia, però no crec que ningú s’hagi mogut. —Només va riure ell. De genolls, es va desplaçar cap al centre de la cova, il·luminant-ne l’interior. Els altres es van quedar ajupits on eren, mirant amb terror les tombes obertes i els esquelets—. És el millor lloc que se m’ha acudit —es va excusar en adonar-se de les expressions de pànic—. Segur que aquí ningú no ens hi trobarà mentre esperem que es calmi…

—I què passarà si maten els nostres pares? —el va interrompre Raquel.

—No hi pensis. Segur que no els passarà res. Mireu, veniu cap aquí. Hi ha un tros sense tombes i és prou gran perquè hi puguem cabre tots. Au va! —va haver d’insistir, animant-los amb gestos.

A la fi ho va aconseguir i tots quatre es van ajuntar en un petit espai on podien estar asseguts a terra sense tocar cap tomba. L’antic cementiri romà continuava igual que la primera vegada que Arnau l’havia vist, amb aquelles estranyes tombes de teules en forma de piràmides allargades i les grans àmfores amb cadàvers a dins. Arnau va deixar el llum al cim d’una i els va oferir el bot, el pa i la carn salada. Tots tres van beure amb deler, però per menjar només van tastar el pa.

—No és kosher —es va excusar Raquel, assenyalant la carn salada.

—Kosher?

Raquel li va explicar què volia dir allò i els ritus que s’havien de seguir perquè els membres de la comunitat jueva poguessin menjar carn, i van continuar xerrant fins que tots dos nens van caure rendits a la falda de la nena. Després, en un murmuri per no despertar-los, aquesta li va preguntar:

—I tu et creus el que diuen?

—El què?

—Que hem emmetzinat els pous.

Arnau va trigar uns segons a respondre.

—Ha mort algun jueu amb la pesta? —va dir.

—Molts.

—En aquest cas, no —va afirmar—. No ho crec.

Quan Raquel es va adormir, Arnau es va arrossegar pel túnel i se’n va anar a la platja.

L’atac contra el call es va prolongar dos dies més, durant els quals les escasses forces reials, juntament amb els membres de la comunitat jueva, van intentar defensar el barri dels constants assalts que duia a terme un poble enfollit i enfervorit que, en nom de la cristiandat, enarborava la bandera del saqueig i del linxament. Finalment el rei va enviar prou tropes i la situació va començar a tornar a la normalitat.

La tercera nit, Sahat, que havia lluitat al costat dels seus amos, es va poder escapar per anar-se a trobar amb Arnau a la platja de la ciutat, davant de la peixateria, tal com havien quedat.

—Sahat! —va sentir en la nit.

—Què hi fas, tu, aquí? —va preguntar l’esclau a Raquel, que se li va llançar al damunt.

—El cristià està molt malalt.

—No deu pas ser…?

—No —el va interrompre la nena—, no és pas la pesta. No té bues. És la cama. Se li ha infectat la ferida i té molta febre. No pot caminar.

—I els altres? —va preguntar l’esclau.

—Bé, i…?

—Us esperen a tots.

Raquel va guiar el moro fins a la plataforma de la porta del Born de Santa Maria.

—Aquí? —va preguntar l’esclau quan la noia es va ficar a sota de la plataforma.

—Silenci —li va respondre ella—. Segueix-me.

Tots dos es van esmunyir pel túnel fins al cementiri romà. Tothom va haver d’ajudar per treure Arnau d’allí; Sahat, arrossegant-se cap enrere, l’estirava per les mans i els nens l’empenyien pels peus. Arnau havia perdut el coneixement. Tots cinc, amb Arnau a l’espatlla de l’esclau i els nens disfressats de cristians amb roba que havia portat Sahat, van agafar el camí del call mirant, això sí, d’emparar-se en les ombres. Quan hi van arribar a les portes, vigilades per un fort contingent de soldats del rei, Sahat va explicar a l’oficial de guàrdia quina era la veritable identitat dels nens i per què no duien la rodella groga. Quant a Arnau, va dir que es tractava d’un cristià que tenia febre i li calia l’atenció d’un metge, com podia comprovar l’oficial, cosa que efectivament va fer, tot i apartar-se de seguida per si era un empestat. Ara bé, el que en realitat els va obrir les portes de la jueria va ser la generosa bossa que l’esclau va deixar caure a les mans de l’oficial del rei mentre hi parlava.