39

El mateix dia del casament, tan bon punt va acabar la cerimònia, els nous barons de Granollers, Sant Vicenç i Caldes de Montbui van sortir cap al castell de Montbui. Joan havia traslladat a Arnau les preguntes del majordom de la baronessa. On pretenia Arnau que dormis Na Elionor? A les habitacions superiors d’una vulgar taula de canvi? I el seu servei? I els seus esclaus? Arnau el va fer callar i accedí a posar-se en marxa aquell mateix dia, amb la condició que Joan els acompanyés.

—Per què? —va preguntar aquest.

—Perquè tinc la impressió que em caldran els seus oficis.

Elionor i el seu majordom van sortir a cavall, ella a l’estil amazona, amb les dues cames al mateix costat de la muntura i amb un palafrener que, a peu, duia les regnes de la seva senyora. L’escrivà i dues donzelles anaven muntats en mules, i prop d’una dotzena d’esclaus estiraven el mateix nombre d’atzembles, carregades amb les pertinences de la baronessa.

Arnau va llogar un carro.

Quan la baronessa el va veure aparèixer, desgavellat, estirat per dues mules i carregat amb les poques pertinences d’Arnau, Joan i Mar —Guillem i Donaha es quedaven a Barcelona—, el foc que li sortia de les pupil·les podia haver encès una teia. Aquell va ser el primer cop que es va mirar Arnau i la seva nova família; s’havien casat, havien comparegut davant del bisbe, en presència del rei i de la seva esposa, i ni tan sols havia mirat l’un ni els altres.

Escortats per la guàrdia que el rei va posar a la seva disposició, van abandonar Barcelona. Arnau i Mar a cavall del carro, Joan a peu al seu costat. La baronessa es va afanyar per arribar com més aviat millor al castell. El van albirar abans de la posta de sol.

Erigit al cim d’un puig, el castell era una petita fortalesa on fins llavors havia residit un carià. Pagesos i serfs s’havien anat ajuntant al seguici dels seus nous senyors, de tal manera que, quan ja eren a pocs metres del castell, més d’un centenar de persones caminaven al seu costat, preguntant-se qui podia ser aquell personatge tan ricament vestit que anava a cavall d’un carro tan desmanegat.

—I ara per què ens aturem? —va preguntar Mar quan la baronessa va donar ordre de parar.

Arnau va fer un gest d’ignorància.

—Perquè ens han de lliurar el castell —va respondre Joan.

—I no hi hauríem d’entrar perquè ens el lliuressin? —va preguntar Arnau.

—No. Els Costums Generals de Catalunya estableixen un altre procediment: el carià ha d’abandonar el castell, amb la seva família i el servei, abans de lliurar-nos-el. —Les pesants portes del castell es van obrir lentament i en va sortir el carià, seguit per la seva família i els servents. Quan va arribar a l’altura de la baronessa, li va fer a mans alguna cosa—. Hauries de ser tu qui recollís aquestes claus —va dir Joan a Arnau.

—I jo per què vull un castell?

Quan la nova comitiva va passar al costat del carro, el carià va dirigir un somriure sorneguer a Arnau i els seus acompanyants. Mar es va ruboritzar. Fins els servents els miraven directament als ulls.

—No ho hauries de permetre —va tornar a intervenir Joan—. Ara tu ets el seu senyor. Et deuen respecte, fidelitat…

—Mira, Joan —el va interrompre Arnau—, hem d’aclarir una cosa: jo no vull cap castell, no sóc ni pretenc ser senyor de ningú i, naturalment, només em quedaré aquí el temps estrictament necessari per ordenar el que s’hagi d’ordenar. Quan estigui tot en regla, me’n tornaré a Barcelona, i si la senyora baronessa vol viure al seu castell, aquí el té tot per a ella.

Aquella va ser la primera vegada que Mar va dibuixar un somriure.

—No te’n pots anar —va dir Joan, fent que no. El somriure de Mar va desaparèixer i Arnau es va girar cap al frare.

—Que no puc fer què? Puc fer el que vulgui. Que no sóc el baró? O és que els barons no se’n van amb el rei durant mesos i mesos?

—Però ells se’n van a la guerra.

—Amb els meus diners, Joan, amb els meus diners. Em sembla que és més important que sigui jo el que me’n vagi que no pas qualsevol d’aquests barons que no fan res més que demanar préstecs a bon preu. Bé —va afegir, girant-se cap al castell—, i ara què esperem? Ja és buit i jo estic cansat.

—Encara falta… —va començar Joan.

—Tu i les teves lleis —el va interrompre—. Per què heu d’aprendre lleis els dominics? I ara què fa…?

—Arnau i Elionor, barons de Granollers, Sant Vicenç i Caldes de Montbui! —els crits van ressonar per tota la vall que s’estenia als peus del puig. Tots els presents van aixecar la vista cap a la terrassa més alta de la fortalesa, on el majordom d’Elionor, amb les mans a tall de botzina, s’esgargamellava—. Arnau i Elionor, barons de Granollers, Sant Vicenç i Caldes de Montbui! Arnau i Elionor…

—Faltava l’anunci de la presa del castell —va afegir Joan.

La comitiva es va tornar a posar en marxa.

—Si més no diuen el meu nom.

El majordom continuava cridant.

—Si no, no seria legal —va aclarir el frare.

Arnau va anar per dir alguna cosa, però en comptes d’això va remenar el cap.

L’interior de la fortalesa, com era costum, havia crescut desordenadament darrere de les muralles i al voltant de la torre de l’homenatge, a la qual s’havia afegit un cos d’edifici compost per un saló enorme, cuina i rebost, així com habitacions a la planta superior. Allunyades del conjunt, es dreçaven unes quantes construccions destinades a allotjar el servei i els escassos soldats que componien la guarnició del castell.

Va ser l’oficial de la guàrdia, un home baix, robust, malgirbat i brut, qui va haver de fer els honors a Elionor i el seu seguici. Van entrar tots al gran saló.

—Ensenya’m les habitacions del carià —li cridà Elionor.

L’oficial li va indicar una escala de pedra adornada amb una senzilla balustrada, també de pedra, i la baronessa, seguida del soldat, el majordom, l’escrivà i les donzelles, va començar a pujar-la. En cap moment no es va dirigir a Arnau.

Els tres Estanyol es van quedar al saló mentre els esclaus hi dipositaven les pertinences d’Elionor.

—Potser hauries de… —va començar a dir Joan al seu germà.

—No t’hi fiquis, Joan —va saltar Arnau.

Durant una estona es van dedicar a inspeccionar el saló: els alts sostres, la immensa llar de foc, les butaques, els canelobres i la taula per a una dotzena de persones. Poc després va comparèixer a l’escala el majordom d’Elionor. Això sí, no va arribar a trepitjar l’estança; es va quedar tres graons per damunt d’aquesta.

—Diu la senyora baronessa —va recitar des d’allí, sense dirigir-se a ningú en concret— que aquesta nit està molt cansada i no desitja que la molestin.

El majordom començava a girar cua quan Arnau el va aturar:

—Eh! —va cridar. El majordom es va girar—. Digues a la teva senyora que no pateixi, que ningú no la molestarà… mai —va murmurar. Mar va obrir els ulls i es va acostar les mans a la boca. El majordom es tornava a disposar a anar-se’n, però Arnau el va aturar altre cop—. Eh! —va tornar a cridar—. Quines són les nostres habitacions? —L’home va arronsar les espatlles—. On és l’oficial?

—Atén la senyora.

—Doncs puja on sigui la senyora i fes baixar l’oficial. I fes-ne via, perquè, si no, et tallo els testicles i la pròxima vegada que tornis a anunciar la presa d’un castell ho faràs refilant.

El majordom, agafat a la balustrada, va vacil·lar. Era el mateix Arnau que havia aguantat tot un dia dalt d’un carro? Mig aclucant els ulls, Arnau es va acostar a l’escalinata i va desembeinar el ganivet de bastaix que havia volgut portar al casament. El majordom no va aconseguir veure’n la punta esmussada; al tercer pas d’Arnau, va córrer escales amunt.

Arnau es va girar i va veure que Mar reia i també es va fixar en el rostre displicent de fra Joan. Encara que no només somreien ells: alguns esclaus d’Elionor havien presenciat l’escena i també s’entrecreuaven somriures.

—I vosaltres! —els va cridar Arnau—, descarregueu el carro i porteu les coses a les vostres habitacions.

Feia ja més d’un mes que estaven instal·lats al castell. Arnau havia intentar posar ordre en les seves noves propietats, però cada cop que s’embrancava amb els llibres de comptes de la baronia acabava tancant-los amb un sospir. Fulls trencats, números esquinçats i sobreescrits, quan no eren falsos. Resultaven inintel·ligibles, totalment indesxifrables.

Quan feia una setmana que era a Montbui, Arnau va començar a acariciar la idea de tornar a Barcelona i deixar aquelles propietats en mans d’un administrador, si bé mentre prenia la decisió va optar per conèixer-les una mica més; de tota manera, en comptes d’acudir als nobles que li devien vassallatge i que en les seves visites al castell el menyspreaven totalment, i es rendien als peus d’Elionor, ho va fer al comú, als pagesos, als serfs dels seus serfs.

Acompanyat per Mar, va sortir als camps encuriosit. Què podia haver-hi de cert en allò que sentia a Barcelona? Ells, els comerciants de la gran ciutat, sovint basaven les seves decisions en les notícies que els arribaven. Arnau sabia que l’epidèmia de 1348 havia despoblat els camps, o això es deia, i que just l’any anterior, el de 1358, una plaga de llagostes va fer empitjorar la situació i va arruïnar les collites. La manca de recursos propis es va començar a notar en el comerç i els mercaders van canviar d’estratègia.

—Senyor! —va murmurar a l’esquena del primer pagès, quan aquest va entrar corrent al mas per presentar a la seva família el nou baró.

Igual com ell, Mar no podia apartar la mirada del ruïnós edifici i dels seus voltants, tan bruts i deixats com l’home que els havia rebut i que un moment després tornava a sortir acompanyat d’una dona i dues criatures petites.

Tots quatre es van posar en fila davant d’ells i, amb gest maldestre, van intentar fer-los una reverència. Va veure por en els seus ulls. Duien la roba espellifada, i les criatures… les criatures ni s’aguantaven dretes. Tenien unes cames tan primes com les espigues d’aquells camps.

—Aquesta és la teva família? —va preguntar Arnau.

El pagès començava a assentir amb el cap quan va arribar des de dins del mas un dèbil plor. Arnau va arrufar les celles, l’home ho va negar amb el cap, lentament, i la por dels seus ulls es va convertir en tristor.

—La meva dona no té llet, senyoria.

Arnau es va mirar la dona. Com volia que tingués llet aquell cos? Primer havia de tenir pits!

—I ningú d’aquí no podria…?

El pagès s’avançà a la pregunta.

—Tots estan igual, senyoria. Les criatures es moren.

Arnau va notar que Mar s’acostava una mà als ulls.

—Ensenya’m la teva finca: el graner, els estables, la casa, els camps.

—No podem pagar més, senyoria!

La dona s’havia agenollat i es començava a arrossegar cap a Mar i Arnau. Aquest se li va acostar i la va agafar pels braços. La dona es va arraulir en contacte amb ell.

—Què…?

La mainada es va posar a plorar.

—No la piqueu, senyoria, l’hi suplico —va intervenir l’espòs, acostant-s’hi—. És veritat, no podem pagar més. Castigueu-me a mi.

Arnau va deixar anar la dona i va recular uns passos, fins on era Mar, que observava l’escena amb els ulls molt oberts.

—No li faré cap mal —va dir, dirigint-se a l’home—, ni tampoc a tu, ni a ningú de la teva família. No us demanaré més diners. Només vull veure la teva finca. Digues a la teva esposa que s’aixequi.

Primer havia estat por, després tristor, ara estranyesa; tots dos van clavar en Arnau aquells ulls enfonsats amb expressió sorpresa. «Que potser juguem a fer de déus?», va pensar Arnau. Què li havien fet a aquella família, perquè respongués així? Estaven deixant morir un dels seus fills i encara es pensaven que algú anava allí a demanar-los més diners.

El graner era buit. L’estable també. Els camps, abandonats, les eines del camp, fetes malbé, i la casa… Si la criatura no es moria de gana, ho faria de qualsevol malaltia. Arnau no es va atrevir a tocar-la; semblava… semblava que s’hagués de trencar només de remenar-la.

Va agafar la bossa del cinyell i en va treure unes monedes. Estava per oferir-les a l’home quan va rectificar i en va treure més.

—Vull que aquest nen visqui —va dir, deixant els diners sobre el que en una altra època devia haver estat una taula—. Vull que tu, la teva esposa i els teus dos altres fills mengeu. Aquests diners són per a vosaltres, entesos? Ningú no hi té dret, i si teniu algun problema, em veniu a veure al castell.

Cap no es va moure; tenien la vista fixa en les monedes. Ni tan sols la van poder desviar per acomiadar-se d’Arnau quan aquest va sortir de la casa.

Arnau va tornar al castell sense dir res, capjup, pensatiu. Mar va compartir el silenci amb ell.

—Tots estan igual, Joan —va dir Arnau un vespre mentre tots dos es passejaven a la fresca pels afores del castell—. N’hi ha alguns que han tingut la sort d’ocupar masos deshabitats, de pagesos morts o que simplement han fugit, com vols que no ho facin? Dediquen ara aquestes terres a bosc i a pastura, cosa que els dóna una certa garantia de supervivència quan les terres no produeixen. Però la majoria… la majoria estan en una situació desastrosa. Els camps no donen res i ells es moren de fam.

—I això no és tot —va afegir Joan—; he sabut que els nobles, els teus feudataris, estan obligant els pagesos que queden a signar capbreus…

—Capbreus?

—Són documents pels quals els pagesos reconeixen la vigència de tots els drets feudals que havien quedat en desús en èpoques de benanança. Com que queden pocs homes, els xuclen la sang per aconseguir els mateixos beneficis que quan n’hi havia molts i les coses anaven bé.

Feia uns quantes nits que Arnau dormia malament. Es despertava sobresaltat de veure en la foscor uns rostres demacrats. Però aquell dia ni tan sols va poder agafar el son. Havia recorregut les seves terres i havia estat generós. Com podia admetre una situació així? Totes aquelles famílies depenien d’ell; primer dels seus senyors, però aquests, per la seva banda, eren feudataris d’Arnau. Si ell, com a senyor d’aquests últims, els exigia el pagament de les seves rendes i mercès, els nobles repercutirien en aquells desgraciats les noves obligacions que el carià havia gestionat amb absoluta negligència.

Eren esclaus. Esclaus de la terra. Esclaus de les seves terres. Arnau es va encongir al llit. Els seus esclaus! Un exèrcit d’homes, dones i criatures famolencs a qui ningú no donava cap importància… , si no era per xuclar-los la sang fins a la mort. Arnau recordava els nobles que havien anat a veure Elionor, sans, forts, luxosament vestits, alegres! Com podien viure d’esquena a la realitat dels seus serfs? Què hi podia fer ell?

Era generós, repartia diners on es necessitaven, una misèria per a ell, però despertava l’alegria dels nens i feia somriure Mar, sempre al seu costat. Però allò no es podia eternitzar. Si continuava repartint diners, serien els nobles els qui se n’aprofitarien. Continuarien sense pagar-li a ell i explotarien encara més els desgraciats. Què hi podia fer?

I mentre Arnau es llevava cada dia més i més pessimista, l’estat d’ànim d’Elionor era ben diferent.

—Ha convocat nobles, pagesos i gent de la contrada per a la Mare de Déu d’agost —va explicar Joan al seu germà, que en la seva qualitat de dominic era l’únic que mantenia algun contacte amb la baronessa.

—Per què?

—Perquè li rendeixin… us rendeixin homenatge —va rectificar. Arnau l’instà a continuar—. Segons la llei… —Joan va obrir els braços: «Tu m’ho has demanat», va intentar dir-li amb el gest—. Segons la llei, qualsevol noble, en qualsevol moment, pot exigir que els seus vassalls renovin el jurament de fidelitat i reiterin l’homenatge al seu senyor. És lògic que, en no haver-lo rebut encara, Elionor desitgi que l’hi prestin.

—Vols dir que vindran?

—Els nobles i cavallers no tenen obligació d’acudir a una crida pública, sempre que renovin el seu vassallatge en privat, presentant-se davant del seu nou senyor en el termini d’un any, un més i un dia, però Elionor hi ha parlat i, pel que sembla, vindran. Al cap i a la fi és la pupil·la del rei. Ningú no es vol enfrontar a la pupil·la del rei.

—I a l’espòs de la pupil·la del rei?

Joan no li va contestar. Però alguna cosa en els seus ulls… Coneixia aquella mirada.

—M’has de dir res més, Joan?

El frare ho va negar amb el cap.

Elionor va ordenar la construcció d’una tarima en una plana situada al peu del castell. Somiava en el dia de la Mare de Déu d’agost. Quantes vegades no havia vist nobles i pobles sencers prestar vassallatge al seu tutor, el rei. Ara l’hi prestarien a ella, com a una reina, com a una sobirana a les seves terres. Tant era que Arnau fos al seu costat! Tots sabien que era a ella, a la pupil·la del rei, a qui se sotmetien.

Era tanta la seva ansietat que ja a tocar del dia assenyalat fins i tot es va permetre de somriure a Arnau, des de molt lluny i dèbilment, però li va somriure.

Arnau va dubtar i els seus llavis van tornar-li una ganyota.

«Per què li he somrigut?», va pensar Elionor. Va estrènyer els punys. «Imbècil! —s’insultà a ella mateixa—. Què ho fa que t’humiliïs davant d’un vulgar canviador, d’un serf fugitiu?». Feia més d’un mes i mig que eren a Montbui i Arnau ni tan sols se li havia acostat. Que no era un home? Quan ningú no la mirava, observava el cos d’Arnau, fort, poderós, i de nit, sola a l’habitació, es permetia somiar que aquell home la muntava salvatgement. Quant temps feia que no vivia aquelles sensacions? I ell la humiliava amb el seu menyspreu. Com gosava fer-ho? Elionor es va mossegar amb força el llavi inferior. «Ja vindrà», va pensar.

El dia de la festa de la Mare de Déu d’agost, Elionor es va llevar a trenc d’alba. Des de la finestra de la seva solitària cambra va observar la planura dominada per la tarima que havia fet construir. Els pagesos es començaven a congregar allí; molts ni tan sols havien dormit per poder acudir a l’hora al requeriment dels seus senyors. Encara no havia arribat cap noble.