10

—Per què continuen aixecant les bastides?

Arnau va assenyalar cap a la part del darrere de l’església. Àngel va alçar la mirada i amb la boca plena de pa i formatge va remugar una resposta inintel·ligible. Joanet va començar a riure, Arnau s’hi va afegir i, al final, el mateix Àngel no va poder evitar una riallada, fins que es va engargussar i el riure es convertí en un atac de tos.

Cada dia Arnau i Joanet anaven a Santa Maria, entraven a l’església i s’hi agenollaven. Esperonat per la seva mare, Joanet havia decidit resar i anava repetint les oracions que li ensenyava Arnau. Després, quan tots dos amics se separaven, el petit corria cap a la finestra i li explicava tot el que havia resat aquell dia. Arnau parlava amb la seva mare, fora de quan mossèn Albert, que així es deia el sacerdot, se’ls acostava; aleshores s’afegia al murmuri de Joanet.

Quan sortien de Santa Maria i sempre a certa distància, Arnau i Joanet miraven les obres, els fusters, els picapedrers, els paletes; després s’asseien a terra, a la plaça, a l’espera que Àngel fes una pausa en la seva feina i s’assegués amb ells a menjar pa i formatge. Mossèn Albert els mirava amb tendresa, els treballadors de Santa Maria els saludaven amb un somriure i fins i tot els bastaixos, quan arribaven carregats amb pedres a l’esquena, desviaven la mirada cap a aquells dos nens asseguts davant de Santa Maria.

—Per què continuen pujant les bastides? —va tornar a preguntar Arnau.

Tots tres van mirar cap a la part posterior de l’església, on s’alçaven les deu columnes, vuit en semicercle i dues de més apartades. Al darrere s’havien començat a construir els contraforts i els murs que formarien l’absis. Però si les columnes pujaven per damunt de la petita església romànica, les bastides anaven amunt i amunt, sense raó aparent, sense columnes al seu interior, com si els treballadors s’haguessin tornat bojos i volguessin construir una escala fins al cel.

—No ho sé —va respondre Àngel.

—Totes aquestes bastides no aguanten res —va intervenir Joanet.

—Però aguantaran —va afirmar amb seguretat la veu d’un home.

Tots tres es van girar. Entre les rialles i els estossecs no s’havien adonat que darrere d’ells tenien uns quants homes, alguns amb vestits luxosos, d’altres amb hàbits de sacerdot, però engalanats amb creus d’or i pedres precioses al pit, grans anells i cinyells brodats amb fils d’or i plata.

Mossèn Albert els va veure des de la porta de l’església i es va afanyar a rebre’ls. Àngel es va aixecar d’un salt i es va tornar a ennuegar. No era el primer cop que veia l’home que acabava de contestar-los, però en comptades ocasions l’havia vist envoltat de tanta pompa. Era Berenguer de Montagut, el mestre d’obres de Santa Maria de la Mar.

Arnau i Joanet també es van aixecar. Mossèn Albert es va afegir al grup i va saludar els bisbes besant-los els anells.

—Què aguantaran?

La pregunta de Joanet va aturar mossèn Albert a mig camí d’un altre petó; des d’aquella postura incòmoda es mirà el nen: «No parlis si no et fan cap pregunta», li va dir amb els ulls. Un dels prebostos va fer com aquell qui tira endavant cap a l’església, però Berenguer de Montagut va agafar Joanet pel muscle i s’inclinà cap a ell.

—Sovint els nens són capaços de veure allò que nosaltres no veiem —va dir en veu alta als seus acompanyants—, de manera que no m’estranyaria que aquests haguessin observat alguna cosa que ens ha pogut passar per alt a nosaltres. Vols saber per què continuem pujant les bastides? —Joanet va assentir amb el cap, tot i que abans es va mirar mossèn Albert—. Veus el final de les columnes? Doncs des d’allí dalt, del final de cadascuna sortiran sis arcs, i el més important de tot serà aquell sobre el qual descansarà l’absis de la nova església.

—Què és un absis? —va preguntar Arnau.

Berenguer va somriure i va mirar enrere. Alguns dels presents estaven tan atents a les explicacions com els nens.

—Un absis és una cosa semblant a això. —El mestre va ajuntar els dits de les mans, bombant-les. Els nens no perdien de vista aquelles mans màgiques; alguns dels que havien quedat enrere van treure el cap, també mossèn Albert—. Doncs bé, a dalt de tot, en el punt de més amunt —va continuar, separant una de les mans i assenyalant el final del seu índex—, s’hi col·loca una gran pedra que s’anomena clau. Primer hem d’hissar aquesta pedra fins a dalt de tot de les bastides, allà dalt, ho veieu? —Tots van mirar cap al cel—. Un cop l’hi hàgim col·locat, anirem pujant els nervis d’aquests arcs fins que s’ajuntin amb la clau. Per això ens calen aquestes bastides tan altes.

—I per què tant d’esforç? —va tornar a preguntar Arnau. Mossèn Albert va tenir un ensurt en sentir el nen, tot i que començava a acostumar-se a les seves preguntes i observacions—. Tot això no es veurà des de dins de l’església. Quedarà per sobre del sostre.

Berenguer es va posar a riure i també ho van fer alguns dels seus acompanyants. Mossèn Albert va deixar anar un sospir.

—Sí que es veurà, noiet, perquè el sostre que hi ha ara a l’església anirà desapareixent a mesura que es construeixi la nova església. Serà com si aquesta petita església n’anés creant una de nova, de més gran, de més…

L’expressió de neguit de Joanet el va sorprendre. El nen s’havia acostumat a la intimitat de la petita església, a la seva olor, la foscor, la intimitat que hi trobava quan resava.

—Estimes la Mare de Déu de la Mar? —li va preguntar Berenguer.

Joanet es va mirar Arnau. Tots dos van assentir amb el cap.

—Doncs quan acabem la seva nova església, aquesta Verge que tant estimeu tindrà més llum que cap altra Verge del món. Ja no estarà a les fosques com ara, i tindrà el temple més bell que ningú hagi pogut imaginar; ja no estarà tancada entre murs gruixuts i baixos, sinó entre alts i prims, esvelts, amb columnes i absis que arribaran fins al cel, on ha d’estar la Mare de Déu.

Tots van mirar cap al cel.

—Sí —va continuar Berenguer de Montagut—, fins allí arribarà la nova església de la Mare de Déu de la Mar. —Després va començar a caminar cap a Santa Maria, acompanyat per la seva comitiva; van deixar els nens i mossèn Albert observant al darrere.

—Mossèn —va preguntar Arnau quan ja no els podien sentir—, què se’n farà de la Mare de Déu quan tirin a terra l’església petita però encara no estigui acabada la gran?

—Veus aquells contraforts? —li va contestar el sacerdot, assenyalant-ne dos dels que s’estaven construint per tancar el deambulatori, darrere de l’altar major—. Doncs allí, entre aquests, es construirà la primera capella, la del Santíssim, on provisionalment, i al costat del cos de Crist i del sepulcre que conté les restes de santa Eulàlia, es guardarà la Mare de Déu perquè no se li causi cap desperfecte.

—I qui la vigilarà?

—No pateixis —li va tornar a respondre, aquest cop somrient—, la Mare de Déu estarà ben vigilada. La capella del Santíssim pertany a la confraria dels bastaixos; ells tindran la clau de les seves reixes i s’ocuparan de vigilar la teva Mare de Déu.

Arnau i Joanet ja coneixien els bastaixos. Àngel els havia recitat els seus noms quan compareixien en fila, carregats amb aquelles enormes pedres: Ramon, el primer que havien conegut; Guillem, dur com les roques que es carregava a coll, colrat pel sol i amb el rostre terriblement desfigurat per un accident, però dolç i tendre en el tracte; un altre Ramon, anomenat el Vailet, més baix que el primer Ramon i rabassut; Miquel, un home fibrós que semblava incapaç d’aguantar el pes de la càrrega, però que ho aconseguia a força de tesar tots els nervis i tendons del cos, fins al punt que semblava que d’un moment a l’altre li podien esclatar; Sebastià, el més antipàtic i taciturn, i el seu fill, Bastianet; Pere, Jaume i una tirallonga de noms més, corresponents a aquells treballadors de la Ribera que havien assumit com a tasca pròpia la de transportar des de la pedrera reial de la Roca fins a Santa Maria de la Mar les milers de pedres necessàries per a la construcció de l’església.

Arnau pensava en els bastaixos: en com miraven cap a l’església quan, encorbats, arribaven fins a Santa Maria; en com somreien després de descarregar les pedres; en la força que demostraven les seves esquenes. Estava segur que els cuidarien bé la seva Mare de Déu.

El que els havia avançat Berenguer de Montagut no va trigar ni set dies a complir-se.

—Demà veniu a punta d’alba —els havia aconsellat Àngel—, hissarem la clau.

I allí eren els nens, corrent darrere de tots els treballadors reunits al peu de les bastides. Hi havia més d’un centenar de persones, entre treballadors, bastaixos i fins i tot sacerdots; mossèn Albert s’havia tret els hàbits i anava vestit com un més, amb una peça gruixuda de roba vermella enrotllada a la cintura a tall de faixa.

Arnau i Joanet s’hi van ficar enmig, saludant els uns i somrient als altres.

—Nens —van sentir que els deia un dels mestres paletes—, quan comencem a hissar la clau no us vull veure per aquí.

Tots dos van fer que sí.

—I la clau? —va preguntar Joanet, alçant la vista cap al mestre.

Van anar amb una correguda on els va indicar, al peu de la primera bastida, la més baixa de totes.

—Mare de Déu! —van exclamar alhora quan van ser a tocar de la gran pedra circular.

Molts se la miraven com ells, però en silenci; sabien que aquell era un dia important.

—Pesa més de sis mil quilos —els va dir algú.

Joanet, astorat, es va mirar Ramon, el bastaix que havien vist al costat de la pedra.

—No —li va dir aquest, endevinant-li els pensaments—, aquesta no l’hem pas portat nosaltres.

El comentari va suscitar unes rialletes nervioses que, de tota manera, van cessar de seguida. Arnau i Joanet van veure com desfilaven els homes, es miraven la pedra i alçaven la vista cap a dalt de tot de les bastides; havien d’hissar més de sis mil quilos a una altura de trenta metres estirant llibants!

—Si falla alguna cosa… —van sentir que deia un d’ells mentre se senyava.

—Ens enganxarà a sota —va continuar un altre, fent una ganyota amb els llavis.

Ningú no s’estava aturat; fins i tot mossèn Albert, amb la seva estranya indumentària, es movia inquiet entre ells, animant-los, donant-los copets a l’esquena i xerrant atropelladament. L’església vella s’alçava entre la gent i les bastides. Molts se la miraven. Ciutadans de Barcelona van començar a arremolinar-se a una certa distància de les obres.

A la fi va comparèixer Berenguer de Montagut, que, sense donar temps a la gent perquè l’aturés o el saludés, es va enfilar a la bastida més baixa i va començar a adreçar-se als congregats. Mentre ell parlava, uns quants paletes que l’acompanyaven van lligar una corriola a la pedra.

—Tal com veieu —va cridar—, a dalt de tot de la bastida s’han muntat uns quants polispastos que ens serviran per hissar la clau. Les politges, tant les de dalt com les que lliguen la clau, estan compostes per tres ordres de corrioles, compostos per la seva banda per tres corrioles cadascun. Com ja sabeu, no farem servir torns ni rodes, ja que en tot moment haurem de dirigir la clau lateralment. Hi ha tres llibants que passen per les politges, pugen fins a dalt de tot i tornen a baixar a terra. —El mestre, seguit per un centenar de caps, va assenyalar el recorregut dels llibants—. Dividiu-vos en tres grups al meu voltant.

Els mestres paletes van començar a dividir la gent. Arnau i Joanet es van escapolir fins a la façana posterior de l’església i allí, amb l’esquena contra al mur, van seguir els preparatius. Quan Berenguer va comprovar que s’havien format els tres grups al seu voltant, va continuar parlant:

—Cadascun dels tres grups estirarà un dels llibants. Vosaltres —va afegir, dirigint-se a un dels grups— sereu Santa Maria. Repetiu amb mi: Santa Maria! —Els homes van cridar: «Santa Maria!»—. Vosaltres, Santa Clara. —El segon grup va corejar el nom de Santa Clara—. I vosaltres, Santa Eulàlia. Em dirigiré a vosaltres per aquests noms. Quan digui «tots!», em referiré als tres grups. Heu d’estirar en línia recta, tal com estigueu col·locats, sense perdre l’esquena del vostre company i atenent les ordres del mestre que dirigirà cada fila. Recordeu que sempre heu d’estar rectes! Poseu-vos en fila.

Cada grup tenia un mestre paleta que els organitzava en fila. Els llibants estaven preparats i els homes els van agafar. Berenguer de Montagut no els va permetre pensar.

—Tots! Comenceu a estirar a l’ordre de: va!, primer suau, fins que noteu la tensió de les cordes. Va!

Arnau i Joanet van veure com es movien les files fins que es van començar a tesar els llibants.

—Tots! Amb força!

Els nens van contenir la respiració. Els homes van clavar els talons a terra, van començar a estirar i els braços, les esquenes i els rostres es van tesar. Arnau i Joanet tenien la vista fixa en la gran pedra. No es movia.

—Tots! Més fort!

L’ordre va retrunyir a tota l’esplanada. Els rostres d’aquells homes es van començar a congestionar. La fusta de les bastides va cruixir i la clau es va alçar un pam de terra. Sis mil quilos!

—Més! —bramulà Berenguer sense desviar l’atenció de la clau.

Un altre pam. Els nens fins s’havien descuidat de respirar.

—Santa Maria! Més fort! Més!

Arnau i Joanet van dirigir la vista cap a la fila de Santa Maria. Allí hi havia mossèn Albert, que va tancar els ulls estirant la corda.

—Així, Santa Maria!, així. Tots! Més força!

La fusta va continuar cruixint. Arnau i Joanet van mirar cap a les bastides i després en direcció a Berenguer de Montagut, que només parava esment a la pedra, que anava pujant, lentament, molt lentament.

—Més! Més! Més! Tots junts! Amb força!

Quan la clau va arribar a l’altura de la primera bastida, Berenguer va ordenar a les files que paressin d’estirar i aguantessin la pedra enlaire.

—Santa Maria i Santa Eulàlia, aguanteu! —va ordenar després—. Santa Clara, estireu! —la clau es va desplaçar lateralment fins a la mateixa bastida des d’on Berenguer donava les ordres—. Tots, ara! Deixeu anar a poc a poc.

Tots, incloent-hi els que estiraven els llibants, van contenir la respiració quan la clau es va situar sobre la bastida, als peus de Berenguer.

—A poc a poc! —va cridar el mestre d’obres. La plataforma es va doblegar amb el pes de la clau.

—I si cedeix? —va murmurar Arnau a Joanet.

Si cedís, Berenguer…

Va aguantar. Això sí, aquella bastida no estava preparada per suportar gaire temps el pes de la clau. Calia arribar fins a dalt de tot, on, segons els càlculs de Berenguer, les bastides aguantarien. Els paletes van canviar els llibants fins al següent polispast i els homes van tornar a estirar les cordes. La bastida següent, i la següent; els sis mil quilos de pedra s’alçaven fins al lloc en què confluirien les nervadures dels arcs, per damunt de la gent, al cel.

Els homes suaven i tenien els músculs engarrotats. De tant en tant, algun queia i el mestre de la fila corria per treure’l de sota dels peus dels que eren davant seu abans de seguir. Alguns ciutadans forts s’hi havien acostat i quan algú no podia més, el mestre n’escollia algun perquè ocupés el lloc del que fallava.

Des de dalt, Berenguer donava les ordres, que transmetia un altre mestre situat en una bastida més baixa. Quan la clau va arribar fins a l’última bastida, alguns somriures van aparèixer entre aquells llavis fortament premuts, però havia arribat el moment més difícil. Berenguer de Montagut havia calculat el lloc exacte en què s’havia de col·locar la clau perquè les nervadures dels arcs s’hi acoblessin perfectament. Durant dies havia triangulat amb cordes i estaques les deu columnes, va llançar plomades des de la bastida i va tesar cordes i més cordes des de les estaques de terra fins a dalt de la bastida. Durant dies va guixar sobre els pergamins, els va raspar i hi va tornar a escriure a sobre. Si la clau no ocupava el lloc exacte, no aguantaria els esforços dels arcs i l’absis podia enfonsar-se.

Al final, després de milers de càlculs i infinitat de traços, havia dibuixat el lloc exacte sobre la plataforma de l’última bastida. Allí s’havia de col·locar la clau, ni un pam més enllà ni més ençà. Els homes es van desesperar, a diferència del que havia succeït a les altres plataformes, quan Berenguer de Montagut no els va permetre de deixar la clau sobre la bastida i va continuar donant ordres:

—Una mica més, Santa Maria. No. Santa Clara, estireu, ara aguanteu. Santa Eulàlia! Santa Clara! Santa Maria…! Per avall…! Amunt…! Ara! —va cridar de sobte—. Aguanteu tots! Avall! A poc a poc, a poc a poc. Lentament!

De sobte, els llibants van deixar de pesar. En silenci, tots els homes van mirar al cel, on Berenguer de Montagut s’havia aclofat per comprovar la situació de la clau. Va donar la volta de dos metres de diàmetre, es va redreçar i va saludar els de baix alçant els braços.

Arnau i Joanet van tenir la impressió que notaven a l’esquena, que tenien enganxada al mur de l’antiga església, el rugit que va sortir de les goles que havien estat hores estirant les cordes. Molts es van deixar anar cap a terra. D’altres, un grup més reduït, es van abraçar i van saltar d’alegria. Els centenars d’espectadors que havien seguit l’operació cridaven i picaven de mans, i Arnau va notar que se li feia un nus a la gola i tenia pell de gallina a tot el cos.

—M’agradaria ser gran —va dir fluixet aquella nit Arnau al seu pare, tots dos ajaguts a la màrfega de palla, envoltats pels estossecs i els roncs d’esclaus i aprenents.

Bernat va mirar d’endevinar d’on sortia el desig. Aquell dia, Arnau havia arribat exultant, va explicar mil i una vegades com s’havia hissat la clau de l’absis de Santa Maria. Fins Jaume se’l va escoltar amb atenció.

—Per què, fill?

—Tots fan alguna cosa. A Santa Maria hi ha molts nens que ajuden els seus pares o els seus mestres, però Joanet i jo…

Bernat va passar el braç per damunt de les espatlles del nen i el va atraure cap a ell. El cas era que, fora de quan se li encomanava un encàrrec esporàdic, Arnau es passava el dia al carrer. Què podia fer de profit?

—Eh que t’agraden els bastaixos?

Bernat havia sentit l’entusiasme amb què explicava com transportaven aquells homes les pedres fins a l’església. Els nens els seguien fins a les portes de la ciutat, els esperaven allí i els acompanyaven de tornada, seguint la platja, des de Framenors fins a Santa Maria.

—Sí —va contestar Arnau mentre el seu pare rebuscava amb l’altre braç per sota de la màrfega.

—Té —li va dir, donant-li el vell bot d’aigua que els havia acompanyat durant la fugida. Arnau el va agafar en la foscor—. Ofereix-los aigua fresca; ja veuràs com no diuen que no i t’ho agraeixen.

L’endemà, a punta de dia, com sempre, Joanet ja l’esperava a les portes de l’obrador de can Grau. Arnau li va ensenyar el bot, se’l va penjar al coll i van marxar corrent cap a la platja, a la font de l’Àngel, al costat dels Encants, l’única que hi havia en el camí dels bastaixos. La següent ja era a Santa Maria.

Quan els nens van veure que s’acostava la fila de bastaixos, avançant a poc a poc, tots encorbats pel pes de les pedres, van pujar a una de les barques que hi havia encallades a la platja. Se’ls va acostar el primer bastaix i Arnau li va ensenyar el bot. L’home va somriure i es va aturar a tocar de la barca perquè Arnau li deixés caure el rajolí d’aigua directament a dins de la boca. Els altres van esperar que el primer acabés de beure; va fer el mateix amb el següent. De tornada cap a la pedrera reial, lliures de pes, els bastaixos s’aturaven a la barca per agrair-los l’aigua fresca.

D’aquell dia ençà, Arnau i Joanet es van convertir en els aiguaders dels bastaixos. Els esperaven al costat de la font de l’Àngel, i quan s’havia de descarregar algun vaixell i els bastaixos no treballaven per a Santa Maria, els seguien per la ciutat per continuar-los oferint aigua sense que haguessin de deixar anar les feixugues càrregues que duien a l’esquena.

No van deixar d’acostar-se a Santa Maria per observar-la, parlar amb mossèn Albert o asseure’s a terra i veure com Àngel endrapava el dinar. Qualsevol que els hagués estat observant hauria vist en els seus ulls una brillantor diferent quan miraven l’església. Ells també ajudaven a construir-la! Així els ho havien dit els bastaixos i fins i tot mossèn Albert.

Amb la clau ja al cel, els nens van poder comprovar com anaven naixent els nervis dels arcs de cadascuna de les deu columnes que l’envoltaven; els paletes van construir unes cintres sobre les quals anaven encastant una pedra darrere l’altra, que s’alçaven corbades cap a la clau. Darrere de les columnes, envoltant les vuit primeres, s’havien alçat ja els murs del deambulatori, amb els contraforts cap endins, ficats a l’interior de l’església. Entre aquests dos contraforts, els havia dit mossèn Albert assenyalant-ne dos, hi hauria la capella del Santíssim, la dels bastaixos, on reposaria la Mare de Déu.

Perquè a l’hora que naixien els murs del deambulatori, mentre es començaven a construir les nou voltes recolzades en les nervadures que sortien de les columnes, es va començar a enderrocar l’església antiga.

—Per damunt de l’absis —els va explicar també mossèn Albert mentre Àngel hi anava assentint—, es construirà la coberta. Sabeu amb què es farà? —Els nens van fer que no amb el cap—. Amb tots els atuells de terrissa defectuosos de la ciutat. Primer s’hi col·locaran uns carreus i, sobre aquests, tots els atuells, l’un al costat de l’altre, en fileres. I al damunt, la coberta de l’església.

Arnau havia vist tots aquells atuells amuntegats al costat de les pedres de Santa Maria. Va preguntar al seu pare per què eren allí, però Bernat no l’hi va saber respondre.

—Només sé —li va dir— que hem de guardar les peces defectuoses perquè les vindran a buscar. No sabia pas que les destinessin a la teva església.

I així la nova església va anar prenent forma darrere de l’absis de l’antiga, que començaven a derruir amb compte, per poder-ne utilitzar les pedres. El barri de la Ribera de Barcelona no es volia quedar sense església, ni tan sols mentre es construïa aquell nou i magnífic temple marià, i els oficis religiosos no es van suspendre en cap moment. Això sí, la sensació era estranya. Arnau, com tots, entrava a l’església per la portalada esbocada de la petita construcció romànica i, un cop a dins, la foscor en què s’havia refugiat per parlar amb la seva Mare de Déu desapareixia per donar pas a la llum que entrava pels finestrals del nou absis. L’antiga església semblava una caixeta envoltada per la magnificència d’una altra de més gran, una caixeta que havia de desaparèixer a mesura que creixés la segona, una caixeta al final de la qual s’obria l’altíssim absis, ja cobert.