48

Per primera vegada en gairebé una setmana, Arnau va beure aigua fresca i va menjar alguna cosa que no fos un rosegó. L’algutzir el va obligar a incorporar-se, empenyent-lo amb el peu, i va escampar unes galledades d’aigua pel seu tros. «Val més aigua que excrements», va pensar Arnau. Durant uns segons només es va sentir el soroll de l’aigua sobre el terra i la ronca respiració de l’obès algutzir; fins i tot la vella que s’havia rendit a la mort i amagava permanentment el rostre entre parracs va aixecar la vista cap a Arnau.

—Deixa la galleda —ordenà el bastaix a l’algutzir quan aquest es disposava a sortir.

Arnau havia vist com maltractava els presos pel sol fet d’aguantar-li la mirada. L’algutzir es va aixecar amb el braç estès, però va aturar el gest poc abans d’impactar en el cos d’Arnau, que es va mantenir immòbil davant de l’embat; llavors va escopir i va deixar anar la galleda. Abans de sortir va clavar cop de peu a una de les ombres que els observaven.

Quan la terra va haver absorbit l’aigua, Arnau es va tornar a asseure. A fora se sentia el repic d’una campana. Els febles raigs de sol que arribaven a filtrar-se per la finestra, al ras de terra a l’exterior, i el so de les campanes eren el seu únic vincle amb el món. Arnau va alçar la vista cap a la finestreta i va parar l’oïda. Santa Maria estava inundada de llum, però encara no tenia campanes; en canvi el soroll dels cisells contra les pedres, el martelleig sobre les fustes i els crits dels operaris se sentien a prou distància de l’església. Quan l’eco d’algun d’aquells sorolls entrava a la masmorra, Senyor!, la llum i el so l’envoltaven i el portaven en sopols cap a l’esperit dels qui treballaven en cos i ànima per a la Mare de Déu de Mar. Arnau va tornar a sentir a les espatlles el pes de la primera pedra que va portar a Santa Maria. Quant temps havia passat des de llavors? Com havien canviat les coses! Era només una criatura, una criatura que va trobar en la Mare de Déu la mare que mai no havia conegut…

Si més no, pensava, havia pogut salvar Raquel del terrible destí a què semblava sentenciada. De seguida que va veure Elionor i Margarida Puig que els assenyalaven, es va ocupar que Raquel i la seva família fugissin del call. Ni ell mateix no sabia cap a on…

—Vull que vagis a buscar Mar —va dir a Joan quan aquest va tornar a veure’l.

El frare va quedar aturat a un parell de passos del seu germà.

—M’has sentit, Joan? —Arnau es va aixecar per acostar-se-li, però les cadenes li estiraven les cames. Joan continuava quiet al mateix lloc—. Joan, Joan, m’has sentit?

—Sí… sí… t’he sentit. —Joan es va acostar a Arnau per abraçar-lo—. Però… —va començar.

—Necessito veure-la, Joan. —Va agafar el frare per les espatlles, impedint-li que l’abracés, i el sacsejà suaument—. No em vull morir sense tornar-hi a parlar…

—Per l’amor de Déu! No diguis…

—Sí, Joan. Em podria morir aquí mateix, sol, amb una dotzena de desnonats per testimonis. No voldria morir sense haver tingut l’oportunitat de veure Mar. És una cosa…

—Però, què li vols dir? Què pot ser tan important?

—El seu perdó, Joan, necessito el seu perdó… i dir-li que l’estimo. —Joan va intentar desfer-se de les mans del seu germà, però Arnau l’hi va impedir—. Tu em coneixes, tu ets un home de Déu. Saps que mai no he fet mal a ningú, fora d’aquesta nena.

Joan va aconseguir esmunyir-se… i va caure agenollat davant del seu germà.

—No vas…! —va començar a dir.

—Només et tinc a tu, Joan —el va interrompre Arnau, també agenollant-se—. M’has d’ajudar. No m’has fallat mai. No ho pots pas fer ara. Ets l’únic que tinc, Joan!

El frare va continuar en silenci.

—I el seu espòs? —se li va ocórrer preguntar—. Potser no ho permetrà…

—Va morir —li va respondre Arnau—. Ho vaig esbrinar quan va deixar de pagar els interessos d’un préstec econòmic. Va morir a les ordres del rei, en la defensa de Calataiud.

—Però… —va tornar a intentar Joan.

—Joan… Estic lligat a la meva esposa, lligat per un jurament que vaig fer i que m’impedirà unir-me a Mar mentre ella visqui… Però em cal veure-la. Li haig d’explicar els meus sentiments, encara que no puguem estar junts… —A poc a poc Arnau va recuperar la serenitat. Hi havia un altre favor que volia demanar al seu germà—. Passa per la taula de canvis. Vull saber com va tot.

Joan va sospirar. Aquell mateix matí, quan va anar a la taula de canvis, Remigi li va entregar una bossa amb diners.

—No ha estat un bon negoci —va sentir de boca de l’oficial.

Res no era un bon negoci. Després de deixar Arnau havent-li promès que aniria a buscar la noia, Joan va pagar l’algutzir a la mateixa porta de la masmorra.

—M’ha demanat una galleda.

Què valia una galleda perquè Arnau…? Joan va dipositar una altra moneda.

—Vull aquesta galleda neta en tot moment. —L’algutzir es va guardar els diners i es girà per enfilar el passadís—. Allí dins hi ha un pres mort —va afegir Joan.

L’algutzir es va limitar a arronsar les espatlles.

Ni tan sols va sortir del palau episcopal. Després de deixar les masmorres se’n va anar a la recerca de Nicolau Eimeric. Coneixia aquells passadissos. Quantes vegades no els havia recorregut de jove, orgullós de les seves responsabilitats? Ara eren altres joves els que es movien per allí, uns sacerdots pulcres que no s’amagaven per observar-lo amb una certa estranyesa.

—Ha confessat?

Li havia promès anar a buscar Mar.

—Ha confessat? —va repetir l’inquisidor general.

Joan havia passat la nit en vetlla preparant aquella conversa, però res del que havia pensat no el va ajudar.

—Si ho feia, quina condemna…?

—Ja us vaig dir que era molt greu.

—El meu germà és molt ric.

Joan va aguantar la mirada de Nicolau Eimeric.

—Preteneu comprar el Sant Ofici, vós, un inquisidor?

—Les multes s’admeten com a condemnes usuals. Estic segur que si proposàveu una multa a Arnau…

—Sabeu prou bé que depèn de la gravetat del delicte. La denúncia que s’ha fet contra ell…

—Elionor no el pot denunciar per res —el va interrompre Joan.

L’inquisidor general es va aixecar de la cadira i es va encarar amb Joan amb les mans recolzades a la taula.

—Llavors —va dir alçant la veu—, tots dos sabeu que ha estat la pupil·la del rei qui ha formulat la denúncia. La seva pròpia esposa, la pupil·la del rei! Com podríeu imaginar que ha estat ella si el vostre germà no tingués res per amagar? Quin home desconfia de la seva pròpia esposa? Per què no d’un rival comercial, d’un empleat o d’un simple veí? Quanta gent ha condemnat Arnau com a cònsol de mar? Per què no podria haver estat un d’ells? Contesteu, fra Joan, per què la baronessa? Quin pecat amaga el vostre germà per saber que ha estat ella?

Joan va quedar encongit a la cadira. Quantes vegades havia utilitzat ell el mateix procediment? Quantes vegades havia empaitat les paraules al vol per a…? Per què Arnau sabia que havia estat Elionor? Podria ser que realment…?

—No ha estat Arnau qui ha assenyalat la seva esposa —va mentir Joan—. Jo ho sé.

Nicolau Eimeric va alçar les mans cap al cel.

—Vós ho sabeu? I com és que ho sabeu, fra Joan?

—L’odia… No…! —va mirar de rectificar, però Nicolau ja se li havia tirat al damunt.

—I per què? —cridà l’inquisidor—. Per què la pupil·la del rei odia el seu espòs? Per què una bona dona, cristiana, temorosa de Déu, pot arribar a odiar el seu espòs? Quina mena de mal li ha fet aquest espòs per despertar-li l’odi? Les dones han nascut per servir els seus homes; aquesta és la llei, terrenal i divina. Els homes peguen a les seves dones i elles no els odien per això; els homes tanquen les seves dones, cosa que tampoc no fa que els odiïn; les dones treballen per als seus homes, hi forniquen quan ells volen, els han de cuidar i sotmetre’s a ells, però res d’això no crea odi. Què és el que sabeu, fra Joan?

Joan va serrar les dents. No havia de parlar més. Se sentia vençut.

—Sou inquisidor. Us exigeixo que em digueu el que sabeu —cridava Nicolau.

Joan va continuar en silenci.

—No podeu emparar el pecat. Peca més qui el calla que qui el comet.

Una infinitat de places de poblets, amb la seva gent que s’arronsava davant de les seves diatribes, va començar a desfilar pel cap de Joan.

—Fra Joan —Nicolau va anar escopint les paraules lentament, assenyalant-lo per damunt de la taula—, vull aquesta confessió demà mateix. I reseu perquè no decideixi jutjar-vos també a vós. Ah, fra Joan! —va afegir quan aquest ja es retirava—, mireu de canviar-vos l’hàbit, que ja he rebut alguna queixa i certament…

Nicolau va fer un gest indicant l’hàbit de Joan. Quan aquest va abandonar el despatx, mirant-se l’enfangada i esparracada vora d’aquell hàbit negre, va topar amb dos cavallers que s’esperaven a l’avantsala de l’inquisidor general. Al seu costat, tres homes armats custodiaven dues dones encadenades, una d’anciana i una altra de més jove, el rostre de la qual…

—Encara sou aquí, fra Joan? —Nicolau Eimeric havia sortit a la porta a rebre els cavallers.

Joan no es va entretenir més i va alleugerir el pas.

Jaume de Bellera i Genis Puig van entrar al despatx de Nicolau Eimeric; Francesca i Aledis, després de rebre una ràpida mirada per part de l’inquisidor, van continuar a l’avantsala.

—Hem sabut —va començar a dir el senyor de Bellera després de presentar-se, un cop asseguts a les cadires de cortesia— que heu detingut Arnau Estanyol.

Genis Puig anava joguinejant amb les mans sobre la falda.

—Sí —va contestar secament Nicolau—, és públic.

—De què se l’acusa? —va saltar Genis Puig, i amb això es va guanyar a l’acte una immediata mirada reprovatòria per part del noble: «No parlis; tu no parlis fins que l’inquisidor et pregunti», li havia aconsellat en repetides ocasions.

Nicolau es va girar cap a Genis.

—Que no sabeu que això és secret?

—Us prego que disculpeu el cavaller Puig —va intervenir Jaume de Bellera—, però, tal com veureu, el nostre interès té fonament. Ens consta que hi ha una denúncia contra Arnau Estanyol i la volem abonar.

L’inquisidor general es posà ben dret a la seva butaca. Una pupil·la del rei, tres sacerdots de Santa Maria que havien sentit blasfemar Arnau Estanyol a la mateixa església, a crits, mentre discutia amb la seva dona, i ara un noble i un cavaller. Pocs testimonis gaudien de més crèdit. Amb la mirada els instà a continuar.

Jaume de Bellera va mig aclucar els ulls girant-se cap a Genis Puig; després va iniciar l’exposició que tant havia preparat.

—Considerem que Arnau Estanyol és l’encarnació del diable. —Nicolau ni es va moure—. Aquest home és fill d’un assassí i d’una bruixa. El seu pare, Bernat Estanyol, va assassinar un vailet al castell de Bellera i va fugir amb el seu fill, Arnau, que el meu pare, sabent qui era, tenia tancat perquè no fes mal a ningú. Va ser Bernat Estanyol qui va provocar la revolta de la plaça del Blat durant el primer mal any, us en recordeu? Allí mateix el van executar…

—I el seu fill en cremà el cadàver —va saltar aleshores Genis Puig.

Nicolau va tenir un sobresalt. Jaume de Bellera va tornar a travessar amb la mirada el qui es ficava on no el demanaven.

—Va cremar el cadàver? —va preguntar Nicolau.

—Sí, jo mateix el vaig veure —va mentir Genis Puig, recordant les paraules de la seva mare.

—El vau denunciar?

—Jo… —El senyor de Bellera va fer com si hi volgués intervenir, però Nicolau l’hi va impedir amb un gest—. Jo… era una criatura. Vaig tenir por que fes el mateix amb mi.

Nicolau es va portar la mà a la barbeta per tapar amb els dits un imperceptible somriure. Després va instar el senyor de Bellera a continuar.

—La seva mare, aquesta vella d’aquí fora, és una bruixa. Ara treballa de meuca, però em va alletar a mi i em va transmetre el mal, em va endimoniar, amb la llet que havia de donar al seu fill. —Nicolau va obrir els ulls en sentir la confessió del noble. El senyor de Navarcles se’n va adonar—. No us preocupeu —va afegir ràpidament—, així que es va manifestar el mal, el meu pare em va portar davant del bisbe. Descendeixo de Llorenç i Caterina de Bellera —va continuar el noble—, senyors de Navarcles. Podeu comprovar que ningú de la meva família no ha tingut mai el mal del diable. Només podia ser la llet endimoniada!

—Dieu que és una meuca?

—Sí, podeu comprovar-ho, es fa dir Francesca.

—I l’altra dona?

—Ha volgut venir amb ella.

—Una altra bruixa?

—Això ho deixarem al vostre just criteri.

Nicolau va rumiar uns instants.

—Alguna cosa més? —va preguntar.

—Sí —va intervenir de nou Genis Puig—. Arnau va assassinar el meu germà Guiamon quan aquest no va voler participar en els seus ritus demoníacs. Va intentar ofegar-lo una nit a la platja… Després va finar.

Nicolau va tornar a fixar l’atenció en el cavaller.

—La meva germana Margarida ho pot testimoniar. Era allí. Es va espantar i va intentar fugir quan Arnau va començar a invocar el diable. Ella mateixa us ho confirmarà.

—Tampoc no el vau denunciar llavors?

—Ho he sabut ara, quan he dit a la meva germana el que pensava fer. Continua aterrida per la possibilitat que Arnau li faci mal; durant anys ha viscut amb aquesta por.

—Són unes acusacions greus.

—Les que mereix Arnau Estanyol —al·legà el senyor de Bellera—. Vós sabeu que aquest home s’ha dedicat a soscavar l’autoritat. A les seves terres, en contra de l’opinió de la seva esposa, va derogar els mals usos; aquí, a Barcelona, es va dedicar a prestar diners als humils i, com a cònsol de mar, és ben coneguda la seva tendència a sentenciar a favor del poble. —Nicolau Eimeric se l’escoltava atentament—. Durant tota la seva vida s’ha dedicat a soscavar els principis que han de regir la nostra convivència. Déu va crear els pagesos perquè treballessin la terra sotmesos als seus senyors feudals. Fins la mateixa Església ha prohibit que els seus pagesos, per no perdre’ls, prenguin els hàbits…

—A la Catalunya Nova no hi ha mals usos —el va interrompre Nicolau. La mirada de Genis Puig anava de l’un a l’altre.

—Això és precisament el que us volia dir. —El senyor de Bellera va moure les mans amb gest violent—. A la Catalunya Nova no hi ha mals usos… per interès del príncep, per interès de Déu. S’havien de poblar les terres conquerides als infidels, i l’única manera era atreure-hi la gent. El príncep ho va decidir. Però Arnau no és més que el príncep… del diable.

Genis Puig va somriure en advertir que l’inquisidor assentia lleument amb el cap.

—Presta diners als pobres —va continuar el noble—, uns diners que sap que no recuperarà mai. Déu va crear els rics… i els pobres. No pot ser que els pobres tinguin diners i casin les seves filles com si fossin rics; contraria el designi de Nostre Senyor.

Què pensaran aquests pobres de vosaltres, els eclesiàstics, o de nosaltres, els nobles? Que no complim els preceptes de l’Església tractant els pobres com el que són? Arnau és un diable i fill de diables, i no fa res més que preparar la vinguda del diable a través del descontentament del poble. Penseu-ho.

Nicolau Eimeric va pensar. Va cridar l’escrivà perquè posés per escrit les denúncies del noble de Bellera i de Genis Puig, va fer avisar Margarida Puig i va ordenar l’empresonament de Francesca.

—I l’altra? —va preguntar l’inquisidor al senyor de Bellera—. Se l’acusa d’alguna cosa? —Els dos homes van vacil·lar—. En aquest cas quedarà en llibertat.

Francesca va ser encadenada lluny d’Arnau, a l’extrem oposat de la immensa masmorra, i Aledis, llançada al carrer.

Després d’organitzar-ho tot, Nicolau es va enfonsar a la butaca de la seva taula. Blasfemar al temple del Senyor, mantenir relacions carnals amb una jueva, amic dels jueus, assassí, pràctiques diabòliques, actuar en contra dels preceptes de l’Església… I tot allò mantingut per sacerdots, nobles, cavallers… i per la pupil·la del rei. L’inquisidor general es va arrepapar al seient amb un somriure.

«Tan ric és el vostre germà, fra Joan? Estúpid! De quina multa em parleu si tots aquests diners passaran a mans de la Inquisició en el mateix moment en què es condemni el vostre germà?».

Aledis va ensopegar unes quantes vegades quan els soldats la van empènyer fora del palau del bisbe. Després de recuperar l’equilibri es va fixar que unes quantes persones la miraven. Què havien cridat els soldats? Bruixa? Era quasi enmig del carrer i la gent continuava atenta a ella. Es va mirar la roba, bruta. Es va allisar els cabells, aspres i esperrucats. Un home ben vestit li va passar pel costat i se la va mirar amb desvergonyiment. Aledis va picar amb la sabata a terra i es va llançar contra ell grunyint, ensenyant les dents com els gossos quan ataquen. L’home va fer un bot i es va allunyar corrent fins que va comprovar que Aledis no s’havia mogut. Llavors va ser ella qui va mirar els presents; un per un van anar abaixant la mirada i van continuar el seu camí, encara que no va faltar qui, de reüll, es va girar cap a la bruixa i va veure com observava els curiosos.

Què havia succeït? Els homes del noble de Bellera van irrompre a casa seva i van detenir Francesca mentre l’anciana reposava asseguda en una cadira. Ningú no hi va donar la més petita explicació. Van apartar amb violència les noies quan es van regirar contra els soldats; totes van buscar el suport d’Aledis, però aquesta havia quedat paralitzada per la sorpresa. Algun client va sortir corrent mig despullat. Aledis es va enfrontar amb el que semblava l’oficial.

—Què significa això? Per què deteniu aquesta dona?

—Per ordre del senyor de Bellera —va contestar.

El senyor de Bellera! Aledis va desviar la mirada cap a Francesca, encongida entre dos soldats que l’aguantaven per les aixelles. L’anciana havia començat a tremolar. Bellera! Des que Arnau va derogar els mals usos al castell de Montbui i Francesca va desvelar el seu secret a Aledis, les dues dones van superar l’única barrera que fins llavors havia existit entre elles. Quantes vegades havia sentit de llavis de Francesca la història de Llorenç de Bellera? Quantes vegades l’havia vista plorar en recordar aquells instants? I ara… una altra vegada Bellera, una altra vegada se l’enduien al castell, com quan…

Francesca continuava tremolant entre els soldats.

—Deixeu-la —va cridar Aledis als soldats—, no veieu que li esteu fent mal? —Els soldats es van girar cap a l’oficial—. Hi anirem voluntàriament —va afegir Aledis mirant-lo.

L’oficial va arronsar les espatlles i els soldats van deixar l’anciana a Aledis. Les van portar al castell de Navarcles, on les van tancar a les masmorres. Això sí, ningú no les va maltractar. Al contrari, els van proporcionar menjar, aigua i fins i tot uns feixos de palla per dormir. Ara n’entenia la raó: el senyor de Bellera volia que Francesca arribés en condicions a Barcelona, on les havien traslladat després de dos dies, en un carro, en el més absolut silenci. Per què? Per a què? Quin era el significat de tot allò?

La cridòria la va tornar a la realitat. Absorta en els seus pensaments, havia baixat pel carrer del Bisbe i havia girat pel carrer de les Sederes fins a arribar a la plaça del Blat. El clar i assolellat dia de primavera havia congregat a la plaça més gent de l’habitual i, juntament amb els compradors de gra, s’hi movien desenes de curiosos. Era sota l’antiga porta de la ciutat i es va girar quan va sentir l’olor de pa de la parada que quedava a la seva esquerra. El flequer la va mirar amb recel i Aledis va recordar el seu aspecte. No portava ni un sol sou a sobre. Va empassar-se la saliva que se li havia format a la boca i se’n va anar evitant d’intercanviar una mirada amb el flequer.

Vint-i-cinc anys; ja feia vint-i-cinc anys que no trepitjava aquells carrers, que no mirava la seva gent i que no respirava les olors de la gran Ciutat Comtal. Seria oberta encara la Pia Almoina? Aquell matí no els havien donat menjar al castell, i això li deia l’estómac. Va refer el camí que havia emprès, altra vegada cap a la catedral, al costat del palau del bisbe. Va tornar a notar salivera en acostar-se a la filera de mendicaires que s’apinyaven davant de les portes de la Pia Almoina. Quantes vegades en la seva joventut havia passat pel mateix lloc i havia sentit llàstima per aquells famolencs que es veien obligats a exposar-se a la ciutadania a la recerca de la caritat pública?

S’hi va sumar. Aledis va abaixar el cap perquè els cabells li tapessin el rostre i va arrossegar els peus seguint la fila que avançava cap al menjar; el va amagar encara més quan va arribar al novici, i va allargar les mans. Per què havia de demanar almoina? Posseïa una bona casa, i havia estalviat diners per viure còmodament tota la vida. Els homes la continuaven desitjant i… pa sec de farina de fava, vi i una escudella de sopa. S’ho va menjar. Ho va fer amb la mateixa fruïció amb què ho feien tots els miserables que l’envoltaven.

Quan va acabar, va alçar la mirada per primer cop. Estava envoltada de pidolaires, tolits i ancians que menjaven sense perdre de vista els seus companys de desgràcia, engrapant amb força el rosegó i l’escudella. Quina raó l’havia pogut portar fins allí? Per què havien detingut Francesca al palau del bisbe? Aledis es va aixecar. Una dona rossa, vestida de vermell brillant, que caminava cap a la catedral, li va cridar l’atenció. Una noble… sola? Però si no era una noble, amb aquell vestit només podia ser una… Teresa! Aledis va córrer cap a la noia.

—Vam fer torns davant del castell per saber què us passava —li va dir Teresa un cop es van haver abraçat—. No ens va costar gaire convèncer els soldats de la porta perquè ens tinguessin al corrent. —La noia va picar l’ullet amb un dels seus preciosos ulls blaus—. Quan se us van endur i els soldats ens van dir que us portaven a Barcelona, vam haver de trobar un mitjà per venir, per això hem trigat tant… I Francesca?

—Empresonada al palau del bisbe.

—Per què?

Aledis va arronsar les espatlles. Quan les van separar i li van ordenar que marxés, va intentar que soldats o sacerdots n’hi donessin un motiu. «A les masmorres amb la vella», havia aconseguit sentir. Però ningú no li va contestar i la van apartar del seu camí a empentes. La insistència per saber les raons de la detenció de Francesca li va costar que un jove frare a qui havia agafat per l’hàbit cridés la guàrdia. La van llançar al carrer al crit de bruixa.

—Quantes heu vingut?

—Eulàlia i jo.

Un brillant vestit verd corria cap a elles.

—Heu portat diners?

—Sí, és clar…

—I Francesca? —va preguntar Eulàlia en arribar al costat d’Aledis.

—Empresonada —va repetir aquesta. Eulàlia estava a punt de preguntar, però Aledis la va fer callar amb un gest—. No sé per què —Aledis va mirar les joves… «Què no podríeu aconseguir vosaltres?»—. No sé per què està detinguda —va repetir—, però ho sabrem, eh que sí, noies?

Totes dues li van contestar amb un somriure picardiós.

Joan va arrossegar el fang de la vora del seu hàbit negre per tot Barcelona. El seu germà li havia demanat que anés a la recerca de Mar. Com es presentaria davant d’ella? Després havia intentat arribar a un pacte amb Eimeric i en comptes d’això, com un d’aquells vulgars vilatans que ell condemnava, havia caigut en els seus enganys i li havia proporcionat uns indicis de culpabilitat més grans. Què podia haver denunciat Elionor? Per un moment li va venir al cap fer una visita a la seva cunyada, però tan sols el record del somriure que li havia adreçat a la casa de Felip de Ponts el va fer desistir. Si havia denunciat el seu propi espòs, què li diria a ell?

Va baixar pel carrer de la Mar fins a Santa Maria. El temple d’Arnau. Joan es va aturar i el va contemplar. Encara envoltada de bastides de fusta per les quals els paletes es movien sense descans, Santa Maria ja mostrava el que seria la seva orgullosa fàbrica. Tots els murs exteriors, amb els seus contraforts, així com l’absis i dues de les quatre voltes de la nau central: les nervadures de la tercera volta, la clau de la qual havia pagat el rei perquè s’hi cisellés la figura eqüestre del seu pare, el rei Alfons, es començaven a alçar en un arc perfecte, amb el suport de complicades bastides, a l’espera que l’esmentada clau equilibrés els esforços i l’arc s’aguantés per ell mateix. Faltaven les dues últimes voltes principals i Santa Maria estaria coberta del tot.

Era impossible no enamorar-se d’aquella església! Joan va recordar mossèn Albert i la primera vegada que Arnau i ell havien trepitjat Santa Maria. Ni tan sols sabia resar! Anys més tard, mentre ell aprenia a resar, a llegir i a escriure, el seu germà traginava pedres fins allí mateix. Joan va recordar les sagnants llagues amb què Arnau va comparèixer durant els primers dies, i tot i això… somreia. Va observar els mestres d’obres dels diferents oficis que s’afanyaven als muntants i arquivoltes de la façana principal, en la seva estatuària, en les seves portes reblades, en la traceria, diferent per a cada una de les portes, en les reixes de ferro forjat i en les gàrgoles amb tota mena de figures al·legòriques, en els capitells de les columnes i en els vitralls, sobretot en els vitralls, aquestes obres d’art que havien de filtrar la màgica llum de la Mediterrània per joguinejar, hora a hora, quasi minut a minut, amb les formes i els colors de l’interior del temple.

Ja es podia endevinar la futura composició de la imponent rosassa de la façana principal: al centre, una petita rosassa polibulada des del diàmetre de la qual partien, com fletxes capricioses, com un sol de pedra llavorat a consciència, els mainells destinats a dividir la rosassa principal; darrere d’aquests, els nassos de traceria donaven pas a una fila de trilòbuls en forma ogival i, després d’això, una altra fila de quadrilòbuls, aquests arrodonits, que tancaven definitivament la gran rosassa. Entre tota aquesta traceria, igual que la que decorava els estrets finestrals de la façana, s’anirien incrustant els vitralls emplomats; tanmateix, de moment la rosassa apareixia com una immensa teranyina, de pedra finament llavorada, a l’espera que els mestres vidriers anessin a omplir-ne els buits.

«Els queda molt per fer», pensava Joan davant de la visió del centenar d’homes que treballaven lliurats a la il·lusió de tot un poble. En aquell moment va arribar un bastaix carregat amb una enorme pedra. La suor li anava del front fins als panxells, i se li dibuixaven tots els músculs, tesos, vibrant al ritme dels passos que l’acostaven a l’església. Però somreia; ho feia igual que ho havia fet el seu germà. Joan no va poder apartar la mirada del bastaix. Des de les bastides, els paletes deixaven el que estaven fent i s’abocaven per veure l’arribada de les pedres que més tard haurien de treballar. Després del primer bastaix en va arribar un altre, i un altre, i un altre més, tots encorbats. El soroll del cisell contra les pedres es va rendir davant dels humils treballadors de la ribera de Barcelona i durant uns instants Santa Maria en pes va quedar encisada. Un paleta va trencar el silenci des de dalt de tot del temple. El seu crit d’ànim va esquinçar l’aire, va retrunyir en les pedres i penetrà a l’interior dels qui presenciaven l’escena.

«Ànim», va murmurar Joan, sumant-se al clamor que s’havia desfermat. Els bastaixos somreien, i cada cop que un descarregava una pedra la cridòria augmentava. Després, algú els oferia aigua, ells aixecaven els càntirs per damunt del cap, deixant que el rajolí els llisqués per la cara abans de beure-se’l. Joan es veia ell mateix a la platja, perseguint els bastaixos amb el bot de Bernat. Aleshores va alçar la vista cap al cel. Hi havia d’anar: si aquella era la penitència que li imposava el Senyor, aniria a buscar la noia i li confessaria la veritat. Va donar la volta a Santa Maria fins a la plaça del Born, el pla d’en Llull i el convent de Santa Clara per abandonar Barcelona pel portal de Sant Daniel.

No li va costar gaire a Aledis trobar el senyor de Bellera i Genis Puig. A banda de l’alfòndec, destinat als comerciants que arribaven a Barcelona, la Ciutat Comtal tan sols tenia cinc hostals. Va ordenar a Teresa i Eulàlia que s’amaguessin al camí que portava a Montjuïc fins que ella les anés a buscar. Aledis es va quedar en silenci mentre veia com se n’anaven, amb els records que li avivaven els sentiments…

Quan va perdre de vista aquells vestits tan llampants de les noies, va començar la recerca. Primer l’hostal del Bou, molt a prop del palau del bisbe, a tocar de la plaça Nova. El marmitó la va fer fora de males maneres quan Aledis s’hi presentà per la part del darrere i li va preguntar pel senyor de Bellera. A l’hostal de la Massa, a la Portaferrissa, també a prop del palau del bisbe, una dona que pastava farina a la part posterior li va dir que allí no s’hi hostatjaven aquells senyors; llavors Aledis es va dirigir a l’hostal de l’Estanyer, a prop de la plaça de la Llana. Allí un altre vailet molt descarat es mirà Aledis de dalt a baix.

—Qui s’interessa pel senyor de Bellera? —va preguntar.

—La meva mestressa —va respondre Aledis—; el segueix des de Navarcles.

Aquell noi alt i prim com un pal va clavar la vista als pits d’Aledis. Després va estirar el braç i en va sospesar un.

—Quin interès té la teva mestressa en aquest noble?

Aledis va aguantar sense moure’s, esforçant-se per amagar un somriure.

—No em correspon a mi de saber-ho. —El noi la va començar a grapejar amb força. Aledis se li acostà i li fregà l’entrecuix amb la mà. Ell es va encongir en notar el contacte—. Ara bé —va continuar ella, arrossegant les paraules—, si hi són, potser jo hauré de dormir aquesta nit a l’hort mentre la meva mestressa…

Aledis acaricià l’engonal del jove.

—Aquest matí mateix —balbucejà el jove— han vingut dos cavallers a buscar allotjament.

Aquest cop sí que va somriure. Per un moment va pensar a separar-se del noi, però… per què no? Feia tant temps que no tenia al damunt un cos jove, inexpert, mogut tan sols per la passió.

Aledis el va empènyer fins a un petit cobert. La primera vegada, el noi no va tenir ni temps de fer-se abaixar les calces, però a partir d’aquí, Aledis va esprémer tot l’ímpetu del capritxós objecte del seu desig.

Quan ella es va incorporar per vestir-se, el jove va quedar estirat a terra, panteixant i amb la mirada perduda en algun punt del sostre del cobert.

—Si em tornes a veure —li va dir Aledis—, sigui com sigui, no em coneixes, ho entens?

Va haver d’insistir dos cops fins que el jove l’hi va prometre.

—Vosaltres sereu les meves filles —va dir a Teresa i Eulàlia després de donar-los la roba que acabava de comprar—. He enviudat fa poc i estem de pas cap a Girona, on esperem que ens aculli un germà meu. No tenim recursos. El vostre pare era un simple oficial… blanquer de Tarragona.

—Doncs per haver acabat d’enviudar i estar sense recursos, somrius molt —va deixar anar Eulàlia mentre es treia el vestit verd i feia una simpàtica ganyota en direcció a Teresa.

—És veritat —va confirmar aquesta—, hauries d’evitar aquesta expressió de satisfacció. Més aviat sembla que acabis de conèixer…

—No us hi amoïneu —les va interrompre Aledis—; quan calgui, hi posaré la cara d’aflicció que correspon a una viuda de poc.

—I fins que calgui —va insistir Teresa—, no podries deixar de banda la viuda i explicar-nos d’on surt tanta alegria?

Totes dues noies es van posar a riure. Amagades entre l’herbei de la falda de la muntanya de Montjuïc, Aledis no es va poder estar d’observar aquells cossos nus, sensuals… joventut. Per un moment es recordà ella mateixa, també allí, molts anys enrere…

—Ah! —exclamà Eulàlia—. Això… pica.

Aledis va tornar a la realitat i va veure Eulàlia vestida amb una camisa llarga i descolorida que li arribava als turmells.

—Les òrfenes d’un oficial blanquer no es vesteixen de seda.

—Però… això? —es queixà Eulàlia, estirant-se amb dos dits la camisa.

—Això és normal —va insistir Aledis—. De tota manera, l’una i l’altra us heu descuidat d’això. —Els va ensenyar dues tires de roba descolorida i tan grofolluda com les mateixes camises. Es van acostar a agafar-les.

—Què és…? —va preguntar Teresa.

—Alfardes, i serveixen per…

—No. No deus pas pretendre…

—Les dones decents es tapen els pits. —Totes dues volien protestar—. Primer els pits —els ordenà Aledis—, després les camises i a sobre les gonelles, i doneu gràcies —va afegir davant de la mirada de les noies— que us hagi comprat camises i no cilicis. Potser us convindria fer una mica de penitència.

Es van haver d’ajudar l’una a l’altra per posar-se les alfardes.

—Em pensava que el que pretenies era que seduíssim dos nobles —li va dir Eulàlia mentre Aledis s’estirava l’alfarda per damunt d’aquells generosos pits—, no veig que amb això…

—Tu deixa’m fer a mi —li va respondre Aledis—. Les gonelles són… quasi blanques, símbol de virginitat. Aquest dos pocavergonyes no deixaran passar l’oportunitat de jeure amb dues verges. No sabeu res d’homes —va insistir mentre s’acabaven de vestir—, no us mostreu coquetes ni agosarades. Negueu-vos-hi en tot moment. Rebutgeu-los totes les vegades que calgui.

—I si els rebutgem tant que desisteixen?

Aledis va aixecar les celles en mirar Teresa.

—Ingènua —li va dir somrient—. L’únic que heu de fer és aconseguir que beguin. El vi farà la resta. Mentre sigueu amb ells no desistiran. Us ho asseguro. Altrament, tingueu en compte que l’Església ha detingut Francesca, que no ho han fet per ordre del veguer ni del batlle. Dirigiu la vostra conversa cap a temes religiosos…

Totes dues se la van mirar sorpreses.

—Religiosos? —van exclamar a l’uníson.

—Comprenc que no hi entengueu gaire —va assumir Aledis—. Poseu-hi imaginació. Em sembla que té alguna cosa a veure amb la bruixeria… Quan em van expulsar del palau ho van fer al crit de «bruixa».

Al cap d’unes hores, els soldats que vigilaven la porta de Trentaclaus van deixar entrar a la ciutat una dona de negre, amb els cabells recollits en una castanya, i les seves dues filles, quasi de blanc, amb els cabells púdicament recollits, calçades amb vulgars espardenyes, sense afaits ni perfums, que caminaven amb el cap jup darrere de la que anava negra, amb la vista fixa en els talons d’aquesta, tal com els havia ordenat Aledis.