EPÍLEG

Estimat Iskay:

Fa molt de temps que no sé res de tu i tampoc no estic segura que hagis rebut la meva darrera carta. He sabut que el dia quatre de novembre va tenir lloc un alçament contra el virregnat. Els missatgers expliquen que va ser liderat per un indígena de la tribu dels quítxues, un mestís que es fa dir Túpac Amaru II. Et conec prou bé per saber que no podràs mantenir-te’n al marge, atès que el teu poble ha patit durant generacions senceres més del que es pot suportar. Només espero que el vessament de sang no sigui estèril i que tu, amic meu, et trobis bé de salut.

Curiosament, el mateix dia que es proclamava la rebel·lió al Perú va morir la Vicenta. Te n’he parlat molt, d’ella. Te’n recordes? Era aquella dona que servia la meva àvia a l’adrogueria i que mai no em va perdonar del tot que marxés. De vegades, quan miro el cel, penso que, ara que ja res no s’interposa entre nosaltres, podrà entendre per quin motiu vaig fer un pas tan important.

El dia que vam assistir al seu funeral, en Ventura em va lliurar una capseta de noguer amb algunes pertinences de l’avi Pau. De sobte, tot un grapat de records em van dur de nou a aquella primera infantesa viscuda al seu costat. En fer-hi una primera ullada, vaig reconèixer la cassoleta de la seva pipa de caolí i, un cop a casa, em vaig concentrar per si podia recuperar encara, del més profund de la meva memòria, l’aroma de tabac que sempre l’acompanyava.

També hi havia aquella baldufa de fusta que ell llançava amb habilitat davant els meus ulls de nena. Vaig passar una bona estona remenant el contingut de la capsa. No hi faltaven les tabes ni un parell de bales de vidre, sovint presents als jocs que improvisava per entretenir-me. En un racó, embolicades amb una baieta negra, m’hi vaig trobar unes estampetes que, segons m’ha explicat en Ventura, eren de la mare…

Aquell mateix dia, després del funeral, em vaig endur la Rita amb nosaltres. Ella ho havia esperat tant! Em sembla que arribarà lluny, té molt bona mà per a la cuina i ja és tota una doneta.

T’he d’explicar tantes coses, Iskay! M’agradaria fer-ho a cau d’orella vora el Rímac, com quan érem petits i de qualsevol cosa en fèiem una festa. Enyoro tant els teus silencis còmplices, les teves paraules, la teva companyia… Vull pensar que encara queda alguna cosa de la nena que vaig ser i, saps?, és quan cuino que em sento més a prop de la infantesa, la curiositat es manté intacta i cada plat em porta a un nou descobriment.

No es tracta tan sols d’una feina que em permet guanyar-me la vida, és una manera de donar llibertat a allò que sento. Em fa vergonya dir-ho, però a tu no et puc amagar res, amic meu. Molt sovint, quan em trobo davant dels fogons, quan preparo un nou plat, experimento una emoció profunda. He descobert què és el que desitjo més que cap altra cosa. Necessito percebre que també sóc capaç de transmetre aquesta emoció als que s’acosten a la meva cuina.

Deus pensar que un oceà ens separa, però de vegades, quan tanco els ulls, em reconec en aquella expressió tan teva. La vista ja no et permetia copsar amb claredat els detalls de les coses i et concentraves en els altres sentits, procurant que t’informessin del que tenies entre les mans. D’aquesta manera he après que no hi ha gaires ingredients amb un sol gust, tret del sucre i de la sal; la resta són barreges de gustos i olors molt diversos.

Ara sé que, si un àpat se serveix calent, tebi o fred, influeix decisivament en el resultat final, canvia del tot la sensació! Quan hi afegeixo sal, o la faig servir per conservar aliments, encara tinc present que, tal com tu deies, simbolitza l’hospitalitat. Aleshores et somric. Sí, m’agrada pensar que pots distingir el meu somriure malgrat la distància. Però no em vull posar trista, ni tampoc que tu t’hi posis. Per ser fidels a la realitat, he de dir que també m’han succeït coses meravelloses.

En Pierre Bres ens va deixar, un altre dia te n’explicaré els motius… El cas és que la seva absència ha desfermat un grapat de situacions que no tenia previstes. Ara sóc jo qui de veritat porto la cuina, sense intermediaris. Tinc un grup de persones que m’hi ajuden; creuen en mi i serien capaces de seguir-me a les palpentes. He après a descobrir les habilitats de cadascú, a valorar els seus suggeriments i, sobretot, a confiar en ells. I no és fàcil! Ja saps com en sóc de vegades, de tossuda i exigent.

En Pedro, aquell jove que titllava d’estrany, i fins i tot de repulsiu, ens ha ajudat de valent. Això sí, vam tenir una conversa de tu a tu i li vaig deixar les coses ben clares. Va haver de sentir que ni ell ni ningú no té prou riqueses per comprar la meva llibertat, que no pensava sotmetre’m a cap dels seus capricis i que tampoc els seus diners no li donaven dret a disposar per a qui ni com havia de cuinar.

Se’n va fer un tip de riure i em va respondre que no esperava menys de mi. És desconcertant, aquest noi, però sospito que finalment em caurà bé. La seva mare ha marxat a Amèrica i s’ha casat amb un flamant vidu, en Francesc Fuster, que ha fet fortuna en diferents empreses mercantils, important teixits i exportant aiguardent als mercats del nord d’Europa. La seva germana se n’ha anat amb ells, però en Pedro diu que no se li ha perdut res, en aquelles terres.

Encara no t’he acabat d’explicar com van anar les coses, quin va ser el veritable motiu pel qual vaig capgirar de sobte les meves prioritats. Com no podria ser d’una altra manera, tu hi vas tenir molt a veure, Iskay. Inesperadament, aquell escampall de flors blanques i liles que conformaven un paisatge tan conegut a Lima va cobrar sentit.

Et seria molt difícil entendre que les vostres papas siguin un aliment rebutjat a tot Europa, però m’he proposat de convertir-les en un àpat que esdevingui exquisit per a la noblesa i que permeti apaivagar la fam del poble. Ningú no em creia quan els vaig fer la proposta, i hauries d’haver vist les seves cares de malfiança, l’expectació quan van seure a taula. Però, a mesura que anaven provant els plats, l’expressió d’en Josep, d’en Grau, del Guerxo i de tots els reunits, parlava per ella mateixa.

Van endrapar amb delit i avidesa les patates estofades, i també el puré cremós al qual vaig afegir pomes i figues macerades amb vi. No van quedar ni les engrunes d’un altre plat, aromatitzat amb tòfones i un polsim de pebre que acompanyava lloms cuits al forn. A hores d’ara, el receptari ha crescut i ja disposem la terra per a una plantació molt més gran. Hem endreçat dues estances senceres al carrer Carbassa per tal que comencin a grillar al gener i es puguin plantar per Sant Josep.

Amb tot plegat, també l’Àgueda ha sortit del seu ensopiment. Bé, no és tan sols això, hi ha tingut molt a veure que l’estiu vinent se celebrarà la boda de la seva filla, la Cecília, amb un jove molt eixerit que té un cafè a la Rambla. Li estem fent el dot i l’Eulària, la minyona que ha cuidat de mi com si fos la seva filla, ja frisa amb els preparatius. La idea és que el banquet sigui digne d’una princesa, que prou s’ho mereix la noia! Tanmateix, tindrem l’oportunitat de convidar persones importants a casa nostra. Ja et pots imaginar que les receptes giraran al voltant del fruit de la flor blanca, que aviat cobrirà les nostres terres com una delicada neu de primavera.

D’altra banda, sembla que la sort ens acompanya. M’han arribat notícies que un tal Parmentier, un estudiós francès, també està treballant en aquest tubercle, amb molts bons resultats, i que fins i tot ha escrit un llibre on en parla. Estic convençuda que ens en sortirem!

Ja veus que em deixo per al final parlar d’en Rafel… Què puc explicar d’aquest company de vida que m’he buscat? Hem tingut moments de tota mena, i no sempre estem d’acord en la manera de veure les coses, però l’estimo per sobre de les nostres desavinences. Mai no em permeto dir-li com admiro la seva entrega a les causes que defensa, més aviat tinc el costum de titllar-lo de somiatruites. Com pots veure, tenim una manera de relacionar-nos molt peculiar! Haurem de trobar un punt d’equilibri entre tots dos, si no volem fer un incendi de qualsevol situació. Però també t’he de dir, i sé que m’entendràs molt bé, que apagar aquests incendis és una de les sensacions més plaents que ara em regala la vida.

No m’acomiado, ja saps que no m’agrada. Estic al final d’aquesta carta i ja voldria rebre la teva resposta, saber com van les coses per Lima i, sobretot, tenir notícies de com transcorre la vida de la persona que més m’estimo. Si aquesta carta arriba a les teves mans, si us plau, no me les neguis.

Mentrestant, en l’espera, el teu amulet seguirà acompanyant tots i cadascun dels meus dies i de les meves nits i, amb la flauta que em vas regalar, foragitaré els fantasmes i convocaré a taula els bons esperits del bosc.

Teva, sempre,

CONSTANÇA