5

Barcelona, estiu de 1772

La seva àvia no li havia demanat obertament ajuda per portar els comptes en castellà, el seu amor propi no l’hi havia permès, però feia els ulls grossos en veure-la asseguda amb en Ventura al final de cada setmana. A última hora dels dissabtes, sobre la taula de marbre de la rebotiga, hi desplegaven factures i rebuts i anaven introduint el balanç al llibre de comptes. La llum del fanal accentuava la suor que els queia cara avall. En la penombra dormien ginys, estris imprescindibles per a la confecció de dolços i per a la tria, preparació i presentació d’altres articles. Malgrat tenir oberta la porta que donava al pati del pou, la calitja era asfixiant, i el baf concentrat per la cocció de les confitures i la fabricació de neules i altres dolços semblava un esperit que s’entossudia a no desaparèixer i s’arrapava a tots els racons.

La Rambla estava oberta en canal. Quedaven enrere el camí i el torrent vorejat per convents i muralles. S’assenyalaven les cases que calia enderrocar perquè no estaven ben arrenglerades i, també, es portaven a terme magnífiques construccions. El comte de Ricla, que retenia el títol de capità general de Catalunya, controlava des de Madrid, a través dels seus interins a Barcelona, la marxa de les reformes urbanístiques i facilitava la solució dels molts obstacles i imprevistos. Aquell projecte prometia convertir-se en un lloc de passeig molt important, amb dues fileres de pollancres de punta a punta.

El terrabastall i la pols de vegades es feien insuportables, però el que preocupava més la Jerònima eren totes aquelles adrogueries que sortien com bolets del no-res, tot cercant un lloc de prestigi i una oportunitat. La dona no podia permetre que se n’anessin en orris tants anys d’esforç i va començar a donar voltes a l’assumpte. Necessitava un reclam, i hauria pogut utilitzar la Constança, la seva néta era molt bonica i tenia bona planta. De ben segur que, vestida com cal i fent destacar els seus encants, funcionaria. Però no suportava la idea de veure-la a totes hores, ni les explicacions que li hauria de donar.

Tenia una idea millor! Els pobres i desvalguts es multiplicaven i, evidentment, eren una nosa per a una ciutat amb vocació de ser bella i d’esdevenir un reclam més enllà de Catalunya. Calia fer-los desaparèixer del carrer, escombrar aquelles deixalles humanes. Aquesta realitat va fer que es revisés l’ordre imperant a la Casa de Misericòrdia i que es concretés una nova divisió dels espais. Dirigien la Casa tres regidors municipals, això sí, amb l’ajut de les aportacions econòmiques i alimentàries de l’Església i de membres de la noblesa i la burgesia comercial de la ciutat. Aquestes bones obres ajudaven a netejar moltes consciències.

La Jerònima sabia, però, que internament feien la feina vint-i-quatre germanes terciàries de l’orde de Sant Francesc, mentre que un sacerdot que residia a l’hospital s’encarregava de la part espiritual. Prou que el coneixia, ella! La dona va decidir fer-li una visita i proposar-li d’acollir i donar feina a una de les moltes noies òrfenes destinades a servir. Ho presentaria com una bona causa; de fet, aquelles criatures no podien esperar un destí millor.

Vestida amb discreció, va anar a l’encontre del que anomenaven el pare de pobres. I només uns quants dies més tard el va acompanyar fins al Departament de la Misericòrdia, on hi havia les nenes fins a dotze anys. Allí va conèixer la Rita Sala.

Va ser en creuar el pati interior de l’edifici. Anava i venia acompanyada d’una altra nena, portaven fardells a les espatlles, però ella no semblava cansar-se ni li feia mandra repetir el recorregut una vegada i una altra. El que més li va agradar, però, va ser la seva veu. Era clara i neta, potent i dolça al mateix temps. La Jerònima va dibuixar un somriure maliciós al seu rostre i no li va treure l’ull de sobre.

El seu descobriment va fer que no parés atenció a cap de les llargues i avorrides explicacions i consells que, com una lletania, desgranava el prior.

—No us agradaria veure les altres dependències?

—No es molesti, no vull ser cap destorb —es va excusar la dona.

Malgrat tot, i amb interès fingit, la mestressa de l’adrogueria Martí va visitar pacientment la cuina i el refectori dels pobres, els dormitoris i les dependències de treball, les quadres i les oficines, on s’ensenyaven i s’exercien diferents activitats laborals.

Només va trigar una setmana a tenir-ho tot arreglat i disposar de servei gratuït per portar a terme el seu pla.

—Vicenta, vull que la freguis fins que quedi neta com una patena, talla-li les ungles, treu-li els polls i…

—No en tinc, de polls, senyora —va respondre la Rita.

—D’acord, d’acord. Però no hi perdrem res si hi fem una ullada. No voldràs malmetre el vestit nou que t’he comprat?

La nena, que tot just havia fet dotze anys, va negar amb el cap. La Constança s’ho mirava tot des d’una distància prudencial, però no li feia pas bona olor tanta amabilitat.

—Vicenta! Porta-me-la quan la tinguis presentable.

L’endemà, després de rebre instruccions de la seva nova mestressa, la Rita es va plantar a la porta de l’adrogueria. Tothom s’aturava per escoltar aquella veu plena de colors, sorpresos per una lloança tan singular dels productes que es podien trobar a la botiga.

—Tenim tabac anglès de llibrets… Blanc, del Brasil, de Cuba… També de Damasc… Esclafat, per esfullar, per picar…

Quan la nena no recordava com seguia l’enumeració, mirava en direcció a la Jerònima, que, del mostrador estant, li anava desfullant la cançoneta que concebia cada nit.

—Florentí, de fum francès, de l’Havana, d’Alacant en pols, de mitja olor, de Sevilla sense olor…

El reclam va funcionar, la mestressa de l’adrogueria acceptava de bon grat els compliments de les clientes habituals i de les noves. Totes la felicitaven per tan bona acció i regalaven dolços a la nena o li posaven alguna moneda a la butxaca.

—Ben mirat, mentre està pendent d’ella, no m’importuna a mi —va dir la Constança a la minyona, abans de perdre’s de nou a la rebotiga.

Malgrat saber del cert que tot aquell muntatge només obeïa a l’interès de la Jerònima, una enveja fins aleshores desconeguda li va impedir atorgar credibilitat als seus pensaments. Des del seu racó es va concentrar a enllestir els preparats amb diferents sucs de fruites, previs a l’elaboració de gelats, i va recordar la promesa d’en Rodolf de portar-li un fruit que desconeixia. La curiositat sempre aconseguia guarir el neguit de la noia i en aquell moment va apaivagar els seus dubtes. Però la tranquil·litat resultant va ser efímera.

—Constança, la mestressa diu que una senyora demana que li portis la compra a casa. Cal que hi vagis de seguida!

—Jo? Amb aquesta fila? Que no la fa sempre en Ventura, aquesta feina?

—Jo no pregunto, ja ho saps. Però m’ha dit que deixis el que estàs fent i…

—Sí, ja t’he entès, que hi vagi de seguida. No pateixis, no farem esperar la dama! —va exclamar amb sornegueria mentre s’espolsava el vestit i s’arreglava les grenyes que li queien sobre els ulls.

Quan va fer una ullada a la gent que hi havia a la botiga, es va quedar de pedra. El color li va desaparèixer de les galtes a l’instant.

—Però criatura, com pots presentar-te d’aquesta manera? —li va dir la seva àvia amb una veu més dolça de l’habitual.

En unes altres circumstàncies, la jove potser hauria respost amb alguna impertinència. Però tenia la llengua enganxada al paladar, la boca seca i els ulls esbatanats.

—Ja us he dit que no seria una bona companyia per a vós. Si us espereu un moment, faré cridar el meu marit, que estarà encantat de portar-vos la compra on ordeneu.

—No passeu pena. Diria que ja ens coneixem, és clar que llavors tenia més pretensions, aquesta noia. Però Déu és just i a cada porc li arriba el seu Sant Martí.

Les paraules de la Margarita de Acevedo havien dictat sentència i, malgrat que la mestressa no entenia ni una sola paraula d’aquell ridícul capritx, va seguir fent-los reverències i carregant la Constança amb tot el que havien adquirit. Quan els seus braços ja no van suportar més pes, la Jerònima va insistir en la idea de cridar el marit.

—Tot el que no pugui portar ella, ho descompteu del total i es torna a quedar a la botiga —va dir el jove que acompanyava tan distingida dama, emfatitzant cada una de les paraules.

La mirada que es van adreçar en Pedro i la Constança va donar pas a un silenci llarg i espès que l’àvia va desfer amb un servilisme renovat.

—I ara! Mirarem de posar-ho de manera que ho pugui dur tot. A l’adrogueria Martí estem per servir els nostres clients.

—Així, doncs, afegiu-hi cinc unces d’ambre gris i també almesc i algàlia —va dir la senyora De Acevedo.

Aquells productes només eren a l’abast de gent molt rica, i la Jerònima ja anava sumant mentalment els quantiosos beneficis que en trauria.

—Em fan patir els perfums, mare. No tindreu a mà una corda gruixuda? —va preguntar en Pedro a la mestressa de l’adrogueria.

—I tant! Vicenta, porta una corda per al senyor!

Davant la mirada atònita dels presents, en Pedro va lligar la corda a la cintura de la jove i hi va penjar un fardatge amb tot allò que no podia patir cap mal encara que acabés arrossegat per terra.

D’aquesta manera van desaparèixer de l’establiment, tot provocant la burla dels vailets que jugaven a tirar-se pedres al carrer. Els més grans, en veure la Constança, van fer com si li clavessin fuetades per tal que alleugerís el pas.

—Ja et vaig dir que ens tornaríem a veure, Constança. Ja t’ho vaig dir —va mofar-se’n el fill gran dels De Acevedo.

«Potser m’estic arriscant massa acceptant aquesta trobada al colomar. En Rodolf descobrirà que només sóc una minyona, o pitjor que això… I, si ho fa, perdrà tot l’interès en mi! Però, què m’empatollo! Ni que ell fos noble o de bona família! Tal vegada hi hauria sortit guanyant dient-li la veritat des de bon començament. Ara no sé com redreçar la situació… Aquesta mania d’anar de dama com si encara fos a Lima, protegida per l’Antoine! La culpa la té ell! —va exclamar dirigint la mirada cap al dibuix del vaixell estampat al bagul—. Em vas fer creure que era tota una princesa, m’asseguraves que Barcelona es rendiria als meus peus, i sóc jo la que m’arrossego a canvi d’unes engrunes i de… Ja n’hi ha prou de queixar-me! Acabaré per tenir-me llàstima, i això sí que no m’ho puc permetre!».

La Constança Clavé parlava tota sola mentre anava i venia canviant de lloc allò que, només feia uns instants, havia col·locat en un altre. Estava nerviosa, excitada per aquella cita, a la qual havia donat el seu consentiment sense pensar-hi gaire.

Va aturar les seves passes, que molt sovint dibuixaven cercles per la petita cambra que li havien assignat al punt més alt de la casa, i va respirar profundament.

«T’has de tranquil·litzar, Constança. Ho has de fer, si no vols acabar fent el ridícul més espantós», es va dir mentre intentava recuperar el control.

Aleshores va encendre l’encens que havia rapinyat de l’adrogueria. La flaire de canyella la va fer sentir millor, i aviat es va escolar per tots els racons d’aquella capseta blanca, el seu refugi. Després es va dirigir a l’espai protegit per la cortina. Arrecerades a la paret, descansaven unes capses de llauna on hi havia sembrat marduix, entre altres herbes.

Feia goig de debò! Li recordava l’Iskay. Però no era el moment d’abandonar-se a la melangia. Tenia una cita! D’aquella planta, a hores d’ara, només li interessaven les flors blanques amb un toc violaci. Eren delicadament belles, d’una fragilitat que la commovia. En va fer un ram i el va posar sobre la taula que en Ventura havia construït amb uns taulons, com havia fet amb el banc. Les fulles, acabades de tallar, desprenien una aroma fresca. Li hauria agradat prendre un bany. Quantes vegades pensava en l’enorme banyera que li havien proporcionat al palau del governador, en aquella ciutat, Cartagena d’Índies, que ja només formava part dels seus somnis!

—No tinc remei! —es va dir mentre sacsejava els records amb un gest enèrgic, tombant el cap a banda i banda.

Havia arribat el moment de desempolsar el vestit que guardava per a una ocasió especial. Va obrir la capsa amb cura i, després d’extreure’n el relligat de fulls que sempre tornava a lloc en absentar-se, el va desplegar. Mentre s’airejava, es va treure la roba de fer feines i va desentortolligar la gasa amb què duia embolicada la cintura. L’ungüent preparat per la Vicenta per alleugerir la irritació li va empastifar els dits.

Aquell estúpid d’en Pedro havia aconseguit que la punyetera corda li cremés la pell. Se’l veia satisfet, el milhomes de només disset anys, vigilant com arrossegava la compra fins a la seva fastuosa casa. Però el que ell no sabia, el que no podia entendre, era que per doblegar la seva voluntat, la força dels seus somnis, feia falta alguna cosa que no estava a l’abast d’un mocós escarransit i llunàtic.

Un ventijol agradable que entrava per la finestra va remoure tímidament els cabells ondulats de la Constança sobre el vestit malva. Esperava asseguda sobre el matalàs, el seu amic ja trigava massa. Les espelmes, dins d’unes ampolles de color verd, semblaven cuques de llum. Ballaven inquietes al mateix ritme que els batecs del cor de la noia.

La lluna es mostrava gairebé plena quan, després que s’hagués retocat els rínxols per enèsima vegada, va veure aparèixer el seu invitat. En Rodolf havia fet les darreres gambades esbufegant a través dels terrats i s’hi va presentar suat com un pollastre. Va fer el gest de dir alguna cosa, potser d’assajar una disculpa pel retard, però quan la va tenir al davant es va quedar amb la boca i els ulls ben oberts. Uns instants més tard va exclamar:

—Renoi! Que potser esperaves que vingués en un carruatge i et portés a veure La contessa di Bimbimpoli?

—Com dius?

—La contessa di Bimbimpoli, l’òpera que fan al Teatre de la Santa Creu!

La Constança es va sentir ridícula i va ser incapaç de controlar el rubor que li pujava a les galtes. Va abaixar els ulls, avergonyida.

—Dona, només era una broma! No hi ha motiu per posar-se així! Em sap greu, de debò, no pensava que t’ho prendries tan a la tremenda. Disculpa’m, si us plau. És… És que no esperava trobar-te tan… tan elegant!

Dolguda i emmurriada, es va posar dreta i se’l va mirar amb despit, però en Rodolf no era dels que es rendien fàcilment. No va trigar gaire a fer-se perdonar amb moixaines que van acabar per fer-la riure. Després d’unes corredisses que només podien resultar inútils en un espai tan petit, la jove es va deixar enxampar i, abans no li arrenqués el vestit, va aturar el joc.

—Espera! —va dir apartant-li les mans maldestres.

En Rodolf no va contemplar la seva esplèndida nuesa, ni tampoc li va resseguir la pell com ella necessitava. Els dits del noi cercaven, àvids, tots els racons, i la seva llengua s’endinsava en la boca de la jove amb uns moviments ràpids. Era un sabor nou per a la Constança; una mica picant, potser.

La va posseir amb brusquedat. Ella va tibar el cos com la corda d’una viola i el seu lament es va ofegar abans de néixer. Sense que tingués temps d’expulsar l’aire que la mantenia en tensió, en Rodolf va caure desplomat a sobre seu. Quan la Constança va obrir els ulls, el colom blanc que sempre la visitava havia volat.