4

A les riberes del Rímac, Lima, 1769

No em podia imaginar que acceptaria. De fet, quan l’Iskay em va fer la proposta, la meva primera reacció va ser dir-li que era impossible. Ell es va quedar pensant mentre intentava capturar amb un pal les branques que el riu anava arrossegant. Quan aconseguia aturar alguna de les branques, se l’apropava molt als ulls i intentava descobrir a quin tipus d’arbre pertanyia. Jo ja sabia que, a aquelles altures, per a ell el tacte era fonamental. Potser la seva intenció era enganyar-me, no volia fer-me patir ni que es trenqués la màgia, però aleshores jo ja era conscient de la seva estratègia. Agafava la branca amb les dues mans i l’aixecava a l’altura dels ulls, però amb els dits en seguia cada nus, n’examinava les fulles si en tenia, fins que de cop i volta aflorava aquell somriure que algunes nits em mantenia desperta.

—Que sempre us rendiu abans de lluitar, vosaltres?

L’Iskay feia servir aquella frase quan volia emprenyar-me, i ho aconseguia, però era com un joc. Una baralla entre nosaltres era impossible, malgrat que teníem punts de vista diferents, i sovint jo defensava amb força la meva manera de veure les coses.

—Ets injust! Poques vegades m’he negat a fer el que vols, encara que m’hagi costat una bona esbroncada del meu padrastre…

Em va mirar amb una altra branca a les mans i va dir que era de quina. Jo no coneixia l’arbre i la vaig agafar amb curiositat.

—Mira-la bé! Potser en pocs anys no serà possible trobar-ne cap per aquestes terres. Els meus avantpassats ja feien servir aquesta espècie per tractar infeccions, febres i dolors, però en arribar els espanyols la van descobrir i n’han sacrificat els arbres arreu. Ara perquè els han expulsat, però els jesuïtes van repartir molt del que ells en deien «pols del cardenal», que no era una altra cosa que escorça de quina triturada.

—Tal com en parles, sembla que s’hagin dedicat a matar animals!

—Els arbres són éssers vius, Constança!

—Ho sé, ho sé… —Havia caigut a la trampa, tot i que coneixia bé les idees d’ell sobre la qüestió—. Em sap greu!

—No vull que et disculpis per aquestes coses. Potser algun dia hauràs de fer-ho de debò, per alguna cosa realment important, i aquestes paraules ja no tindran cap significat.

Així era l’Iskay. De vegades resultava tan categòric en les seves opinions que era difícil no prendre’l seriosament, encara que no hi estiguessis d’acord. Però no era el dia de la quina: ell tenia altres coses al cap, que tenien a veure amb la proposta que m’havia fet mentre pescava branques.

—Si véns amb mi, et mostraré un arbre que mai no oblidaràs. Ja coneixes el resultat del seu fruit, però ni tan sols imagines quantes aplicacions pot tenir.

—De vegades rius dels religiosos i les seves dèries, però tu també sembla que parlis amb paràboles. Vols que t’acompanyi selva endins, fins als territoris de la teva tribu, tot i que m’amagues el que vols fer exactament, fins i tot el nom de l’arbre que em vols mostrar…

—El saber s’assimila d’una manera més intensa si t’agafa per sorpresa, si no te l’esperes…

—T’ha quedat molt bonic, això.

L’Iskay em va mirar fixament. Els seus ulls anaven canviant a cada trobada, o potser era jo que em passava molt de temps pensant què podia esperar quan el veiés de nou. Aquesta vegada em va abraçar per besar-me al front i la seva mirada va quedar fora del meu abast.

—Què et preocupa? Que potser no confies en mi?

—Què dius, ara? Crec que ja t’ho he demostrat amb escreix, això! Però el meu padrastre no em deixarà passar la nit fora de casa. Darrerament, amb la seva malaltia, cada cop és més desconfiat.

—Me l’has de deixar a mi, Monsieur Champel. No es podrà resistir al meu encant primitiu.

Ho va dir d’una manera tan seriosa que, tot i saber perfectament per on anava, no vaig poder evitar una rialla. També ell estava canviant. Malgrat que la seva ceguesa avançava sense remei, se’l veia més segur, com si la seva arma principal li donés forces.

Jo no tenia cap dubte de quina era: l’Iskay ho sabia tot o, si més no, aquesta era la impressió que jo en tenia. Els seus coneixements li donaven una aura estranya, com si l’envoltessin amb una cuirassa que ningú no podia penetrar.

—Demà aniré a veure’l!

—Vols dir? I si et fan fora de palau? No crec que els agradi gaire la teva visita, als guàrdies.

—Tu entres i surts cada dia. M’acompanyaràs! Però després ens deixaràs sols. Jo faré que et doni permís.

—A les vostres ordres, capità!

Sí, va ser una reacció dita amb un nou somriure, però en el fons em sentia una mica com el component d’una tropa en què ell era el gran capità i jo un soldat que aprenia cada dia de la seva experiència. L’Iskay ni tan sols va riure, potser es mostrava més meditabund del que era habitual en ell. Només va tornar a la riba del riu i va continuar amb aquell joc que cada cop li costava més esforç.

—Aquesta és una branca de cedre —va dir, mentre jo pensava en l’excusa que donaria als guàrdies per introduir l’Iskay a palau.

Vaig optar pel que em semblava la solució més fàcil. Aquella mateixa nit li vaig parlar a l’Antoine de la meva amistat amb l’Iskay. És clar que no l’hi vaig explicar tot, però es va sorprendre que tots els coneixements de què feia gala, i que tant sorprenien el meu padrastre, vinguessin d’un indígena.

Es va quedar mirant-me abans de dir que potser el menyspreu dels espanyols cap als indis no tenia gaire sentit. Ell mateix s’havia quedat bocabadat davant dels coneixements d’alguns indis que ajudaven a les cuines. Finalment, va escriure un paper per als guàrdies, una mena de salconduit perquè l’Iskay pogués accedir al palau. Jo no dubtava que ell era una persona prou oberta per parlar amb qualsevol, però no esperava que, per molts arguments que li pogués donar el meu amic, em donés permís per viatjar a les terres de l’interior.

Com en moltes altres ocasions, menystenia la capacitat del meu amic.

Malgrat que ho vaig intentar, mai no he sabut el contingut de la conversa que van mantenir l’Iskay i el meu padrastre en aquella reunió. En aquell dia de primavera, en què caminàvem per la vora del riu amb la promesa que faríem la tornada en canoa i que els mateixos indis kandozi ens acompanyarien, no vam tenir gaire temps per parlar-ne. Els insectes estaven especialment decidits a fer-nos la vida impossible, i també anàvem molt pendents de les dificultats a les quals ens sotmetien les darreres pluges.

El sender que remuntava la riba del Rímac s’havia inundat en molts punts del seu recorregut i, en altres, un seguit de troncs l’havia malmès o, senzillament, cegat. Però quan ens vam aturar a menjar alguna cosa del que ens havien preparat a les cuines de palau, vaig trobar la meva oportunitat. Que l’Iskay fos tan lacònic, que tot quedés en una promesa d’explicació, responia potser a l’orgull amagat que sovint demostrava el meu amic.

—No pots deixar-me així! Sóc incapaç d’entendre per què, si més no, ha renunciat a exigir que portéssim companyia.

—El teu padrastre és un home intel·ligent —va començar l’Iskay, donant-me esperances—. I no et pensis, em va costar de convèncer. Crec que has tingut molta sort que estigués a prop quan va morir el teu pare. No està gaire satisfet de la seva vida, i li hauria agradat d’anar més enllà en la recerca d’una cuina diferent, més adequada per a les persones i, sobretot, menys destructiva amb el món que ens envolta…

—Ja ho sé, això! Fa anys que m’alliçona, i ho entenc —vaig dir, convençuda; l’Antoine pensava que aquells menjars amb els quals es guanyava el favor del virrei l’acabarien matant—. Però què et va dir quan li vas fer la proposta?

—En realitat no l’hi vaig fer mai.

L’Iskay ja s’havia acabat el dinar i no li va costar aixecar-se. Jo, al contrari, em sentia somnolenta i cansada. Havia passat bona part de la nit desperta, neguitosa per aquell viatge que l’Antoine, incomprensiblement per mi, havia permès. Malgrat tot, vaig agafar l’Iskay de la mà i el vaig mirar als ulls; tenia la certesa que aquell era un ardit infal·lible, com així va succeir.

—Algun dia t’explicaré amb més detall la nostra conversa, però ara hem de reservar forces per al viatge. Ja veus com està el riu, i no voldria que haguéssim de passar la nit a la selva. Avui hem d’arribar a la missió, sigui com sigui. Però et diré una cosa —va dir mentre encara no s’havia pogut deslliurar de la meva mirada—: hi ha moments en què l’únic que podem fer és escollir. Monsieur Champel ha escollit l’opció correcta, la que li marcava el cor després d’escoltar-me. Ell vol el millor per a tu, vol que arribis a ser una persona sàvia, i crec que li vaig fer entendre que aquest viatge seria molt important per a la teva educació.

De vegades no entenia gaire les paraules de l’Iskay, els seus raonaments. El cert era que havia passat bona part de la meva infantesa envoltada de gent més gran que jo, que l’Antoine sempre posava per davant la necessitat de convertir-me en una persona capaç de valdre’s per ella mateixa, sobretot d’ençà que se li havia declarat aquella malaltia. Però l’Iskay semblava saber totes les respostes malgrat la seva joventut.

No va voler parlar-ne més. Em va recomanar que em concentrés en el camí; tot i l’autorització del meu padrastre, ell havia adquirit una responsabilitat cap a mi que no volia deixar en entredit. Vam continuar per la vora del riu, salvant obstacles gràcies a la nostra joventut que per a qualsevol altre haurien estat definitius.

L’objectiu era arribar a la missió de Santa Catalina, al peu de les muntanyes, un antic convent dels jesuïtes que la seva expulsió havia deixat momentàniament sense amo. L’Iskay m’havia explicat que els indis kandozi hi havien estat portats com a servents i que, en marxar els monjos, havien fet seu aquell petit territori. Sabien que en algun moment els ho retraurien, que els espanyols trobarien motius per fer-los-en fora quan els faltés espai a Lima, però fins aleshores res no els obligaria a marxar després de cinquanta anys a la riba del Rímac.

Malgrat que la silueta de les muntanyes semblava fora del nostre abast, després de caminar gairebé sense descans durant tot el dia, el llit del riu es va anar fent més estret, i la vegetació, cada cop més frondosa. L’Iskay es mostrava més animat a mesura que ens acostàvem al nostre destí, però jo no les vaig tenir totes fins que un sol ponent va il·luminar amb els seus darrers raigs la façana d’una església petita envoltada d’altres barraques.

El paratge semblava abandonat, però, quan ja érem més a prop, van aparèixer algunes dones que portaven nens i nenes penjats a coll. Quan les vaig tenir a tocar, vaig descobrir que portaven les mans tacades d’un greix blanc, com si haguessin interromput les seves tasques en conèixer l’arribada de l’Iskay.

Els kandozi de Santa Catalina aprofitaven els espais de l’antic convent, però al darrere de les cases també havien construït cabanes de fang i algunes tendes. La rebuda va ser ben especial. Les dones ens van portar aigua i unes papas bullides amb la pela; alguns dels nens més grans, que anaven completament nus, van córrer en diverses direccions per donar avís als homes de la nostra arribada.

—A mi sempre m’han acollit bé, però la teva presència els fascina —va dir l’Iskay en adonar-se que jo em quedava una mica a banda de tanta celebració.

—Sí, gràcies —vaig respondre amb un somriure mentre m’esforçava per entrar en aquell cercle que s’havia format.

La resta del dia va ser una desfilada d’homes i dones que volien saludar el meu amic, els quals, segons ell, li demanaven que es quedés. La seva popularitat era enorme, però també la fama dels seus coneixements. Així, va atendre unes quantes persones que tenien ferides o malalties per mi desconegudes.

Mentrestant, les noies joves de la tribu es van entretenir a desfer la meva trena i admirar els cabells llargs i rinxolats que portava aleshores. Em van tenir ben ocupada fins que l’Iskay va aparèixer a la porta de la cabana, excusant-se, però sempre amb un somriure que jo admirava.

—Ho sé! Sé que teniu moltes ganes de compartir el vostre temps amb la Constança —va dir en el seu idioma, segons em va explicar més tard—. Però hem viatjat fins aquí amb un objectiu, i perquè demà es faci realitat, hem d’anar a dormir d’hora. Demà ens espera una caminada fins als arbres de la xocolata, i a la nit hem d’estar de tornada a Lima…

Per què no em va sorprendre? L’estança que ens havien preparat era una tenda meravellosament engalanada, al bell mig de la resta d’allotjaments, un espai on només hi seríem l’Iskay i jo.

Aquella nit va ser molt important per a mi, però, a més a més, va preparar els meus sentits per a una jornada plena de descobriments. A penes va sortir el sol, i tot i que jo hauria volgut quedar-me durant molt de temps entre les mantes perfumades que m’acollien, l’Iskay em va despertar.

Després d’un esmorzar frugal, em va fer canviar les velles sabates que feia servir per anar al riu per un calçat fet amb pells que m’embolicava els peus a la perfecció.

—És un regal de les dones kandozi. Han escollit les millors pells de què disposaven per obsequiar-te.

—Són… són molt amables… Jo…

—No cal que diguis res. A la tornada els podràs donar les gràcies, si vols, ja que són per a tu. Ara hem de marxar.

Encara badallava quan vam abandonar la missió amb una mica de nostàlgia. No oblidaria les hores que hi havíem passat. L’Iskay va tornar al seu ritme, prudent però constant. Només de vegades em feia alguna pregunta sobre les giragonses llunyanes del camí; era talment com si tingués gravat al cap el trajecte que ens portaria fins a l’arbre de la xocolata. Mentrestant, però, no parava de fer-me aquelles explicacions prèvies que creia necessàries.

—Ningú no recorda a la meva tribu des de quan es fa servir el fruit del cacau, però et puc explicar el que sé —va dir mentre agafàvem un sender que sortia del camí del riu per endinsar-se cap a l’interior—. Quan van arribar els teus compatriotes, es van sorprendre del licor que fèiem amb aigua calenta. Li posàvem ají i mashcca perquè augmentés de volum…

—Ara sí que m’he perdut —el vaig interrompre mentre posava el braç perquè no m’impactés a la cara una branca que l’Iskay havia superat com si res—. Ja sé que l’ají és una mena de pebrot petit, com el bitxo, però la mashcca… No en tinc ni idea!

—Tens raó, disculpa. Quan estic a prop de la meva gent, sempre em vénen al cap paraules de la meva infantesa; de vegades em fa l’efecte que malden per substituir els termes que faig servir habitualment a Lima. Com pot ser, això?

—Doncs no ho sé, però seria més fàcil si em diguessis què és la mashcca.

—Vosaltres en dieu farina, però és farina de moresc. Bé, el cas és que els soldats espanyols no en volien saber res, d’aquesta beguda, els semblava molt forta.

—És curiós, ara tothom perd el cap per la xocolata, però també n’hi ha que la fan d’una manera que no m’agrada gens…

—Sí, de vegades al convent la feien tan espessa que podies clavar la cullera al mig i aconseguir que s’hi quedés per sempre.

—No em parles mai de què ha significat l’expulsió dels jesuïtes. Els nous monjos et tracten bé, a Lima?

L’Iskay em va mirar amb desinterès, tal com feia quan el tema no era del seu gust. Després va girar cua i vam continuar el camí, si és que se’n podia dir així d’aquell senderó entremaliat, fins que vam arribar a una zona d’arbres molt més oberta. Eren arbres no gaire alts, de l’alçada dels pruners, dels quals penjaven unes baies semblants a les del blat de moro, però molt més petites. La veritat és que, d’entrada, el seu aspecte em va semblar una mica ridícul, com una estranya barreja dels arbres que ja coneixia.

Ell es va alegrar molt en veure’ls. De seguida s’hi va acostar per sentir les branques entre les mans i agafar algunes de les baies.

—Són com carabasses petites, i sembla que les hagin estirat!

—Ara són ben madures. Ja veus que tenen aquesta tonalitat vermella. Però, espera, veuràs què hi trobem a dins…

L’Iskay va agafar el ganivet que duia entre la roba i va fer-hi un tall per dividir el fruit en dues parts ben bé iguals. Per dins era com una papaia petita. Jo n’havia vist poques, però de vegades en portaven els vaixells que feien la ruta des de Mèxic. No em vaig atrevir a dir-l’hi, però; de cop vaig pensar que aquelles comparacions eren molt infantils i em vaig concentrar en la seva explicació.

—Vull que les provis, però, primer, retén-les al palmell i sospesa’n la frescor. És un fruit ple de contrastos… —va dir mentre em donava algunes de les llavors que contenia la baia.

—Però es poden menjar?

—És clar que sí. El que no sé és si et faran el pes… Però tu ets una noia valenta!

—Ja ho pots ben dir —vaig respondre mentre em posava a la boca un petit grapat d’aquelles llavors.

Era talment com si hagués de mantenir la meva fama de noia decidida. Vaig fer-ne un tast i després un altre. La boca se’m va omplir d’un gust amarg, molt astringent. Necessitava aigua, escopir-les abans que la sensació s’apoderés del tot del meu paladar, però em vaig mantenir ferma.

—Si que ets soferta —va dir l’Iskay—. Jo ja no les tindria a la boca!

Semblava divertir-se. Bé, de fet sempre ho semblava. No en tenia motius, amb aquella amargor ennuegant-me, però vaig començar a riure. Crec que la nostra claca va omplir tota la vall.