5
Barcelona, 12 de febrer de 1780
L’hivern era sovint un moment de pausa en les activitats de Monsieur Plaisir. El cuiner francès ja no amagava als seus empleats les relacions que des de setmanes enrere mantenia amb la Margarita de Acevedo i, malgrat que devia ser un secret de portes enfora, ben aviat se’n va assabentar tot Barcelona. Aquest fet, però, no va provocar cap canvi en els hàbits de la parella.
Al carrer Carbassa, els dies passaven també sense gaires canvis. La Constança va instal·lar definitivament el seu taller a la cambra on havia elaborat el verí, sempre comptant amb la lleialtat i la discreció d’en Rafel i la Cecília, a qui no hi havia manera d’amagar-li res. Per sort, la noia visitava cada cop amb més freqüència l’Andrés al seu cafè, i l’Àgueda no veia malament aquella relació. Tots ells sabien que no era necessari preocupar-se gaire per en Pierre, que feia servir la casa com un magatzem per guardar els estris del seu negoci, tant els materials com els humans.
La Constança ja havia tancat la porta del taller, on no la podien molestar, quan en Rafel va entrar-hi sense trucar.
—Per l’amor de Déu! Ja t’he dit moltes vegades…
—Disculpa’m, però he pensat que voldries veure aquesta nota que ha arribat de bon matí.
—Com que «de bon matí»? Vols dir que t’has passat hores sense donar-me-la?
—La veritat és que m’ho he pensat molt. No vull que et fiquis en problemes.
—Em pensava que ja n’havíem parlat a bastament, d’això.
—Sí, però no li treu gravetat. El que portava la nota ho feia en nom de la Isabel Lobera. I des que fa unes setmanes em vas dir que ella tenia alguna cosa a veure amb la preparació del verí…
La jove cuinera va deixar caure l’ampolla on desava l’oli especiat amb farigola. Per sort va anar a raure sobre l’extensa taula que creuava la cambra de punta a punta. Després es va girar cap a en Rafel amb els ulls injectats de curiositat i neguit.
—Rafel! Com has pogut…? Dóna-me-la de seguida! De segur que ja l’has llegida.
—Et puc assegurar que no. Em fa por el que pugui contenir. I sobretot sabent que aquesta senyora fa dies que corre per Barcelona.
Es va quedar plantada davant seu, presa d’una gran estupefacció pel que acabava de sentir. Era cert que admirava moltes de les qualitats d’en Rafel, i que ell tot ho feia pel seu bé, però sentia com a pròpia aquella empresa interrompuda que havia començat amb l’amant madrilenya del virrei. La seva presència a Barcelona tornava a posar sobre la taula el tracte a què havien arribat.
Alguna cosa li deia que la intenció que perseguia quedant a la Catedral, i l’elecció de la data, no podien voler dir res més. El dia de Santa Eulària molts del habitants de la ciutat s’hi donaven cita per celebrar la seva patrona; un bon lloc, doncs, perquè totes dues passessin inadvertides entre la multitud.
Va demanar a l’Àgueda un vel dels que feia servir per a la missa, davant l’estranyesa de la dona, i va sortir sense permetre que en Rafel l’acompanyés.
La Catedral no era gaire lluny, però semblava com si tot Barcelona hagués tingut la mateixa idea. Va agafar Escudellers i, a poc a poc, va anar trenant el camí fora dels carrers principals. En creuar la plaça de Sant Jaume i veure’s al davant del carrer del Bisbe, es va deixar portar per la munió d’homes i dones que volien retre tribut a santa Eulària. Però la Isabel Lobera no va ser la primera persona que va veure entre la gentada.
La Rita sortia de la Catedral i la cuinera es va sorprendre per l’aspecte de doneta que havia adquirit. Al seu costat hi havia la Vicenta, que es va quedar en segon terme.
—Constança! —va exclamar la noia mentre se li llançava als braços.
—Rita! Què hi fas, a la Catedral? Bé, què hi feu? —va afegir mentre dirigia la mirada cap a la seva antiga companya de feines a l’adrogueria Martí.
—Hem vingut a veure la patrona.
—I la meva àvia ho ha consentit? Deu ser un dia de molta feina, avui, en una data tan assenyalada!
—No t’ho pensis. Les coses han canviat molt, darrerament. La senyora Jerònima fa temps que ja no és la mateixa i en Ventura ha pres les regnes. Tot és bastant més fàcil.
—Caram! Per una banda em sap greu, però per una altra…
—Dius bé. Jo també tinc aquesta sensació. La veritat és que sempre l’he vista com una dona molt estranya. No dubto que és capaç d’estimar, que té en gran consideració el seu marit i que es recorda molt de tu. Però és incapaç de manifestar-ho. L’hauries de visitar alguna vegada.
—Potser sí.
—Ja sé que no ho faràs. Només era un suggeriment.
La Constança es va sorprendre per aquelles maneres tan assenyades de la Rita, però ho va entendre en recordar que en Ventura li havia promès que s’ocuparia d’ella. Era evident que ho estava fent, i amb molt d’encert.
—Ara anirem a Sarrià amb el teu avi, a menjar botifarres fresques. En Ventura ha decidit tancar la botiga per gaudir del dia de Santa Eulària. Diu que no es pot treballar sempre. Per què no ens hi acompanyes? Seria fabulós que vinguessis amb nosaltres!
Només va durar un instant, però els ulls de la Vicenta van espurnejar de nou en sentir la proposta de la Rita. Ningú, però, no se’n va adonar.
—Em sap greu, però tinc un dia molt complet, hem de preparar un banquet d’aniversari. No puc deixar soles les meves companyes —va respondre la Constança amb algun titubeig; acabava de veure la Isabel Lobera a l’interior de la Catedral. Es recolzava contra una columna i mirava cap a l’altar; la jove, però, no tenia cap dubte que aquella dona ja s’havia adonat de la seva presència i només esperava que les dues intruses desapareguessin.
—Constança! T’enyorem molt! —va dir la Rita mentre es llançava de nou als seus braços i mirava com la Vicenta assentia en silenci, aparentment aliena, però amb els ulls enterbolits—. No ens oblidis!
—No ho faré, petita.
Si no marxaven, també ella es posaria a plorar. Sempre havia tingut la sensació que havia abandonat la Rita a la seva sort, en aquella adrogueria dominada per la mà de ferro de la Jerònima, igual que la Vicenta, que amb la seva actitud l’hi recordava sense fer cap concessió. Quan es van allunyar, i abans que tingués l’ocasió de seguir-les amb la mirada, va sentir una mà ferma que l’estirava cap a l’interior de la Seu.
—Ja era hora que vinguessis —li va retreure la Isabel mentre l’arrossegava cap a una de les naus laterals.
—Han trigat a donar-me el vostre missatge, però hauria de ser jo qui estigués empipada. L’any passat vau desaparèixer sense avisar. No comptava que tornéssiu!
A l’interior de la Seu, centenars d’espelmes feien que la llum prengués un to càlid, diferent de la fredor habitual que s’hi respirava. El silenci també s’havia mudat en una remor perllongada amb crits aïllats i lloances a la patrona.
—Obligacions familiars em van fer marxar a Madrid —va dir la Isabel, enigmàtica i distant—. Però no he oblidat el nostre pacte, i espero que tu tampoc no l’hagis deixat de banda. Vas dir que tenies una idea, que només necessitaves una mica de temps perquè quallés. Doncs bé, has tingut més de mig any.
—No us enganyeu, senyora. —La Constança va veure amb nitidesa que havia de deixar molt clars els límits d’aquella relació—. Us estic ajudant perquè vull i, a més, perquè jo també tinc un compte pendent amb el virrei, però no em deixaré manipular. Això ho heu de tenir molt present.
—Veig que no has perdut el teu esperit combatiu, i ja m’agrada, però si anem per aquest cantó jo tinc molt més a perdre, no trobes?
—Depèn! Potser anirem bastant alhora si sóc jo qui imagina com es pot portar a terme l’enverinament.
—Enverinament? Has pensat alguna cosa sobre la qüestió, doncs? —va dir la Isabel amb curiositat continguda.
—Em deixareu que us ho expliqui…
—Oi tant!
Les dues dones es van endinsar en una de les capelles laterals i es van agenollar davant la figura de santa Magdalena. La Isabel fins i tot va treure un rosari i passava els grans sense perdre’s ni una sola paraula del que li explicava la Constança.
Poc després, aquella dama va fer uns ulls ben oberts en assabentar-se de qui seria l’autèntic artífex de l’assassinat. La jove cuinera ho tenia tot previst.
Quan les dues petites campanes situades a dalt del presbiteri van repicar assenyalant el començament de l’ofici, el pacte havia quedat segellat.
Havia posat tan bé el parany que va passar bona part del matí preocupada per si en Pierre no decidia entrar a les cuines. Ja no eren tantes les ocasions en què el cuiner s’interessava pel que es coïa al carrer Carbassa, però la Constança confiava que l’aroma de licor dolç que sortia per la porta i impregnava tota la casa li cridés l’atenció.
—M’han dit que prepares alguna cosa especial —va dir l’home mentre aprofitava el moment per olorar a bastament l’ambient que s’hi respirava.
—Pierre! Quina sorpresa! No sabia que eres aquí —va respondre sense girar-se, fent veure que estava massa enfeinada.
—Sí, crec que darrerament t’he deixat les mans molt lliures, però tu mai no em deceps. —En Pierre s’hi va acostar per darrere i la va agafar per la cintura.
—No és el moment —va respondre la jove cuinera, molt segura—. Oblides que treballo per a Monsieur Plaisir?
El cuiner va somriure en sentir el seu nom artístic com si fos el d’una altra persona. En un altre moment allò potser l’hauria preocupat, però aquella nit s’havia compromès en ferm amb la vídua De Acevedo i, sense saber com celebrar-ho, havia acabat al carrer Carbassa.
—I què és aquest nèctar que amagues a la marmita?
—No l’amago! —La Constança va fingir sorpresa—. El reservo per al meu senyor!
Tot seguit ella va introduir el dit al recipient i se’l va posar a la boca. Havia fet una barreja d’herbes molt especial i, després de moltes proves, estava convençuda que obtindria una aroma molt semblant a l’aiguardent de flors de patata, aquell que havia obtingut per destil·lació de les parts verdes i que esperava a l’amagatall de l’estable.
No podia fallar res si volia portar a terme el pla que havia explicat a la Isabel. Però convèncer en Pierre que allò era ben bé el nèctar preferit dels déus era fonamental.
Es va passar l’aiguardent per la boca, paladejant aquell gust poderosament aromàtic, i es va girar de cop cap al cuiner. Feia estona que s’havia desfet els nusos de la brusa per aprofitar al màxim les seves possibilitats.
Aleshores, després de fer que en Pierre li agafés els pits, es va llançar sobre ell i el va besar a la boca mentre amb la llengua li passava el preuat licor. En un primer instant ell va recular, sorprès, però de seguida s’hi va aferrar amb més força per deixar que el vas improvisat per la Constança li vessés tot el contingut.
Una part de la taula ja estava preparada. N’havia tret totes les cassoles, els estris de remenar el foc, els plats que havien quedat perfectament rentats la nit anterior. La superfície era neta i polida, com a ella li agradava. No volia embrutar-se el vestit i coneixia molt bé la capacitat per posar-se en situació que tenia Monsieur Plaisir. Només esperava que aquella maleïda vídua no li hagués fet perdre les seves millors qualitats.
No es va equivocar. Es van rebolcar sobre la taula, on només havia deixat al seu abast un got amb licor amb el qual anava alimentant la gola, o potser la luxúria, d’en Pierre Bres. La Constança no va haver de fingir l’excitació que la portava als gemecs, aquella vegada era ella qui posava les regles, qui aturava el joc o repartia les cartes. Quedava mol lluny aquell dia en què, sobre la mateixa taula, en Pierre la va posseir. Només els podia haver interromput aquell soroll de passes, el frec a la porta tancada, però el cuiner no parava atenció a res que no fos el cos de la jove, i ella sabia que en Rafel no seria capaç d’entrar-hi.
En acabar, mentre el cuiner s’acomodava la roba i tornava al seu to habitual com si no hagués passat res, no va necessitar més preàmbuls.
—És realment meravellós, aquest licor que has fet! Que me’n donaràs la recepta? Dius que treballes per a mi, per tant…
—I què en faries? Només està a l’abast de gent molt especial. S’ha de saber degustar, te n’he donat una bona prova.
—Sens dubte ets la persona més increïble que he conegut, Constança!
—És una llàstima que les meves possessions no siguin també increïbles, oi?
—Ho veus! Sempre ho interpretes tot a la teva manera —va dir en Pierre mentre se li acostava de nou i l’agafava per les espatlles—. La meva relació amb la senyora De Acevedo ens anirà d’allò més bé. Ho faig pel negoci, pel nostre negoci.
—Ja ho entenc —va dir la Constança, alhora que buscava les paraules que hauria de dir a continuació—. Ja saps, doncs, que el virrei va quedar molt content amb el banquet, malgrat tots els problemes que vam tenir.
El va mirar a la cara per veure si agafava el guant, però Monsieur Plaisir era tot un especialista a fer la viu-viu quan alguna cosa no li interessava. Es va posar davant la cassola on ella havia preparat el gruix de l’aiguardent i va imitar el gest que la Constança havia fet abans. Però ella no va xuclar el dit que li oferia.
—He pensat que ens l’acabaríem de guanyar si li oferim provar aquest licor en exclusiva. Seria el nostre ham davant els altres nobles. Si li agrada, el podríem fer en quantitat suficient per emborratxar tota la noblesa de Barcelona. Què et sembla?
—Una gran idea, com totes les teves. —En Pierre va fixar la mirada de nou en els pits d’ella, potser imaginant algun episodi dels que tant l’havien sorprès en el passat, però la Constança es va cordar la brusa abans que la intenció anés a més.
—Em deixaràs, doncs, que l’hi porti un dia al palau? Potser el millor seria fer-ho quan ja estiguin instal·lats a la seva nova residència de la Rambla.
—Que l’hi portis…? —El cuiner va dubtar, però ella va entendre que havia caigut al seu parany—. N’estàs segura? Penso que hauria de ser jo, com a cap visible del negoci. El virrei confia en mi i et deu veure com una simple ajudant. Potser, si li han explicat el que va passar al seu banquet, fins i tot et negarà l’entrada.
—Però només jo en sé la recepta, Pierre.
—Ho sé, i estic disposat a reconèixer-ho més endavant, però no ara. Deixa’m que em doni aquest plaer. Et recompensaré! Faré el que vulguis!
—Com deixar el llit d’aquesta vídua a la qual ets tan afeccionat?
—Constança! Ja t’he dit que això és feina! I amb la feina no s’ha de jugar. Em pots demanar moltes altres coses. Et deixaré mà lliure al negoci, faràs els plats que vulguis!
—Ja els faig, estimat. De fet, no tinc cap queixa en aquest sentit, i no et demanaria mai que renunciessis als teus plaers. D’acord, diré a tothom que la recepta és teva, que jo només t’he ajudat a barrejar els ingredients. Et sembla bé així?
—Ho sabia! Ens necessitem, Constança… Mira, et prometo que estaré més per tu, que les coses tornaran a ser com abans, quan ens vam conèixer. Te’n recordes?
—Oi tant, però no serà necessari. Només et costarà diners.
—Diners? És clar, però no et creia tan ambiciosa —va comentar el cuiner, que, després de reflexionar uns instants, va preguntar molt seriosament—: Vols instal·lar-te pel teu compte? No em faries una cosa així…
—Ai, ai, senyor francès, que poc que em coneixes. No vull els diners per a mi. Vull que dotis bé la Cecília perquè es pugui casar com vol, amb una mica dels fastos que tant admira.
—Només això?
—Sí, i que la tractis com es mereix. Al capdavall, segons tinc entès, és una mica família teva.
—D’acord! —va acceptar en Pierre sense entrar en la provocació—. Quan tindré l’aiguardent?
—Ben aviat! Busca una ampolla que sigui realment extraordinària. Demana-la als comerciants italians, si convé. I, després, esbrina quina és la data exacta en què el virrei té pensat d’instal·lar-se al nou palau. Et prometo que tindràs el licor més meravellós que s’hagi tastat mai a Barcelona.
Monsieur Plaisir va somriure davant les paraules de la Constança. La coneixia prou per saber que no fanfarronejava. Aquella era una idea extraordinària, que acabaria d’assentar la fama del seu negoci, però necessitava conèixer els secrets d’aquella fórmula magistral.
—Has dit que la recepta serà meva. Explica’m com fas l’aiguardent, doncs.
—Un instant! L’altra condició serà que esperis a saber-la fins que el virrei l’hagi provat. Només et diré que té a veure amb les patates, i que necessito… bé, que necessites tenir una gran plantació de patates si el vols destil·lar a gran escala. Mentrestant, podem fer una cosa.
—Què?
La Constança va sortir a la porta que donava al pati.
—Maria, Virtuts, Àgueda, Cecília… —va cridar la cuinera; molt a prop hi havia en Rafel, assegut al banc de troncs, amb cara de pomes agres—. Entra tu també.
Quan totes les persones de la casa s’havien reunit a les cuines, la Constança va explicar amb molt deteniment com Monsieur Plaisir havia fet una descoberta extraordinària. Els rostres dels presents no semblaven gaire receptius, però la jove cuinera hi va posar tant d’èmfasi que finalment els va convèncer.
Tan sols en Rafel la mirava amb fàstic mentre ella lloava les qualitats d’en Pierre Bres, que somreia feliç davant la perspectiva d’un triomf que seria la seva perdició.