3

Barcelona, primavera de 1772

—T’ha dit alguna cosa en Ventura? —va demanar la minyona a la néta de la seva mestressa.

—A mi? No. Què m’havia de dir?

—He sentit que parlaven dels comptes i he pensat que, potser, ho comentarien amb tu.

—No m’espantis. Falta alguna cosa a la caixa? Jo mai no tocaria ni un…

—No t’esveris! Jo no he dit res d’això. Es tracta d’un decret pel qual obliguen els comerciants i mercaders a portar els comptes en castellà. Estan molt amoïnats, se’ls gira feina! I com que tu saps de lletra, en Ventura opinava que podries donar-los un cop de mà.

—Ho faré encantada —va dir la noia, que ja veia l’oportunitat d’abandonar els fogons ara que la calor començava a fer impossible d’estar-hi a prop.

—Espera! La teva àvia no en vol ni sentir a parlar, de moment. T’ho dic perquè estiguis preparada si es presenta l’ocasió. Però no em delatis, que jo no en vull, de raons!

—No ho faré, Vicenta. No ho faré. T’ho imagines? Si pogués portar els comptes tindria més llibertat de moviments, però ben mirat… No podríem estar sempre juntes i sé que, malgrat tot, enyoraria tant tot això… Però, de totes maneres, em sembla una bestiesa perdre el temps a refer papers que ja funcionen!

—Deixa-ho córrer, Constança. Són del morro fort.

—No ho entenc! Per què no podem fer-ho com fins ara? Els números són els mateixos i les lletres que els acompanyen són prou clares!

—Volen una única llengua. Creuen que així tenen el control. Fa quatre anys, el comte d’Aranda ja va promoure una reial cèdula per la qual es prohibia l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica. Es va foragitar el català de tots els jutjats i es va recomanar fer-ho, també, a les cúries diocesanes.

—Però és la llengua d’aquesta terra! És la que parlava amb els meus pares… Si deixem de parlar-la, ella també morirà —va dir la noia amb cara de tristor—. Vols dir que tenen por?

—Mira, no és assumpte nostre! Ja tenim prou problemes. No t’hi fiquis. D’acord?

—Em sorprèn la facilitat que tens per enraonar d’algunes coses, Vicenta.

—No em descobriràs! Ni tan sols ho sap la Jerònima. Em queda el que llegeixo i també tot el que escolto. L’assumpte del comte d’Aranda va ser un bon enrenou impossible d’oblidar.

—I ara… El que llegeixes! Ja sé que et defenses llegint, però…

—Faig alguna cosa més que defensar-me. Però aquest és el meu secret. Algun dia te l’explicaré… Per cert, què t’ha passat al coll? —va demanar la minyona canviant de tema mentre fixava la mirada en la pell enrogida que s’advertia sota la brusa.

—No és res. Em deu haver picat un mosquit i m’he gratat —va dir, cobrint-se ràpidament per ocultar les marques que aquells cafres li havien deixat de penyora. Després de rumiar-ho, va dir—: Els problemes formen part de la vida, no podem tancar els ulls i fer com si no passés res. És el llegat dels nostres avantpassats i l’hem de protegir!

—Si en sóc, de beneita i bocamolla! No t’ho hauria d’haver explicat. Tinc una idea! Per què no em fas cinc cèntims d’aquell geni que et tenia el cor robat?

—Un geni? No sé pas de què em parles!

—Sí, dona, un d’italià, em sembla recordar. Vas dir que m’ho explicaries.

—Ah! En Leonardo da Vinci!

La Constança va canviar del tot l’expressió del seu rostre. Una lluïssor d’aigua enllunada va emergir als seus ulls i va parlar i parlar d’aquell a qui tant admirava.

—Alguns el titllaven de boig, Vicenta. Volia volar com les aus! Estava convençut que, un dia, volar estaria a l’abast dels homes. Va fer molts dibuixos, provatures que sovint servien per ridiculitzar-lo. Però ell no defallia, hi tornava una vegada i una altra fins que hi perdia l’interès i s’apassionava amb una cosa diferent.

—I ho va aconseguir? Volar, vull dir.

—No del tot, em sembla. El meu instructor relatava que va fer construir una màquina que volia ser un ocell gegantí. Però tenia tantes coses per aprendre abans de reeixir en els seus propòsits! No en va tenir prou, amb una sola vida…

—Doncs a mi em sembla que me’n sobra —va dir la Vicenta en veu baixa.

—Saps què feia?

La minyona obria els ulls com una nena a qui la seva mare narra una història inventada i ella s’hi rendeix sense importar-li quina part correspon a la realitat i quina a la ficció.

—Comprava cadàvers de delinqüents per estudiar la forma en què es dobleguen i s’estiren els músculs i les articulacions. Es feia portar restes de cervells, vísceres…

—Però això… això és fastigós, denigrant!

—Per què? Pensa-ho bé! Aquí, a quatre passes, al carrer de l’Hospital, quins edificis hi ha?

—La casa dels Morera, la dels Cases…

—Sí, és clar, i també trobem l’hospital, el Col·legi de Medicina, el de Cirurgians, el dipòsit de cadàvers i el cementiri.

—No sé pas on vols arribar —va respondre la Vicenta, que ja començava a perdre el fil.

—Et sembla una casualitat que aquests edificis estiguin tan a prop els uns dels altres?

La dona no va respondre. Veia que la Constança portava la seva dissertació per camins que no arribava a comprendre i començava a perdre-hi l’interès.

—M’agradava més la història de la màquina de volar —va dir per desviar la conversa, però la noia no estava disposada a oblidar el tema tan fàcilment.

—Segur que n’has sentit a parlar! Els cirurgians es van establir aquí per disposar de cossos amb els quals estudiar l’ésser humà. Expliquen que necessiten deu cadàvers a la setmana, i amb el cementiri i l’hospital en van ben servits. Malgrat tot, a l’estiu no poden fer-ho perquè amb les barres de gel no és suficient per conservar-los.

—Ja n’hi ha prou! —va exclamar amb cara de fàstic.

—Tots ens hem de morir un dia o altre, Vicenta. Amb el que aprenen, aquests estudiosos poden ajudar a salvar moltes vides!

—Mira, a mi no m’agrada gens parlar d’això. Conec una dona que assegura que al seu marit el van portar directament de l’hospital a la taula on esquarteraven els cossos. L’havien intervingut sense èxit, però el seu cor encara bategava.

—Rucades!

—Molt bé, potser són rucades. Però què hi tens a veure tu, amb tota aquesta història tan… —La Vicenta feia ganyes sense trobar la paraula que s’aproximés al rebuig que li provocava aquella conversa.

—Vull seguir les seves passes. Això és el que vull fer!

Veient la cara d’esverament que posava la minyona, la Constança va rectificar…

—Estigues tranquil·la, dona! No em refereixo a tot això dels cossos. Volia dir que vull arribar al fons de les coses, com feia en Leonardo. Bé, no exactament de la mateixa manera… Jo crec que es va perdre. Anava de teoria en teoria, començava coses que no acabava mai, pintava… Però m’interessa la seva capacitat, l’atenció que parava als descobriments. Me l’imagino fent els seus propis pigments, barrejant pols de minerals, ou, oli… per obtenir les pintures. El meu instructor em va explicar que hi dedicava hores, a aquesta tasca, abans d’enfrontar-se al quadre. Pensava que, com més rica i ben amalgamada, millor seria la pintura. I també era un gran observador. Anotava les coses en una llibreta, tal com jo faig —va dir mostrant la que portava sota la camisola i de la qual no se separava mai.

A aquelles altures de la conversa, la minyona ja no sabia què dir. Aquest fet no va inquietar en absolut la jove, que, apassionada com estava amb el seu propi discurs, s’havia abstret del tot.

—Vols saber per què no l’envejo del tot?

Sense esperar resposta, la Constança Clavé va afegir:

—Perquè jo no em penso pas perdre. Esmerçaré tots els meus esforços en una sola direcció, a aprofundir en allò que de veritat m’apassiona. La cuina, Vicenta, la cuina!

No havia estat gaire sincera dies enrere amb el seu amic Rodolf. El podia considerar així, un amic? L’havia salvat de l’atac d’aquells pinxos, i també li havia donat esperances en la seva recerca d’en Pierre Bres. En resposta, la Constança s’havia comportat com una noia una mica frívola, la néta dels grans adroguers de Barcelona, obsessionada per trobar un personatge misteriós.

Mentre anava distribuint els sacs de garrofes que havien dut del Vendrell, dubtava si realment havia aconseguit interessar-lo. Però la presència de la minyona al llindar, amb el rostre desmudat, va fer que li marxessin del cap aquells pensaments.

—Vicenta, per l’amor de Déu! Sembla que hagis vist un fantasma. No deu haver pas entrat una rata rabiosa… Digue-ho, perquè ja saps que sortiré corrents…

—No sé què dir-te. Ben mirat…

La Constança va reüllar al seu voltant, però alguna cosa li deia que els trets no anaven en aquella direcció.

—M’estàs espantant. Hi ha alguna cosa que hauria de saber? Per l’amor de Déu, parla d’una vegada!

La relació amb la Vicenta era el més positiu de la seva vida a l’adrogueria. La vella minyona la tractava com a la filla que mai no havia tingut, i la seva ajuda era fonamental per fer la feina més suportable. Entre totes dues es repartien el més dur, que la Jerònima sempre assignava a la Constança.

Al contrari, en Ventura era un misteri. Tan bon punt l’ajudava a resoldre els conflictes amb l’àvia com es posava de part d’ella i consentia els càstigs. Però, com a encarregat d’executar-los, només li havia pegat amb la fusta una vegada, la primera. A partir d’aleshores n’hi havia prou amb una mirada de la Constança perquè el semblant de l’home s’omplís de dubtes i els cops acabessin sent només una imitació.

La Vicenta continuava dreta al llindar. La seva immobilitat va fer que la noia se li acostés en actitud divertida.

—Que no estàs de filis avui? —va cantussejar la Constança mentre iniciava unes passes de ball al voltant de la vella amb la intenció d’arrencar-li un somriure.

—Calla! —La minyona va respondre a l’enrenou amb una fermesa que poques vegades feia servir—. Estic pensant si t’he d’esbroncar o si realment tens raó quan dius que algú et vindrà a buscar i la teva àvia perdrà tot el poder sobre tu…

—M’amagues alguna cosa que jo no sé i m’estàs posant nerviosa. —La Constança va aturar el ball i la cançoneta; de sobte s’havien obert un munt de possibilitats sobre la informació que tenia la minyona i se li acumulaven al cervell.

—M’han donat un missatge per a tu; un noi, si fa no fa de la teva edat, amb els cabells molt rossos…

—Ah! Era això… —va respondre la noia mentre esclatava a riure.

—És qui tu esperes? —La pregunta de la Vicenta traspuava espant.

—No, dona. Aquest és, és… bé, ni jo mateixa ho sé… —va tornar a riure—. Un amic!

—Un amic? Si se n’assabenta la teva àvia, et tancarà a pany i clau…

—No creus que ja em té prou tancada, Vicenta? —La Constança s’havia posat seriosa de cop, els ulls li brillaven—. Però m’explicaràs d’una vegada què t’ha dit? Hi tinc dret, no?

La minyona, malgrat els seus dubtes, sabia que no podia aturar la vida. La d’ella havia estat escapçada ben aviat, quan li van oferir l’oportunitat d’anar a servir en aquella casa, on ja ho havia fet la seva mare, i abans la seva àvia. Havia pensat que era part del seu destí acceptar-ho.

—Ha dit que t’espera aquesta nit. Però, criatura, ja saps on et fiques? No ets molt jove per sortir sola a aquestes hores?

—Això ho dius, Vicenta, perquè més enllà dels petits encàrrecs no has tingut gaires ocasions de traspassar aquestes parets… M’equivoco?

La minyona va abaixar els ulls. No estava dolguda, ni ofesa, eren sentiments que havia perdut feia temps. Però temia el moment en què la Constança desaparegués de la seva vida. Es quedaria de nou tota sola davant els capritxos d’una dona com la Jerònima; la seva existència deixaria de tenir el sentit que la noia li havia donat.

No en van parlar més. Totes dues sabien que fer-ho hauria envaït de manera insuportable les raons de l’altra. Així, van acabar la feina amb un estat d’ànim radicalment diferent: l’alegria radiant de la Constança fent front a una Vicenta trista i preocupada.

Quan, ja tancada al colomar, va obrir els petits porticons de la finestra, la noia va rebre el cop d’aire calent de les darreries de maig com una promesa de felicitat. El seu cor bategava amb força, expectant per saber si en Rodolf tindria noves sobre en Pierre Bres, però, sobretot, perquè els seus temors havien demostrat ser infundats. El jove havia tornat a buscar-la i no semblava donar gaire importància a la situació, més aviat confusa, que la Constança havia teixit al seu voltant durant el primer encontre.

Va anar a la recerca d’aquelles escales fosques que la conduirien al carrer. Se sentia més segura, aquest cop no havia descuidat un cap d’espelma per no acabar-hi rodolant per efecte del neguit que la impulsava. Res no era diferent al carrer de l’Hospital, tret de la figura que esperava sota el llum d’oli. En Rodolf li va dedicar el seu millor somriure, i ella no es va quedar enrere. Uns instants més tard caminaven en direcció a la Rambla, sense importar-los gaire la claror tènue del pis superior de l’adrogueria, on es retallava la silueta d’en Ventura.

—No puc esperar més —va dir la Constança poc després d’acceptar la mà estesa d’en Rodolf, que a cada pas se situava més a prop—. Has sabut alguna cosa d’en Pierre Bres?

—Aviat, aviat… —va respondre el noi fent-se l’interessant—. M’he posat en contacte amb dos amics molt propers a aquest món dels cuiners i de segur que en tindrem una resposta.

La Constança es va aturar per mirar-lo fixament. L’enganyava? I, si era així, li importava realment? Aquella llibertat sobtada l’omplia de vida, i la companyia d’en Rodolf feia que els seus somnis es disparessin, com si tot just sortir de la botiga ja pogués passar qualsevol cosa. Malgrat tot, va dir:

—Vull anar a veure’ls. Porta-m’hi!

—Com dius?

—Vull que em portis a conèixer els teus amics. Si són del món de la cuina, tal com dius, potser treballen en alguna d’aquestes cases de menjars que hi ha per la ciutat. Saps si treballen a l’Hostal de les Nacions? He sentit a dir que recentment el porten uns italians anomenats Fortis i Malatesta.

—No ho sé del cert… Però, de totes maneres, avui és mal dia per fer indagacions.

—Per què?

—No en conec el motiu, però avui tenen festa.

—Millor! Serà més fàcil. Anem a casa seva.

—Constança… —Llavors va ser el noi qui es va aturar—. No sóc ningú especial, però t’he dit que t’ajudaré a buscar en Pierre Bres i ho faré. Tens la meva paraula.

—Això vol dir que no podrem saber res d’en Pierre avui? —va dir la noia, decebuda, mentre en Rodolf, que havia advertit aquell gest, barrinava amb presses.

—Farem una altra cosa, i potser podràs preguntar per aquest personatge que et treu la son. Anirem a un lloc que t’agradarà: en diuen La Puda d’en Manel. És al Passeig Nacional, i fan les millors torrades de Santa Teresa que puguis menjar a la ciutat. Allà començarem la investigació pel nostre compte… Què et sembla?

La Constança se’l mirava de fit a fit. S’havia vestit amb la faldilla ampla de color canyella. De les tres que conservava li va semblar la més encertada, atès que li permetia moure’s lliurement a l’hora de saltar, i si la molestava massa s’hi feia un nus. Sobre els pits, s’havia encreuat una tela vermella, molt lleugera, que li tapava la brusa rònega. Aquella tela devia ser la possessió més preuada de la Vicenta; ni ella mateixa sabia, però, d’on havia sortit. Li agradava dir que era tan antiga com el món i que va ser el primer que va veure en néixer. Potser per això li tenia tanta estima i la tractava amb tanta cura.

No van esbrinar res aquella nit, només van beure i menjar una mica. Les torrades no estaven malament del tot, però la Constança hauria jurat que, un cop fregides, les havien estovat només amb llet aigualida, perquè, per molt que s’hi va esforçar, no va saber trobar-hi aquell punt de malvasia que les tornava tan especials. Com que no li va semblar oportú de fer-ne cap comentari, se les va cruspir en un tres i no res.

Mentre ella es llepava els dits, el noi va comptar, mig d’amagatotis, els diners que encara li quedaven. A partir d’aquell instant només van passejar amb calma pels carrers, gairebé sense parlar. Va arribar a la conclusió que aquell noi era ben especial. La Constança se’n feia creus, que no es volgués cobrar en espècies el favor de la nit anterior, ni tampoc les torrades. Es va tranquil·litzar mentre recorrien aquelles edificacions fastuoses de la plaça de Sant Miquel, al nou barri del sorral, que alguns començaven a anomenar la Barceloneta.

—Llàstima que l’església estigui tancada a aquestes hores! A dins hi ha un arcàngel que té la teva mateixa expressió —va dir en Rodolf, resseguint-li el lòbul de la cara.

Després d’un instant en què es van mirar amb intensitat, els dos joves es van refrescar a la font de fosa envoltada per quatre fanals que no feia gaire havien instal·lat. Un home que pudia a alcohol dormia estès a sobre d’un toll.

La ruta va seguir en direcció a la plaça dels Boters, on semblava concentrar-se l’activitat militar. En Rodolf feia de guia expert, mentre ella intentava endevinar tot allò que la foscor sovint li amagava.

—Aquestes són les casernes d’infanteria i de marineria, diuen que poden allotjar dos mil homes cadascuna.

Però aquesta informació no va semblar impressionar la Constança. La seva predilecció, el que més va sorprendre la noia, van ser els blocs de cases, pràcticament idèntiques. Una porta i dues finestres a la planta baixa i un balcó i dues finestres més al primer pis.

—M’agradaria tenir una balconada com aquesta, de ferro i amb barrots cargolats al centre i als extrems —va dir la jove, mirant-les bocabadada—. I també amb aquestes façanes de colors vius!

En arribar a les cases de les Drassanes, també es van aturar per reconèixer l’espai. La néta de la Jerònima semblava un ocell al qual havien obert la gàbia i que, sense saber en quina branca aturar-se, volava feliç.

—Les utilitzen com a magatzem, per desar-hi la barca i els ormeigs de pesca —va explicar en Rodolf davant unes edificacions més humils.

La noia va dirigir la vista al port, perfectament visible a l’altre costat, i va flairar l’aire carregat de salobre. Un glop d’enyorança li va fer tancar els ulls per concentrar-se millor en els records.

—Se m’acut una idea! —la va interrompre el seu acompanyant—. Si tornem durant el dia podrem menjar peix fresc. Un amic meu té una barca i, mentre fan les reparacions, hi mengen sovint les captures que han fet. Què et sembla?

La Constança va somriure amb tristesa, perquè no veia el moment en què tot allò pogués succeir.

—Hauríem de tornar… —va dir finalment.

En Rodolf la va acompanyar de nou fins al carrer de l’Hospital. Es van abraçar mentre el noi buscava amb desesperació els seus llavis.

—Avui no. És molt tard, i la meva àvia s’aixeca d’hora. Demà, d’acord?

I, sense més, va desaparèixer amb la mateixa prestesa que havia fet servir per anar al seu encontre.