1

Barcelona, final de la primavera de 1779

A poc a poc, sense discussions ni enfrontaments, la Constança s’havia afermat com l’autèntica responsable dels encàrrecs que havia de satisfer Monsieur Plaisir. Aquest poder de decisió també influïa força en el seu entorn. A la cuina era ella qui imposava els seus criteris, mentre que en Pierre s’ocupava d’ampliar contactes i fer créixer la fama del negoci.

Posar distància també li permetia alliberar-se d’obligacions que de cap manera volia contraure. No entrava dins els seus plans una relació estable. Més aviat era com si haguessin signat un compromís tàcit entre les dues parts que mantenia la relació en un equilibri satisfactori. Es necessitaven mútuament per diferents raons i, des de la diferència, cadascú treballava per aconseguir els seus objectius.

En Pierre Bres passava bona part del seu temps lluny de la Constança; el seu compromís amb la vídua De Acevedo tampoc no li impedia continuar voleiant de llit en llit i cada cop demostrava més perícia a l’hora de guanyar-se l’estima i la consideració dels marits o dels amants. Sabia que, en bona mesura, es trobava a mercè d’aquella jove, i que eren els plats que ella elaborava, amb el concurs de les seves mans màgiques que sempre perseguien la sorpresa, el que despertava l’admiració dels clients. Però això al cuiner no li suposava cap neguit, estava convençut que sense ell la jove cuinera no tindria la més mínima oportunitat. La seva condició de dona i de classe humil, sense marit ni títol nobiliari que li donés prestància, era suficient per fer-la invisible.

Aliena a totes aquestes disquisicions, la Constança es va convertir en una persona segura d’ella mateixa, un cop alliberada de l’obligació de consultar-ho tot i d’atendre sol·lícita els capricis de capçal de l’amo. Una de les proves més evidents d’això era la presència d’en Rafel a la casa, contractat després que els seus companys busquessin una sortida digna al fins aleshores encarregat de les quadres.

La proximitat del noi no s’havia traduït en una relació continuada per part de la Constança. Era cert que passaven molt bones estones plegats, que el desitjava com el primer dia, però cada nova jornada ella mantenia el cap fred i tenia l’última paraula.

Aquell dia de juny va sentir la necessitat de la seva companyia. Estava nerviosa, l’endemà tindria l’oportunitat de portar a terme un banquet de noces molt important.

—Vés a buscar el carro. Vull tenir-ho tot ben lligat, i haurem de fer unes darreres gestions —li va dir de bon matí.

—El que ordeneu, senyora —va respondre el noi fent-li una reverència mentre li picava l’ullet.

—Podré acompanyar-vos? —va demanar la Cecília amb manyagueria.

La Constança va dubtar un moment. Aquella noieta havia crescut amb el cap ple de pardals, que semblaven sobrevolar-la tots alhora. En Rafel, al contrari, li donava sensació de seguretat, era capaç de posar-se seriós quan tocava, de fer-li costat si hi havia algun problema. Però davant la insistència no va saber negar-s’hi.

El que no sabien, ni l’un ni l’altra, era que el seu estat d’excitació anava molt més lluny de complir amb una feina en la qual ella ja havia donat prou mostres de la seva capacitat. El nuvi del banquet, que per edat bé hauria pogut ser el pare de la jove amb la qual s’havia desposat, era ni més ni menys que en Manuel d’Amat, virrei del Perú.

Aquell fantasma del passat tornava a la seva vida per quedar-s’hi. I, si bé de menuda el veia com un déu totpoderós que feia i desfeia en el seu sumptuós palau, sempre envoltat d’una cort excelsa, acostumada a luxes i riqueses i a l’empara de la guàrdia d’honor, els estranys fets que havien envoltat la mort del seu pare convertien l’aparició del virrei, tants anys després, en un malson. Mil vegades s’havia imaginat plantejant-li una qüestió ben senzilla:

—Necessito saber com va morir el meu pare.

Ara el moment decisiu era a tocar, però les circumstàncies havien atorgat a la Constança un paper que no esperava. El virrei s’havia casat per poders amb una novícia del monestir de les Jonqueres, Maria Francesca Civeller, i l’endemà tindria lloc el banquet de noces, organitzat, tal com hauria triat tot Barcelona, pel millor dels seus cuiners, Monsieur Plaisir.

Per aquest motiu, en Rafel portava les regnes del cavall, i al pescant s’asseien la Constança i la Cecília. No havia preguntat res, tan sols hi havia enganxat l’animal mentre lluïa el seu millor somriure. Una estona més tard passaven amb grans dificultats pel carrer de Regomir per culpa d’un botiguer, un herbolari, que s’excedia a l’hora d’exposar els seus productes fora del local.

Tres cases més enllà hi havia una de les carnisseries que sempre els subministraven. En Rafel, en veure que la Constança es neguitejava, va baixar del pescant per enretirar els obstacles. L’amo de l’herbolari va sortir de seguida amb la intenció d’impedir-ho, però, en veure el nom que figurava al carruatge, no va gosar oposar-s’hi. Monsieur Plaisir no tan sols era un bon client, també es deia que una paraula seva davant dels que manaven podia fer anar en orris qualsevol negoci.

Després d’acceptar les disculpes i els compliments de l’herbolari, van arribar sense més obstacles davant la carnisseria.

—Espera’ns, que no trigarem —va dir la Constança en el mateix moment de baixar del carro seguida d’en Rafel, mentre la Cecília va colpejar la fusta remugant.

—I jo què? No és just que ell tingui aquests privilegis, per més amant teu que sigui…

Per tota resposta, la jove cuinera li va llançar una mirada furibunda. De vegades es penedia de permetre’s tantes confiances amb aquella noia, però, sense saber ben bé les raons, se l’estimava moltíssim i estava disposada a convertir-la en una personeta assenyada, per molt car que fos el preu que hagués de pagar.

—No sé si podré aconseguir dues dotzenes més de perdius d’aquí a la nit —va dir el propietari, que, lluny d’alegrar-se’n, ho veia com un compromís.

—Doncs no tindrà altre remei! A mi no em fa res comprar a la plaça del Pi —va respondre la Constança, coneixedora de la competència que hi havia entre els dos establiments, un arrendat i l’altre pertanyent a l’administració pública—. A més, les haurà de portar vostè mateix a primera hora a Gràcia.

En Rafel no tenia cap dubte que aquell home ho faria; encara que hagués d’enviar algú a la fira de bestiar més propera i passar-se tota la nit sense dormir, no es podia permetre de cap manera perdre’ls com a clients. Pensava que la Constança abusava dels proveïdors, però sovint aquests se n’aprofitaven. No dubtaven a despatxar productes en mal estat, dels quals renegaven més tard, com si mai no haguessin passat per les seves mans, i repartien les culpes entre els intermediaris. Amb la Constança ja feia temps que no s’hi atrevien.

La propera parada seria a la botiga d’en Peret, la floristeria Guardons, al carrer dels Arcs. La bellesa de les seves flors destacava entre la brutícia del local, tot i que el gènere exposat no sempre es corresponia amb el que més tard rebia el client.

—Seràs pocavergonya! —va dir només trobar-se’l davant per davant—. Els capolls que m’has fet arribar semblen panses! Què vols que en faci, eh! No juguis amb la meva paciència!

—Però, senyoreta, van sortir d’aquí que feien goig de veure! Deu ser que a casa seva, amb tants fogons, l’aire s’escalfa i…

—No em vinguis amb romanços, Peret, que ja ens coneixem! Tu no saps com les gasta Monsieur Plaisir. És capaç de venir en persona a queixar-se i, tingue-ho per segur, no t’agradaria gens! A més que encara no te les hem pagades. Potser no voldràs perdre tants calerons, i molts clients també, perquè si parlo…

L’home es va quedar blanc davant d’aquella amenaça i en Rafel va sortir al carrer perquè no se li notés el somriure. La Constança explicava que havia conegut en Pierre Bres al davant d’una parada de la Rambla, però ja feia molt temps que al cuiner no li passava pel cap anar de compres. Només la possibilitat d’aquella visita va fer que en Peret es fes enrere i que assegurés una nova remesa de flors per a aquell mateix dia.

Quan en Rafel va agafar les regnes del cavall amb la idea de tornar a casa, es va adonar que la plaça de Santa Anna estava del tot col·lapsada. Un seguici de cotxes d’allò més variat, fins i tot una gran berlina que semblava estrany veure-la fora dels camins, esperaven torn davant del Portal de l’Àngel.

—Mireu quina corrua de cotxes! —va exclamar la Cecília davant l’espectacle.

—No havies dit que avui el virrei feia una recepció, Constança? —En Rafel intentava contenir el cavall; començava a posar-se nerviós amb tant de rebombori.

—Sí… —va assentir discretament la jove cuinera, massa capficada a fer compte de les receptes de l’endemà i dels ingredients que necessitaria—. Deuen ser els amics i familiars que van cap a la seva casa de Gràcia per felicitar el matrimoni. Pel que es diu, el virrei va arribar ahir al vespre i encara no n’han tingut ocasió.

Amb un carruatge al davant i un altre creuat al darrere, en Rafel va decidir afluixar les regnes i deixar que l’embús se solucionés tot sol. La Cecília volia baixar del pescant per barrejar-se entre la multitud que aspirava a veure alguna d’aquelles dames recloses als cotxes, però la Constança s’hi va negar en rodó.

Per sort, una veu coneguda va posar fi a les negociacions. Era l’Andrés, el propietari del cafè de la Rambla. Com ells, mirava de fer-se pas amb un carro lleuger tirat per una sola mula. L’Andrés havia estat amic d’en Pierre molt al començament, quan el cuiner francès volia obrir-se camí a Barcelona, però amb la seva ascensió social Monsieur Plaisir l’havia oblidat del tot.

A la Constança li feia gràcia aquell home, encara jove, que treballava de valent per tirar endavant el cafè i que també feia petites recepcions, sobretot berenars, a domicili. El que ni tan sols sospitava era que s’interessés per la Cecília.

—Veig que has estat víctima del mateix embolic, Constança! —va dir el noi parlant amb desimboltura i assenyalant el descomunal embús de carruatges que els mantenia atrapats—. Arribarem a misses dites!

Tenia un aspecte jovial i, malgrat que refresqués, mai no duia gaire roba d’abric, deia que no tenia temps per sentir fred. Tenia una pell més aviat lletosa i pigada que li conferia una certa innocència, negada tanmateix pels ulls de color de mel i la mirada profunda.

—Hola, Andrés! No et facis el ploramiques, que ja ens coneixem! Qui t’ho havia de dir fa uns anys, que duries a terme una recepció tan important, eh? Faràs un bon negoci, si aconseguim desempallegar-nos d’aquest embrollament! —va afegir la Constança, mig resignada davant la immobilitat forçosa d’aquella mula que ja començava a tenir anys.

—Tu sí que no t’has de queixar! T’emportes la part del lleó, ni més ni menys que el banquet de noces! N’hi ha que tenen sort…

—Ho dius per mi, Andrés? —va preguntar la Constança.

—Ni pensar-hi! Ho dic pel tarambana aquest de cuiner per al qual treballes. Ja saps que si no fos per tu estaria del tot arruïnat?

—Crec que exageres —va replicar ella fent el ronsa.

—Ho saps prou bé. Però t’agrada que t’afalaguin l’orella, o no?

La Constança va girar la mirada per no continuar la conversa. Però el propietari del cafè de la Rambla encara tenia coses a discutir.

—Veig que vas molt ben acompanyada! —va exclamar obviant la presència d’en Rafel i clavant sense dissimulació els ulls en la Cecília.

—Vaja, vaja! Veig que tens el paladar fi, eh!

—El paladar sí, però avui tot va de tort! M’han fallat els dos nois que havia contractat per ajudar-me —va respondre l’Andrés amb posat murri.

—Caram! Em sap greu!

—Estic pensant que em podries fer un favor. Si deixessis que la Cecília m’acompanyés… —va comentar amb veu melosa—. Segur que en pots prescindir. Tens més empleats que al Palau Reial!

La seva primera reacció va ser dir que no, que de cap manera, però, de cop, la Cecília la va mirar amb aquells ulls de color de posta de sol i va veure que brillaven amb la idea. Quin dret tenia ella a oposar-s’hi? Oblidava la presó a la qual l’havia sotmès la seva àvia?

Després d’intercanviar els llocs a la plaça, van anar esquivant la gentada amb molt de compte. La Constança ni tan sols va mirar enrere. Trobar-se l’Andrés li havia recordat que en Pierre la ignoraria també en una ocasió tan important com el banquet d’aquell personatge il·lustre. Havien quedat a la casa de camp del virrei l’endemà, i segur que ell es dedicaria, com els darrers temps, a arreplegar lloances sense preocupar-se del que passava a les cuines.

La Cecília tampoc no es va acomiadar de la seva protectora. L’Andrés feia mesos que mirava de fer-se el trobadís, i a ella li resultava simpàtic, però el que de veritat l’animava era veure’s envoltada de tots aquells cotxes, on viatjaven algunes de les dames més importants de Barcelona.

—Al cotxe del davant viatja el baró de Maldà, el nebot del virrei —va dir l’Andrés mentre intentava acostar-se a la Cecília—. M’alegra molt que hagis acceptat ajudar-me. Podràs veure tothom, si és que vols servir el berenar. Segons em va dir l’altre dia la Constança, ho fas d’allò més bé.

—És clar. I ho faré amb molt de gust —va respondre, coqueta—. Friso per veure la desfilada de tota aquesta gent tan elegant.

No hi havia temps per perdre, calia avançar-se a la comitiva si volien complir l’encàrrec. Mentre pujaven en direcció a Gràcia, els pagesos deixaven la feina al tros per veure passar aquella filera de carruatges. La Cecília, feta un belluguet, desitjava arribar-hi com més aviat millor.

—És aquesta? —preguntava la noia cada vegada que s’apropaven a una de les moltes masies disseminades que anaven deixant enrere.

—No, aquesta tampoc. No pateixis, la reconeixeràs de seguida; és una mansió enorme, segurament la més gran de Gràcia! És inconfusible pel seu aire colonial. Primer el virrei va adquirir la finca de Can Vidal, que tenia una torre petita, però no la va aprofitar.

—Per què?

—Li devia semblar poca cosa, què sé jo! El cas és que, mentre enllesteixen la nova casa de la Rambla, en aquesta de Gràcia ha aixecat una altra torre encara més gran al costat de l’antiga.

—I per què en vol tantes?

—La gent rica fa coses d’aquestes, Cecília. Potser té previst venir a passar l’estiu, o bé la destinarà a celebrar-hi les seves festes.

Quan per fi va tenir la casa al davant, la Cecília no se’n sabia avenir. La seva decepció va ser que, lluny de ser convidada a pujar la impressionant escalinata, va comprovar amb alarma com el carro enfilava un camí lateral que conduïa a la part del darrere.

—Però… si no t’hi atures no els podré veure! —va exclamar emmurriada.

—Ja ho faràs, i de ben a prop, quan serveixis el refrigeri, però no te’n refiïs, de tanta opulència. No deixen de ser un grup de fatus que viuen a expenses del treball dels altres…

—Sí, és clar…

La Cecília va fer aquesta afirmació sense esma. Potser tenia raó l’Andrés, però ella sempre havia viscut a la vora de la seva mare, i la manera de suportar l’aïllament al carrer Carbassa havia estat somiar fastos i oripells, sovint sota la influència d’aquells autòmats, els seus únics amics la major part del temps. Si més no fins que la Constança havia entrat a les seves vides.

Però la jove cuinera havia deixat de ser la companya de jocs dels primers temps, la nena gran que fugia d’una situació insuportable a casa de la seva àvia. La Cecília es va dir que enyorava aquells moments, tot i que entenia la pressió i la responsabilitat a què estava sotmesa la seva amiga.

—Deixa de somiejar i ajuda’m —va exigir l’Andrés mentre descarregava els embalums—. Per sort ho porto tot molt fet, perquè ja veig que no em faràs un gran servei…

—Tot depèn… —va dir la Cecília, coqueta, alhora que sortia del seu embadocament.

Ella era molt capaç de treballar a ple rendiment si volia, i va entendre que era poc amable per part seva deixar que l’Andrés anés amunt i avall sense ajudar-lo. Al capdavall era el que havia vingut a fer. L’entrada a les cuines va provocar, de nou, la seva admiració. No hi faltava res. La Constança s’hi trobaria com el peix a l’aigua. Per uns moments va apartar la vista de les cassoles lluents, de les prestatgeries ben assortides i dels tapets que cobrien cada lleixa, per observar els moviments àgils i decidits de l’Andrés. Va pensar que li agradava força, aquell home.

Mentre li passava una de les safates amb pastes i uns dolços embolicats amb delicadesa, el propietari del cafè de la Rambla li va fer un petó. I ella, amb els ulls tancats, es va deixar fer.