1

Barcelona, 1777

Amb el pas del temps havia après a alliberar-se dels clarobscurs que envoltaven en Pierre Bres. La Constança era feliç al taller del carrer Carbassa i mirava de no interferir en els negocis que emprenia Monsieur Plaisir, amb els quals no sempre estava d’acord. Res no semblava suficient per a la seva ambició ni per a la seva ansietat de guanyar diners, com més millor, encara que allò suposés rendir-se a personatges que ella només podia detestar.

Fer l’amor amb el cuiner implicava acceptar condicions que haurien fet posar el crit al cel a la majoria de les dones d’aquella ciutat. En Bres gaudia experimentant amb el plaer i portant-lo a territoris poc convencionals, tant com gaudia de la seva afecció secreta pel soterrani de la casa, on es tancava amb pany i clau, a recer de mirades curioses. Però d’aquesta inclinació encara no en sabia res, la Constança. Més aviat n’era la víctima, o la còmplice, d’uns jocs que deixaven poc marge per pensar; t’hi lliuraves o sorties de la seva vida. Cap altra actitud no era possible.

La jove cuinera va acceptar entregar-s’hi a les fosques, va aprendre a gaudir del neguit que la portava a perdre el control i a sentir com la sang li escalfava tot el cos, un cos que quan estaven junts no semblava pertànyer-li.

Les conseqüències d’una negativa a seguir-li el joc les tenia al davant, se li mostraven cada dia en veure les noies prematurament envellides que ajudaven als fogons o que sospiraven per esdevenir l’objecte de les seves atencions.

La mateixa Constança volia i dolia. Aprofitava allò que se li presentava, i per res del món no estava disposada a renunciar als privilegis que havia aconseguit. No ara, quan tot el taller de cuina de Monsieur Plaisir ballava al ritme que ella imposava.

D’allí estant, era la mestressa dels destins d’aquell estrany negoci, on es valorava molt més la capacitat de resistència als capritxos de l’home al servei del qual treballava que no pas la perícia que eres capaç de desplegar en la teva feina. Malgrat les dificultats, estava convençuda que capgiraria la situació.

Durant la major part del temps es limitava a ser la reina dels fogons, i quan ell la cridava per a altres menesters, ja havia après a posar-s’hi bé. Aquell comportament, la manera que tenia d’emmotllar-se a les circumstàncies, la repel·lia i la fascinava alhora.

Mentrestant, la freqüència de les visites d’en Pierre a la seva cambra va anar disminuint. El cuiner cada cop es confiava més als dots de la noia per portar el negoci, mentre feia una intensa vida social que sovint tenia com a objectiu final acabar als braços de vídues o dones de la noblesa, abandonades pels seus marits a causa de la guerra o les amants. Qualsevol excusa semblava bona en aquella ciutat per deixar anar els instints, una mena de condició prèvia que desembocava en conjures i traïdories.

La Constança s’havia mantingut aliena a tot allò. Ja no l’espiava com al començament, ni tan sols patia per les seves anades i vingudes. El podria fer beure de la seva mà quan ho decidís, estava convençuda de tenir la paella pel mànec! Les nits amb en Pierre la deixaven esgotada, però també eren una font d’inspiració. Sovint, l’endemà al matí, se sentia més creativa, amb els sentits més desperts, i s’abandonava a la feina, exultant.

Era tan gran la seva influència entre la resta del servei que havia reproduït el seu taller, aquell de vida efímera a les golfes de l’adrogueria Martí en un espai privilegiat de les cuines; ningú no s’atrevia a tocar-ne un sol recipient, ni a fer servir les espècies i els condiments que emmagatzemava. Així, quan no tenien cap encàrrec urgent, era feliç elaborant plats somiats, dels quals no se n’havia parlat mai, com el que ella anomenava cassola d’olors, o fent provatures amb mixtures i colors, barrejant xocolata amb pètals, carn i peix, espècies amb melmelades… Sempre segons el seu estat d’ànim. Sovint reia tota sola, es llepava els dits i somiava sabors als quals esperava posar nom.

El respecte que li professaven els seus companys i companyes, i d’això se n’havia adonat des dels primers mesos al taller de Monsieur Plaisir, també accentuava la seva soledat. Intentava mostrar-se propera a tothom, però sovint xocava amb la por dels altres, sempre alerta de no fer res que molestés l’amo. D’entre aquella munió de servents que conformaven el món del cuiner, només una persona era capaç de compartir la seva vida amb la Constança sense prejudicis ni falsos temors: la Cecília, la suposada filla que l’Àgueda havia tingut amb Monsieur Plaisir.

—Impressiona, com has crescut! Cada dia que passa se’t veu més bonica!

La tenia a sobre mentre intentava oblidar una altra nit decebedora. Tot i les mirades que en Pierre li havia dedicat el dia anterior, no s’havia presentat a la seva cambra. I, el que era més greu, mentre l’esperava havia sentit com exigia una comanda d’última hora, que li fessin un embolcall amb aquelles galetes cobertes de xocolata i taronja. Tothom al carrer Carbassa sabia què significava un encàrrec semblant; l’única incògnita per resoldre, doncs, era saber qui seria la dama escollida per a la seva propera nit de follia.

—Ets una dormilega —va dir la Cecília mentre saltava sobre el llit fins que es deixava caure sobre els malucs poderosos de la Constança.

—Per l’amor de Déu! Algun dia em trencaràs en dos! Ja ets tota una doneta, per llançar-te així…

La noia es va ruboritzar i tot seguit es va asseure a un costat del llit. Els seus ulls blaus espurnejaven, se la veia feliç i decidida, com si la rancúnia que albergava la seva mare no li hagués tocat ni de perfil.

—Vas dir que aniríem a passejar…

—És ben cert, Cecília, però deixa que em recuperi. No he passat gaire bona nit.

—No n’aprendràs mai, oi? Jo al teu lloc no l’esperaria, no s’ho val!

—Ei, petita! Què en saps tu, d’aquestes coses? —La Constança la va mirar, però el seu enuig era simulat; més aviat li feia gràcia la manera tan directa que tenia d’encarar la vida aquella mocosa.

—Si no t’aixeques, et faré pessigolles…

—No, això sí que no —va reaccionar de cop, tot agafant la noia i posant-s’hi al damunt—. Oblides que sóc més forta que tu i et puc…

Van caure al terra a conseqüència d’una lluita ja repetida entre totes dues. Acabaven suant i rient, i no sempre guanyava la més forta. La Cecília era ràpida i no tenia por.

—D’acord, d’acord! Em rendeixo…

—Que covarda que ets —va dir la noia mentre deixava anar la Constança.

—I tu pesada. No puc fer res en aquesta casa sense que em vagis al darrere…

—Però si t’agrada. Va, reconeix-ho… —La Cecília va fer el gest de llançar-se-li de nou a sobre, però davant la mirada seriosa de la seva amiga es va aturar—. Em portaré com una senyoreta, si em tractes com si ho fos.

—Apa, això és nou. I com creus que funciona aquest tractament?

—Doncs ens podríem explicar confidències com fa la gent gran.

—Tu la saps molt llarga, eh!

—M’explicaràs què té en Pierre perquè totes les dones li vagin al darrere?

—Ets una escorniflaire!

—Què dius que sóc?

—Una tafanera!

—No! No ho sóc, però tampoc no sóc ximple. Sé que t’agrada… M’ho expliques? Jo també tinc secrets! —va exclamar la noieta amb mirada picardiosa.

—No sé si tinc ganes de parlar-ne, Cecília. Em sembla que el teu joc de confidències no m’acaba de fer el pes. I els teus secrets? No crec que en tinguis gaires que em puguin interessar.

La Constança es comportava amb duresa; per una banda no creia oportú anar tan lluny amb aquella nena, per molt que hagués crescut, i per l’altra li picava la curiositat. Però, com podia inventar-se un relat sobre en Pierre que no inclogués els moments més compromesos de la seva relació? Per molt que la perversitat del cuiner estigués coberta per capes i capes de delicadesa i sofisticació, no podia parlar-li de la barreja de plaer i por en sentir-se completament desvalguda a mercè dels seus jocs. L’addicció al seu alè apropant-se mentre la mantenia lligada al llit, l’espera amatent del contacte dels seus dits, de la seva llengua que endevinava amb els ulls embenats.

Tot i saber que no li faria mal, de vegades el cor li bategava amb tanta força que temia que li sortís del pit. I, malgrat que mai la lligava gaire fort, no era difícil observar marques als canells al matí següent de jeure amb ell, per l’efecte de les cordes. Durant els avatars de l’acte amorós, immersos en el vaivé de favors i renúncies que en Pierre practicava, la Constança era capaç de tensar-se fins que sentia l’abraçada del cànem sobre la seva pell.

Però això esdevenia només una part de l’entreteniment; l’altra resultava d’una tendresa infinita. Segur que, en satisfer-la, ell també alimentava el seu propi plaer, però, quan jeien plegats, la Constança es convertia en la seva reina absoluta. De les mans del mestre ella havia descobert l’agradable sensació de la cera tèbia lliscant-li sobre l’esquena fins a enfilar el camí de les natges, el recorregut imaginat, les pauses que l’encenien, la xocolata espessa amb què li untava els mugrons i li omplia el melic per recollir-la després amb llepolia.

—Mira, Cecília, serà millor que ho deixem córrer —va dir amb les galtes enceses.

—Ni parlar-ne! —va etzibar mentre es girava, i els dos rostres van quedar molt a prop l’un de l’altre—. Seré generosa amb tu. Et mostraré el secret de Monsieur Plaisir!

—El secret? Què dius ara, petita? Què pots saber d’en Pierre que jo no conegui?

—Tu creus que ho saps tot, però per això has de mirar amb atenció al teu voltant i, el que és encara més important, has de tenir temps per fer-ho.

La Constança va callar davant les afirmacions plenes de seguretat de la noia. Hi havia un punt en què tenia raó: en aquella casa la Cecília no treballava gaire, com si estigués per sobre del bé i del mal. De vegades pensava si el combat particular que l’Àgueda mantenia amb el cuiner, del qual, estranyament, ningú no en sortia mai victoriós, li havia procurat aquella condició.

Però la Cecília l’esperava a la porta, un cop més, decidida a demostrar-li que res del que passava a casa de Monsieur Plaisir li era desconegut.

Van comprovar que no hi hagués ningú observant abans de seguir la direcció que indicava la Cecília. Al fons del passadís s’obria un racó pel qual la Constança sempre havia passat de llarg; la sorpresa va ser que, si hi entraves i t’acostumaves a la penombra contínua que hi regnava, es podia veure el contorn d’una porta pintada del mateix color que les parets.

La noieta va mirar la seva amiga i es va ficar la mà per sota del vestit. Una clau de grans dimensions va aparèixer del no-res.

—I això? Com és que tens aquesta clau?

—Xssst… —va fer la Cecília mentre ficava la clau al pany i, aquest, sens dubte ben greixat, girava sense fer soroll.

—Estàs segura que ho podem fer?

—Vols callar! A aquestes hores ja han recollit les cuines i podríem cridar l’atenció.

Era ben cert. La Constança va obeir aquelles recomanacions tot i pensar que s’arriscaven molt, si realment en Pierre volia mantenir aquell lloc en secret.

El que més la sobtava era no haver-ne tingut cap notícia, malgrat la seva relació amb el cuiner.

La Cecília va encendre un cap d’espelma que hi havia en un forat de la paret i va convidar la seva amiga a baixar unes escales tosques i molt desgastades.

—Sobretot no caiguis. Si et trenques alguna cosa, no podria tornar-te sola a la superfície i ens descobririen.

Van baixar una dotzena d’esglaons fins a un replà final. En aixecar la flama, va deixar veure una altra porta, i la Cecília va fer la mateixa operació per fer aparèixer una altra clau.

—Quantes coses més guardes aquí dins? —va dir la Constança, entre sorpresa i divertida.

—No vulguis saber-ho…

La porta es va obrir pesadament i una claror inesperada va inundar el replà. Aquella cambra era molt gran i s’il·luminava gràcies a dues finestres que hi havia a la dreta, a la part més alta de la paret. La Cecília es va girar amb un somriure ample, feliç de poder descobrir aquell món amagat a la Constança.

El suposat secret d’en Pierre Bres no era fàcil de descriure. En taules i vitrines de grandàries molt diverses, es podien veure figures diverses, algunes amb forma humana, d’altres que simulaven animals, un ànec, un cavall, una serp. Però també hi havia rellotges i capses de música, entre altres ginys que els ulls de la Constança mai no havien vist, ni tan sols a la llunyana Lima. Malgrat ser un soterrani i trobar-se lluny del carrer, s’hi sentien petits sorolls que els continus tic-tacs no podien amagar. Era una sensació estranya, i va pensar si hi hauria rates, o potser ratolins.

—El sents, aquest rac-rac? No el tic-tac dels rellotges, no, que aquest ja el coneixem. Aquestes figures tenen vida pròpia i, per molt que hi baixo sovint, no he estat capaç d’esbrinar quina d’elles el fa…

—Que vols fer-me por? No és fàcil, t’ho asseguro.

—No, de cap manera. Però volia saber si tu també el senties. No t’enganyo quan dic que tenen vida pròpia; de vegades alguna d’elles trenca del tot el silenci, amb música o amb algun moviment inesperat.

—Potser són els rellotges, que tenen encara una mica de corda i els salta el mecanisme. Jo no hi entenc, però l’àvia en tenia un que li passava això.

—Sí, jo també hi he pensat. En fi, deixa’m que et mostri alguns dels meus amics…

—No seria millor que tornéssim? Si en Pierre ens descobreix, s’emprenyarà molt.

—En Pierre? Déu estar ben ocupat, en aquests instants, amb la seva vídua!

La referència a la Margarita de Acevedo no va passar desapercebuda a la Constança, però no va voler dir-ne res; aquella noia era massa saberuda per al seu gust, tot i que no podia evitar veure-s’hi reflectida. Sense atendre els advertiments, la Cecília va anar cap a una de les vitrines, on hi havia un d’aquells ginys amb forma d’ànec; era daurat i no tenia ni un bri de pols.

—No ho volia fer, però com que veig que no estàs tranquil·la, et mostraré primer el meu favorit: l’ànec golafre.

Sense agafar-lo del seu lloc, va obrir una capseta del costat i en va treure una ametlla pelada. Tot seguit va tocar alguna tecla i l’animal metàl·lic va obrir la boca i, un cop dipositada l’ametlla a l’interior del bec, se la va empassar amb un moviment ràpid de vaivé.

—Cecília, a veure si el fas malbé!

Però la noia va riure i amb la mà li va indicar que s’esperés. De l’ànec en sortia un rum-rum estrany, i la Constança no les tenia pas totes. Poc després es va sentir un soroll sec i l’animal va deixar caure una mena de farinetes per la seva part posterior. En veure la seva cara de sorpresa, la Cecília es va fer un fart de riure.

—Ho veus, és l’ànec golafre… I el que li sobra ho llença per on toca…

Meravellada pel que acabava de passar davant els seus ulls, la Constança a penes feia cas dels riures de la noia. Aquell giny s’havia empassat un tros d’ametlla i després havia fet una deposició!

—Però et puc ensenyar més coses —va dir la Cecília en acabar de riure—. Aquest és un nen flautista. Vols que l’engegui?

—No, si us plau, ens descobriran!

—Ho dubto molt. I aquest —va continuar adreçant-se cap a una altra vitrina— toca el tambor… Ja, ja ho sé, que no l’he de posar en marxa, però jo ho faig sempre. Aquesta cambra està set peus sota terra; és impossible que ningú ho senti.

—Per si de cas —va respondre la Constança mentre es quedava mirant aquell curiós homenet d’uniforme francès, si no anava errada, que tenia els palets ben aixecats a punt de percudir contra dos petits tambors.

Aleshores es va sentir un soroll imprevist, com si algun engranatge xerriqués internament; en aquell moment, la Constança va tenir clar a què es referia la Cecília. La noia es va quedar aturada uns segons i després es va dirigir cap a un racó. Unes flassades noves semblaven cobrir alguna cosa.

—Estic convençuda que ha estat ella. De vegades dóna aquestes sorpreses…

En treure les teles, va aparèixer una figura d’alçada mitjana vestida com una dama de la Cort francesa del segle anterior i amb els cabells empolsinats. Estava asseguda davant d’un piano de paret, amb els dits a punt de projectar-se sobre el teclat.

—Què et sembla? —va dir la Cecília mentre la seva amiga es quedava meravellada de l’excel·lent acabat del giny; per uns instants va tenir la sensació que es girava i la mirava.

—Doncs que és preciosa!

—Jo crec que és la seva joia, perquè sempre la té tapada. Però a mi m’agrada més l’ànec!

—Potser, però són completament diferents.

—Aquesta sí que l’engego, i no et preocupis, és impossible que ens senti ningú.

Va buscar una palanca darrere de la figura, la qual va semblar deixondir-se, com si tornés d’un son profund. Després va tornar a projectar els braços endavant i els va dirigir cap al teclat; en pocs segons, una música dolça va inundar el soterrani.

—Però… —va dir la Constança amb estupor—. No pot ser veritat!

—Oi que no? Jo també em feia creus quan ho vaig descobrir!

La dama pianista tocava les tecles amb precisió, i tot indicava que era aquest contacte el que produïa la música. Potser hi havia algun truc, però l’efecte era incomparable, tant, que la Constança es va quedar parada una estona escoltant-la, ja sense preocupar-se per si les descobrien. Pensava que era ben curiosa, aquella afecció d’en Pierre Bres, tant com la seva manera de fer l’amor; però no ho era tant si es comparava amb el seu caràcter públic. El cuiner venia il·lusió, s’enfrontava a l’existència amb un sentit cavallerós que després xocava amb el comportament gairebé tirànic que desplegava a casa seva; talment com en el joc amorós.

Es va dir que feia massa temps que es relacionava amb ell en aquells espais del carrer Carbassa; tret de les vegades que sortien a atendre algun client a casa seva, no n’havia sortit gaire. I en aquelles ocasions, quan feia el paperot davant les dames nobles que el contractaven, ella no hi estava present, tan sols era la cuinera del geni, la que portava a terme les seves grans idees.

En acabar la peça, el giny es va quedar de nou immòbil, i la Cecília, que havia comprovat amb disgust com la seva amiga es perdia en els seus pensaments sense compartir-los amb ella, el va cobrir amb les flassades. El joc havia arribat a la fi, totes dues ho sabien i es van dirigir a la porta en silenci.

—T’has empipat? —va preguntar la Cecília.

—No, de cap manera —li va passar la mà pels cabells, joves i forts, tan diferents dels de la seva mare—. Però voldria que deixessis de baixar a aquest soterrani, d’acord? A més, pots posar en problemes la teva mare. No hi has pensat?

—Com ho saps, que la clau és de la meva mare?

—No ho sabia, però ho he suposat. Tens la clau perquè és l’Àgueda qui s’encarrega de netejar aquest espai, oi que sí?

La Cecília no va respondre, però el gest de la seva boca va ser prou significatiu. Ja començaven a pujar les escales quan van sentir les passes d’algú que baixava. La noia va amagar la Constança en un racó de la paret i es va quedar esperant. Era en Pierre, que no semblava sorprès de trobar-se-la al replà.

—Així que eres tu! Ja m’ho imaginava! T’agraden els autòmats?

—Sí —va respondre la Cecília amb força laconisme mentre es posava davant d’ell per impedir-li que acabés de baixar i pogués trobar la seva amiga entre les ombres.

La Constança va veure com aquella noia agafava la mà d’en Pierre i tibava d’ell, juganera. Li va demanar que no l’hi prohibís, que l’admirava per guardar aquells ginys tan bonics. El cuiner va fer una rialla i es va deixar portar.

—Ets una nena, però una nena preciosa!

Després es va tancar la porta i la Constança s’hi va quedar sola, submergida en el mateix silenci d’aquells éssers en repòs. Va esperar que la seva jove amiga baixés aviat a buscar-la, però, passada una estona, un mal presagi la va sacsejar. En Pierre no seria capaç de… Horroritzada per un pensament tan brut, es va concentrar a distingir les olors, que li arribaven barrejades. Va aïllar la sensació d’humitat i la d’òxid, tan presents a les fustes mullades i les frontisses del vaixell, i també el fum de les espelmes acabades d’apagar amb aquell regust dolç. I, de sobte, se li va ocórrer convertir totes aquelles empremtes en una menja. Els assignaria una textura, un sabor! El resultat bé podria ser una carn fumada, cruixent. Un rajolí de mel de romaní, només insinuat, li regalimaria per sobre.