2

Barcelona, primavera de 1772

Les parets nues del colomar anaven vestint-se de rampoines que la noia arreplegava d’aquí i d’allà i tornava a la vida amb un objectiu ben particular. Malgrat que aquests detalls aconseguien revifar les seves il·lusions, encara tenia ben present la decepció que havia tingut unes setmanes enrere.

—No està feta la mel per a la boca de l’ase.

Havia estat l’únic comentari després de renunciar a servir el festí preparat amb tanta cura per als seus avis. L’únic recorregut de la Constança abans de sortir de la primera planta l’havia portat a la cuina. No podia marxar sense recollir el llibre que per dret li pertanyia, ni tampoc sense deixar un petó a la galta humida de la Vicenta.

Ni tan sols havia pronunciat aquelles paraules en veu alta, només esdevingueren un remoreig imperceptible acompanyant les seves passes escales amunt, fins al colomar, on el destí l’havia reclòs.

Ara, quan tothom al carrer semblava celebrar l’arribada de la primavera, el manuscrit de l’Antoine, amb anotacions de la seva pròpia mare, descansava a l’interior d’una capsa de fusta en una de les lleixes que havia anat distribuint metòdicament. A sobre, hi desava el paper amb aquell nom que constituïa la seva única esperança: Pierre Bres, malgrat que se’l sabia de memòria.

—Potser tot té un sentit ocult que encara no sóc capaç d’esbrinar. Tal vegada necessito temps per presentar-me davant el mestre, per pair tot el que he après i treure’n les meves pròpies conclusions —es repetia durant les nits d’insomni a l’interior d’aquell espai menut però sorprenentment clar, que sovint imaginava com un ou gegantí on ella anava creixent i desenvolupant-se físicament i mentalment per poder enfrontar-se al món.

A les nits, mentre intentava agafar el son, feia una darrera ullada al bagul tancat amb pany i clau que havia dut des de Lima. Resseguia amb la mirada el vaixell de tres pals i enormes veles blanques que l’Antoine havia pintat a la tapa, i després, com si es tractés d’una oració, llegia les úniques paraules que l’engalanaven: «Sempre amb tu». Aquell gest li transmetia la fortalesa necessària per no defallir.

Al final de cada jornada, mentre la Vicenta endreçava l’establiment i la Jerònima comptava els guanys a la rebotiga, una tasca que no es podia interrompre de cap de les maneres, la noia feia la seva pròpia cerca, per si podia traslladar al colomar alguna cosa que ja no feia servei a l’adrogueria. Més tard, estudiava les possibilitats d’aquelles andròmines i les adaptava als seus propòsits. «El seu taller», tal com li agradava anomenar-lo, anava prenent forma.

La Constança tenia sempre el nas i la gola a punt, emmagatzemava al seu cap un grapat d’olors, textures i sabors amb els quals volia anar més lluny, tan lluny com li fos possible.

A la rebotiga parava l’orella a tot allò que deien els uns i els altres. Prenia nota dels secrets per fer diversos tipus de menges, dels procediments i les recomanacions que els confiaven les clientes, molt especialment aquelles que s’estimaven la cuina. Ho anotava tot en un lligall que portava a sobre, els dubtes que li suscitaven i també els noms dels ingredients que no coneixia i que es podien llegir a les capses o a les llistes de compres. A la més mínima oportunitat, preguntava a la Vicenta.

Havia decidit mostrar-se submisa, no aixecar la llebre ni fer més temptatives que acabessin suposant un nou disgust. Tenia la minyona de part seva i, malgrat no explicar-li fil per randa els secrets de la seva ambició, gaudia d’aquell pou de senzilla saviesa; fins i tot, de vegades, l’espremia fins a treure’n tot el suc.

—I les balances que sempre he vist abandonades sota la llenya… et sembla que me les podria endur? Fa temps que ningú no les fa servir —va demanar la jove mentre la minyona es disposava a portar les confitures a l’estuba, la petita habitació on feien vapor per tal d’estovar-les.

—Fa molts anys que els senyors les van deixar de banda, les mides gravades a la barra estan mig esborrades i es va perdre un ganxo. No serveixen per a res.

—No diran res si les agafo, oi? —va preguntar la Constança amb els ulls brillants.

Sabia que se les acabaria emportant, però li semblava just compartir-ho amb la minyona. Al capdavall, si notaven la seva falta, també ella en seria responsable.

—Criatura! Què en vols fer, d’aquesta andròmina? Tret que la venguis al drapaire…

—No pateixis, deixa’m fer.

—La mestressa…

—Ella no en sabrà res. No faig res de dolent; tu mateixa has dit que és una andròmina.

—Però ella…

—Mira, li diré que necessitem més espai. Que en gratitud a la seva generositat per acollir-me, he pensat de netejar el pati del pou.

La Vicenta va esbufegar, anava dient que no amb el cap, però el seu rostre mostrava resignació.

—Agafa el que vulguis… Ja sé que ho faràs de totes maneres! Però, digues… què barrines, ara?

—Has sentit a parlar mai de Leonardo da Vinci?

La minyona va arronsar el nas per tota resposta.

—El meu instructor, un home de pell fosca i nas gran i vermell que, no sé per què, sempre moquejava, me’n parlava sovint, allà a Lima. Es deia Fabrizio, ell també era italià, com el geni.

—I què hi té a veure, aquest tal Leonardo, amb les balances? No em vulguis ensarronar, que ja sóc gat vell!

La Constança va riure obertament deixant a la vista unes dents blanquíssimes i perfectament alineades. La perplexitat d’aquella dona prima i una mica encorbada augmentava.

—Jo no vaig tenir l’oportunitat de tenir un instructor com tu. Tota la vida he hagut de treballar com una mula.

—Em sap greu, Vicenta! No és pas d’això, del que reia. No ho faria mai. De debò que em pots creure! —va dir fent més curta la distància que les separava—. Reia en recordar que, a bord de La Imposible, vaig conèixer un mariner que feia servir aquesta expressió de ser un «gat vell». El seu malnom era Bero. Un bon home, Vicenta. Hi penso sovint.

—Ets tu qui m’has de perdonar, de vegades…

—Em sembla que se’ns ha acabat la xerrameca per avui. En Ventura ja retira els taulells del carrer i se’ns gira feina a recollir-ho tot. Però recorda-m’ho, t’he d’explicar la història de Leonardo da Vinci. Llavors, potser m’entendràs!

A més a més de la botiga que la Jerònima regentava amb mà fèrria, l’establiment tenia diversos espais interiors als quals la mestressa només accedia en cas que necessités alguna cosa o per fer-se preparar algun encàrrec per als clients. Quan les fulles de les portes es plegaven, el regne prohibit dels armaris, les prestatgeries i aquell taulell de noguer amb calaixeres quedava a l’abast de la Constança. Amb la complicitat de la claror tènue dels fanals, feia i desfeia tantes vegades com fos menester, i no sols seguint les instruccions de l’àvia. Ningú no li podia negar el dret d’amarar-se d’aquell univers que l’havia embruixat des de ben petita.

Un cop la mestressa de l’adrogueria retirava els diners del calaix, que desava en una gaveta d’aram, ja podia acostar-s’hi a netejar. A la jove, aquella dringadissa de les monedes contra el metall, encara que la sentís de lluny, sempre li recordava el so dels picarols de la dansa dels negritos, com l’anomenava el seu amic Iskay. Segons deia, la ballaven des de temps molt llunyans els fills dels esclaus negres, amb l’esperança de posar so al patiment silenciós d’un poble oprimit. La Constança no es podia imaginar aleshores que la seva situació acabaria per assemblar-s’hi tant!

Però la llibertat, la veritable llibertat, en tenia l’absoluta certesa, havia de ser per força interior, igual que la veritable solitud. Ella havia provat l’efecte de totes dues i, quan els picarols callaven, quan el sac amb les monedes ja era en poder de l’àvia, la Constança gaudia de l’espectacle. Ordenava els tinters de fusta, els trencadors de fruita seca, les capsetes de llauna per posar-hi papers d’estrassa, els lliuradors d’aram… Com si seguís un ritual, cada vespre posava els trabuquets per pesar monedes en capses i pesos amb la seva gaveta, i feia una llista de tots els productes que calia reposar. Repassava les sotanes per al pebre i la vainilla, o els garbells d’arròs, i netejava les diferents culleres per treure confitura dels pots.

Sempre acompanyada de la compassiva mirada de la Verge de la Concepció, allà, a la seva capelleta adornada amb flors de seda i quatre llànties que cremaven nit i dia, la noia traginava sacs i caixes al costat de la romana, sota la corriola.

La paraula «dormir» no era de les més conjugades per la Constança. Malgrat les nombroses tasques que portava a terme a l’adrogueria, tot i que sempre allunyada del tracte amb la gent, el seu temps de descans transcorria sencer al colomar, que, a poc a poc, havia habilitat com a cambra. La noia havia estat desterrada de la resta de la casa des del començament, però molt més des d’aquell intent infructuós de seduir la seva àvia amb un gran àpat.

Havia dividit l’espai de què disposava amb una cortina facilitada per la Vicenta, i havia reservat la meitat per al seu taller, però un cop remenats els estris i tornats a col·locar els ingredients que, en parts minúscules, començaven a omplir l’improvisat rebost, ja només tenia la possibilitat de somiar. I ella era de les que somien despertes.

Quan en sentia la necessitat, sovint acompanyada d’un ofec creixent, obria la finestra i, amb un salt àgil, sortia a la teulada. Havia trigat a descobrir aquell món que, sobretot, mirava a les estrelles, però de seguida el va fer seu. Sota la immensitat del cel, els anhels semblaven adquirir un aire nou, com si l’espai obert de la nit pogués fer possible qualsevol cosa. La realitat, però, era que també a la teulada vivia com una presonera, si més no fins que va sentir la conversa que canviaria del tot la seva vida en aquells temps.

—Segons diuen, les nostres teulades fan camí a través de la ciutat. A Barcelona ja no hi cap ni una agulla! El meu fill, fins i tot, va a comprar el pa sense sortir al carrer, només ha de salvar alguns obstacles. Però resulta fàcil, amb l’edat que té… —Qui parlava era la Dorotea, una clienta de l’adrogueria que no tenia per costum marxar aviat de la botiga, sense que això semblés importar gaire a la propietària.

—Això que dieu potser és útil, els carrers d’aquesta part de la ciutat són plens de gom a gom —havia respost l’àvia amb un murmuri després de mirar a banda i banda—, però segur que no heu pensat en una altra possibilitat. I si aquests camins que dieu són aprofitats pels lladres per accedir a les nostres cases?

—Doncs teniu tota la raó, Jerònima, però el consistori ja s’ocupa d’aquestes coses. Diu el meu marit que s’han dictat ordenances perquè no es puguin construir arcs entre les cases per guanyar espai i, n’estic segura, també acabaran prohibint els voladissos dels pisos més alts… Jo gairebé em puc donar la mà amb la veïna de l’altra banda del carrer!

—El consistori, dieu… Aquests parlen molt, però fan poc… Ja sabeu d’en Peret, l’home que portava el ruc de la gatera, el que arreplegava els gossos i els gats morts i els llençava al mar? Es veu que va morir la setmana passada, i ja m’he trobat diversos animals de bon matí a la porta de la botiga, plens de mosques i amb les rates rondant-hi. Tal com fan les coses, em fa l’efecte que trigaran a restablir aquest servei…

La Dorotea va posar cara de no tenir gaire en compte aquelles qüestions, però sens dubte les va considerar amb atenció. Per la seva part, la Constança no va esperar el final de la conversa; ja havia escoltat prou i una nova idea va néixer al seu cap: aprofitar aquell camí de teulades que se li oferia! Si el rumor era cert, se li obria un món inesperat. Però hauria d’arribar la nit, quan el silenci i la foscor es convertien en els millors aliats.

En travessar el marc de la finestra ja tenia coll avall que ho intentaria. De vegades s’havia preguntat quina mena de gent vivia a les cases veïnes, com era la ciutat durant les hores en què tothom descansava. Sempre hi havia qui, sota qualsevol excusa i fent l’interessant, li havia parlat amb malícia d’aquella altra Barcelona que despertava a la vida amb el final del vespre. De ben segur que amagaven el propòsit d’espantar-la; li explicaven terribles històries sobre assassins, prostitutes i éssers deformes que només sortien a la llum quan els altres ja no els podien veure. Potser havia arribat el moment de comprovar-ho.

La Constança barrinava que allò li donaria l’oportunitat de buscar en Pierre Bres, el cuiner amic del seu pare adoptiu que ocupava bona part dels seus pensaments. Segons les notícies que li havien arribat, podia ser que visqués al barri de la Ribera, on els mercaders es construïen els palaus, però per a ella aquell era un món llunyà al qual les seves obligacions diàries li impedien acostar-se.

Dreta a la teulada, va observar bé el seu entorn. El pla que s’havia traçat era senzill, només necessitava saltar de casa en casa fins a trobar una escala oberta que li permetés accedir al carrer. Però la seva primera impressió no va ser gens favorable: el colomar estava situat en un edifici de tres altures, no gaire habituals a la resta de les cases; potser ho havien permès perquè feia cantonada amb la Rambla, i el carrer de l’Hospital no era tan estret com d’altres.

Va anar fins al límit de la possessió dels avis. Va buscar les sortides de tots els cantons possibles i va acabar mirant amb certa recança les teulades més properes. N’hi havia tres. La sort era que, en una d’elles, havien construït un colomar semblant al dels avis i podria baixar d’un salt. Suportaria el seu pes? Era un risc que havia de córrer, i potser el problema no era tant aquest sinó si podria pujar en sentit contrari, de manera que va deixar caure el tamboret i una corda sobre l’habitacle per facilitar l’accés a la tornada. Necessitava trobar en Pierre de la manera que fos, era la seva única sortida. Aquesta convicció, que començava a ser obsessiva, despertava el seu enginy i la feia sentir capaç de superar qualsevol dificultat.

Es va despenjar posant en pràctica les habilitats que l’Iskay li havia ensenyat en una època que ara li semblava molt llunyana. No li va costar gaire situar-se a sobre de l’altre colomar i, des d’allí estant, desplaçar a un racó més amagat el tamboret i saltar a la casa veïna. No era un trajecte senzill. Les teulades se succeïen, gairebé sempre al mateix nivell, amb petits alts i baixos difícils de superar. Però el seu pla anava més enllà. Li calia trobar una porta oberta en aquell maremàgnum de superfícies, introduir-se en alguna casa aliena i arribar fins a la planta baixa, per comprovar si li permetia sortir a l’exterior.

Ho va intentar diverses vegades, sense cap resultat. Gairebé tots els veïns tenien la previsió de barrar la porta del terrat, potser temorencs dels lladres de què parlava la seva àvia. Havia pres alguns punts de referència per no perdre’s a l’hora de tornar, però cada cop li resultava més difícil d’entendre aquell embull, en un mar de sortints, xemeneies i construccions que configuraven un paisatge estrany i irregular.

Uns instants després, quan ja pensava a desfer el camí abans que totes les marques quedessin fora del seu abast, va sentir el xerricar de la porta que havia empès. Era oberta. No tenia ni idea d’on la conduiria, però no havia arribat tan lluny per no intentar-ho.

Va anar baixant les escales amb molt de compte, sobresaltada a cada soroll que feien els seus peus sobre les fustes irregulars dels esglaons. La foscor era absoluta, i ella no havia tingut la precaució de portar cap espelma. Va comptar els replans fins que, sempre a les palpentes, va trobar una altra porta. Si els seus càlculs no l’enganyaven, devia donar al carrer. Un fil de llum tènue s’escolava per una escletxa amb la tan anhelada promesa de llibertat.

La Constança va resseguir la fusta empenyent-la des de tots els cantons que l’hi permetien, però la porta no cedia. La seva desesperació augmentava Potser s’havia arriscat massa amb aquella aventura nocturna. Ara hauria de tornar sobre els seus passos, trobar de nou la casa dels avis. A penes es deixava sentir la claror d’una lluna minvant. De sobte, va dubtar sobre què era el millor per al seu futur; potser, si no tenia la possibilitat de tornar… Però la Jerònima era ben capaç de denunciar la seva desaparició i, molt abans d’això, es presentaria al colomar i descobriria el seu taller secret. Aquells pensaments la van horroritzar.

Impotent, va recolzar el cap a la porta i, agafada d’un dels sortints, es va anar esllavissant fins a caure de genolls sobre el terra. Va passar els dits pel seu amulet mentre invocava un miracle. Volia plorar, però també sentia ràbia, una ràbia infinita per la seva situació, per la mort prematura de l’Antoine, per la negativa de l’Iskay a seguir les seves passes, per haver deixat que l’àvia Jerònima l’enterrés en aquella casa sense sortida.

I va ser aleshores quan es va adonar que, a poc més de dos pams de terra, hi havia una tanca. Era un ferro senzill, com aquells que es feien servir als estables dels animals a Lima. El va aixecar i, sense més dificultats, la porta va quedar entreoberta després d’emetre un cruixit estrany. Era una sortida!

La Constança es va posar dreta, va obrir la porta sense patir gens ni mica pel soroll que produïa i es va trobar en un carrer no gaire estret. Per sort, un llum d’oli l’il·luminava dues cases més enllà. No s’hi veia ni una ànima, però la sensació d’alliberament que va tenir en traspassar el llindar va ser més forta que els dubtes i la por que l’acompanyaven.

Ara tenia al seu abast el que buscava, la ciutat se li oferia per primera vegada, sense obligacions, sense encàrrecs que li impedissin prendre’s el seu temps. Només podia aprofitar-ho, i es va llançar a córrer en direcció al llum.

Va trigar a tranquil·litzar-se, el cor de la noia era com un cavall desbocat al bell mig d’un silenci que no esperava. Però a poc a poc va prendre consciència que no solucionaria res aturada sota la llum com una estúpida papallona. Quan els seus ulls es van acostumar a la foscor que l’envoltava, va veure la porta del Col·legi de Cirurgians, on de vegades anava a portar algun encàrrec.

Era al mateix carrer de l’Hospital, doncs! Devia haver caminat en cercle per sobre de les teulades fins a trobar una escala molt propera a l’adrogueria. El seu rostre es va descongestionar i tot seguit va mirar cap a la dreta; no gaire lluny s’endevinava la clariana que feien les cases a la Rambla. Tot i que la por s’esllanguia, el pas que portava era apressat; pensava que disposava d’una llarga nit gairebé sense lluna i, malgrat aquest pensament, alguna cosa la burxava per dins, com si en aquell període de temps hagués de recuperar tot el que havia perdut.

A la Rambla va girar en direcció als molls i poc després a l’esquerra va trobar el carrer Ferran. Sabia que la portaria fins a la Catedral. A partir d’allà, la ciutat era un misteri per a ella. Va passar molt a prop d’un local on se sentien crits i riallades i, després, va veure dos homes que sortien del carrer Quintana. Mig oculta per les ombres, no la van descobrir, però la flaire d’alcohol que desprenien la va colpejar de ple. De vegades en Ventura feia aquella olor. No l’havia vist trontollar, ni tan sols parlar com feien els borratxos. Es tancava dalt de la botiga, com feia el seu pare, i per l’únic que es podia advertir la seva absència era per l’humor de la Jerònima; es tornava agra com la llet a l’estiu. De seguida, a prop de la Catedral, es va haver d’amagar de nou; dos mossos d’esquadra hi feien la ronda. La Constança començava a dubtar de l’eficàcia de la seva sortida. Si continuava evitant la poca gent que circulava pels carrers, com trobaria en Pierre Bres?

En creuar la plaça de l’Àngel, aquell paisatge urbà i les seves remors van canviar del tot. Li arribaven veus, diverses persones van treure el nas pels vestigis, la part superior dels porticons que s’obria cap enfora. Es va acostar a una de les cases posant el seu rostre més amable, però com a única resposta la dona va tancar de cop la improvisada gelosia. Els carrers s’estretien i, si no hagués estat per les tènues clarors que, tremolant, també dibuixaven contorns sobre la paret, li hauria estat impossible orientar-se.

Investint-se de valor, ho va intentar de nou. Aquesta vegada va provar sort adreçant-se a un personatge que la mirava amb els ulls molt oberts, però només va aconseguir que la insultés. Potser la prenien per una prostituta… Una noia i fent aquell recorregut en plena nit… De seguida va aparèixer una donota cridant al darrere de l’home; va tibar amb força de qui devia ser el seu marit i va començar a escridassar-lo de males maneres. La Constança no va perdre ni un segon per sortir corrents; no havia entès el que deia, però no devia ser res de bo.

De nou se sentia descoratjada, dubtosa, esporuguida… Si la detenien, si algú la relacionava amb l’adrogueria i ho explicava a la Jerònima, estava perduda. Tan a cegues va ser la corredissa, que no es va fixar en el lloc on l’havia conduïda l’esverament. Havia deixat un arc estrany just enrere i, de sobte, aquella gola de llop semblava haver-se-la empassat. Intuïa un llum al fons del carrer, o potser unes teies enceses, però no n’estava segura.

Alguna cosa es va moure darrere seu. Era ben a prop, podia sentir-ne la presència. Abans de decidir si es girava o bé es posava a córrer, algú la va agafar pels braços i li va subjectar les mans a l’esquena mentre li tapava la boca. Sentia el contacte d’un cos fort i gran, però una altra figura es va plantar davant seu. El noi, no gaire més gran que ella, se la va mirar de dalt a baix amb satisfacció.

—Vaja —va dir mentre la Constança feia tot el possible per alliberar-se, sense aconseguir-ho—. Tenim una nova veïna, i està de molt bon veure. Sí, senyor!

Enrabiada, va clavar una mossegada a aquella manota plantada a la seva cara.

—Mala puta! Ara sí que has begut oli! —va exclamar el que la subjectava, que es dolia de la ferida i li va amollar una plantofada que la va tirar al terra.

Estabornida, olorava la sang tèbia que li rajava del nas mentre la visió se li feia borrosa. Sentia com, ara l’un, ara l’altre, li engrapaven els pits amb força i li fregaven l’entrecuix amb les cames. Li feien mal, però no volia cridar l’atenció dels guàrdies i acabar a la presó. Havia de pensar una sortida. Però quina? L’envoltava l’obscuritat, i els dos pinxos jugaven a marejar-la, parlant a la vegada, prement els seus membres erectes sobre les natges d’ella. El plor va acudir als seus ulls com a únic remei possible, però això els va divertir encara més.

—Oh! Pobrissona! Mireu-vos-la, si està feta un mar de llàgrimes! Que potser no ho entens, meuca? Has tingut sort! No hi ha xicots més trempats a tot Barcelona —va dir el més prim, rient mentre es posava les mans a la bragueta.

—Deixa de xerrar i ajuda’m a dur-la fins a aquell portal. A la gent tant li farà què li fem a la meuca, però si els despertem estem perduts. Ja saps la mala bava que té la gent d’aquest barri, ens perseguiran per esbatussar-nos i la nostra festa se n’anirà en orris —va suggerir el noi, que havia aferrat la Constança amb els braços.

—Deixeu-me en pau! —va exclamar ella, dubtant que servís per a alguna cosa—. Només busco una persona, i si em feu mal us ho farà pagar car.

—Buscaves una persona i te n’has trobat dues…

—Potser hi surts guanyant…

—No sé què pensarà, la nostra convidada…

—Per què no l’hi preguntes?

Temorosa perquè anaven aconseguint el propòsit d’arraconar-la i el portal fosc aviat seria la seva perdició, la Constança no va parar esment que una altra figura havia entrat a l’escena. Va aparèixer del no-res, i el noi del davant, que ara l’estirava dels cabells, no devia sospitar que li cauria el primer cop. Va sonar amb força a la seva cara i va fer que es desplomés al terra. La Constança va quedar lliure per uns instants, però només va tenir el reflex de protegir-se la cara.

El que l’agafava per darrere, molt més gran que l’altre, va fer el gest d’enfrontar-se amb el nouvingut, però aquest va desaparèixer emparat per la foscor. Quan es va presentar de nou, portava un garrot enorme a les mans. El pinxo no va presentar batalla, es va acostar al seu company, encara confús, i el va ajudar a incorporar-se. Mentre s’allunyaven, mantenia un braç estirat com si amb la seva actitud pogués prevenir l’atac.

Del tot esgotada per l’esforç i enrabiada per la humiliació, la Constança s’havia recolzat a la paret, tremolant com una fulla. Per moltes ganes que en tingués, era incapaç de sortir corrent. Aquell jove l’havia tret d’un bon ensurt, i li feia l’efecte que no era de la mateixa mena. Malgrat tot, li va quedar la recança de pensar que es podrien haver amagat entre les ombres. I si aquells pinxos reapareixien per acabar la feina?

—No tinguis por —va dir el noi que l’havia ajudat—, són uns covards i no tornaran.

—Com ho saps? Que els coneixes?

—És clar que no, però els covards els veus de seguida, ho porten tatuat al rostre, i s’oloren a milles de distància.

S’havia acostat fins a situar-se molt a prop de la cara d’ella. Els seus ulls brillaven, podia sentir com respirava agitat després de la batussa. Si la poca llum no l’enganyava, tenia els cabells rossos i rinxolats. Per uns instants va pensar si no l’hauria salvada dels atacants per posar-se al seu lloc.

Com si li endevinés els pensaments, el desconegut es va presentar amb molta cerimònia.

—Em diuen Rodolf. Però tranquil·litza’t, ja ha passat tot —va dir mentre la prenia del braç—. Vine, ens asseurem en aquelles caixes. T’anirà bé descansar una estona.

—T’ho agraeixo molt! —va seguir-li la veta la Constança, que ja havia decidit confiar-hi.

—Pots estar tranquil·la. Estic al teu servei. Però no entenc com t’arrisques a venir fins aquí. El carrer de les Filateres és un dels pitjors de Barcelona; un cop creues l’arc és com si entressis en un altre món que no té res a veure amb el que has deixat a fora.

—La veritat és que no sé com he pogut arribar-hi… Sens dubte m’he perdut —va respondre mentre vigilava la reacció d’ell i, alhora, es tocava els braços adolorits.

—T’han fet mal? Si és així, quan me’ls trobi els posaré en saó.

—No, deixa-ho córrer… Ja has fet prou.

—Però no puc consentir…

—… que molestin una prostituta? —La Constança sabia que jugava fort, però volia saber la resposta.

—No ets una prostituta, de cap manera.

—Vaja! I com ho saps?

En Rodolf la va mirar fixament als ulls. Ella es va enretirar una mica, però la por ja havia desaparegut.

—Mira’t —va dir ben seriós—. Una meuca no portaria aquesta roba, ni els cabells tan poc arreglats. Sigui quin sigui el teu problema, confia en mi.

—Entesos. Estic buscant una persona. I tu em podries ajudar, tens aspecte de noi despert.

—Sóc un home, noia, no et confonguis —va dir en Rodolf com si l’hagués ferit profundament—. Ja t’ho he demostrat, no?

—No volia pas ofendre’t.

—D’acord, d’acord… A qui busques?

—Busco un cuiner! Monsieur Bres. El coneixes? N’has sentit a parlar? —La pregunta portava un bri d’esperança i un altre de neguit.

En Rodolf va posar una cara estranya i la Constança es va dir que no hi havia res a fer, però aleshores aquell noi la va sorprendre…

—En Bres, Monsieur Bres… Em sona el nom, hauràs de deixar que ho esbrini, conec tanta gent… Però ara parla’m de tu, m’ho deus.

Després d’uns instants de dubte, la noia va pensar que tenia raó, no calia amagar-ho tot. Però tampoc no li explicaria tota la veritat, de moment. Li va dir qui era, la néta dels Martí, i que ajudava els seus avis a l’adrogueria. També que la seva vida a la botiga era un destí temporal. Estava cridada a coses més importants, i va subratllar molt aquestes paraules. L’única barrera entre ella i els seus objectius era localitzar en Pierre Bres.

En Rodolf la va escoltar amb atenció mentre la repassava de dalt a baix, però la Constança no es va sentir molesta per l’examen. Li agradava aquell noi, semblava decidit i fort, però una mica pillastre, per molt que s’esforcés a no fer-ho evident.

Una claredat tènue va començar a projectar-se des de dalt del carrer. La noia va pensar que provenia d’alguna finestra, d’un veí que havia sentit la xerrameca i volia queixar-se, però en Rodolf també va mirar cap allà. Era el sol que començava a il·luminar els sostres del barri. De cop, a la Constança li va entrar una pressa irrefrenable.

—Déu meu! Està a punt de trencar l’alba! He de tornar a casa, abans que ho descobreixin… Vull dir que si no em troba a la meva cambra, l’àvia es farà un tip de patir!

—Un moment, un moment… —En Rodolf semblava molt interessat—. De què parles? T’has escapat? Marxes a les nits de casa teva, com els lladres?

—Oh! Si us plau, em pots acompanyar? Segur que saps arribar al carrer de l’Hospital. Jo em tornaria a perdre.

—Bé, si no hi ha cap més remei, anirem a portar la nena a casa.

Ho va dir amb ironia, però va acceptar el seu paper de bon grat, la qual cosa va complaure la Constança. De tornada van sentir soroll de passes i portes que començaven a obrir-se. En Rodolf va mirar enrere tota l’estona, com si temés que els nois els estiguessin seguint. Després, ja prop de casa, ella va decidir que no l’acompanyés fins a l’escala per on havia baixat.

—Com vulguis, però si no sé on vius no podré venir a explicar-te on és el tal Monsieur Bres. És clar que em puc passar per l’adrogueria…

—No, això ni se t’acudeixi, si us plau! Confia en mi —li va pregar fent-se la moixa; immediatament després, les seves faccions es van endurir abans d’exigir—: M’has de prometre que no ho faràs!

—D’acord, no ho faré —va dir amb aplom mentre la Constança pensava que, si fos l’Iskay, tindria els dits encreuats darrere l’esquena.

Però les mans d’en Rodolf es projectaven cap endavant, com si volgués abraçar-la. Ella va ser més ràpida. Es va avançar i li va fer un petó a la galta. Després va sortir corrent sense entendre per què havia fet aquella rucada.