4

A les riberes del Rímac, Lima, 1764

Sempre que penso en l’Iskay el riu s’apodera sense remei dels meus records. El vaig descobrir vora el Rímac un dia trist de tardor, quan els palaus de la ciutat ja s’amaraven dels colors del crepuscle. Ell pescava amb l’ajuda d’un pal i jo me’l vaig quedar mirant arraulida entre els arbres.

Vaig arribar-hi d’esma. De fet, quan vaig començar a córrer no sabia on anava, i tampoc no m’importava gaire. Necessitava fugir, desaparèixer. Jo tan sols tenia nou anys, ell no devia ser gaire més gran. De seguida, i en secret, vaig envejar la seva alegria, els parracs que cobrien el seu cos prim i la nuesa d’uns peus que no semblaven tenir amo.

Durant una bona estona vaig observar la perícia amb què treia els peixos de l’aigua. Em vaig deixar portar pel silenci de la posta de sol i pel brogit de les barques que tornaven a la ciutat, però el que més va atraure la meva atenció va ser la pedra vermella que li penjava del coll. Recordo també que, en ser descoberta, vaig fer un pas enrere, potser dos.

—Aquests salvatges no són gens de fiar! Val més que te’n mantinguis lluny.

Això m’havien dit una vegada i una altra a palau.

Però, ben mirat, hi tenia ben poc a perdre; potser per aquest motiu la por es va esvair en el mateix moment en què em va mirar. Tot ell tenia un color intens, la pell, els cabells, els ulls… I, estranyament, tot ell irradiava llum…

—Tens gana? En vols un? —va dir-me amb aquell somriure ample i les mans esteses mostrant-me la panera amb tres peixos.

—No. Gràcies.

—T’agradaria pescar amb mi?

—No.

—Que potser estàs malalta?

Devia ser això! Sí que estava malalta, molt malalta, perquè un nus a la gola no em deixava respirar i notava un pes a l’estómac, com si m’hagués empassat un roc d’aquells que hi havia a la vora del riu. Vaig dir-li que sí amb un gest petit i, amb el cap entre els genolls, em vaig lliurar a la meva pena, de la qual ningú no em podia guarir.

No sé quant de temps vaig plorar. Quan el cor em va dir prou, quan vaig sentir que el nus s’havia afluixat i respirar no esdevenia tan feixuc, vaig aixecar de nou la vista. Ell seguia al meu costat.

—La teva mare ho sap?

—Què ha de saber?

—Això, que estàs malalta.

—La meva mare és morta i… el meu pare també. L’acaben d’enterrar.

—Plorar els nostres morts és bo…

—Però és que encara no m’ho crec. Per què ningú no em vol explicar què ha passat? Tens pares, tu?

—Em sembla que sí.

—Et sembla? —vaig preguntar-li obrint molt els ulls.

—Vivíem al riu Chapurí. Uns missioners em van prendre, em van ensenyar la llengua dels blancs. Però jo sóc de la tribu dels Kandoci —va dir amb una certa ràbia i molt d’orgull—. Però, digue’m, els teus pares eren bons?

—És clar que eren bons!

—Aleshores no haurien de fer el viatge tots sols. Quan moria algú de la meva tribu, es matava un gos o un gall.

Recordo que, en escoltar aquelles paraules, vaig contraure el rostre amb cara de fàstic. L’Iskay, contrariat, va abandonar la conversa.

—No t’enfadis amb mi. Ho sento. Vols… vols explicar-m’ho, si us plau?

—Vosaltres, els estrangers, no ho podeu entendre. De fet, no enteneu gairebé res!

—Explica-m’ho —vaig pregar-li amb coqueteria.

Ell va dubtar per uns instants, però finalment em va complaure…

—És perillós enfrontar-se a l’ànima del Kunukunu sense companyia.

—A l’ànima de qui?

—El Kunukunu és l’esperit d’un mussol transformat en ésser humà —va dir com qui parla amb un infant i es carrega de paciència—. Si el mort és home, se li apareix en forma de dona, i si el mort és dona, se li apareix en forma d’home per provar de… ja ho saps!

—De què?

—Doncs de seduir-los!

No estic segura que aleshores entengués el que volia dir, però vaig deixar que continués. Els reflexos del pont il·luminat per l’últim sol començaven a tenyir el riu de color taronja.

—Bé, doncs, si l’ànima cau en el parany quan arriba al món de dalt, no és ben rebuda pel kuraka —va continuar l’explicació l’Iskay—, que és el cap, o l’amo, com diríeu vosaltres.

—Vols dir per Déu mateix?

—No n’estic segur… Llavors la cremen i la tornen a la terra.

—I què hi fan, el gall i el gos?

—Han d’espantar el Kunukunu perquè l’ànima pugui passar tranquil·la. Quan per fi arriba al món dels morts, es troba amb els seus familiars, els que van morir abans que ella —va afegir intentant fer-se entenedor—, i ells li ordenen que balli fins a cansar-se.

—I per què ha de ballar?

—Doncs, perquè els que són a la terra no es morin massa aviat.

—M’agrada imaginar que el pare i la mare ballen mentre pensen en mi. Els enyoro tant! El pare em va prometre que mai no em deixaria, i també se n’ha anat.

—Potser enyorava la teva mare. Potser li havia arribat l’hora…

—No m’ho volen dir. Es pensen que sóc estúpida o massa petita. Tothom calla quan jo arribo o canvien de conversa… Però els he sentit murmurar i sé que m’amaguen alguna cosa. El pare no estava malalt! Només bevia a la nit, des que la mare ens va deixar.

L’Iskay movia el cap fent petits girs a un costat i a l’altre, com fan els ocells en examinar alguna cosa que no acaben de reconèixer. En el moment en què vaig deixar de parlar, ell també va aturar la bellugadissa.

—Quan mor algú de la meva tribu i els familiars tenen tanta pena com tu i no poden dormir, criden una senyora vella que els guareixi. Els bufa els ulls amb tabac chapeado.

—Com dius?

—És el tabac picat i dissolt en aigua. D’aquesta manera poden fer fora els seus malsons.

—Em sembla que no en tenim, a palau. En tot cas, ho puc preguntar a l’Antoine, el cuiner. Si en té, serviria igual si me’l bufa ell?

—No hi perds res per provar-ho… Però no pateixis pels teus pares. Allà dalt tots són feliços, no treballen i poden caçar i pescar…

—El meu pare no pescava, ni tampoc caçava…

—Doncs què feia? —va demanar l’Iskay, molt estranyat.

—No ho sé del cert… Feia el que el virrei li manava, suposo.

—El virrei tampoc no caça?

—No! És un home molt important! Cacen per a ell i també li fan el menjar. L’Antoine Champel, el cuiner de palau, és molt bo. Sempre que el meu pare sortia de viatge per assumptes del virrei, jo em passava hores i hores a les cuines mirant com treballaven. L’Antoine m’explica coses, però la meva presència allí és el nostre secret. Espero que continuï fent-ho ara que…

—Si és el teu secret, per què me l’expliques? —va insistir l’Iskay, abans que la noia es posés a plorar.

—No ho sé. Potser per què tu també m’has confiat els teus…

Per primera vegada, l’Iskay em va recollir una llàgrima amb la punta dels dits. Des que la meva mare em besava al front abans d’anar a dormir, ningú no m’havia fet esborronar amb un gest tan dolç. Vaig tancar els ulls agraïda i em va semblar que el món era més amable.

Encara vam parlar de moltes coses abans d’acomiadar-nos. Li vaig preguntar per la pedra vermella que lluïa sobre la seva pell bruna, i l’Iskay va somriure, divertit. Es tractava d’una llavor femella, segons deia, perquè si hagués estat mascle hauria tingut una taca negra. El seu nom era huayruro, com l’arbre al qual pertanyia, un dels més alts i majestuosos que puguem imaginar.

Em va explicar que, de molt petit, li havien penjat aquella llavor al coll, tal com feien amb tots els nadons a la seva tribu. Estaven segurs que així els protegien de les enveges i de tots els esperits malignes.

—I no us la mengeu? —vaig demanar, encuriosida.

—Això podria significar la mort, és molt verinosa! —va respondre.

Quantes coses que em quedaven per aprendre!

El dia va anar agonitzant sense presses i l’Iskay em va mostrar el firmament. Deia que on ara es trobaven els meus pares també podíem trobar en Zari —el Sol—, la Tsupi —la Lluna— i els Irunlli —els estels.

Vam romandre plegats mentre els astres de què parlava l’Iskay s’anaven mostrant en un cel que girava cap a la nit. Em vaig adonar amb sorpresa que una creixent sensació de pau dissolia la roca que des de feia unes hores amenaçava d’ocupar el meu ventre.

Quan, ja fosc i negre, vaig arribar a palau, només l’Antoine m’esperava a la porta.

—Començava a inquietar-me… Tens gana? Vols que et prepari alguna cosa?

—Si tinguessis una mica de tabac per bufar-me’l sobre els ulls…

El cuiner no va fer preguntes, ni va riure d’una idea que podria semblar sense cap ni peus. Em va amanyagar els cabells i jo em vaig deixar fer com un cadell vora el seu amo. Després vam prendre una xocolata amb picarones.

—Me n’ensenyaràs?

—A fer xocolata?

—I picarones i…

—El que vulguis, princesa.

Des d’aquell moment, amb només nou anys i òrfena, la cuina es va convertir en la meva llar. Al principi era el meu refugi, però aviat va omplir la resta del temps que vaig romandre a Lima, tret dels moments que passava amb l’Iskay.

L’Antoine va ser el meu mestre, i el zapallo, el camote i la chancaca, entre molts altres ingredients, van esdevenir les meves joguines. Però jo encara no en sabia res, del significat que tots aquells elements anirien agafant en la meva vida.