2

Barcelona, primavera de 1773

Es complia el pitjor dels pronòstics. La ciutat de Barcelona es va aixecar en peu de guerra contra el reclutament forçós del sorteig de quintos. A les nou del matí un rebombori de campanes semblava anunciar la fi del món. La sensació de desori s’accentuava en veure com la gent gran corria pels carrers fent algunes compres que els permetessin tancar-se a casa; en cap moment deixaven d’invocar el sant de la seva devoció. La desconfiança havia impulsat les dones a portar les criatures a coll, les quals ploraven esverades per la dringadissa. Com a conseqüència de les ordenances reials, un gran avalot de fadrins, de totes les edats, ocupava els carrers. Cada vegada se n’hi sumaven més, i algú va dir que mai no hauria imaginat que en fossin tants; feia l’efecte que sortien de sota les pedres.

—Ventura, per l’amor de Déu, on t’has ficat? —va cridar repetidament la Jerònima fins que es va adonar que no obtindria resposta—. Vicenta! Constança! Ajudeu-me a entrar els cabassos! I tu, Rita, no et quedis mirant com un estaquirot i recull aquest escampall d’avellanes de terra, només ens faltaria relliscar i trencar-nos la closca!

—Deixeu-nos-ho a nosaltres, senyora… —va intervenir la Vicenta, alhora que li prenia de les mans una senalla plena de fesols.

—Mare de Déu santíssima! És que tothom s’ha tornat boig? Es pot saber on s’ha ficat, aquest miserable? Com s’ho fa per desaparèixer quan més necessitem la seva ajuda? —remugava la propietària de l’adrogueria; anava i venia a corre-cuita amb la intenció de posar a recer les mercaderies més valuoses.

—He vist marxar el senyor Ventura fa una estona —va xiuxiuejar la Rita amb un fil de veu i els ulls plorosos.

—Com dius? I no ha dit on anava? —va preguntar la Jerònima traient foc pels queixals.

La nena va negar amb el cap. Tot seguit va arrencar a plorar sense control mentre buscava l’empara de la Constança.

—És un calçasses! I el molt desgraciat s’ha endut les claus de la botiga! Si tornen a entrar a robar-nos, seré jo qui els demanarà que li tallin el coll!

—Voleu que vagi a veure si el trobo? —es va oferir la Vicenta, que no suportava gaire més temps el trasbals de la seva senyora.

—T’has begut l’enteniment! Aquests cafres són capaços de tirar-te a terra i passar per sobre teu! És com si haguessin embogit, i si no canvien d’actitud ens portaran a la misèria.

Les darreres paraules de la Jerònima van quedar ofegades per un repic temut, espaordidor.

—El campanar de les hores! La Tomasa! Toc de sometent! —va exclamar la minyona; la seva pell es va tornar del color de la cera.

El toc greu i solemne de la gran campana es va sumar a la veu embogida de totes les altres, convidant a la revolta.

—Què significa això, Vicenta? Explica’m, què passa? —va pregar la néta dels Martí, sacsejant la dona per les espatlles.

—Res de bo, Constança, res de bo…

Com si se l’haguessin endut els dimonis, la jove va creuar la porta a la velocitat d’un llamp.

—Però, criatura! A tu no se t’hi ha perdut res! Les desgràcies vénen soles, no cal anar-les a buscar. Constança, torna! És una bogeria sortir, fes-me cas —implorava la minyona, sense atrevir-se a traspassar del tot el llindar.

—Vaig a buscar en Ventura —va respondre la Constança mentre rebia alguna empenta de la gent que passava—. Sé on he d’anar, no pateixis…

Si va afegir alguna cosa més mentre es barrejava amb la multitud, la minyona no va ser capaç d’entendre-la. Poc després, sota les ordres de la vella propietària, van encaixar els porticons de la botiga i van travar la porta des de dins, arrossegant els bancs fins a construir una defensa sòlida.

—Si algú es digna a aparèixer, ja l’obrirem. La seguretat de la botiga és la primera cosa que hem d’atendre. —La Jerònima tenia la pell envermellida i respirava amb dificultat.

—Però, i la Constança? —va implorar la Rita.

—Dos cops i repicó, aquest és el senyal que s’ha de fer a la porta. Bé que ho sap, ella!

—Amb tant de soroll, potser no la sentirem quan torni… —va insistir la noieta.

—Ningú no li ha demanat pas que sortís —va concloure la mestressa, disposada a no cedir ni un pam.

La Vicenta, fent el cor fort, va encendre una altra espelma a la verge de la Concepció. Aleshores va agafar el rosari, el va deixar anar entre els dits i es va disposar a resseguir-ne els grans per invocar la protecció de la patrona. La Jerònima, malgrat que tenia molta cura de no ofendre les creences dels seus clients, era una persona poc religiosa. Havia estat gràcies a la insistència de la minyona, i especialment per no trair els costums del gremi, que acollien la verge dins una petita capella instal·lada a la botiga. La Rita, sempre pendent de no decebre ningú, la va acompanyar en silenci en les seves pregàries.

La boca de la Jerònima es mostrava clarament torta, com sempre que discutia i s’enfadava. Dreta darrere el taulell, amb els braços encreuats sobre el pit, esbufegava a conseqüència de l’esforç i l’enuig que li provocava aquella situació.

Mentrestant, aliena a tot el que no fos arribar a can Josep Farrer, la Constança s’obria pas entre la multitud. Temps enrere, en Ventura havia compartit amb ella el secret del seu refugi, i no era la primera vegada que la noia anava al seu encalç…

—Sé que em pots entendre, Constança. Per a mi, aquest lloc és com el teu colomar. Però si alguna vegada hi ha una urgència, si em necessites, m’hi pots venir a buscar. D’acord?

Amb l’esperança de trobar-lo sa i estalvi i d’endur-se’l a la botiga, va arribar fins al petit local del carrer de l’Esparteria, a una casa vella que feia xamfrà amb el carrer dels Vidriers. Però aquesta vegada ni en Ventura ni els seus amics no ocupaven cap de les tres taules de l’interior, tampoc els bancs ni els tamborets. Amarada de suor i amb el cor repicant-li a les temples, va observar les ventalles de tela que protegien les portes i l’ensenya de fusta on es retolava la paraula «Cafè». Va preguntar tímidament per ell a un home de barba grisa i ulls rodons que semblava l’amo, però aquest, ben contrariat, se la va treure de sobre de mala manera.

—En Ventura? Fa dies que no se l’ha vist per aquí. Però fes el favor d’escampar la boira. Ja en tinc prou, d’embolics!

Vora les deu del matí, les campanes encara dringaven entossudides a fer-se presents per sobre l’enrenou.

Potser per això la Constança no va sentir el soroll dels trets procedents de les diferents portes de la ciutat. La turba, però, continuava pregonant esverada la seva protesta. Armats de bastons i barrots de fusta, es dirigien furiosos en direcció a la Seu.

—Han tancat les sortides de Barcelona! Pensen que ens podran engabiar, com si fóssim animals! Els guàrdies han obert foc contra els darrers homes que encara havien tingut la sort de travessar els portals. Ara ja ningú no pot abandonar la ciutat!

—No respongueu a cap pregunta, que ningú no digui el seu nom ni els cognoms! No aconseguiran el que volen!

Com un exèrcit preparat per lliurar la batalla definitiva, aquella munió d’homes semblava imparable. La Constança es va arrambar en un racó esperant el moment propici per posar-se de nou en marxa.

—Déu meu! —va exclamar amb els ulls esbatanats.

A poques passes d’on es trobava, una dona va perdre l’equilibri i va caure a terra entre la gentada. Alguns van tenir temps d’esquivar-la, però d’altres hi van ensopegar a causa de la seva cursa frenètica. Va quedar sepultada en un tres i no res i la Constança la va perdre de vista. Sense pensar-ho dues vegades, va abandonar el seu racó per anar fins on l’havia vist desaparèixer.

Quan per fi la va poder auxiliar, va tenir la sorpresa de veure que es tractava de la senyora Anguera. Respirava agitada, la sang li rajava cara avall.

—Tranquil·litzeu-vos. Només és un trau a la cella. Hem de marxar d’aquí.

—La mare. He d’anar a buscar la mare! —repetia una vegada i una altra.

En un primer moment, conscient de l’estat en què es trobava aquella dona, la Constança va pensar que les seves exclamacions eren fruit del deliri.

—Aixequeu-vos i veniu amb mi. Us acompanyaré a casa i mirarem què en podem fer, d’aquesta ferida.

—No vull anar a casa! És que no ho entens? He d’anar a buscar la mare, havia anat a ofici a la Catedral! Qui sap què se n’haurà fet, diuen que han esbotzat les portes per entrar-hi. M’has d’ajudar, si us plau, et recompensaré!

Res del que li va dir la petita dels Martí no va tenir cap efecte. Només la promesa que portaria a terme la seva voluntat va ser capaç d’asserenar-la.

—Porta un barret gris i té els cabells blancs. Es diu Maria, vídua d’Armengol…

No va ser fàcil creuar el carrer del Rec per arribar al de la Princesa, on vivia aquella dama. Els crits anaven pujant de to durant el trajecte, i la indignació per la dotzena de morts que ja es comptaven es va escampar com la pólvora. Més tard, l’amenaça que s’estava fortificant la ciutat, la Ciutadella i Montjuïc amb una quantitat devastadora d’artilleria i municions de guerra era un clam que anava de boca en boca.

—He sentit a dir que posaran dos canons de campanya a l’eixida dels portals!

—Sí! Els estan traslladant al Portal Nou i també al Portal de les Drassanes! Només ens queda una solució. Tanquem-nos a Santa Caterina!

I, com més corria la notícia, més es reflectia la ràbia en els rostres d’aquella gent, que semblava mantenir-se ferma en una lluita titànica contra les autoritats, encara que els resultats del seu desafiament fossin més impossibles que incerts.

El panorama a l’interior de la Catedral era desolador. Algunes beates pregaven a l’Altíssim i es persignaven cada cop que sentien blasfemar aquells mossos. Però ells, sense descobrir-se ni mostrar cap respecte pel lloc sagrat que els havia acollit, havien interromput el sermó.

—Senyor bisbe, faci que no hi hagi quintes! —això va dir la primera veu, però se n’hi van afegir d’altres fins que el missatge va quedar atrapat dins un rebombori sense sentit.

El soroll era infernal. Havien ocupat el campanar de les hores i feia molta estona que un grup de fadrins s’havia apoderat de les cordes. Totes les campanes solcaven l’aire sense parar.

L’il·lustríssim Climent va pujar al púlpit i va intentar apaivagar la gentada, però, fins que no va accedir a entrevistar-se amb les autoritats, tothom es va mantenir en peu de guerra.

Unes hores més tard, el capità general, l’O’Connor & O’Phaly, es va comprometre a suspendre l’ordre fins que hi hagués resposta del rei i es va fer públic l’edicte. Eren dos quarts d’una quan van emmudir les campanes, mentre la Constança acompanyava la senyora Maria a casa de la seva filla esquivant les barricades que homes, dones i brivalls, braç amb braç, construïen amb sacs, bidons, fustes i fins i tot algun carro. A l’aire ja s’ensumava l’olor de la pólvora.

—A quina hora va arribar en Ventura? —va demanar la Constança en tornar del forn, l’endemà de tot aquell enrenou.

—No ho sé pas. La senyora no n’ha dit ni piu. Ja s’ho faran! Val més que nosaltres ens posem a la feina; com menys sapiguem de tot això, més bé ens anirà. I tu ets l’última que t’hi hauries de ficar, Constança! El teu comportament d’ahir va ser una temeritat —va dir la Vicenta.

—Ja veig que mai no aconseguiré que deixis d’anar amb el cap cot. Però jo vull saber què passarà ara. Dues dones comentaven que en aquests instants hi ha una reunió a palau. No m’estranya gens. Aquesta nit Barcelona semblava un infern, amb tantes graelles enceses per places i carrers.

—Han redoblat les rondes! Ho he sentit dir a la Jerònima. Sens dubte és per a la nostra seguretat.

—Què dius ara? Potser és per a la nostra seguretat que instal·len canons pertot arreu, apuntant-nos?

—Ets massa jove per entendre-ho, Constança. Jo ja les he passades de tots colors…

—És clar, ara me’n recordo, vas dir que m’ho explicaries! Per què et vas espantar tant amb els repics de la Tomasa?

—Fa cinquanta-nou anys, d’allò! Aleshores va ser una altra, la campana que tocava a sometent, però…

—Però què? Es pot saber per què no m’ho expliques d’una vegada?

—Mira que n’arribes a ser, de tossuda! A la senyora no li agrada que parlem d’això.

—Però si la meva àvia no ens escolta! Avui està massa ocupada tenint cura de les seves inversions. D’altra banda, res del que puguis dir tu li importa el més mínim, Vicenta.

—Ai, criatura! Les parets tenen orelles… —va dir mirant a tort i a dret, sense oblidar-se d’expressar amb un gest amarg la poca gràcia que li havien fet les paraules de la noia.

—Si no m’ho dius, ho preguntaré a en Ventura. Segur que ell m’ho explicarà!

—Ni ell ni jo no havíem nascut. Però vaig sentir moltes vegades com en parlava la mare, al cel sia. Deia que aquella campana pertanyia al poble, perquè havia estat possible gràcies a una col·lecta; tothom hi havia col·laborat en la mesura de les seves possibilitats. Era l’Honorata, la campana que tocava les hores a la Catedral, abans que ho fes la Tomasa —va aclarir—. Es va convertir en un símbol de llibertat. No es limitava a marcar les hores durant la guerra, sinó que repicava repetides vegades per alertar els defensors de la ciutat. La gent es posava en marxa en sentir-la i es reunien al voltant de la bandera del gremi per defensar el seu tros de muralla.

—I per això la van canviar?

—No exactament. Les bombes van caure pertot i van destruir gran part de Barcelona. Un dia, pels volts de la mitjanit, una d’elles va impactar a la torre del rellotge i la va deixar tan malmesa que la campana del poble va emmudir per sempre.

—Això que dius sembla la batalleta d’una àvia —va respondre la Constança amb ganes de portar la contrària a aquella dona—. Si tant se l’estimaven, per què no la van arreglar?

—Vam perdre la guerra. Ells tenien la paella pel mànec i sabien com posar el dit a la nafra… Van trossejar la campana al mateix campanar i de la fosa en van fer canons que des de la Ciutadella apuntaven a la ciutat —va afegir amb un fil de veu.

—Com ara… Si tot va de mal borràs, la Tomasa correrà la mateixa sort que l’Honorata, oi?

—No diguis ximpleries, Constança! Espero que aquests incidents es resolguin com més aviat millor. Al rei no li convé que continuïn els aldarulls. Estic segura que retirarà l’ordre. Però hi ha una cosa que els ha passat per alt…

En aquell precís instant, la Jerònima va irrompre a la rebotiga. Feia cara de pomes agres i tenia la boca tan torta com el dia anterior.

—Avui tampoc no obrirem, no em vull exposar que aquests cafres ens donin un ensurt. De totes maneres, no aneu mancades de feina. D’aquí a una setmana és Sant Josep, i espero que tots aquests escarafalls no m’espatllin la venda d’ous ni de canyella per fer la crema. De moment comenceu a preparar el resolis. Setmana Santa també és a tocar, i en tota la ciutat no n’hi ha cap com el nostre. Tant si és per ofegar les penes com per celebrar que han derogat l’ordre d’allistament, aquest licor no pot faltar a la taula de cap barceloní durant les festes.

Les dues dones van anar a buscar les garrafes d’aiguardent i el van abocar en uns cossis enormes. Hi van afegir sucre, una lliura per cada sis de líquid, i després les peles de taronja. Quan la Vicenta va posar-hi el fonoll sec, la Constança la va aturar.

—I si enguany el canviéssim per esperit de canyella o de clavell d’espècia?

—Ja ho has sentit, és el millor de Barcelona, els agrada! No entenc per què sempre t’has de complicar la vida.

—No dubto que sigui el millor, però això serà fins que algú n’inventi un que els sorprengui i se’n comenci a parlar —va remugar la jove.

—Constança, la mestressa vol que ens mantinguem fidels a la tradició! Entesos?

—Si sempre hi som fidels, tal com dius, no podrem evolucionar. No és cap traïdoria, el que proposo! De quina altra manera podríem sorprendre’ls, si no?

—No ho has entès encara? Ningú no et demana que els sorprenguis! El que volen és el seu licor de sempre. D’altra banda, això és la nostra feina, ens hi va el pa. Has de fer el que et diuen… Únicament el que et diuen. No has de pensar-hi més. Si ho fas, et tornaràs boja. Bé, potser ja te n’has tornat una mica, de boja.

—D’acord, d’acord! —la va interrompre la Constança, disposada a seguir les indicacions, però sense deixar de banda el seu posat murri.

No van tornar a parlar del tema durant tota l’estona que va durar el procés de trencar, picar i deixar en maceració les ametlles.

—Te n’encarregues tu, de remenar-ho bé un parell de cops al dia fins divendres?

—Sí, és clar.

—Dissabte ho passem pel colador i llestos. Va, dona, no t’empipis més. El meu mal no vol soroll, sóc massa gran i estic massa cansada…

La Constança se la va mirar amb tendresa, i totes dues van intercanviar un breu somriure.

—Ara, si em promets que tindrem una mica de calma, t’explicaré el secret de què et parlava abans de l’aparició de la mestressa.

La noia va relaxar el rostre i la Vicenta es va deixar anar, tal com fan les mares en explicar un conte als seus fills petits.

—Constança, has de saber que les campanes sempre han esdevingut la veu del poble a qui representen. És per aquest motiu que els opressors les maltracten.

—Pensen que fent-les callar també emmudiran el poble… —va dir la Constança com qui fa una reflexió amb veu alta.

—M’imagino que sí. Però escolta’m bé abans no torni la teva àvia —va reconduir la Vicenta. Després, va afegir amb veu baixa—: He sentit a dir que els mestres que van fabricar la nova campana van col·locar el batall de l’antiga Honorata! Sembla que el van conservar en secret, però ningú no va sospitar res. D’alguna manera, aquest gest va ser el seu acte de resistència.