3

Barcelona, primavera de 1773

Mai no s’havia mostrat tan preocupada, la Jerònima. La gravetat d’aquella revolta havia anat pujant dia a dia i els seus efectes es notaven per tot Barcelona. Els botiguers mantenien una vigilància costant de possibles altercats i molts d’ells havien eliminat la parada de mercaderies que, d’una manera o una altra, ocupava part del carrer. Paradoxalment, sobretot pels més estrets, feia molt que no es caminava tan bé.

L’àvia de la Constança no podia actuar de cap altra manera. Quan va obrir les portes, no va instal·lar la taula baixa i allargassada, ni va posar la Rita a l’exterior pregonant les noves mercaderies, malgrat que tenir-la pul·lulant per la botiga tampoc no li feia gens de gràcia. La bellesa de l’òrfena resultava ofensiva i li recordava els primers dies de la seva néta en arribar, vestida com una prostituta de les que cada any desembarcaven d’ultramar. Només Déu sabia el que li havia costat domar-la, i encara no les tenia totes.

La Jerònima no suportava l’ociositat, i no solament si tenia a veure amb els altres. Des que era una nena, sempre havia treballat bregant amb el públic, acceptant que, a més d’atendre una adrogueria, havia de ser un confessionari, un receptor de queixes en contra del Govern de torn i, fins i tot, un niu de revolucionaris de boqueta que es passaven l’estona proferint insults contra el rei i tothom qui l’envoltés.

Malgrat que ella s’havia dit que primer era el negoci, aquella situació la superava. Les converses que havia tingut amb les dones dels militars propers al capità general tampoc no la tranquil·litzaven; no havia vist mai persones més porugues i tremoloses, com si els seus marits no haguessin acceptat ells mateixos ser el centre d’atenció amb els seus pomposos càrrecs.

Un cop preses totes les precaucions, la Jerònima va instal·lar la Rita a la porta, si més no perquè rebés els clients i, de tant en tant, fes una ullada al carrer per si hi havia aldarulls. A la noieta li va dir que no tingués por, ja que ningú no en tenia, en aquella casa, però es tractava de guardar la deguda cautela.

—És clar que sí, senyora… —va respondre la Rita amb un fil de veu, aparentment tranquil·la però amb un lleuger moviment a la cama dreta, que mantenia sempre en un segon terme, com si estigués a punt de sortir corrent cap a l’interior de la botiga.

En Ventura es va presentar tard, aquell dia. No era fàcil amagar les anades i vingudes en una casa amb el terra de fusta; tothom sabia que la nit anterior la festa havia durat més del compte. Com era el seu costum, va treure el nas a la rebotiga, on treballaven la Constança i la minyona, però el somriure de cada matí es va veure interromput quan es va posar la mà a la boca.

—Perdoneu —va dir, i de seguida va marxar escales amunt.

Poc després se’l va sentir com vessava tot l’alcohol de més que encara devia córrer pel seu cos.

A la rebotiga, les dues dones enllestien un encàrrec de melmelades, per a un d’aquells marquesos que s’acostaven a l’adrogueria amb els criats per fer petar la xerrada. La Constança havia escoltat divertida els temors que les paraules del noble provocaven en la seva àvia. Creuava mirades amb la Vicenta i totes dues reien, però en cap moment abandonaven la feina. Tanta diligència, però, no tenia cap efecte en la Jerònima Martí.

Quan en Ventura va baixar de nou, el seu somriure era ample i sincer. La Constança l’hi va tornar amb escreix. Cada cop li agradava més, aquell home; malgrat que tenia les seves coses, sempre la defensava, tot i que s’esforçava a no irritar gaire la seva dona i la defensa, de vegades, era massa tova per resultar efectiva.

—Ja era hora que et dignessis a aparèixer! —li va etzibar la Jerònima quan el va veure—. El món corre cap a la perdició i tu només saps emborratxar-te. Per què se’m va acudir tornar-me a casar?

—Perquè no volies estar sola a les nits, potser? —va respondre en Ventura mentre feia un intent infructuós per abraçar-la.

—No estic per a gaites! El millor que pots fer és anar a repartir aquests dos encàrrecs. Acabarem perdent clients.

—Potser hauries de preocupar-te menys pels clients i fixar-te una mica més en la gent que t’envolta…

Ja ho havia dit. Feia dies que ho tenia al pap, en Ventura. No tenia dubtes sobre l’extrema dedicació d’aquella dona a la botiga quan va decidir casar-s’hi, ni tampoc li havia passat desapercebuda l’acritud amb què s’enfrontava al món. Però els primers temps havien estat feliços. Ella sempre deia que ell la retornava a la vida, i s’ho va creure.

L’aparició sobtada de la Constança va tallar aquell petit enfrontament abans que agafés força.

—Jo podria fer els encàrrecs, si us sembla bé?

—Tu? Qui t’ha demanat res? El que heu de fer és acabar les melmelades d’una vegada!

—Aquí les teniu, mestressa.

La Vicenta duia una petita caixa de fusta a les mans, tota plena de pots de vidre amb taps de suro i una tela blanca que se sostenia amb un cordill. L’àvia i el marit van intercanviar una mirada, sorpresos per la bona feina que havien fet, però la Jerònima ja estava a punt d’obrir la boca per enviar de nou totes dues dones allà on havien d’estar.

—Potser és una bona idea, això que proposa la teva néta. Em sembla que jo avui no estic per… —sense poder acabar la frase, en Ventura es va retirar a corre-cuita mirant de controlar les arcades, però en passar pel costat de la Constança li va fer l’ullet d’amagatotis.

Ocultant la seva felicitat, la noia va agafar l’adreça que hi havia escrita al damunt del taulell i va sortir corrents. Encara va tenir temps de sentir les invectives de la Jerònima contra la Vicenta, però sabia que la minyona no era rancorosa.

Els encàrrecs eren l’únic moment en què podia oblidar aquella vida, sobretot des que havia perdut en Rodolf. Era cert que el camí de les teulades continuava al seu abast, que algun cop havia arribat fins a aquella escala que li permetia escapar del seu tancament, però els ànims no li havien permès continuar. La mort del noi que li havia obert les portes reals de Barcelona havia estat un càstig massa dur a les seves ànsies de llibertat.

Es va posar la caixa sota el braç i va caminar amb calma Rambla amunt. El palau d’aquell marquès era força lluny, i es podia agafar un temps per a la seva activitat favorita quan tenia l’ocasió de sortir. Les parades sovintejaven amb tot tipus d’articles, alguns vinguts de molt lluny, però també fruites i verdures fresques que arribaven de tot arreu del país. Contemplava la bellesa de les taronges, la formació precisa de les cols, els diferents tons del vi en aquelles ampolles gruixudes i de coll estret. Era una festa per als seus sentits, i ella s’hi sotmetia feliç.

Mentre observava embadalida els diferents tipus de formatges que hi havia a la venda en una parada nova, va tenir la certesa que passava per alt alguna cosa. Es va girar cap a la direcció d’on havia vingut i va descobrir aquell home alt i una mica estrafolari que tastava els vins amb posat d’expert.

El cavaller, si se’n podia dir així, portava un barret estrany i, en acostar-s’hi, la Constança va entendre què li provocava aquella inquietud. Parlava francès! Un francès diferent del que li havia ensenyat l’Antoine Champel, molt més obert i ampul·lós, a més d’estar barrejat amb paraules en català. Però l’accent era inconfusible.

—Je me regarde, maître… —deia al bodeguer mentre tastava amb delicadesa una mica còmica un dels seus vins.

—Merci, merci… —responia l’altre home repetidament, sens dubte perquè no sabia cap altra paraula en aquella llengua.

La noia es va quedar plantada al darrere d’aquell personatge, i allò va fer que les mirades de dos nois es fixessin en ella. Devien ser els seus acompanyants, i portaven diverses caixes i embalums; tot era a terra ben vigilat, com si sabessin prou bé que el seu senyor tenia per costum entretenir-se més del compte a les parades. Es va sentir il·luminada per aquella aparició! Qui si no un francès podia saber el parador d’un compatriota?

Va fer el gest d’acostar-s’hi, però un dels criats li va barrar el pas.

—Què vols, tu? No veus que Monsieur Plaisir està ocupat?

—Monsieur Plaisir! —va pronunciar la Constança amb bon accent francès—. Quin nom més curiós!

—Com pot ser que no el coneguis? És el cuiner més famós de Barcelona; tots els nobles sospiren pels seus plats i el reclamen a les seves cuines.

—Ho sento, he viscut molt temps fora —es va disculpar—. Però tinc molt d’interès a preguntar-li una cosa, si m’ho permeteu.

Les bones maneres de la noia no van impressionar aquell criat. Ja coneixia la inventiva que podien desplegar els lladres i les prostitutes. La Constança va fer un parell de passes a la dreta per evitar-lo, però l’home la va imitar i li va cegar tota possibilitat alhora que l’agafava del braç.

—Deixa’m, li he de preguntar per Monsieur Bres… Em fas mal!

La brega entre tots dos va cridar l’atenció del personatge, que ara tastava un vi especiat amb malvasia, segons el botiguer. Monsieur Plaisir es va girar lentament mentre feia petar la llengua i esquitxava petites gotes d’aquell líquid daurat. En veure que la baralla anava a més, va decidir posar-hi pau; potser algun dels seus clients corria per allí. El seu actiu més important era la discreció, tot i que ningú no ho hauria dit pel seu aspecte.

—Aquesta lladre, que s’ha entestat a molestar-vos, senyor!

—En primer lloc, ja pots treure les teves grapes de la senyoreta. No voldríem fer un blau innecessari en aquests braços tan ben formats. Això espero…

—És clar que no… —El criat no amagava el seu desconcert, però de seguida que va mirar de nou la noia va semblar que entenia les intencions del seu amo—. Oh! Disculpeu-me, senyoreta!

—No l’hi tingueu en compte —va dir Monsieur Plaisir, adreçant-se amb gran pompa a la Constança—, alguns homes són com els animals, busquen preses amb l’única intenció de fer-los mal.

—Doncs, no tan sols s’ho proposen… —va respondre la noia mentre es fregava el braç amb l’altra mà; la caixa amb les confitures descansava a terra.

El cavaller es va girar cap al criat i li va etzibar una galtada que li va fer perdre l’equilibri. Després els va donar l’ordre que es mantinguessin a una distància prudent perquè ell pogués parlar amb la senyoreta. Els dos homes es van allunyar entre murmuris.

—No els ho tingueu en compte, són molt bons en la seva feina. M’acompanyareu a fer les meves compres, segur que la vostra opinió serà de molta ajuda… —Monsieur Plaisir li va posar el braç a l’abast; era molt alt, i el barret encara accentuava més aquella sensació.

En qualsevol altra circumstància, la Constança hauria rebutjat l’oferiment, però no podia deixar-se envair per la por. Era la seva oportunitat de trobar en Pierre Bres, i va passar per alt les mirades que aquell cavaller li dirigia als pits.

—No entenc en què us puc ajudar, però accepto. —La noia es va penjar del seu braç i van caminar Rambla avall; només esperava poder-li fer aquella pregunta abans d’arribar al davant de l’adrogueria.

—Abans he sentit que esmentàveu un tal Bres? —se li va avançar Monsieur Plaisir mentre la Constança pensava en la millor manera de preguntar-l’hi.

—Sí! El coneixeu? Era amic del meu pare, bé, del meu padrastre. —Es va girar cap a ell amb uns ulls lluents, com deu ser la brillantor de l’esperança.

—Podríem dir que sí.

—Oh, no jugueu amb mi. —Per uns instants li van venir al cap les mentides interessades d’en Rodolf i es va deixar anar del braç.

—Estimada senyoreta, si us plau. Quina poca fe en la humanitat! Jo m’he confiat a vós allunyant els meus criats…

—I què podria fer jo en contra vostra?

—No ho sé —va dir Monsieur Plaisir mentre simulava preocupació—, potser captivar-me amb els vostres encants.

La Constança ja feia estona que havia entès les intencions d’aquell personatge, però li quedava un bri d’esperança, una darrera oportunitat de capgirar la seva sort.

—El coneixeu o no, en Pierre Bres? —Estava decidida a marxar si no rebia la resposta correcta, però l’home potser també se n’adonava.

—Oi tant, que el conec! Treballa amb mi cada dia.

Els batecs del seu cor sonaven tan forts que per uns instants va dubtar si ho havia sentit bé. Si era veritat, desapareixerien tots els seus problemes, podria deixar l’adrogueria, però, en aquest punt una ombra de tristesa va aparèixer al seu rostre, ja que també deixaria enrere la Vicenta…

—La vostra expressió no és de felicitat, exactament!

—Sí, perdoneu-me. Pensava en una bona amiga. Però he de parlar amb Monsieur Bres. Li porto notícies d’un gran amic seu.

—Un gran amic? Pel que sé, no en deu tenir gaires!

—Vós no el coneixeu tan bé com jo. El meu mestre, l’Antoine Champel, que és el meu padrastre, com us he dit abans… Bé, és una llarga història. Quan el podré veure?

—Doncs ara mateix… —el personatge semblava dubtar—… està de viatge. Però no serà fora gaires dies. De totes maneres, m’agradaria que m’expliquéssiu una cosa, sempre tenint en compte que us posaré en contacte amb la persona que busqueu. Qui sou vós?

La Constança se’l va quedar mirant. Malgrat l’estranya aparença de Monsieur Plaisir, sabia reconèixer la sinceritat, era un do que havia heretat del seu pare. Li va fer un resum de la seva vida a Lima, de la mort del seu pare, de com l’havia tractat l’Antoine Champel, com si fos la seva pròpia filla. Només es va guardar l’amistat amb l’Iskay i la seva possessió; era massa íntima i no venia al cas.

—Sí, n’he sentit a parlar, d’aquest Champel. Potser en Pierre l’ha esmentat alguna vegada. Però em dieu que sou aprenent de cuinera…

—Sóc cuinera! L’Antoine em va preparar a consciència abans de morir i després em va escriure el seu nom en un paper. El tinc a casa.

—Bé, bé, potser podríem fer una prova. Hauríem de trobar un moment…

—Aquesta nit.

—Aquesta nit! No sou molt jove per sortir sola?

—Això també és molt llarg d’explicar —va dir la Constança mentre veia com els ulls de Monsieur Plaisir tornaven a brillar davant la imminència de la cita—. Envieu un dels vostres homes, però un que sigui capaç de comportar-se. Que m’esperi al carrer de l’Hospital, al primer llum d’oli que trobarà entrant per la Rambla. Ara he de marxar.

Va girar cua i va deixar Monsieur Plaisir plantat al davant d’una parada d’espècies, d’aquelles que tant de mal feien al negoci de la Jerònima. Però, a penes havia caminat unes passes va sentir terror. I si aquell home no enviava ningú a buscar-la? Però sabia el seu nom i no li seria difícil trobar-lo. Ara ja no.

Ja era a prop de l’adrogueria, pensant com rebria l’àvia la notícia, quan es va adonar que li faltava alguna cosa. La caixa de les confitures! Com si ho estigués veient, recordava que l’havia deixat a terra, davant la parada dels vins!

Va tornar sobre les seves passes. Seria molt difícil explicar a la Jerònima que l’havia perdut! Però l’home de la parada no en sabia res, i algú tindria confitures per a molts mesos, en aquella ciutat. Aleshores va entendre que tenia forces per enfrontar-se a l’esbroncada de la seva àvia i havien quedat ingredients de sobres per fer-les de nou, encara que hi hagués d’esmerçar tota la tarda. Seria la seva penitència per haver trobat en Pierre Bres.

Si alguna vegada havia tingut dubtes sobre la seva capacitat, uns dubtes que s’havien accentuat des que vivia aquella existència denigrant a casa de l’àvia, la nit passada amb Monsieur Plaisir va fer que es dissipessin per una llarga temporada.

Sabia que el cuiner, en un primer moment, no havia pres en consideració les seves paraules. Però, després, quan la Constança va desplegar tota la saviesa que contenia l’art culinari de l’Antoine Champel, es va afegir de seguida a aquella festa dels sentits. Les seves exclamacions, les contrapropostes a les barreges agosarades, els colors canviants del seu rostre a mesura que entenia la qualitat dels plats que la noia plantejava, van fer fins i tot que oblidés el seu primer objectiu d’aquella nit.

En Pierre Bres, a qui tothom coneixia únicament com Monsieur Plaisir, no s’esperava, ni de bon tros, que la Constança el pogués deixar bocabadat amb les seves creacions. L’havia atret a casa seva amb la clara intenció de tastar un cos que endevinava rotund, malgrat la roba pobra que l’embolcallava i el tarannà una mica aspre de la noia. Hi trobava un cert exotisme que sempre li havia agradat, aquella combinació entre l’esperit salvatge del Pacífic i el seny excessiu amb què sovint havia de lluitar en les seves conquestes dels darrers temps.

Però quan va veure que les ensenyances de l’Antoine havien convertit la noia en una excel·lent cuinera, arriscada i imprevisible, es va adonar que era el que necessitava si volia fer valer la seva fama adquirida a Barcelona. En l’alta societat, sobretot en la privadesa, havien penetrat amb força els costums francesos. Es delien per les coses noves, per assolir experiències diferents que poguessin recompensar la frivolitat que s’havia instal·lat d’un temps ençà.

Els menjars que preparava Monsieur Plaisir eren només un reflex d’aquestes aspiracions. Els nobles volien menjar bé, però també eren amants de les sorpreses, del joc, dels productes exòtics. Ell sabia provocar-los, intensificar aquell desig, malgrat que ben sovint s’adonava que la seva cuina no tenia el punt d’imaginació necessària per a allò més important: si volia que el seu negoci no es desinflés de manera inevitable, s’havia de renovar contínuament, oferir experiències en què no sols el gust dels menjars fos impecable. Els plats de Monsieur Plaisir aspiraven a la sorpresa contínua, a la renovació, a ser una experiència dels sentits. Només amb aquella premissa podria continuar sent el cuiner que tothom anhelava a la seva taula.

Per aquests motius, quan la Constança, meravellada per la multitud d’eines i ingredients que li oferia el taller d’en Pierre Bres, va començar a posar en pràctica el que havia après amb el seu padrastre, el cuiner només pensava en l’oferta que li faria. Qualsevol cosa abans que perdre-la, tot i que la seva intuïció també li deia que no necessitava gaire per aconseguir-la.

—Us ofereixo tres-cents doblons d’or pels serveis de la vostra néta —va dir amb veu temperada el cuiner, després de descobrir-se davant la Jerònima.

La mestressa de l’adrogueria va haver d’asseure’s al tamboret que feien servir per arribar als prestatges més alts. Però es va aixecar de seguida, pensant que no seria bo quedar per sota d’aquell personatge i de la seva oferta estrambòtica.

La Constança es va abraçar a la Vicenta plena d’agraïment, esperant que ho entengués, però la minyona somicava. Durant un parell d’hores havia mantingut la mentida davant la mestressa. Li havia dit que la seva néta dormia, que s’havia quedat fins molt tard enllestint uns encàrrecs. Fins i tot els havia completat a corre-cuita, esperant que aparegués en qualsevol moment. Però no podia imaginar aquell final que li produïa terror. Què faria a la botiga sense la companyia de la noia?

Monsieur Plaisir es va passejar per l’adrogueria fingint curiositat, tot i que ja havia tingut ocasió de comprar-hi feia temps. Estava ben servida, i va veure adequat d’augmentar la seva oferta si aquella dona era capaç de proporcionar-li alguns dels productes que aconseguia de primera mà als vaixells, una pràctica que li feia perdre molt de temps.

—Tres-cents doblons d’or i la meva promesa que l’adrogueria Martí es convertirà en la principal subministradora del meu negoci. Què li sembla?

La Jerònima continuava muda, però més que per la sorpresa i els diners, pels pensaments que començava a covar. No en tenia cap dubte, aquell home s’havia encapritxat de la Constança i la volia comprar al preu que fos. Li estava permès de vendre-la, com si fos una mena de tractant d’esclaus?

—Aquest silenci per resposta em fa pensar que potser la meva oferta no és suficient, però us asseguro que he pensat molt bé en les qualitats de la noia i en la manera de compensar-vos per la seva pèrdua. No sóc un home ric, tot i que intento acostar-me tant com puc al valor que pot tenir per a vós. A més, ella seria lliure de visitar-vos sempre que vulgués. No vull una esclava, jo!

—Aleshores, què voleu? —va respondre en Ventura; fins aleshores se n’havia mantingut al marge, visiblement estupefacte.

—Necessito una ajudanta nova a les meves cuines, i entenc que les habilitats de la Constança s’avenen bé amb el meu negoci… —va afegir en Bres, sense tenir en compte el tarannà indignat, fins i tot violent, de les paraules del marit de la Jerònima.

—Sí, és clar, una ajudanta… —La marcada ironia de la mestressa no va passar desapercebuda a la seva néta.

—Heu de saber que penso marxar amb el vostre consentiment o sense. Amb Monsieur Plaisir he trobat el que desitjava, podré donar via lliure a tot el que em van ensenyar, no com aquí, que només he servit com a minyona…

De sobte, la Constança va veure com els ulls de la Vicenta s’omplien de llàgrimes i corria cap a la rebotiga. Li va saber greu, però ja estava fet. No podia deixar-se arrossegar pels sentiments, no en aquells instants, quan s’estava decidint la seva vida.

—Com podeu comprovar, la meva oferta és justa… —va dir en Bres amb tranquil·litat, mentre es mirava el cap de gos que coronava el seu bastó; semblava que el descobria per primera vegada.

La Constança havia desplaçat el seu centre d’atenció cap a algú altre dels que eren presents. Els ulls d’en Ventura mostraven una afectació sincera, com si fossin capaços de plorar en qualsevol moment. Ella el va mirar fins a trobar-lo i li va fer un somriure ample. Tot estava bé, era la seva voluntat. I ell va semblar que l’entenia, potser s’alegrava que hagués trobat el que volia. Només la Jerònima i Monsieur Plaisir mantenien el pols, gairebé com si s’ignoressin i cadascú parlés tan sols per a la resta dels presents.

Quan la Constança es va fixar en la Rita, aquesta plorava en silenci. Sempre era així, el dolor la penetrava per dins, però només les llàgrimes aconseguien fer-se evidents. Es va prometre que algun dia tornaria a buscar-la, que no la deixaria sempre a les mans de la seva àvia. Però abans tenia un llarg trajecte per seguir.

La Jerònima va assistir amb sorpresa al silenci d’en Ventura, com si la marxa d’aquella noia envers la qual havia tingut tants gestos innecessaris no li importés el més mínim. Semblava fins i tot que se n’alegrés. Però estava massa ocupada comptant els doblons que en Pierre Bres havia posat sobre la taula. La va recórrer una il·lusió que no sentia des de feia molt de temps. Amb aquells diners podria reformar la botiga, diversificar l’oferta de productes… Encara no havia entès que la promesa del cuiner de comprar-hi molts dels productes que necessitava esdevindria un negoci molt més important.

No podia imaginar la capacitat d’influència de Monsieur Plaisir entre les altes esferes de Barcelona. Era ben cert que el seu malnom s’havia fet popular, però se sabia ben poca cosa de com s’havia anat apoderant del paladar dels seus nobles clients.

La Constança es va adreçar al pis de dalt amb l’única idea d’agafar el seu bagul, sense parar atenció a les paraules d’en Pierre Bres:

—A casa meva no necessitaràs cap d’aquests draps que et poses habitualment…

La Vicenta era al colomar, amb el manuscrit de l’Antoine en una mà i un llum d’oli a l’altra. La seva serenitat, sempre poruga, s’havia transformat pel pànic que sentia de perdre la companyia de la noia.

—Si te’n vas… el cremaré, ho juro! —va dir, alhora que els seus ulls esclataven en llàgrimes.

—No ho faràs, Vicenta. Sé que no ho faràs. No seria just que tingués aquest record de tu… —va respondre la Constança, la qual, tot i la seva seguretat aparent, no les tenia totes; aquell manuscrit era com una part d’ella mateixa, l’havia mantinguda viva malgrat les adversitats.

—Però… —la minyona va separar el llum encès del manuscrit i la Constança es va avançar per apagar-lo—, què faré sense tu? Estava morta i em vas donar una esperança! M’agradava aixecar-me cada dia i comprovar que tu també hi eres, que no es tractava d’un malson…

—Vicenta, Vicenta… —va seure amb ella al llit i la va envoltar amb els braços—. No et deixaré sola. Et vindré a veure amb freqüència i intentaré que la meva àvia et tracti millor, t’ho asseguro. La fortuna de Monsieur Plaisir la trastornarà, només pensa en els diners, aquesta dona.

—No, si això tant me fa. Ja hi estic avesada. És a tu a qui vull, la teva presència era com la meva vida…

La Constança es va adonar que podia fer ben poc per la seva amiga, tret d’abraçar-la amb totes les forces. La minyona li va lliurar el manuscrit després de dipositar un petó sobre les cobertes i la noia va sentir com les llàgrimes de totes dues es barrejaven.

Poc després, quan es va presentar de nou a la botiga amb el petit bagul sobre l’espatlla, va advertir que el cuiner i en Ventura eren l’un davant de l’altre i que les seves mirades destil·laven un odi profund. Tot just adonar-se de la presència de la noia, es van separar sense tallar la tensió que els unia.

No hi va haver més paraules. Monsieur Plaisir la va esperar a la porta mentre ella abraçava en Ventura i la Rita. Amb la Jerònima va ser diferent. Tot el seu cos expressava menyspreu, i no li va permetre acostar-s’hi.

—Espero que no tornis mai més. No seràs ben rebuda… —va dir, alhora que es girava cap al prestatge de les espècies.

Però la Constança a penes l’havia sentida. Tenia pressa per caminar al costat d’en Pierre Bres, esperava que fos el seu mestre, el seu guia. Però no dubtava que hi hauria alguns aspectes en aquella aliança difícils de compaginar.

—Tenies alguna relació amb el teu avi?

—Una relació? No us entenc!

—M’ho pots dir. Sé quan una persona expressa els seus sentiments amb més força de la necessària. Sóc un home de món, jo.

—Per què ho pregunteu? Què us ha dit?

—M’ha amenaçat! I vull saber fins a quin punt m’ho he de prendre seriosament.

—No hi ha cap relació entre ell i jo que Déu no pugui acceptar —va respondre per fi la Constança, intentant que quedés ben clar.

—Doncs no entenc per què m’ha dit que em matarà si et passa alguna cosa. Hauré de prendre les meves precaucions, jo.

—No us preocupeu. En Ventura és una persona pacífica i només ha volgut deixar clar que es preocupa per mi.

—No ho sé pas…

En Pierre Bres va continuar el seu camí unes passes per davant de la noia, sense oferir-se en cap moment a ajudar-la amb el bagul. La Constança, però, tenia massa pensaments al cap per preocupar-se pel pes dels pocs records que encara conservava de la seva vida a Lima.