1

Barcelona, hivern de 1772

A mesura que la Constança anava passant el cotó pel llenç pintat a l’oli, el mantell blau d’aquella verge trista despertava a la vida.

En Ventura havia tingut l’esperança que la tasca encomanada captaria l’interès de la noia. Tots estaven preocupats de debò pel mutisme en què s’havia sumit des del dia de l’incident de les forques. Però, per molt que s’hi van entestar, no hi va haver manera possible de treure-li una paraula del que havia succeït. En tornar a casa havia deixat que li curessin les ferides; s’estenien pels braços i la cara, a més d’un tall a la mà que hi deixaria cicatriu. Malgrat que fins i tot la Jerònima va insistir-hi diverses vegades, es va negar a ser visitada per cap metge.

La Vicenta i la Rita li van donar sopa de tortuga durant dues setmanes seguides. Això va ser tot el que va tolerar el seu estómac.

Amb un gest que va sorprendre tothom, la Jerònima va permetre que la Constança abandonés les tasques més dures i, complaent en Ventura, es dediqués a altres menesters.

—Ho veus? Ja t’ho deia jo! El lleixiu verge de garbons fa miracles. Oi que sembla nou? —li preguntava l’home entre grans escarafalls.

La Constança, per tota resposta, assentia amb el cap sense gaire entusiasme. Però en Ventura no es donava per vençut.

—És una feina molt delicada, no ho pot fer tothom! És important posar-hi atenció, fregar el just, ni poc ni massa. Després hi passarem una aigua ben clara i esperarem que s’eixugui.

—D’acord —va mussitar la jove.

—Si en feia de temps, que no en reparava cap! Ja coneixes la teva àvia… Diu que aquest tipus d’encàrrecs no estan ben pagats per tot l’esforç que cal dedicar-hi. Però entre tots dos acabarem abans, i també és més entretingut.

En adonar-se que amb aquella estratègia no es produiria el canvi d’actitud desitjat, en Ventura va agafar un altre cotó i es va disposar a ajudar-la.

—Fixa-t’hi! Els trets facials de la verge havien desaparegut del tot! Ho veus?

Un tul gairebé transparent va sorgir de sota el mantell. Queia amb delicadesa sobre el front de la imatge i n’accentuava la gracilitat. La Constança, però, no va fer cap gest que denotés sorpresa, i encara menys satisfacció. Van enllestir la tasca cap al tard sense creuar més paraules que les ja pronunciades.

—Potser demà, sempre que en tinguis ganes, li donarem una capa d’oli de llinosa —va comentar finalment en Ventura; la seva veu, però, lluny de l’entusiasme inicial, era ara plena de resignació.

Li hauria agradat explicar-li que calia afegir-hi un tros de sal de saturn de la mida d’una ametlla i escalfar-lo fins que es fongués. Que, un cop finalitzada l’operació, era important protegir el quadre perquè la pols no s’hi quedés enganxada. Li hauria agradat mostrar-li tantes coses! Però no s’hi va veure amb cor, era ben bé igual que parlar a una paret.

—Si no us fa res, em quedaré una estona —va dir la noia mentre recollia els estris utilitzats.

—Fes, fes. Jo ja em retiro.

Sota la claror del llum d’oli, la Constança va passejar la mirada pel rostre jove d’aquella verge en actitud de pregària i recolliment. Les celles lleugerament insinuades, la boca menuda i els ulls en direcció al pit transmetien serenitat; també una certa melangia. Li va semblar tan cansada com ella mateixa.

«De vegades la vida fa pujada i les coses es torcen sense que hi puguis fer res. O, simplement, et deixes arrossegar cansada d’aferrar-te a la crinera d’un somni». Aquests eren els pensaments que ocupaven la jove Clavé quan la nit gèlida de començaments de febrer va visitar-la a les golfes de casa dels Martí.

Ningú no va anar a buscar aquell quadre, ningú no va reclamar la verge, ni l’endemà ni tampoc durant les setmanes següents. Els habitants de la ciutat de Barcelona estaven consternats per la inesperada notícia del sorteig de quintos. No s’entenia que no fos la mateixa societat catalana, per decisió pròpia, qui triés el mètode utilitzat per determinar quins homes havien de servir el sobirà en el seu exèrcit.

La súplica que la Junta de Diputats dels corregiments catalans havia enviat al rei va aconseguir apaivagar els ànims durant els primers dies. Però, amb el pas del temps, sense cap resposta que fes llum a la situació, es va enterbolir l’esperança i el neguit per les conseqüències d’aquella ordre real es va estendre pertot.

—Em sembla que trigaré molt de temps a emportar-me tabac, Jerònima. El meu home ha marxat cap a França i s’ha endut el meu fill gran. No podem córrer el risc d’esperar el sorteig per veure si els toca formar part de l’exèrcit —exclamava na Isadora, la muller d’un important empresari de tèxtils.

—Tot acabarà bé. Ja ho veureu! N’estic convençuda. Passarà el mateix que fa tres anys, reflexionaran i es faran enrere. El rei serà magnànim i atendran a raons, no els convé ser tan agosarats. A la llarga perjudicaria els interessos de la corona. Com volen que paguem els tributs si ens deixen sense mans joves per treballar les terres? —va respondre l’adroguera.

—Vós ho heu dit, Jerònima! I tampoc no es poden permetre aturar les produccions d’indianes! Aquests teixits de cotó estampats han estat possibles gràcies a la iniciativa de comerciants i botiguers, que s’hi han deixat la pell fent una gran inversió en temps i en diners! Si fan un sorteig de quintos, sense mans joves que hi puguin treballar, l’esforç esmerçat no portarà enlloc. Moltes famílies anirem a la ruïna! —va afegir una jove amb un mocador que li cobria els cabells; l’energia de les seves paraules contrastava amb el seu aspecte prim i fràgil.

La Rita havia deixat de cantar les noves mercaderies a la porta de l’adrogueria. Escoltava amb atenció aquell grup de persones que cada cop era més nombrós i es mostrava més exaltat en les seves opinions.

—Necessiten homes a l’exèrcit, i per abaratir costos reclutaran els més joves. És una vergonya que no tinguin en compte les nostres necessitats —apuntava en Ventura.

—Doncs que paguin bé i obrin les llistes de voluntaris. A veure si fan neteja de pillastres i delinqüents! —va exclamar la Jerònima.

—Per l’amor de Déu, que no se n’adonen, que això és una bogeria! Què en saben, els homes de ciutat o de pagès de fer anar una arma o de disciplina militar! La guerra, per als militars… —va insistir la jove del mocador cada cop més excitada, però a punt de trencar a plorar.

—Tranquil·litzeu-vos, senyoreta. La súplica ha estat unànime! Tant el marquès de Sentmenat com el de Gironella, conjuntament amb els síndics de les ciutats de Tortosa, Cervera, Tarragona, Lleida i Girona, entre d’altres, han fet pinya en la defensa dels nostres drets.

Un home gran, recolzat en el seu bastó d’empunyadura daurada, havia pres la paraula. Semblava estar plenament convençut de les seves afirmacions. Tots els reunits es van disposar en rotllana i, ara l’un ara l’altre, li anaven fent preguntes. Al cap d’una estona, el guirigall havia cridat l’atenció dels passejants i també a l’exterior de la botiga s’havia format un grup on cadascú deia la seva.

—De què ens serveix mantenir els quatre batallons d’infanteria lleugera?

—Qui més bé que ells coneix les costes, la frontera i el problema del contraban?

—Ningú no protegiria millor les nostres torres i places!

—Hi haurà guerra?

La veu aguda de la Rita es va deixar sentir amb claredat. Prou que ho sabia, que tenia prohibit immiscir-se en les converses de la gent gran, però quan se’n va adonar ja no hi havia res a fer. Amb la mà a la boca, com si el gest pogués silenciar la pregunta que ja havia etzibat, es va convertir en el centre de les mirades.

—No, bonica, no —va respondre, endolcint la veu, l’home del bastó.

Però el que va passar al llarg d’aquella setmana no presagiava res de bo. Cada vegada eren més els homes que fugien del sorteig que podia dur-los a engrossir l’abastiment de l’exèrcit. S’encomanaven els dubtes entre ells, i famílies senceres es van dividir amb la promesa de retrobar-se quan tot allò hagués passat. Alguns es van amagar a les muntanyes, o acumulaven queviures en previsió dels temps d’incertesa que s’esdevenien. D’altres, aprofitant el desori que s’havia apoderat de Barcelona, delinquien sense trobar gaire resistència. I, com no podia ser d’una altra manera, en temps de belluga campi qui pugui!

Va ser tot just abans de tancar les portes que un grup de joves va empentar en Ventura i es van ficar a l’adrogueria. La Jerònima va xisclar en adonar-se’n, però no li va servir de res. La mà de morter que hi havia al taulell va ser l’arma amb què va ser agredida per un dels assaltants. Després tot va ser molt ràpid: mentre dos dels nois vigilaven que ningú no es mogués, un altre tenia cura de la porta i el quart buidava el calaixet dels diners.

La Rita ja havia pujat al pis de dalt per preparar el sopar i, en un primer moment, la Constança i la minyona no van bellugar un dit per l’enrenou. L’àvia s’enrabiava cada dos per tres, i aquells tabalots eren habituals. Quan van ser conscients del que estava passant, es van dir que poca cosa hi podien fer. Res no indicava que haguessin de fer més mal, tret de robar la recaptació del dia, i cap de les dues, per motius ben distints, tenia la sensació que li degués res a aquella dona.

Camuflades rere unes gerres de fang procedents de Montblanc plenes a vessar d’aiguacuit, escoltaven la cridòria i pregaven perquè aquells lladres no les descobrissin i marxessin fent el menor mal possible.

—Això és tot el que heu recaptat? Aquesta misèria? —va queixar-se el que semblava donar les ordres.

—Agafa-ho i anem! Em sembla que s’acosta algú…

Instintivament, la mestressa de l’adrogueria va dibuixar un somriure en sentir aquelles paraules, cosa que va desfermar la ira del lladre que portava la veu cantant.

—Bruixa, més que bruixa! Escolteu-me bé, no estic per romanços i parlo de debò, digueu-me on guardeu la resta o us asseguro que us envio a l’altre barri —va dir, posant-li al coll la petita navalla amb què l’amenaçava.

Però la Jerònima no era de les que abaixen els ulls i, plantant-li cara, va prémer els llavis amb força. Aquella actitud desafiant va enfurir encara més el jove, que, d’una revolada, va optar per canviar de víctima. Sota l’atenta mirada de la dona, va agafar pel coll en Ventura, que en aquell instant sospesava l’oportunitat d’arribar al carrer per veure si trobava algun conegut que els ajudés. Els assaltants eren quatre i portaven ganivets, i ell es va dir que no estava disposat a deixar-hi la vida per quatre rals. Infructuosament, amb la mirada, intentava comunicar aquesta idea a la seva dona.

—Molt bé. Qui té ara la paella pel mànec, eh? Sou escòria! Llepeu el cul als poderosos que ens cusen a impostos. Però això s’ha acabat! Necessitem diners per a la causa. Les coses han de canviar, la gent té gana i ara pretenen que ens allistem per anar a morir fora de casa…

—Deixa’t de xerrameca i anem. Et dic que s’acosta algú!

La segona vegada que va sentir aquella veu, la Constança va sortir del seu amagatall davant l’esglai de la minyona. La Vicenta, amb moviments enèrgics del cap a un costat i l’altre, va desaprovar aquell acte temerari que les comprometia a totes dues, però la noia ni tan sols la va mirar. Primer, les seves passes eren curtes i calmoses, com si en el trajecte es prengués temps per pensar; després els seus peus van agafar ritme, tota ella en va agafar. Havia de sortir de dubtes, saber si aquell era el noi desaparegut a la bodega de La Imposible.

Quan la jove es va precipitar a la botiga, el darrer noi del grup de lladregots acabava de creuar el llindar a corre-cuita. La Constança va anar al seu encalç, però ja era massa tard. El jove s’esforçava perquè cap dels objectes que havia arreplegat no abandonés el fardell que portava sota el braç. Aquest neguit i una coixesa lleu feia que cada cop es distanciés més dels seus companys.

—Eh! Espera! —va cridar la Constança, abans que en Ventura l’aturés i la fes entrar.

La resposta negativa a aquell reclam hauria estat diferent si aquell dia, al vaixell, el jove desconegut li hagués dit com es deia.

Algunes mosques i una filera de formigues rodejaven les taques greixoses adherides a la fusta. En aquell espai ara brut i desendreçat s’havien fet, sempre seguint els consells de l’Antoine Champel, barreges impensables per a la majoria dels habitants de Barcelona. Feia mesos que ningú no endreçava aquell habitacle destarotat. La Constança feia servir el colomar per dormir, i només s’hi retirava quan el cansament era tan profund que li impedia veure-hi més enllà del llit estret on s’arraulia.

Sobre el taulell hi havia una rècula de pots i flascons amb restes de productes, així com l’alambí que en Ventura l’havia ajudat a construir, sempre d’amagatotis. Certament era força rudimentari, però havia fet un bon servei per destil·lar romaní i obtenir una essència que mai no va trobar destinatari. Pensava donar-ne a en Rodolf per a la seva mare, sempre deia que es queixava de mal d’ossos…

Cap flor no havia tornat a guarnir la petita taula del colomar després de la desaparició del noi, i tan sols unes tiges seques recordaven el que en un altre temps prometia ser un bonic jardí d’herbes aromàtiques en un racó de la teulada.

Després de l’assalt a l’adrogueria, la noia semblava haver fet una petita revifalla. L’esperança que el mariner a qui havia ajudat no hagués mort durant el viatge de La Imposible s’havia convertit, de sobte, en una certesa. Però aquestes sensacions van durar molt poc. Aquell noi, com tots els altres, havia fugit de la seva vida fosca i bruta, i tot indicava que el món no tenia el costum de tornar enrere.

Un record la va portar a un altre, i la seva vida anterior se li va aparèixer tan irreal com un somni. Havien passat dos anys que li semblaven tota una eternitat! Podia sentir com el temps i les circumstàncies l’havien convertida en una altra persona, però el més greu era que allò no semblava importar-li gaire. Només amb aquella actitud guiada per la indiferència podia enfrontar-se al buit que s’havia instal·lat en el seu interior i ser capaç de desplaçar el dolor.

El colom blanc que la visitava sovint va aparèixer de nou a la petita finestra de les golfes. Com feia sempre, després d’una estona d’haver-s’hi instal·lat, va parrupejar per cridar la seva atenció.

—Marxa! Vés-te’n!

En observar que l’au no tenia cap intenció d’aixecar el vol, va llançar una sandàlia contra la paret.

—És que no em sents? Et dic que marxis! No tinc res per a tu… No tinc res per a ningú —va afegir a mitja veu.

Malgrat que sentia el cos baldat, la son no la visitava fins a altes hores de la matinada. Aquella nit no seria una excepció. A la llum d’una espelma, es va entretenir a fer dibuixos sobre la pols que cobria el seu bagul. Sense que la voluntat hi tingués res a veure, els seus dits van dibuixar el nom de Pierre Bres. En adonar-se’n el va esborrar amb el palmell de la mà, que després va netejar sobre la roba. Per un moment va estar temptada d’obrir la caixa, de treure’n la flauta, però va desistir a l’acte.

—Iskay… —va pronunciar amb un xiuxiueig amorosit.

Estesa sobre el jaç, va cercar l’amulet enganxat a la seva cabellera i se’l va mirar detingudament. Havia passat molt de temps, però no havia perdut el color ni tampoc la fermesa. Aleshores un pensament funest li va creuar pel cap i, trasbalsada, va congelar el gest. Molt a poc a poc, se’l va apropar als llavis fins a fregar-los gairebé de manera imperceptible. El seu panteix es va accelerar.

—Vigila! És molt verinosa! —l’havia advertit el seu amic en explicar-li la procedència de la llavor.

Va jugar una estona amb la idea de la mort. S’imaginava freda sobre el llit, els plors sense consol de la Vicenta, la incomprensió d’en Ventura, l’enuig de l’àvia. Pensava en com li doldria a aquella vella avara gastar-se els diners en una caixa, i en els renecs que hauria d’aguantar el pobre del seu marit. Els podria deixar una carta, però ben mirat tampoc no sabria què dir. Potser la Rita deixaria de cantar els productes a la porta i l’hauria de substituir a la rebotiga. Però, al marge de tot això, sabia que les conseqüències del seu acte no anirien més enllà; en poc temps tothom l’oblidaria, ben bé com si mai no hagués tornat a Barcelona, i ella es reuniria amb els seus pares, que enyorava tant.

Va passar la punta de la llengua sobre el fruit, però no hi va clavar les dents, no encara.

Un so va desviar la seva atenció.

—Ets el colom més tossut que conec! Deixa’m tranquil·la…

Però aquesta vegada el comportament del colom va ser diferent. Lluny d’espantar-se, va estarrufar les plomes del coll i després, amb el cap inclinat, va començar a fer voltes trenant cercles.

—Tu també t’has tornat boig, eh!

En observar com es disposava a repetir la cerimònia, la Constança es va aixecar abrigada amb la màrfega i es va dirigir fins a l’au.

—Vaja, vaja! No era a mi a qui dedicaves la teva dansa. Ja ho entenc.

A l’altra banda, sobre un travesser, un altre colom del mateix color semblava acceptar de bon grat el festeig.

—No estic per a orgues, però feu, feu… Em sembla que per avui jo ja en tinc prou —va dir badallant.