6

Oceà Atlàntic, estiu de 1771

Semblava que tot tornava a la normalitat quan de sobte la Constança va advertir que l’amulet de l’Iskay que portava penjat del coll havia desaparegut. Com si l’haguessin propulsat amb un arc invisible, va abandonar la llitera disposada a no descansar fins a trobar-lo. Significava massa per a ella. Sense parar atenció a res que no fos el seu objectiu, va recórrer el trajecte des del senó del castell de popa fins a la proa, no fos cas que amb l’aldarull hagués acabat en un racó. Va escodrinyar els voltants del molinet que aixeca la cadena de l’àncora i li va semblar veure una taca vermella entre les dues palanques, però només es tractava de restes de sang.

Disposada a no descansar fins a aconseguir el preuat objecte, va resseguir cada fusta, cada esglaó, fins que va arribar al seu amagatall a l’interior de la bodega.

En no trobar-hi cap rastre es va recolzar sobre una de les parets. El seu cos va lliscar sobre la superfície rugosa fins al terra; tot just en aquell moment, la pila de palla situada al seu davant es va ensorrar. Els enormes ulls de la Constança no van parpellejar durant una bona estona. Si hagués estat a terra ferma hauria atribuït l’ensurt a un animal, però allí…

Gairebé sense respirar, va prendre consciència de la situació. Un dels amotinats s’amagava entre les bales de palla. Podia veure com arrossegava una cama i s’esforçava a trobar un lloc on posar-se a recer. Era a sobre d’una de les fustes que reparava el mestre d’aixa, un rajolí de sang en tenyia la superfície. El noi de Veracruz no va advertir la presència de la Constança fins que ella, esparverada, va deixar anar un esglai.

El desconegut es va girar cap a ella protegit per l’obscuritat i, amb la mà estesa, li va oferir l’amulet. Durant uns segons la immobilitat de tots dos va ser absoluta. La desesperació, i després la súplica, es va dibuixar en el rostre desencaixat del jove. Cap d’ells no va parlar, però aquell encontre va servir per segellar un pacte tàcit.

La Constança va arreplegar el seu tresor i, a corre-cuita, va abandonar la bodega arromangant-se la faldilla per imprimir més velocitat a les seves cames. El cor la colpejava a les temples i tota ella tremolava quan, per fi, es va trobar plantada als primers esgraons de l’escala que l’havien de dur al seu compartiment. Encara s’hi va quedar uns instants, necessitava assegurar-se que ningú més no compartia aquell secret. Després d’escorcollar de forma ràpida i nerviosa entre sacs, bidons i caixes, va mirar cap a la direcció on s’havia refugiat el desconegut, però des de la seva nova posició era impossible distingir-ne la presència.

Va ascendir mirant a tort i a dret. Aquesta vegada no li va causar enuig sentir de nou els plors de la mainada, ni els xiscles histèrics de la Margarita, ans al contrari. Els va rebre com una mena de bàlsam, com qui torna a casa, a un espai conegut.

La llitera li va servir de refugi; s’hi va arraulir ocupant l’espai més petit possible, mentre unes llàgrimes silencioses se li barrejaven amb la suor. Va recordar la seva infantesa, quan tot sovint es despertava tota sola després d’un malson i ningú no hi anava mai a consolar-la.

Sola.

Aquella paraula va fer que s’incorporés d’un salt. Per molt que es planyés, ningú no la vindria a rescatar! Va agafar la caixa de sota el jaç i la va obrir a poc a poc. Allà hi desava el seu salconduit; l’Antoine li havia confiat el seu llegat i ella no el decebria. Va passar la punta dels dits per la coberta d’aquelles fulles manuscrites lligades amb una cinta vermella i es va eixugar els mocs amb la màniga de la brusa. Després se les va apropar al nas amb actitud reverencial, encara feien aquella olor de tabac de pipa i d’espècies que tant caracteritzaven el cuiner. Amb els ulls tancats es va concentrar en la memòria de moments més feliços. Sense pressa, va passar les pàgines fins a descobrir-hi una taca, potser d’oli, que feia el paper més transparent.

La Constança va llegir en veu baixa: «… es posen a reposar durant una hora fins que deixin anar el suc amarg…». De seguida, agraïda, va tornar el lligall al seu lloc. El plor li havia servit per alliberar-se de part de la seva acritud; per a ella el repòs ja havia estat suficient, així que va apartar la seva roba amb gest decidit i del fons de la caixa en va treure una bosseta de cuir. A l’interior s’hi allotjava un paper escrit amb una cal·ligrafia perfecta. Un sol nom era el contingut d’aquell missatge: Pierre Bres.

Va esforçar-se a reproduir l’accent francès de qui seria el seu nou mestre i, en pronunciar el nom, es va jurar que no tornaria a defallir. El seu futur estava en joc. Ben mirat, havia estat una bestiesa i una temeritat romandre a la bodega, exposar-se que el fugitiu se li girés en contra.

—El millor que puc fer és donar notícia de la seva presència al capità i enllestir d’una vegada! —va dir en veu alta i aires resolts.

Però les cames no van obeir el dictat dels seus llavis. Aquella expressió de gos acorralat, indefens, la mirada intensa en la penombra… Havia de prendre una decisió, i ho havia de fer sense demora. Malgrat aquest pensament, la Constança va deixar que el temps s’esllanguís fins que el seu pas resultés inevitable. Per què s’hi arriscava? Era un fugitiu, havia participat en un motí. Si no el delatava i el descobrien, la seva vida al vaixell es podria veure seriosament compromesa. La raó s’entossudia a mostrar-li el camí correcte, però tots els arguments s’esvaïen en l’oblit. No era capaç d’alliberar-se de l’embruix d’aquells ulls als quals ni tan sols havia tingut l’oportunitat de posar nom.

—Quin ensurt, estimada! Us trobeu bé, tu i els nens? Ha estat un episodi molt desagradable, amb moments molt perillosos, però gràcies a Déu tot està controlat.

La veu nerviosa del senyor De Acevedo, irrompent a l’estança del costat i dirigint-se a la seva família, va precipitar els esdeveniments. La seva filla petita se li havia llançat als braços i, mentre ell l’acaronava, va prosseguir…

—El capità ha ordenat que tota la tripulació es reuneixi a la coberta. Nosaltres també hi estem convocats. Per cert, on és la noia?

—Se me’n fot, el que li succeeixi a la teva protegida! Hauries d’haver estat aquí amb nosaltres, amb la teva família! Fins i tot el teu fill gran ha tingut la valentia de quedar-se a defensar-nos —va exclamar la Margarita plantant-li cara; en Pedro romania en un racó amb un somriure enigmàtic, però el funcionari mai no parava gaire atenció al seu primogènit.

—És que no ho entens, dona? He posat en perill la meva vida buscant els amotinats! I, pel que fa a la Constança, vaig donar la meva paraula, i, per tant, viatja sota la nostra tutela!

—No em facis riure! Si no ets capaç ni de protegir els teus propis fills. D’altra banda, a mi també m’has fet moltes promeses i no veig que n’hagis complert cap.

—No patiu per mi, estic bé —va dir la Constança plantant-se d’improvís a l’escenari on es desfermava la batalla.

Amb l’esguard serè i la cabellera curosament trenada sobre les espatlles, res en el posat de la noia no era capaç de revelar l’angoixa soferta feia tot just una hora. La senyora De Acevedo la va mirar amb despit, i el seu fill, en Pedro, amb alguna actitud propera a l’admiració.

Els murmuris s’escampaven arreu, a coberta, i la mar es mostrava estranyament reposada. Al metge contractat per tenir cura del fill del funcionari se li havia girat feina i tot just enllestia l’embenatge del braç del capità. Hi havia mitja dotzena d’homes lligats al pal major, i a un altre l’arrossegaven sense pietat amb els cabells xops de sang amb la idea de completar el grup. La resta de la tripulació formava un cercle al seu voltant. La Margarita es va dur les mans a la boca i es va quedar blanca com la cera. Finalment, agafant el control, va dir:

—Aquesta no és una escena perquè la contemplin les criatures!

Però, abans de fer dues passes seguides, la veu del capità Ripoll va fer que tornés a la realitat.

—S’equivoca! Aquesta és una lliçó que els vindrà molt bé d’aprendre, senyora. Sóc jo qui dono les ordres a bord de La Imposible. I tinc la facultat de dir el que és o no correcte. Ho ha entès?

Ni tan sols el gest de dolor que el va obligar a protegir-se el braç va ser capaç de trencar-li la veu. Un silenci greu va planar sobre la nau uns instants abans que en Jan Ripoll continués el seu discurs, aquesta vegada adreçant-se a tots els navegants.

—No perdeu ni un detall del que passarà a continuació; és el càstig per als que gosen fer justícia pel seu compte! Us ben asseguro que se’n penediran, i no tindré misericòrdia de cap home que posi en perill el nostre destí, ni la seguretat a bord. Que us serveixi d’escarment a tots i cadascun de vosaltres. Obre els ulls, nen! —va afegir mentre assenyalava en Pedro—. Aquesta oportunitat per créixer potser no se’t presentarà mai més.

Aleshores va donar l’ordre d’assotar aquell vell que havia gosat portar a terme un acte tan temerari.

L’executor va ser en Martí, el més jove dels mariners. Sobre ell va recaure l’ordre de portar a terme el càstig. Respirava amb dificultat, però al seu malestar s’hi va afegir la seva indecisió. Era la primera vegada que es veia obligat a fer una cosa semblant. Hauria estat més fàcil que la víctima fos un pirata, un assassí garrit… Però aquell només era un vell destrossat per la pena de perdre el fill; havia mort mentre lluitava per un sou més just amb el qual mantenir la seva família.

—No tenim tot el dia, mariner! O potser vols acompanyar-lo en la seva desgràcia?

En Martí va serrar les dents i va omplir els pulmons d’aire. L’horitzó començava a tenyir-se de porpra i els primers estels senyorejaven la nit quan el primer crit de dolor del vell va deixar-se sentir. La seva carn magra es va esquinçar i les costelles van quedar a la vista, ensangonades.

Abans de la sisena fuetada va perdre els sentits. El jove mariner va mirar el capità demanant clemència, però en Jan Ripoll no va dir ni una sola paraula. Va aixecar la barbeta amb l’autoritat que li conferia el càrrec i li va indicar que arribés fins al final.

Després del quinzè esclafit, en Martí va deixar caure la tralla a terra. L’home no donava senyals de vida.

Sempre que es disposava a tancar els ulls, la imatge d’aquell cos vell que havien llençat per la borda i el gemec amb què l’aigua l’havia rebut prenien vida en la retina de la Constança. D’aquí venia la seva resistència. Mantenia la mirada clavada en un punt del sostre que s’aixecava a només dos pams del seu cos estirat a la llitera. La mar semblava complaguda amb l’ofrena que unes hores abans li havia estat atorgada. El seu brogit ferotge s’havia silenciat, com feien els antics déus en agraïment per un sacrifici.

Tampoc el balanceig suau que l’oceà oferia no va ser capaç de dur la son a les parpelles de la noia, que, per sobre de tant d’horror, se seguia preguntant què se n’havia fet, del mariner amagat a la bodega. No li havia vist el rostre… Potser formava part del grup que seguia lligat al pal major, o potser s’havia dessagnat entaforat al seu cau.

Els roncs del funcionari reial ressonaven a les parets de fusta com un tro previsible i rítmic. Les corredisses de les rates tornaven a formar part dels sorolls amb què la nit venia a rebre-la.

—T’hi acabes acostumant! —va pensar en veu alta.

Després d’uns minuts va llevar-se a les palpentes i, tot encenent el fanal de petroli que penjava d’una de les parets, es va disposar a sortir de dubtes. Baixar el darrer tram d’escales fins a arribar a la bodega era un desafiament. Un grup de mariners feia guàrdia a coberta, mentre que d’altres descansaven en estances contigües, on es protegien de la calor en algun espai obert, amb les seves esquenes nues reposant sobre la fusta. Si la descobrien sempre podria inventar-se una excusa, un mal de panxa, un rau-rau a l’estómac. Ella no suposava cap amenaça per a ningú, s’anava repetint alhora que descendia a poc a poc amb els peus nus.

Un soroll la va alertar quan ja havia aconseguit el seu objectiu. El cor li bategava amb força i un panteix rítmic li accelerava la respiració. Estava a punt de tornar apressadament al seu jaç quan va sentir el cloqueig de les gallines. Entre enfurismada i divertida, la noia va deixar anar l’aire contingut amb un esbufec.

—Es pot saber d’on heu sortit? —va preguntar apropant el fanal al lloc d’on provenia el guirigall.

Sense perdre més temps, va tapar la gàbia amb una borrassa que cobria els bidons. Quan es va restablir el silenci es va adreçar cap a on havia vist per darrer cop el desconegut.

—Hola! Hi ha algú? Que em sent?

No va obtenir resposta. La Constança encara va fer un pas més en la direcció per on l’individu s’havia fet fonedís. Va flexionar els genolls il·luminant els espais que deixaven buits fustes i travessers. Abans de donar-se per vençuda, encara va insistir.

—Sóc jo. Recordeu? Només volia saber si…

Tot d’una es va sentir estúpida; era evident que parlava sola. Resolta, va donar per acabat l’inútil escorcoll. Quan ja s’havia girat en direcció a la sortida, una veu la va aturar.

—Espera!

La flama tentinejava a l’interior del fanal, però aquesta vegada no era per efecte de la brisa, ni tampoc per la xafogor asfixiant que amarava de suor el cos de la Constança.

—Déu meu! Si us troben…

—Això no ha de passar si m’ajudes —la va interrompre amb veu dèbil.

—Però jo… Vós…

—Jo no vaig tenir res a veure amb el motí. Si us plau, no em delatis! Necessito alguna cosa per embenar-me la ferida i una mica d’aigua. No et demano res més.

Potser no deia tota la veritat, potser fins i tot mentia, però aquella calidesa a la veu va commoure el cor de la Constança.

La por ja no li engarrotava les cames i va pujar les escales amb prestesa. En Joaquín de Acevedo encara roncava. Sense dubtar, va obrir la caixa i en va treure una túnica blanca. Es va dirigir a les cuines amb gest decidit.

Aquell indret pudia a ranci. Un parell d’ossos de porc, plens de mosques, penjaven d’un cordill. La Constança no volia ni imaginar que fossin els que posaven una vegada i una altra a la sopa per donar-hi substància. Va mirar de no pensar-hi. Si el seu pare adoptiu, l’Antoine, hagués contemplat un espectacle tan llastimós potser li hauria sobrevingut un desmai. Que lluny que quedaven les cuines de palau, on les cassoles i les olles lluïen com el primer dia i els ingredients eren meticulosament ordenats i tractats amb una cura extrema.

Amb l’estómac regirat, la noia va destapar un bocoi de fusta. Al seu interior unes capses de llauna es van mostrar a la tènue llum del fanal. Si no s’enganyava, era allí on hi posaven el pa de pedra, aquella mena de galeta feta d’aigua, farina, llevat i comí que, després de fermentar, introduïen al forn. Va estirar la túnica que portava penjada al coll i va fer un fardell amb totes les que va poder embotir-hi.

El nou encontre amb l’estrany personatge va ser breu. La Constança va deixar el fardell i un perol amb aigua al seu abast abans de sortir apressadament. No van intercanviar més enllà de dues paraules. De nou a la llitera, es va eixugar la suor maleint el moment en què havia caigut en el parany. Ser còmplice del noi desconegut no li podria deparar res de bo i, malgrat aquesta certesa, aquella veu obrava un estrany encanteri en la seva persona. Una barreja de curiositat i pessigolleig que l’excitava.

L’albada no va trigar a filtrar-se entre les escletxes de les parets de fusta. La noia s’esforçava a dissimular les fosques ulleres de sota els ulls amb una actitud resolta, fins i tot amb un somriure poc habitual. En Bero la va mirar de dalt a baix mentre era a coberta.

—Va tot bé, senyoreta?

—Això m’ho hauríeu de dir vós —va respondre la noia amb certa sornegueria.

—Doncs, ja que m’ho pregunteu, jo no faria volar coloms. L’humor del capità és pèssim, i la tripulació està esverada. La manera com es van desfer del cos del pobre vell va ser un greu afront. No l’haurien d’haver privat de l’honor que sens dubte mereixia després de tota una vida de mariner.

—De quin honor parleu? Era un assassí!

—Només era un home turmentat que volia venjar la injusta execució del seu fill.

—Calleu! Que no sabeu els problemes que us pot portar aquesta manera de parlar?

De fet, la pregunta de la Constança no esperava resposta. Només intentava protegir aquell home que li havia caigut bé de bon començament i que semblava l’únic en qui es podia confiar a bord.

—Les coses no es fan així… —va remugar el vell mentre s’empassava d’un glop aquell cafè de tercera colada; eren les escorrialles del cafè servit a popa, però almenys estava calent.

—Deixeu-ho córrer! Un cop mort…

Per primera vegada el rostre amable d’en Bero va trasmudar-se fins a semblar ferotge. L’home va agafar la Constança del braç i la va dur a un lloc més solitari sota la vela de proa.

—Escolteu-me bé, joveneta, i no oblideu el que us diré. Si jutgem la vostra conducta, heu gaudit d’una bona educació, però no us enganyeu. Només heu vist el món per un forat! Heu viscut a Lima durant un grapat d’anys, però tampoc no la coneixíeu bé, pel que sembla. Què en sabeu, de la humiliació dels esclaus que es compren i es venen com si fossin bestiar? Heu vist un miner que visqués més de quaranta anys? No! Com ho havíeu d’haver vist, reclosa a la vostra gàbia de cristall sota la protecció del virrei… O del seu cuiner, tant se me’n fot! La vida és dura, ja ho anireu veient. El vell es mereixia un enterrament més digne, d’acord amb la manera com havia viscut. Ja que no es va ordenar posar la nau de proa al vent per aturar-la, almenys els mariners s’haurien pogut descobrir en senyal de respecte. Però el van llençar a l’aigua com qui es desfà d’un sac d’immundícies.

La Constança no va replicar. Tal vegada l’havia encertat en alguna de les seves afirmacions, però s’havia excedit de bon tros. Després d’uns minuts de silenci, va ser la jove qui va trencar el gel…

—On són els homes que van participar en el motí? No els veig enlloc.

—Després de passar la nit a la intempèrie sense ni una gota d’aigua, els han lligat amb cadenes al racó més fosc de les sentines. Jo no voldria pas ser a la seva pell —va respondre el mariner sense mirar-se-la.

La Constança va empal·lidir. A les sentines! Allò era el lloc més profund de la bodega. Però es va dir que, si haguessin descobert el fugitiu, n’hauria sentit a parlar.

—No patiu. Ara no estan en condicions de donar més problemes. Podeu estar tranquil·la.

En algun moment li havia passat pel cap confessar-li el seu secret, però, després de les paraules d’en Bero, ho va desestimar. Estava ferida en el seu amor propi, però no li donaria el gust de comportar-se com una nena malcriada. Així, doncs, aguantaria el tipus i s’empassaria la fel.

—Us sembla que els vents ens seran favorables avui? —va preguntar mentre fingia despreocupació i girava el rostre en direcció a la llunyania.

—Què voleu que us digui? És inútil que intenteu entendre la mar. Inútil! —va expressar amb vehemència.

Després d’uns instants de silenci, va afegir:

—La mar és canviant, enigmàtica, diabòlica. Com ho són totes les dones. Però si voleu informació més científica, ho haureu de demanar al capità o al nostramo. Ells són els que la interpreten i es guien segons els sextants, els baròmetres… Però hi ha capricis d’aquesta bella dama que no es reflecteixen ni en aquests aparells ni en cap altre. Creieu-me, ho sé del cert.

Com si les paraules del vell mariner haguessin estat una premonició o tal vegada un desafiament, el vent que inflava les veles va desaparèixer en un tres i no res. Aleshores, totes, sense excepció, van llanguir serenament i tristament, a mercè d’un déu invisible. Cap d’elles no podia fer res per oposar-s’hi.

Es van aturar els treballs a coberta i la Constança va veure com els més vells feien el senyal de la creu sobre el pit.

—Què passa, Bero? —va preguntar la noia, esverada.

—Encara no ho sé —va respondre mirant la línia bromosa on el cel i la mar semblaven confondre’s.

Després tot va anar molt ràpid. Una franja morada va pintar l’horitzó i el cel va quedar sota un mantell de boira i foscor.

El vent va bufar amb fúria i va portar gotes d’aigua en les seves ràfegues. Les veles cobraven vida bruscament i tot eren corredisses per satisfer les ordres del capità. Mentrestant, el nostramo s’esforçava a fer-les acomplir sense demora.

—Plegueu les veles, entortolligueu els acolladors, obriu les portelles!

Obligada a posar-se a recer, la Constança veia els homes enfilar-se per les cordes fins al punt més alt dels pals. Les minúscules figures il·luminades a ràfegues pels llamps es movien amb dificultat i cada sotragada posava en perill la seva vida.

La noia va encomanar-se a Déu, convençuda que amb una d’aquelles envestides el mar els engoliria a tots.

Un darrer cop de vent va esquinçar els núvols i un raig de sol va il·luminar amb llum pàl·lida les crestes d’escuma que cobrien la mar.

Pocs van ser allí per admirar l’espectacle, però l’instant de contemplació va ser molt breu. Després de l’embat brutal a què havia estat sotmesa La Imposible, l’escenari era esfereïdor. Com un exèrcit de formigues, on cadascuna porta a terme la seva escomesa amb diligència, tots els tripulants van ocupar els seus llocs sense vacil·lar.

Les bombes d’aigua fixes, situades entre el pal major i l’escotilla, no donaven l’abast. Es diria que pistons i manxes acabarien per treure fum. Calia, doncs, reforçar el bombeig amb dues bombes mòbils més que els homes s’esforçaven a muntar sobre quatre rodes petites. Puntualment s’informava el capità de la situació en què es trobaven les diferents dependències, i ell resolia les actuacions que calia dur a terme.

Aquell dia el menjar va ser frugal: un bocí de pa amb bacallà i unes quantes figues seques. No hi havia temps per perdre. El darrer mos de la Constança es va interrompre per un soroll eixordador, com si els canons de coberta remuguessin tots al mateix temps. Passats uns instants d’incertesa, es va disposar a veure amb els seus propis ulls què provocava aquell terrabastall. No s’ho podia creure!

Protegint-se les orelles, guaitava com els mateixos homes que dies enrere enlairaven espases s’havien convertit en experts filadors i, amb mestria, reparaven cordatges, xarxes, obencs i burdes que la tempesta havia malmès. Un artefacte estrany ocupava part de la coberta. Quatre cordes subjectades pels ganxos respectius convergien en una gran roda dentada que s’engranava en quatre de més petites. Un mariner fornit feia giravoltar la maneta que entortolligava les cordes. El resultat era una nova malla.

—No havíeu vist mai una xitxarra, oi? —va preguntar en Bero estrafent la veu.

La noia ni tan sols va parpellejar.