3

Oceà Atlàntic, estiu de 1771

El metge va entrar a l’estança amb un maletí a les mans mentre la senyora De Acevedo barrava el pas a la Constança. Però aquelles gàbies de fusta on els havien embotit eren incapaces de preservar cap intimitat; per les escletxes que separaven un compartiment de l’altre s’escolaven tot tipus d’olors i també paraules i gemecs. Que lluny que quedaven els murs pesants i distingits del palau del virrei a Lima, on la noia havia viscut onze anys. Dins d’aquelles parets s’havia sentit protegida i, alhora, abandonada. La mort de la seva mare, quan només feia un any que eren a Lima, va trencar de soca-rel els seus jocs i els va anar substituint per un silenci espès que ningú no gosava travessar. Les maleïdes febres se l’havien endut i el món mai més no va tornar a ser igual.

El seu pare no era precisament afectuós, i per foragitar l’enyorança es va abocar en cos i ànima a la feina. A les nits, a recer de la seva cambra, ofegava el dolor amb alcohol. Ella el sentia ensopegar amb la calaixera o caure del llit, però tenia prohibida l’entrada a la seva habitació. Viatjava sovint, i, quan romania uns quants dies a casa, es tancava amb pany i clau i despatxava assumptes que qualificava de privats. Si no hagués estat per la bondat de l’Antoine, per les llargues estades en aquelles cuines on va aprendre tot el que ara sabia, de ben segur que hauria embogit.

La veu de la Margarita va portar-la de nou al present…

—Però no teniu una medecina que el curi?

—Ha de seguir prenent gingebre en infusió durant tot el viatge. Se li posarà millor el menjar i l’ajudarà a vèncer el mareig, senyora. El vostre fill…

—És per això que el meu espòs us ha contractat? Per donar-li arrels i fer-li beuratges, qualsevol bruixot hauria servit! Fora de la meva vista! I tu, María, calla d’una vegada, n’estic tipa, de mocs i plors. Em tornareu boja entre tots! —va cridar sufocada tot decantant-se cap a la seva filla menuda, que sanglotava en un racó.

—Estúpida ignorant… —va deixar anar a mitja veu la Constança.

Va fer un gran esforç per no presentar-se davant la dona i ensinistrar-la en les moltes virtuts que, des de feia milers d’anys, s’atribuïen a aquella arrel procedent de l’Índia. Al Perú, ella havia vist administrar gingebre, amb resultats sorprenents, i l’Antoine deia… L’Antoine… —Una boira espessa li va velar la mirada—. Sempre l’Antoine!

—Quan arribi a casa dels avis, els faré un flaó de gingebre —va xiuxiuejar la Constança, i de nou els seus ulls blaus es van omplir de llum, cercant la nena que portava a dins però que poques vegades deixava entreveure.

Amb prou feines recordava la seva família, la qual no visitaven gaire quan ella era petita i vivien a Barcelona, però es recordava perfectament de l’adrogueria que regentaven. L’establiment s’obria al carrer amb una portalada enorme, amb els batents que quedaven recollits als costats. Sota el tendal s’estenia una mena d’aparador a vessar de sacs, cabassos, barrals i senalles amb avellanes, ametlles, arròs i algun càntir. Però el que de veritat la fascinava era el mosaic de colors i aromes de l’interior. S’hauria passat hores contemplant els pots de vidre, les olletes per a confitures i mel, les capses de plom i de llauna per guardar-hi tabac o els morters de bronze i coure de totes les mides. A ella li semblava el paradís.

Només tenia cinc anys quan van emprendre el viatge a les colònies, tot i que la seva mare li explicava que el iaio Pau sempre s’inventava històries per mantenir-la entretinguda. Li dolia que tan sols fos una silueta en la seva memòria. De la iaia Jerònima ningú no semblava voler-ne parlar. Era tota la família que li quedava, a part d’un cosí de qui havien perdut la pista.

La noia es va recollir la llarga cabellera fosca sota un mocador de la mateixa tela que la faldilla i es va disposar a sortir a coberta. Necessitava omplir-se els pulmons d’aire pur i treure’s de sobre la fortor àcida del vòmit que encara endevinava sobre el terra de la cabina dels De Acevedo.

A l’exterior, en Jan Ripoll consultava el baròmetre per tal de deduir les probabilitats del temps que faria. Semblava satisfet. El pilot anava i venia amb pas ferm. Sovint consultava el compàs de bitàcola i, després de fer els seus càlculs, comprovava que el timoner portés bé el rumb assenyalat pel capità. Aquella rosa dels vents sempre havia fascinat la Constança. Tot semblava rutllar a la perfecció, i la jove es va abandonar a la contemplació de la mar.

Una veu desconeguda i fosca li va parlar a cau d’orella i tot seguit es va allunyar en direcció a babord.

—Mai no us en refieu, senyoreta.

La noia, intrigada, va anar al seu encontre.

—Perdoneu, creia que em dèieu alguna cosa… —va dir amb desconfiança.

—Les paraules, ai, el vent se les endú…

Però abans que la Constança pogués articular la queixa que li naixia de dins, poc acostumada com estava que la deixessin amb la boca oberta, l’home de pell colrada i celles gruixudes es va treure la gorra i va inclinar lleugerament el cap.

—Em diuen Bero. Per servir-vos…

Va correspondre el gest oferint-li la mà i de seguida va trobar la del mariner, encallida i tan gran que podria haver envoltat la seva del tot. El rostre de la noia, però, expressava preocupació.

—No passeu pena que sóc gat vell… —va afegir l’home en advertir-ho.

—Heu dit Bero? —La Constança sentia de cop un torrent de simpatia per aquell mariner, però allò ja li havia passat altres vegades en apropar-se a desconeguts al palau del virrei, amb resultats molt compromesos. I, a hores d’ara, ja n’estava escarmentada.

—Tal com sona! No em pregunteu per què, mai no he aconseguit treure’n l’entrellat. És el malnom de la família. Em sembla que si ara algú em digués Pere Samper ja ni tan sols em donaria per al·ludit.

—Però, digueu-me, de qui no m’he de refiar? —va demanar la Constança, a qui importava ben poc la procedència d’aquell nom tan ridícul.

—De la mar senyoreta, de la mar. Primer ens somriu, després ens acarona, més tard, i quan deixem de parar-hi atenció, ens amenaça i ens aixafa capritxosament… —va dir mirant la llunyania, com cercant en l’horitzó les petjades de tantes amargures viscudes.

—Perdoneu, però no us entenc. Pel que sembla, heu dedicat la vida a la mar. Per què, doncs, me’n parleu amb tant de despit?

—No demano que ho entengueu, senyoreta. Hi ha coses que s’han de viure. És com un verí! Quan t’abandones al seu poder des de tan petit, amb l’ànima càndida, amb la intel·ligència verge, et converteix en el seu esclau. Et fa, irremissiblement, marí per sempre!

En Bero va haver d’abandonar la conversa, ja que el reclamaven per bombar. Era diumenge, el dia en què tota la tripulació podria prendre un bon bany a coberta, i en feien una veritable festa. Per uns moments, la noia va desitjar ser un més entre aquells mariners que ja no li semblaven tan poc humans com el primer dia, participar dels seus jocs, del seu riure franc amb bruscos posats de tristesa…

Després es va quedar pensativa. La mar, la seva infinita monotonia, i a la vegada aquella sensació perpètua de canvi, la solitud immensa d’un horitzó que sempre quedava lluny… Certament era capaç d’exercir un embruix poderós; les paraules d’en Bero sonaven com una sentència…

—Mai no us en refieu, mai no us en refieu.

Tres dies després d’haver sortit de Cartagena d’Índies, la fragata era a l’entrada del canal de la Mona, el pas que feien servir els vaixells per travessar les illes, tot deixant a banda i banda Santo Domingo i San Juan de Puerto Rico. En Joaquín de Acevedo no veia el moment de presentar els seus respectes al rei Carles III. Amb els diners que, sense embrutar-se les mans, havia guanyat donant suport al comerç d’esclaus africans, pensava assolir una posició a la Cort capaç de tranquil·litzar la seva dona. La Margarita es queixava de no entendre els costums de Lima, per més que el virrei Amat s’esforcés a convertir la capital en un lloc agradable per als de la seva classe.

Les presses per tornar a casa havien impedit que veiessin el final de les obres de La Alameda de Acho i del Paseo de Aguas, però el que més dolia al funcionari era no haver pogut assistir a la consecució final de la Fortaleza del Real Felipe. Lima s’assemblava cada cop més, en les seves zones nobles, a algunes ciutats espanyoles. S’havia d’entendre, però, que la resta de places i carrers espantessin la seva dona, per culpa del que ella qualificava d’«estranya població indígena».

En Joaquín de Acevedo va amagar un sospir. Els indígenes… Ell no els tenia tanta rancúnia, com demostrava l’enyorança que en aquells instants sentia per haver deixat enrere la Suyay, la seva amant durant els tres anys que havien passat a Lima. La Suyay era una noia jove, massa jove haurien dit alguns, però l’havia complagut com mai no ho havia fet la Margarita.

Aquestes cabòries no van impedir que advertís la nova deriva que, sense haver donat cap ordre aparent, havia pres La Imposible. Situat a estribor, en Joaquín es va adonar que la vista de l’illa de San Juan s’anava canviant per l’extensió de mar neta que els havia marcat el camí fins aleshores. El capità semblava aliè a aquella circumstància, però la realitat era que la fragata posava la proa en direcció a terra, més concretament a l’illa de Santo Domingo.

—No voldria ficar-me en les vostres atribucions, però ningú no m’ha dit que canviaríem de rumb —va demanar sense gaire tacte el funcionari reial al capità, mentre aquest parlava en veu baixa amb un dels oficials.

—Ja sé que el senyor té pressa per enfilar el camí de casa. Jo també en tinc, de pressa, em podeu ben creure… Però el meu deure com a capità és preveure totes les contingències.

—Com és que ens acostem a la costa de Santo Domingo, doncs? Em deveu una explicació!

Amb un gest, en Jan Ripoll va indicar a l’oficial que els deixés sols i es va plantar davant d’aquell noble, a qui estava obligat a portar fins a Cadis. No s’hi va enfrontar de seguida, com si s’obligués a comptar fins a deu abans de respondre. Mai des que era capità li havien parlat en aquell to, ni tan sols els seus superiors.

—La seguretat del vaixell em correspon a mi i, sempre que fem aquest viatge, carrego bidons amb aigua fresca a la badia de Yuma. Com bé sabeu, travessar la Gran Mar pot ser cosa d’un mes o de tres, tot depèn dels vents, dels atacs dels pirates, de la voluntat de Déu. Però necessitem aigua.

—He pogut comprovar que el dipòsit de la bodega, darrere la base del pal major, està pràcticament ple, tan sols fa tres dies que vam sortir de Cartagena. Em sembla del tot inadequat…

—D’aquí a pocs minuts entrarem a la badia, capità! —El mateix oficial havia tornat per rebre instruccions, i el funcionari reial va entendre que no seria fàcil canviar les lleis que regien el vaixell.

—Com podeu veure, senyor, tenim molta feina —va dir en Ripoll, sec—. Us agrairia que us ocupéssiu dels vostres assumptes i ens deixéssiu fer.

En Joaquín de Acevedo va pensar que la impertinència d’aquell capità no tenia límits i es va prometre que el vigilaria de prop. Per sort, ningú no havia escoltat la conversa, ni tampoc la Margarita, que hauria reaccionat com una fera quan es llança sobre la seva presa. La fragata va seguir la línia de costa durant un temps breu fins que una immensa badia es va mostrar als ulls dels viatgers.

Molt a prop d’on els homes s’esperaven amb els bidons hi havia una dona a la sorra; semblava que netejava les xarxes, potser per aconseguir les restes de peix que hi quedaven enganxades. El cor del funcionari va accelerar els batecs mentre pensava en aquells primers temps amb la Suyay, el so de la seva llengua incomprensible, la pell suau en què els dits només necessitaven una gota d’aigua per lliscar per tot el cos. La Constança tenia un aire semblant. Tot i no haver nascut a Lima, aquella noia recordava els indígenes per la seva altivesa i aquelles formes rotundes que no s’estava d’utilitzar com una arma demolidora.

Des que va saber pel seu amic cuiner que els acompanyaria, havia pensat que tenia possibilitats de fer-la seva, si abans la convencia de traslladar-se a Madrid amb ells. Podria temptar-la amb alguna feina, tal vegada tenir cura dels nens. Però la seva dona havia malbaratat d’entrada qualsevol oferiment d’aquella mena. Odiava la Constança per la seva rebel·lia i, potser, perquè li recordava tot allò que ella no podria ser mai.

El funcionari va deixar de banda les cabòries per seguir les evolucions de les barques que havien de traslladar la nova càrrega. Els mariners escollits per introduir els bidons d’aigua a la bodega feien grans esforços per pujar-los des de les barques. En Joaquín romania a coberta, però el capità ja s’havia ocupat de distribuir els seus homes de manera que li fos impossible d’acostar-s’hi. Va ser l’infortuni el que va precipitar les coses.

Quan ja pujaven els darrers bidons, un dels mariners va ensopegar contra el muret de babord i l’embalum i la seva càrrega van anar per terra. El cop va fer que les fustes s’obrissin i deixessin a la vista el que amagaven, però no van ser precisament dolls d’aigua el que va inundar la coberta.

En Jan Ripoll va adreçar una mirada cap a on es trobava el funcionari, molt a prop del timó. Sense cap gest previ, els dos homes van acostar posicions.

—Així que teníem necessitat d’aigua fresca per a la travessia… —va dir en Joaquín tan bon punt va advertir que no els sentia ningú—. Jo el que he vist és cuir i, malgrat la distància, m’ha fet l’efecte que és de bona qualitat.

—Per tots els dimonis! Hi ha aigua en alguns dels bidons, però els altres són per negociar si tenim alguna necessitat…

—Al bell mig de l’oceà? Que penseu negociar amb les bèsties marines? Potser voldran fer-se unes sabates de cuir…

—Vós sabeu que com més mercaderies porta un vaixell, més ajuda a la causa del rei —va insistir en Jan Ripoll sense gaire convenciment.

—No em vingueu amb històries. M’hi jugo quaranta sous que abans d’arribar a Cadis farem una d’aquestes incursions a la costa; per a subministraments nous, és clar. O potser penseu anar per les illes Canàries? Diuen que són el paradís dels contrabandistes.

—Tot depèn dels vents… —va dir el capità, que ja veia la impossibilitat d’enganyar De Acevedo i sospesava altres opcions.

—Sí, ho sé, potser els vents ens faran encara més rics. Perquè vós ja sou gran i no deveu voler morir a la mar…

Aquestes darreres paraules van fer que en Ripoll s’assegués sobre unes cordes i convidés en Joaquín de Acevedo a acompanyar-lo. Es van mirar l’un a l’altre, com galls que, malgrat el desig dels espectadors, haguessin fet el pacte de respectar-se.

—De quantes bales de cuir estem parlant? —va preguntar el funcionari com si fos la cosa més natural del món—. Potser a la Cort podríem trobar un comprador que n’apreciés la bona qualitat. De segur que esteu pensant a vendre’l per quatre rals. Ja sé com us enganyen, als mariners.

—I vós, què voleu a canvi? I si arribem a un acord?

—Capità, un home com jo no fa cap tracte que no sigui just. Heu de posar el cuir a les meves mans.

—Molt em demaneu, senyor.

—Només es tracta que ho penseu bé. Si feu el negoci pel vostre compte, potser guanyareu el mateix que si em deixeu buscar un comprador. Però jo intentaré aconseguir un preu més elevat i en trauré la meva part. Si tot va com espero, augmentarà també la vostra part; de fet, depèn de la qualitat de la mercaderia, i, si ens va bé això de treballar plegats, podríem fer altres negocis en el futur, no troba?

El capità Jan Ripoll no hi va rumiar gaire. El vaixell ja enfilava la sortida de la badia i el tracte no era desfavorable. Mai no havia intentat el contraban a gran escala, però potser amb un contacte a la Cort… El funcionari, per altra banda, va demanar la màxima discreció. Ningú no s’havia d’assabentar dels seus negocis, era la manera de sufragar les despeses personals que sens dubte tindria a Madrid. Aquests ingressos que planejava no estarien sotmesos a l’avarícia de la seva dona.

Algú, però, s’havia situat estratègicament a sota de la coberta i la conversa entre els dos homes havia deixat de ser un secret entre ells. No van advertir la presència d’en Pedro, massa petit i escarransit per a la seva edat.

La Imposible solcava la mar deixant enrere les illes del Carib. Ara tot quedava sotmès a l’Altíssim o, com li agradava dir a en Jan Ripoll, a la voluntat de tots els dimonis.