2

Barcelona, 15 de juny de 1779

Va arribar el gran dia, i la Constança es va esforçar perquè fos recordat molt de temps després. Encara no havia sortit el sol, que ella ja es trobava al saló on es portaria a terme el banquet de noces d’en Manuel d’Amat. Necessitava conèixer a fons l’espai on tindria lloc l’esdeveniment i, així mateix, familiaritzar-se amb la cuina perquè els cinquanta convidats del virrei sortissin satisfets.

Tenia dues dotzenes de persones a les seves ordres i disposava de tot tipus de materials. La seva pretensió era convertir aquell espai exquisit en un escenari capaç de superar les fantasies més excelses dels comensals. No se li escapava que, a més dels amics i familiars de la ciutat, també hi acudiria gent d’arreu del país, i, fins i tot, de França.

—Necessito una mica de tranquil·litat! —va exclamar la cuinera aixecant la veu per sobre del xivarri que feia tot el seu equip mentre esperaven instruccions.

Monsieur Plaisir sabia que de vegades ella necessitava uns instants per a si mateixa, a penes el temps de dir una avemaria, però el compromís era massa important i va decidir, contra el costum establert als darrers àpats que havien organitzat, de prendre ell mateix les regnes.

—No hem vingut a tafanejar! Que tothom es posi a la seva feina, n’hi ha molta i no disposem de tot el dia. Les dues cambres contigües estan a la nostra disposició, traslladeu-hi tot el que no ens faci servei a la cuina.

—On hem de disposar la font del vi? —va preguntar un home de mans tan gruixudes i vermelles com el seu nas.

El cuiner es va mirar la Constança d’esquitllentes, com dubtant si li podia demanar ajuda. Ella estava més serena i va parlar per boca de tots dos.

—Monsieur Plaisir i jo hem pensat de posar la taula en forma de «U». D’aquesta manera serà més fàcil servir per la part central, que quedarà lliure. A la paret del davant cal muntar-hi una caixa oculta, d’on baixarà un tub que haureu d’amagar per sota la taula. El vi el recorrerà i caurà per la font, que estarà connectada a un altre dipòsit. Una bomba tornarà a impulsar el vi i el mantindrà en moviment.

—I les flors? —va demanar l’home.

—Les herbes i les flors serviran per cobrir els tubs. Encarrega-te’n tu, Cecília.

Mentre el personal del servei es disposava a col·locar les taules tal com s’havia indicat, la Constança escrutava el sostre amb deteniment. Estava profusament decorat i en penjaven tres aranyes amb molts braços i palmatòries per als llums.

—És important que tinguem sempre present l’aranya central. Tot ha de quedar simètric —va observar la cuinera, encara mirant el sostre, amb el dubte de si sabrien de què parlava.

Cortines de domàs vermell cobrien els dos finestrals i la porta, amb les teles penjant de barres de fusta daurades. A sota de les que guarnien les finestres hi havia unes cortinetes de randes amb motius florals i farbalans. Eren les que filtraven la llum tèbia del sol ixent i donaven vida als medallons encastats sobre quatre peanyes. Cada medalló contenia un paisatge pintat amb tonalitats blaves.

A la Constança li recordaven els ulls de bou de La Imposible, perquè, mirant-hi a través, semblava que s’hi podia veure més enllà. Paisatges amb rierols, ponts i cases havien nascut amb la voluntat de trencar els límits de l’espai que els contenia, de fer somiar qui els contemplava.

Mentre els artesans muntaven la carcassa de dues piràmides, que es posarien en cantons oposats de la taula, una de les serventes més veterana els instruïa en la col·locació dels dolços i les flors de sucre i caramel que coronarien aquella fantasia.

Un cop parada la taula amb unes estovalles blanques, a sobre d’unes altres del mateix color de les cortines, hi van anar col·locant la vaixella anglesa, els coberts de plata i la cristalleria que el virrei havia donat ordre d’importar de Venècia. Objectes vidriats en forma de mitges llunes i flors de lis, poms de tulipes que semblaven de cera i cascades de fruita vermella gelada, s’hi van distribuir creant una simetria perfecta, com ja havia passat amb el repartiment dels canelobres.

La Constança va abandonar els darrers detalls a mans de les encarregades i va entrar a la cuina per supervisar que tot anés tal com havia previst.

—Encara no ha vingut el repartidor de la «casa de la neu» del Born? —va demanar en veure la fruita perfectament tallada sobre la taula.

—No, senyoreta Constança —va respondre, sense mirar-la als ulls per por de les represàlies, una de les tres sotacuineres.

—Que algú vagi a buscar refredadors ara mateix! És molt important que l’entrada sigui esplèndida, no consentiré que no tingui el punt de frescor necessari.

La dona va marxar sense remugar, malgrat que encara faltaven diverses hores perquè arribessin els primers convidats.

Si l’Iskay hagués vist la seva amiga per un forat, no l’hauria reconeguda. La Constança ho tenia tot sota control i res no es podia donar per enllestit sense comptar amb el seu vistiplau. Tastava salses, olorava la flaire de les menges amb els ulls tancats, vigilava els punts de cocció i qualsevol error en el procediment indicat, per petit que fos, era resolt amb contundència.

A la cuina es treballava de valent quan un dels lacais del virrei va avisar que aviat es podria començar a servir la taula.

Aleshores es van distribuir els quatre plats de fruita crua i diferents compotes, sis de fruita verda guarnida amb pàmpols i fulles i quatre més de formatge filat. Cadascun havia d’ocupar el lloc que se li havia assignat, jugant amb els colors i les formes.

Poc després la Cecília va entrar exultant a la cuina. Una rialla li omplia tot el rostre, semblava com si el sol s’hagués instal·lat als seus ulls. Nerviosa, amb els braços estirats, va mostrar la gerra de cristall a les seves companyes.

—Necessito més glaçons! Afanyeu-vos! És tot un èxit! Els hem deixat fascinats! —deia a cops, amb la respiració agitada, fins que es va tranquil·litzar—. Quan han vist la flor de borratja surant dins l’aigua… Ho hauríeu d’haver sentit, l’allau de comentaris, de xiuxiueigs en veu baixa! Totes les dames s’interessaven per com era possible un detall tan exquisit.

—Explica, explica! —va demanar una de les noies joves que havien contractat com a ajudants.

—Al principi s’ho han pres com si fos un truc de màgia, però quan han descobert que l’aigua es tintava de blau en desfer-se el glaçó, no s’han atrevit a provar-la. Ha estat molt divertit! Al final es guaitaven les unes a les altres per veure com reaccionaven, i han acabat fent cara de circumstàncies.

—Quina de totes elles ha gosat…? —va preguntar una de les sotacuineres—. M’hi jugaria el coll que la valenta ha estat la vídua De Acevedo!

—Jo de tu no ho faria, que el podries perdre! Ningú no en té resposta, del misteri, però aquesta dama no ocupa el lloc que li havien assignat. És el comentari més estès entre els comensals, tant, que al principi no ho he tingut fàcil perquè em fessin cas. Els fills, uns dels quals és una noieta molt bufona, per cert, no saben com prendre’s l’absència de la seva mare.

—Que potser s’ha indisposat? —va insistir la dona.

—Diria que no. Sembla que alguna cosa l’ha entretinguda…

—Necessito que us concentreu en la feina! —va interrompre la Constança—. Ja tindrem temps de fer safareig. Entesos?

Sense perdre més temps, la Cecília va tornar al menjador amb el nou trencadís de flors glaçades. Mentrestant, Monsieur Plaisir delitava els amfitrions amb paraules manllevades de la Constança, veritable artífex de l’invent. Els convidats també van aplaudir l’anunci d’un plat que s’elaborava a la Cort francesa, segons va dir la noia, somrient, per honorar ni més ni menys que la memòria del rei Lluís XIV. El virrei i la seva jove i bella esposa es van sentir especialment feliços en saber-ne la procedència i el lloable propòsit, tot i que cap dels dos no hauria pogut dir qui era el rei esmentat.

Sota la mirada atenta de la Constança, a les cuines s’enllestia la menja cruixent. L’enfornat era precís i el color daurat de la massa, exactament el que ella desitjava. A l’interior del farcellet hi havia unes trufes tallades a làmines finíssimes que, cobertes amb fetge fresc d’ànec degudament salpebrat, en constituïen el farcit.

En aquell recinte on es produïen els miracles es treballava sense descans. El ritme necessari per no decebre les expectatives era trepidant, i tothom tenia els nervis a flor de pell. A l’escalfor dels fogons s’afegien les altes temperatures, poc freqüents al mes de juny.

—Obriu una finestra, si us plau… —va demanar la Constança en veure com la suor regalimava pels rostres de tots aquells que, sense formular cap queixa, s’abocaven a la feina.

Ella també estava amarada, però la tensió era màxima, i el seu nivell d’exigència massa alt per permetre’s sentir res que no estigués relacionat amb la feina que tenia entre les mans. Només per uns breus instants va enlairar els ulls més enllà dels porticons. El cop d’aire tebi li va passar per alt, però aquella mica de verd que treia el nas per entre els marcs de fusta va revifar el seu esperit. Sempre era així. Poder projectar la mirada en un retall de cel o descansar-la en un bri d’herba nodrien la seva ànima. Somiava sovint que quan tingués la seva pròpia cuina faria obrir un gran finestral i el paisatge li parlaria a cau d’orella; cercaria els ingredients entre els colors de les seves estacions i aprofitaria allò que li regalés. Però ara no valia badar, havia adquirit una gran responsabilitat i, si no ho espatllava, el triomf estaria assegurat.

—Va tot bé, al menjador? —va preguntar mentre es tornava a centrar en la seva tasca; feia estona que ni Monsieur Plaisir ni tampoc la Cecília donaven senyals de vida.

Els cambrers assentien amb el cap mentre l’olor de perdius a la vinagreta s’escampava per l’estança.

—Es pot saber on s’ha ficat la Cecília? —va preguntar la Constança mirant de cua d’ull al seu voltant.

—Ha sortit un moment. El baró de Maldà havia oblidat les sals per a la seva mare i ella s’ha ofert a anar-les a buscar.

Els plats es van anar succeint. Finalment, després del rostit d’ànec cobert amb ous, van desfilar uns cervellets arrebossats amb sucre. Les postres posarien la cirereta a una celebració que no podia haver anat més bé. Sobre una taula allunyada del foc, mitja dotzena d’homes i dones preparaven les mitges llunes farcides de crema. D’altres enllestien uns pastissos de xocolata, molt menuts, de la mida d’una tassa. Per anar bé, calia que l’interior es mantingués calent i no perdés la consistència semilíquida. Les fruites confitades i fresques amb què s’havien de guarnir esperaven en safates.

—Senyoreta Constança, ens hauríem d’afanyar —va dir, vermella fins a les orelles, una de les noies.

—Què vols dir?

—La senyoreta Cecília no ha tornat i ella era qui s’havia d’encarregar de…

—Com que no ha tornat? —va preguntar la Constança, visiblement alterada.

—Jo ho faré! —va exclamar Monsieur Plaisir entrant de cop i amb una certa alarma al rostre.

—Un moment. Aquí passa alguna cosa que jo no sé… Què se n’ha fet, de la Cecília? És que ningú no pensa anar-la a buscar? Ha tingut prou temps per tornar de casa del baró! —va dir la jove cuinera aixecant la veu i cridant l’atenció de tots aquells que l’envoltaven.

Només els cambrers i les cambreres que tenien accés al menjador van abaixar el cap sense atrevir-se a badar boca.

—Què potser se us ha menjat la llengua el gat? Us puc assegurar que no sortirà ni un sol plat més si no em dieu què li ha passat a la Cecília!

Davant del silenci temorenc dels cambrers, la Constança es va treure el davantal amb la intenció de personar-se al menjador, però la mà d’en Pierre la va retenir amb força.

—Atura’t! Si no et calmes ho engegaràs tot a rodar, ens hi juguem molt més del que et penses. Entesos? —va afegir el cuiner amb fermesa, tot i que la suor que li queia coll avall traïa les seves paraules.

—Pierre, no sé de què em parles —va dir ella desafiant.

—T’he dit que t’aturis! No voldria recordar-te que sense mi encara estaries menjant farinetes en un colomar de mala mort.

De res no li va servir forcejar amb aquell home elegant que havia anomenat Pierre, un nom desconegut per a la majoria dels presents. Però només va fer falta un senyal de Monsieur Plaisir perquè un dels servents l’ajudés a reduir-la. La Constança no va poder demanar més per la Cecília, ja que una mà robusta li tapava la boca.

Durant el temps en què va tenir lloc l’enfrontament, la cuina va quedar en silenci. Només el crepitar del foc i els esforços de la noia per alliberar-se de l’home que la subjectava van omplir l’espai.

—Escolta’m bé —va dir el cuiner posant la distància suficient per no ser víctima de la còlera de la noia—. Ets una bona cuinera, excel·lent, diria jo, però et queden moltes coses per aprendre. No pots deixar-te portar pels sentiments. Has de mantenir el cap fred… Que em sents? El cap ben fred! Tot té un preu, i, si vols arribar lluny, has de sacrificar moltes coses pel camí.

Els ulls de la Constança no podien estar més oberts, es diria que fins i tot el seu color blau cel es va enfosquir com la mar sotmesa a un temporal. No sabia a què carai es referia en Pierre, però un calfred li va recórrer l’espinada de dalt a baix.

—Torneu tots a la feina o ja podeu buscar-ne una altra demà mateix! —va dir el cuiner, amenaçant-los mentre s’enduia la Constança en direcció al passadís.

Al fons d’aquell llarg corredor s’endevinava una porta entreoberta. Era gran, com si fos l’entrada a una cambra principal, però cap llum no anunciava una possible presència. La jove cuinera s’hi va anar apropant amb recel. A mesura que escurçava la distància envers l’indret, s’esmorteïa el xivarri del menjador i uns laments dèbils anaven prenent cos. La Constança va accelerar el pas mentre deixava en Pierre enrere; la basarda l’assetjava i els peus gairebé no li tocaven el terra quan, espantada, va irrompre en aquella gran sala desconeguda.

—Cecília! Cecília!

Un moviment sobtat rere les cortines, que cobrien dues de les parets de l’estança, va atreure l’atenció de la jove cuinera. Abans d’aproximar-s’hi, va insistir amb recel:

—Ets tu, Cecília?

—Marxa! Si us plau, marxa!

La veu de la Cecília se sentia entre sanglots, però ella no acudia a la crida de la Constança.

—Sóc jo, no has de témer res! Et vull ajudar i no sé què ha passat… Et trobes bé? Deixa’m veure’t…

—T’he dit que marxis! Si de veritat em vols ajudar, no em facis passar per això. T’ho suplico, vés-te’n.

La Constança va mirar al seu voltant en l’intent de trobar alguna explicació al que estava succeint, però els embalums i contorns que endevinava en la penombra li resultaven desconeguts. Es va allunyar tant com va poder del lloc on es refugiava la Cecília, i aleshores va fer córrer una de les pesants cortines envellutades que impedien el pas de la llum.

Va observar amb deteniment el seu voltant; només una cadira fora de lloc trencava un ordre gairebé perfecte. Molt a prop hi havia una ploma de faisà feta malbé, i un bocí de cinta de seda i un ble de cabells del color del foc eren l’únic rastre a seguir. La jove va reflexionar durant uns instants i, de sobte, una intuïció la va posar en alerta.

—Cecília, què t’han fet? No et pots quedar aquí! Sigui el que sigui el que hagi succeït, et vull ajudar. Pots confiar en mi. No ens hem de quedar en aquest niu de vibres. Vine, t’acompanyaré a casa.

No va ser fàcil convèncer la noia, però finalment va abandonar el seu amagatall. Encara tremolava i, avergonyida, es tapava el cap amb les dues mans. El bocí de closca que quedava al descobert, orfe de la seva preciosa cabellera, parlava per ell mateix.

—Déu meu! Per què? Qui ha estat capaç de tallar-te els cabells i deixar-te… Com es pot dur a terme una salvatjada com aquesta?

Però la Cecília ja no podia articular una paraula més. Es va llançar als braços de la Constança, plorant a cor què vols. En tranquil·litzar-se, va explicar com s’hi havia vist obligada. Monsieur Plaisir hi havia donat la seva aprovació davant les ordres de la vídua De Acevedo, de totes passades innegociables.

—No ho entenc! Quin sentit té, una humiliació tan…

La Constança no trobava les paraules per descriure un acte tan vil i gratuït. No volia donar via lliure a la seva indignació per no ferir-la encara més. Amb les dents serrades, li va eixugar el plor i va intentar donar forma als quatre blens esparsos i desiguals que li penjaven del cap.

—Deixa-ho córrer! Ja no té remei! —es va revoltar la Cecília—. Tot ha començat quan la Margarita de Acevedo ha vist les convidades franceses, amb aquests pentinats extravagants. Aleshores ha fet cridar el seu perruquer i l’ha esperat aquí mateix, tot negant-se a entrar al menjador.

—Me la imagino! —va exclamar la Constança amb foc als ulls.

—Si l’haguessis vist! No sembla tocar-hi gaire. S’ha entossudit a exigir-li un pentinat com el de les estrangeres. Deia que, si era la moda de París, ella no podia quedar per sota d’aquelles dames.

—I el perruquer?

—Ha intentat fer-li entendre que allò portava temps, que per aconseguir un volum i una alçada similars, feien falta més cabells i una estructura perquè s’aguantés… Però no hi ha hagut res a fer, l’ha amenaçat de desprestigiar-lo i el perruquer hi ha acabat accedint.

—Però, què hi feies tu, aquí?

—Monsieur Plaisir m’ha demanat que no em mogués de la porta, i que tan aviat com arribés el perruquer el conduís davant la senyora vídua De Acevedo. Ha repetit un parell de vegades que era molt important i que em posés sota les seves ordres per a tot allò que necessités.

—Canalla!

—Quan la tal Margarita ha entès que necessitava un postís, m’ha mirat fixament mentre se li il·luminava la cara. No hi he pogut fer res, Constança. Deia que el meu color era tot just el que necessitava per cridar l’atenció i…

—Però, i en Pierre, no ha intercedit per tu?

—Ell hi era, Constança, ell hi era, i no ha mogut ni un sol dit! La dona no tenia aturador, estava decidida a fer-se’ls seus, els meus cabells. Quan ha vist que plorava m’ha dit: «No n’hi ha per a tant. Això rai, ja creixeran de nou!».

En sentir aquelles paraules, la Constança va manllevar un tapet de punta que cobria una tauleta de fusta i li va embolicar el cap. Després la va portar de nou a la cuina i, sense pensar-s’ho dues vegades, es va llançar a sobre d’en Pierre. El cuiner no va poder aturar aquella envestida tan inesperada i va caure sobre la taula dels petits pastissos de xocolata calenta, a punt per servir.

—T’has venut l’enteniment? Agafeu-la! —va cridar el cuiner amb una ganya de dolor al rostre, que de seguida es va convertir en preocupació en veure tot aquell terrabastall impossible de recuperar.

Però la Constança estava fora de control, des de dalt de la taula llançava tot el que tenia a mà sobre l’esbirro forçut que feia una estona ja l’havia fet callar. La resta del servei es va posar a estalvi de la trencadissa i, en poca estona, el desori va ser descomunal.

D’imprevist, la porta de la cuina es va obrir i les rialles i els brindis dels convidats van fer estada a les cuines. «Tan a prop i tan lluny», va pensar la Constança. Un cambrer demanava la presència de Monsieur Plaisir al menjador per rebre les felicitacions de boca del mateix virrei.

La Constança va aprofitar l’ocasió per escapolir-se fins a l’estança on es portava a terme la celebració, on ningú la podria aturar. Va instar la Cecília a seguir-la i, mentre el mestre cuiner adoptava una presència digna i es posava de nou el barret, totes dues, amb un aspecte deplorable i suant de valent, van creuar en direcció a la porta sense dir ni una sola paraula.

Només per un moment la mirada burleta de la Margarita es va trobar amb la de la jove cuinera. La vídua aixecava la barbeta orgullosa, mostrant els rinxols vermells que li queien sobre les espatlles. Un reguitzell de petites flors ensucrades, que la Constança tenia preparades per guarnir les postres, es repartien capriciosament entre els tirabuixons.

Sense esperar ningú, la Constança i la Cecília van sortir de la sumptuosa torre, però, un cop a l’exterior, es van mirar sense saber què fer. Totes dues mostraven un aspecte lamentable i, malgrat que eren molts els carruatges que s’esperaven prop de l’entrada amb els cotxers disposats, no es van atrevir a demanar-los que les portessin a casa. Van pensar en el carro amb el qual havien fet el trasllat, però no era al seu abast, sinó davant la porta que utilitzava el servei. Quan ja estaven disposades a emprendre una corredissa que les portés ben lluny d’aquell escenari que detestaven, un crit les va fer aturar.

—Constança, espera!

Es va girar en direcció a la veu desconeguda. Pertanyia a una dona de mitjana edat, molt elegant, que portava un ventall a les mans, més clar que la seda verda del seu vestit. La cuinera la va examinar de dalt a baix. Volia esbrinar de qui es tractava, però no va tenir èxit. Hauria recordat una fesomia de trets tan marcats, amb aquella piga fosca a la parpella dreta que es mostrava i desapareixia segons si obria o tancava els ulls.

—M’imagino que per fugir d’aquesta manera en deu haver passat una de grossa, eh? Permet-me que li digui al meu cotxer que us porti on desitgis.

—Ens coneixem? —va demanar recelosa la Constança.

—No hem tingut l’oportunitat de ser presentades, però te’n faries creus, de tot el que sé de tu.

—Perdoneu, però no acostumo a acceptar favors de persones que…

—Disculpa. El meu nom és Isabel Lobera. Podríem parlar un moment a soles?

—No tinc cap secret amb la Cecília —va respondre la cuinera, tot passant el braç per les espatlles de la seva acompanyant.

La noia, que amb prou feines havia aixecat la mirada, avergonyida pel turbant improvisat que duia al cap, va somriure complaguda.

—No t’ho prenguis malament, petita, però em sembla que es tracta d’un tema entre la Constança i jo. Pot resultar molt compromès.

Van fer falta moltes explicacions i un bon grapat de precs perquè la Constança hi accedís. Només quan la Cecília va ocupar l’interior del carruatge, la tal Isabel va parlar amb franquesa.

—No et puc dir les meves fonts, i tampoc no tinc gaire temps per allargar-me amb detalls. Però sé del cert que odies tant com jo mateixa l’amfitrió de la festa.

—Parleu del virrei, senyora?

—Del mateix.

—I per què l’hauria d’odiar? Jo només sóc una empleada que…

—Deixa aquestes paraules per a qui les vulgui escoltar. Què pensaries si et confirmo el que tu sospites de fa temps?

La Constança començava a inquietar-se de debò. A què es referia i quin dret tenia a parlar-li així? Com si aquella senyora fos capaç de llegir-li els pensaments, va continuar:

—Perdona la meva franquesa i que t’hagi abordat d’aquesta manera, però creu-me, sé de què parlo. Quan el teu pare va trobar la mort, i, per cert, en circumstàncies ben estranyes, no treballava sota les ordres del virrei?

—No sé què us empatolleu! —va dir la Constança arrufant les celles i amb cara de pocs amics.

—Ja t’he dit que sé molt més del que t’imagines.

—Doncs jo penso que heu sentit tocar campanes i, qui sap per quin obscur motiu, em voleu embolicar en els vostres affaires!

La Constança, menys tranquil·la del que volia demostrar, li va girar l’esquena mentre feia un gest a la Cecília per indicar-li que baixés del carruatge.

—Espera! No treguis conclusions falses, et vull ajudar —va insistir la dama.

—No necessito la vostra ajuda i, d’altra banda, per què l’hauria d’acceptar? Vós i jo no ens hem vist mai, ni crec que tinguem res en comú —va afegir despectivament.

—Podria engegar-te a dida ara mateix, però no sé si tindrem una altra oportunitat. Ja sabia que eres orgullosa i descarada, però, ben mirat, això beneficiarà els nostres propòsits…

—«Els nostres propòsits», dieu? Es pot saber on voleu anar a parar?

El discurs que la Constança va sentir a continuació la va trasbalsar. Lluny de la presència de la Cecília, encara dreta al costat del cotxer, aquella senyora es va esplaiar a gust. La jove cuinera no podia entendre d’on havia tret tota la informació que tenia sobre la seva infantesa a Lima, sobre l’Antoine… Però va considerar que eren proves suficients que esvaïen qualsevol dubte. Després d’escoltar-la, li va ser del tot impossible posar en entredit els coneixements dels quals presumia la dama.

Segons va explicar, després de retirar al seu pare els càrrecs i les atribucions que li corresponien, el virrei el va deixar a l’estacada.

—Resultava molest per a molta gent, sabia massa dels assumptes que es coïen a palau.

—Per què m’ho expliqueu, tot això? Què hi guanyeu, vós?

—Tinc un assumpte pendent, i no sóc de les que indulten ni obliden —va dir, mastegant molt les paraules.

La piga de l’ull dret va desaparèixer de la vista de la Constança durant tota l’estona que la dama va parlar. Els seus ulls oberts, com si estiguessin fixats en un lloc imprecís, no van parpellejar ni una sola vegada. La tensió no sols es reflectia en la seva mirada, també movia el vano de forma rítmica, com un dels autòmats d’en Pierre. Assegurava que el virrei havia jugat amb els seus sentiments, que durant la seva estada a Madrid l’havia utilitzada, i que aquella boda precipitada i estranya havia esdevingut una humiliació imperdonable per a ella. Clamava venjança contra en Manuel d’Amat i de Junyent.

—Però, per què hi heu vingut? Us ho hauríeu pogut estalviar…

—I deixar les coses així? No, joveneta, qui la fa la paga!

—No aconseguiré que canvieu de parer, ja ho veig. Però, què espereu de mi?

De sobte, la mirada i la veu d’aquella dona es van tornar de la fredor del glaç.

—Necessito que m’ajudis a acabar amb aquest malparit.

—M’esteu proposant que…

—Calla! Aquest no és un bon lloc per parlar de segons quins assumptes. Vull que hi pensis. Et recompensaré, i pots estar segura que, mai més, ni tu ni la teva gent no haureu de suportar escenes com les que heu viscut avui —va afegir mentre li dirigia una mirada escrutadora recordant-li la fila que feia.

—Sou ben boja!

—M’hostatjo a La Fontana de Oro, al carrer Escudellers cantonada amb el carrer Ample. Encara m’hi estaré un parell de setmanes abans de tornar a Madrid.

—Ja m’hi podeu anar esperant! —va exclamar la Constança.

Abans de girar cua i ordenar a la Cecília que abandonés la idea de tornar en carruatge, alguna cosa es va bellugar en la penombra. La jove només li va dedicar una mirada fugissera i, traient-li importància en pensar que es tractava d’algun animal, va fer sortir la seva protegida del cotxe i es van disposar a tornar a casa caminant a bon pas.

Per molt que la Cecília hi va insistir, no li va revelar ni una sola paraula del contingut de la conversa amb la senyora Lobera. La va portar a l’encontre de l’Àgueda i ella mateixa va explicar què havia succeït amb els cabells de la noia. Després es va tancar a la seva cambra i es va estirar sobre el llit.

Eren massa emocions i sentiments contradictoris per a una sola jornada! Per uns instants va deixar enrere l’episodi viscut al banquet i no va dedicar ni un sol pensament a les conseqüències que podia tenir. El cap li bullia i les paraules d’aquella dona de la piga la perseguien; com més lluitava per deixar-les enrere, amb més força tornaven.

La nit la va sorprendre en vigília. Semblava que el cel s’hagués confabulat amb el seu malestar; es va anar tapant lentament i inexorable fins que es va desfermar la tempesta. Amb el primer tro que va sacsejar els vidres de la finestra, ella també va esclatar. De sobte tot li semblava calamitós: les seves relacions amoroses amb en Pierre i en Rafel, la impossibilitat d’ascendir en aquell ofici on importava més el poder que la destresa. Sense control, i feta un mar de llàgrimes, va anar a buscar aquell bagul que s’havia endut de Lima i li va clavar una puntada de peu. La figura del vaixell que l’Antoine havia decorat al costat de les paraules «Sempre amb tu» la van enfurir encara més.

—Mentida! Tot és una gran mentida, Antoine! Els meus avis no m’esperaven ni em volien, el teu amic és un pocavergonya i jo no importo a ningú. Em vas posar la mel a la boca, em vas dir que seria una gran cuinera… Mira’m, però! Ni tan sols he pogut protegir la Cecília! I, a més, ara, després de vuit anys, sembla que els fantasmes del passat tornen a prendre vida. Per què, Antoine? Per què em vas demanar que marxés? Per què em vas omplir el cap de coloms?

La Constança va obrir el bagul i va prendre entre les mans aquell lligall de fulls manuscrits que constituïa el llegat de l’Antoine.

—Saps què et dic? Que ets un trampós! Per què hauria de seguir les regles que em vas recomanar, si ja no confio en tu? Llegir-les en ordre, no saltar-me’n cap! Per a què? De què m’ha servit? A partir d’ara llegiré el que em vingui de gust, faré el que em vingui de gust!

Aleshores, com si fos un infant en plena rebequeria, va anar passant fulls endavant i endarrere. Aturava la vista on li plaïa amb posat murri, però l’atzar va fer que un paràgraf la retingués més del compte. Ja feia temps que s’havia adonat que els títols estaven escrits a l’inrevés, que per entendre’ls calia llegir-los de dreta a esquerra.

Només quan va arribar a la penúltima recepta va entendre el motiu que havia mogut l’Antoine a aquella manera de procedir.

Aquell missatge mig amagat, encapçalat de la mateixa manera que les receptes anteriors, la va fer tremolar de dalt a baix. Aleshores va decidir prendre part en la venjança que havia concebut la Isabel Lobera. S’havia de reunir com més aviat millor amb ella i ajudar-la a fer realitat el seu pla.

Com si el cel li volgués donar un darrer avís per dissuadir-la, un llampec va il·luminar la cambra i va dibuixar, a contrallum, una petita figura als peus del llit. El vaixell pintat al bagul va tornar a la vida per uns instants mentre, en obrir-se, el grinyol de la porta anunciava una visita inesperada.

—Que el Senyor i la Verge Santíssima ens protegeixin! —va exclamar l’Eulària entrant a l’habitació de la noia sense avís previ.

—Què passa? Què fas llevada a aquestes hores? —va preguntar la Constança sense reflectir cap símptoma d’alarma al seu rostre.

—Però criatura! Com pots no saber-ho? Tot Barcelona està consternada! Sembla que el cel se’ns hagi girat en contra pels molts pecats que cometem cada dia.

La cuinera va empassar-se la saliva i va mirar en direcció a la finestra mentre la minyona seguia explicant el que havia succeït.

—No es tracta ni d’un ni de dos, Constança. Els llamps han fet molt de mal. El primer ha caigut al carrer Nou i sembla que el fill del carnisser està ferit de gravetat.

—Si que em sap greu —va mormolar la Constança sense mirar la dona en cap moment.

—El segon ha impactat a la Seu, Déu sigui lloat per sempre! —va exclamar la dona fent-se el senyal de la creu sobre el pit—. Ha trencat una de les pedres que hi ha sobre el portal, al costat de la Inquisició, i ha desllustrat la dauradura del retaule de la Mare de Déu de Montserrat. L’escolà geperudet de Sant Oleguer encara no s’ha refet de l’ensurt, després de haver-li practicat dues sagnies.

—Això és una gran bestiesa! Ho he dit moltes vegades! Aquesta manera de fer només debilita els malalts. L’Iskay…

—No parlis d’aquesta manera, Constança. Els metges saben el que fan, aquest és un altre món…

—Prou que ho sé! —la va interrompre la jove cuinera, empipada.

Però l’Eulària ja no seguia el fil d’aquella conversa. Volia fer-li saber, de totes passades, les noves que arribaven d’arreu i que tenien alarmat el servei.

—Si és que jo m’hauria mort allí mateix. Diuen que el llamp, després de fer malbé la biga, també ha fet un forat al campanar, com si l’hagués travessat el puny d’un dimoni. Ha descrostat la barana on toquen la Badada i l’Oleguera! I també tinc entès que han caigut altres llamps, a Sant Francesc de Pàdua, a l’horta d’en Fabà i vora el Portal de l’Àngel. Fixa’t que a l’hort del convent de Santa Caterina han malmès dos tarongers.

—Devia fer feredat —va comentar la Constança completament impassible.

—Els de Can Tunes, a la Barceloneta, es queixaven que els havia desbaratat un rellotge.

La tirallonga de desgràcies no semblava tenir aturador. Mentre l’Eulària seguia parlant dels llamps, que també havien causat destrosses a la Ciutadella, la Constança es mantenia immòbil amb una sola idea al cap.

La venjança se serveix freda.