7

Oceà Atlàntic, estiu de 1771

En Pedro de Acevedo no se sentia especialment satisfet d’advertir la seva mare Margarita sobre la conversa que havia escoltat entre el seu pare i el capità del vaixell, però s’hi sentia obligat per la relació que com a mare i fill mantenien. Si es pogués explicar amb paraules, en sortiria alguna cosa com:

—Si estàs sempre al meu costat, jo tindré cura de tu, perquè ets una persona dèbil, fill meu.

Els freqüents episodis asmàtics i l’escàs creixement d’un cos que semblava haver arribat als seus límits encotillaven el noi, incapaç, per altra banda, d’entendre el rebuig del seu pare. Per al funcionari, la paternitat consistia a forjar soldats forts i valerosos per acompanyar-lo en els seus negocis.

Malgrat la seva aparença, en Pedro no era un ésser menyspreable, almenys pel que feia a la seva intel·ligència. A Lima l’havien felicitat sovint perquè tenia capacitat per a les matemàtiques i era difícil que algú el guanyés als jocs de taula. Però, quan es tractava de fer servir el cos, havia de posar tots els músculs en tensió, d’una manera tan extrema que es podia pensar en alguna mena de col·lapse. Després d’aquests episodis, li venien uns dolors terribles que cap metge no havia estat capaç de tractar, fins que va aparèixer aquell home.

—En Williams? Es fa dir doctor, però no passa de ser un aventurer —va exclamar la Margarita, sempre reticent a fer-lo venir.

—Però mare, la veritat és que milloro molt amb els seus beuratges, com tu en dius. —En Pedro havia suportat molta tensió durant el motí i ara se’n ressentia.

—Amb el que m’has explicat, no seria estrany que aquest home també participés del negoci. No és metge ni és res, el teu pare tan sols buscava una persona de la seva confiança, no te n’adones?

En Pedro no sabia què pensar. Era cert que en Williams semblava haver fet amistat amb el funcionari, però el noi dubtava que el seu pare pogués caure bé a ningú. Allò tampoc no li importava gaire, en aquells instants. Després del càstig als mariners i de la tempesta, tots al vaixell semblaven haver emmudit i tan sols es limitaven a complir les ordres.

Pel que feia a la Constança, aquella jove orgullosa per qui havia arribat a sentir admiració, ja només li semblava una aprofitada. I si anava al darrere dels diners de la família? I si el seu pare desapareixia amb ella i no els tornaven a veure? Obligat a deixar la seva estimada Lima, només de pensar a renunciar també a la vida promesa ja resultava per a en Pedro del tot insuportable.

Potser per això veia tan natural la proposta de la seva mare. La Margarita s’havia dedicat en cos i ànima a imaginar una venjança contra el seu marit. Sabia que tenia una amant a Lima, però que intentés amagar-li els diners del contraban que pensava portar a terme amb el capità Ripoll havia estat la gota que feia vessar totes les ofenses acumulades.

—Tu has compartit amb mi el que vas escoltar i ara em toca correspondre, Pedro. Tinc un pla que ens farà rics i que, a més a més, m’evitarà haver de suportar més temps aquesta situació…

Mentre la Margarita explicava com es venjaria d’en Joaquín de Acevedo, el seu fill experimentava sentiments contradictoris. Potser tenia raó la mare quan argumentava que ell era un ésser dèbil. Ja feia temps que ho havia entès; sabia que, per molt que es posés de la seva banda, ella mai no reconeixeria la seva vàlua. La mare no entenia que la debilitat només niava en el seu cos. Ell era un home valent, capaç de trair, de mentir, potser de matar, si se’n presentava la necessitat i trobava la manera de vèncer les pors. La senyora De Acevedo havia tingut molta cura a l’hora de comunicar les seves intencions. Per això va escollir el moment del dia en què la Constança s’escolava dissimuladament cap a la bodega. Potser s’hi trobava amb algun mariner, o amb el capità, o amb el seu propi marit…

Tant li feia, però. Aviat seria lliure. Podria disposar del capital que el seu espòs havia guanyat a Lima i, amb el temps, qui sap, acostar-se a algun d’aquells nobles solters que ja no tenien tota la vida per davant. Se sentia jove i pensava que els diners li permetrien assolir la felicitat que esperava.

La Constança, al contrari, només es preocupava per aquell noi que havia pres al seu càrrec. Si no rebia la seva ajuda, la fam, les ferides o la venjança del capità Ripoll el delatarien. Havia après amb molta cura les diferents tasques que es portaven a terme a la bodega i sabia a quines hores els mariners relaxaven la vigilància.

Malgrat tot, sovint s’enduia un bon ensurt. Com ara quan algú s’havia quedat fent feina a la bodega, apuntalant uns bidons o reparant algun estri, i en aquells moments la noia havia d’amagar-se. De vegades passaven dues o tres jornades en què no li era possible tenir contacte amb el jove mariner. Només li servia de consol comprovar que els aliments deixats entre les mercaderies desapareixien.

Aquell dia, però, els va trobar intactes. La Constança, espantada, va fer una recerca per bona part de la bodega i va estar a punt de ser descoberta. Imaginava situacions possibles, alguna raó per a aquella estranya circumstància. Hauria decidit canviar de lloc ara que eren tan a prop de Cadis? No va tenir sort. Va tornar a la seva cabina sense cap rastre del noi de Veracruz. L’esperava una bona sorpresa.

—Pedro! Què hi fas, aquí? Saps que a la teva mare no li agradaria…

—Tant me fa. Sóc l’hereu dels De Acevedo, puc fer el que vulgui.

La noia no se’l creia, ja coneixia les seves fanfarronades, però se’l va mirar amb curiositat. En Pedro va fer un gest amb la mà, com si volgués espantar un pensament molest, i es va asseure desafiant al llit de la Constança.

—La meva mare no et pot veure —va dir sense aixecar la vista del terra—. Però segur que ja ho saps.

—Ho sé, però no m’importa gaire. Has vingut per dir-me això?

—He vingut perquè no sé si m’agrades o si t’odio. Sempre ets tan suficient, i, a més a més, ets lliure. Quan desembarquem a Cadis tu seguiràs camí fins a Barcelona. Podràs disposar de la teva vida.

—M’agrada això que dius, però no sé si serà possible. En tot cas, t’asseguro que lluitaré perquè es compleixin els teus auguris.

—Alguns diuen que ets l’amant del meu pare, o que t’agradaria…

—Entre aquests alguns no hi deu ser casualment la teva mare? No conec ningú més capaç de pensar una estupidesa semblant.

—Bé, aviat et perdrem de vista i ja no em podràs confondre més. Però he vingut a advertir-te. Guarda’t de la meva mare —va dir de sobte amb alarma, i per primer cop la va mirar als ulls—. Em fa l’efecte que en trama alguna de grossa, i no li caus bé. No li passa com a mi, que tinc els meus dubtes cap a tu. A ella…

—Ho sé, li agradaria veure’m morta. No és això?

—Jo t’ho he advertit. No sé per què ho he fet, però el que et passi a partir d’ara ja no és cosa meva.

La Constança no entenia del tot aquella visita d’en Pedro. Era com si volgués fer-li un favor, però semblava que en el fons se’n penedia. El noi es va aixecar del llit i va fer cap a la porta, però en passar pel seu costat va alentir el pas. Ella es va adonar que l’olorava.

—Feu bona olor, algunes dones.

La sang freda que va posar en les seves paraules va fer estremir la Constança. Li va quedar la sensació que havia d’anar amb molt de compte, ara que la fi del viatge, si més no per als De Acevedo, era a tocar. La desaparició del noi de Veracruz va passar a segon terme. Potser era d’ella mateixa, de qui hauria de tenir cura.

La notícia que eren molt a prop de Cadis es va estendre per tot el vaixell gràcies a les veus dels mariners. El destí dels represaliats per la rebel·lió era molt proper, si és que després de la seva estada a les sentines quedava algú amb vida.

Entre la boira que regnava a l’estret de Gibraltar avançava un vaixell petit. Ningú no se’n va adonar fins que el van tenir molt a prop. Portava un missatge de vital importància per al capità Ripoll.

—Nau a la vista!

Era mitjanit quan el crit de l’home que feia de guaita enfilat a la cofa, al punt més alt del pal major, va alertar els mariners que estaven fent guàrdia a coberta. La partida de cartes al voltant d’un fanal va quedar interrompuda i tots ells es van apropar a la proa encuriosits. Els dies de navegar entre cel i aigua, com a únic paisatge possible, justificaven el rebombori d’aquella troballa. Però els dubtes no s’esvairien fins que la informació fos completa. Quines eren les seves intencions?

Els tripulants van seguir la direcció que assenyalava el mariner, tot esforçant-se per descobrir entre la broma aquells llums verds i vermells que espurnejaven a estribord.

—Desperteu el capità! —va ordenar el nostramo, inspeccionant insistentment en la foscor amb l’ajut de la ullera de llarga vista.

—Us sembla que són amics? —va preguntar en Martí.

—Potser s’han quedat sense provisions —va dir un altre mariner intentant fer una conjectura que no els comprometés.

—És estrany. Ens trobem molt a prop de Cadis. Després de la tempesta, només ens faltaria un atac pirata. He sentit a dir que de vegades s’aposten a l’estret i aprofiten les boires… —va insistir el jove que havia iniciat l’interrogatori.

—Ja n’hi ha prou de xerrameca! Algú ha anat a avisar el capità o hauré de fer-ho jo mateix? —va cridar el nostramo amb cara de pocs amics i visiblement inquiet.

Els fanals que penjaven a les xàrcies del pal trinquet de la nau desconeguda es van anar fent més visibles a mesura que les distàncies entre els dos vaixells s’escurçaven.

Les corredisses del capità i d’una dotzena més d’homes vinguts de les estances de proa, on dormien els mariners, van cridar l’atenció de la Constança, que de seguida va sortir a les escales.

—On vas, ara?

Era en Pedro, que amb els cabells embullats li sortia a l’encontre.

—No tinc per què donar-te explicacions! Ara t’has convertit en el gos d’atura de la teva mare?

En Pedro no va respondre. Els dos joves es van escrutar severament i es van dirigir a coberta en silenci. La conversa recent no semblava haver acostat posicions entre ells. Es van situar al darrere del grup d’homes que esperaven el missatge de la nau forastera i van ser testimonis de la tasca de reconeixement.

—Es fa segons les normes de la marineria —va dir en Bero, que els havia seguit sense dir res.

La Constança va dibuixar una ganyota recordant les dures paraules amb què l’havia increpada dies enrere, però va rectificar a temps. Fet i fet, no li faltava part de raó i ella no es podia permetre estar enutjada amb tothom.

Van observar plegats com els dos fanals de La Imposible feien senyals intermitents mitjançant una tapa de llauna que pujava i baixava.

—Que ens atacaran? —va preguntar en Pedro.

—Valga’m Déu! No cridis el mal temps, jove. Ja n’hem tingut prou, de desgràcies! En lloc de trencar-te el cap amb cabòries, mira i aprèn. Un nombre determinat de senyals de llum equival a una pregunta, i la resposta es fa de la mateixa manera. Ho veus?

—Però, què diuen? —va insistir el fill gran dels De Acevedo.

—Es presenten. Haurem d’esperar.

—I no sabeu què diuen? —va insistir en Pedro, amb to insolent.

En Bero va serrar les dents i, finalment, va respondre:

—Si ho sabés, no faria de mariner ras ni hauria d’escombrar la teva merda.

El foc de bengala els va advertir poc després que tot estava en ordre. Però l’alegria de la tripulació, marcada per l’esperança de tocar terra ferma en poques hores, va durar molt poc. El missatge que va rebre el capità de La Imposible era del mateix rei, i donava ordre de continuar el viatge fins a Barcelona sense atendre el requisit habitual de revisió de les mercaderies a Cadis. La raó era la presència a la ciutat catalana del mateix Carles III i la seva urgència per rebre les notícies que en Joaquín de Acevedo portava de Lima. Tota la resta passava a un segon pla.

Si bé la reacció d’en Jan Ripoll va ser d’enuig, de seguida es va adonar que afavoria els seus interessos i, segons com, els del funcionari reial. Aquest, informat d’una circumstància tan estranya, no va trigar a presentar-se a coberta. La Margarita també hi era present, unes passes al darrere, mentre que en Pedro va abandonar la companyia de la Constança per anar al costat de la seva mare.

—Quines són aquestes ordres que ens prohibeixen entrar a Cadis, capità Ripoll? —En Joaquín demanava explicacions amb un to agut i exigent, com sempre que la seva dona era a prop.

—Potser sóc jo qui us ho hauria de preguntar, funcionari. És la primera vegada que La Imposible altera el seu rumb d’aquesta manera… Només espero que hi hagi una bona raó. Els homes tenien el dret de tocar terra, encara que fos per un parell de dies.

En Joaquín de Acevedo no imaginava aquella resposta combativa i es va quedar aturat mentre mirava de cua d’ull la seva esposa. Com que el capità se’n va adonar, el va agafar del braç per portar-lo fins a un racó de la nau on ningú no els sentís. Ni tan sols en Pedro va ser capaç de reaccionar amb prestesa per copsar el que es deia en aquella conversa.

—És el mateix rei qui ens ordena que seguim el viatge sense més retard fins a Barcelona —va dir en Jan Ripoll quan va creure que eren prou lluny de tothom mentre li mostrava les ordres escrites.

—El rei! —El funcionari li va arrencar el paper de les mans; encara dissimulava.

—No us esvereu més! La meva paciència té un límit, i acabarà fotent-me ben poc el que pensi la vostra estirada esposa. Som socis, ho recordeu? Ben mirat, això fins i tot podria afavorir els nostres negocis. No hem hagut de passar el tràngol d’una revisió de la càrrega i… És clar, no hi havia pensat. Potser a Barcelona sa senyoria no té tants amics i no podrà col·locar les mercaderies!

—És clar que podré! No ho dubteu pas!

—D’acord, d’acord! Així ho espero. La nostra futura riquesa és ara a les vostres mans.

El capità Ripoll es va allunyar i va deixar ben empipat el funcionari, que de seguida va mudar l’expressió del seu rostre per adreçar-se a la Margarita. En presència d’en Pedro, i molt a prop de la Constança, en Joaquín de Acevedo va magnificar amb escreix les notícies del canvi de rumb. Però, en lloc d’alegrar-se pel que semblava una deferència del rei cap al seu espòs, la dona va mantenir el seu posat d’esfinx. Per a ella allò era un contratemps que allargaria en excés els seus plans, i qui sap si hauria de fer-ne de nous.

Quan va considerar que ja en sabia prou, d’aquell canvi inesperat, la Constança es va retirar cap a la seva cabina. Pensava que el missatge reial era un confirmació del que s’havia dit poc abans. S’havia de guardar del funcionari i de la seva família, sobretot si, tal com semblava, assolia més poder del que tenia aleshores.

La fragata es va endinsar en la broma per travessar l’estret de Gibraltar. Posaven rumb a Barcelona i, si tot anava bé, no trigarien més de dos o tres dies. El reencontre amb els seus avis estava més proper que mai, i cada nit ella miraria el nom del seu futur protector, per no oblidar-lo passés el que passés.

Va aparèixer a la porta com un fantasma sorgit de la boira. Al fill gran dels De Acevedo només se li veien els ulls, i no s’hi va passar gaire temps, al llindar, només el suficient per dir-li:

—Tens sort, Constança, molta sort…

Després d’aquell ensurt, només van necessitar tres dies per situar-se a les portes de Barcelona. L’inici de la tardor no va ser gaire sever aquell any, i es podia dir que els elements s’havien confabulat perquè l’última part del viatge fos especialment plàcida. La Imposible solcava el Mediterrani amb la perícia dels vaixells acostumats a situacions molt més dures, i la tripulació, sense deixar d’atendre les seves funcions, passava la resta del temps entre balls, menjars i jocs de cartes.

La Constança, sempre en companyia d’en Bero, que semblava haver-la adoptat mentre no toquessin terra, seguia de prop aquell ambient, del qual també participava el mateix capità. Les sensacions eren contradictòries. D’una banda, si pensava en els homes que continuaven lligats a les sentines a l’espera d’un judici que els podia portar a la forca, en Jan Ripoll quedava als seus ulls com un ésser despietat, capaç de tot quan perseguia els seus propòsits. Però, de l’altra, també era un home que compartia sense embuts aquells moments d’esbarjo dels seus mariners, tot convertint-se en un més i deixant-los fer sempre que no perillés el rumb del vaixell.

De la família del funcionari, només en Joaquín es deixava veure per coberta. De tant en tant, intentava aproximar-se al capità per reblar el seu pacte amb cavil·lacions de darrera hora. En Jan Ripoll, d’entrada, reia comprensiu, però més d’un cop li havia de dir que el deixés tranquil, que era el moment de celebrar amb els seus homes una nova tornada. La Companyia tenia fama d’acabar bé els viatges, en part gràcies a homes com aquell capità del qual la Constança no sabia què pensar.

Tot hauria anat bé si el noi de Veracruz hagués donat senyals de vida, però no n’hi havia cap notícia. Ni tan sols quan va fer el cor fort i ho va preguntar a en Bero, va obtenir una resposta satisfactòria.

—Si m’haguéssiu avisat abans… Potser ha mort i la seva olor es confon amb l’aire viciat de la bodega. No podem saber-ho.

—Però podríeu intentar-ho. Per a vós és més fàcil buscar-lo. Em preocupa que estigui molt malalt. I si ha perdut tanta sang que ha quedat inconscient?

—Inconscient? Doncs, si és així, les rates ja deuen haver fet via, senyoreta.

—No és necessari que sigueu tan dur.

—I què voleu, doncs? Que us menteixi? En aquestes coses d’homes potser la vostra intervenció no resulta gaire adequada. El millor que podeu fer és pensar que va saltar per la borda mentre passàvem l’estret… Ara deu ser en alguna taverna de Cadis, celebrant haver-ne sortit amb vida.

—Creieu que va ser així?

La mirada d’en Bero, i la manera com es va desentendre de la qüestió després, van convèncer la Constança que potser no era el millor interlocutor per parlar del noi de Veracruz. Aquell home s’havia endurit a la mar i res no li importava gaire, tret de la seva pròpia supervivència.

Era un dia radiant quan La Imposible va arribar a les portes de Barcelona. Tots els mariners van ocupar el seu lloc. S’havien acabat els jocs, les incerteses, el neguit. Fins i tot la Margarita es va dignar a acompanyar el seu espòs al castell de proa.

Des de la mar, semblava la ciutat més gran de totes les que havia conegut la Constança. No recordava que fos així temps enrere, quan havia sortit camí de Lima amb poc més de set anys. Ara el seu desig era que els avis s’haguessin acostat als molls i rebre una d’aquelles abraçades familiars que tant enyorava, però també era conscient que la fragata hi havia fet cap abans de la data convinguda. De segur que els avis serien a l’adrogueria, tranquils, pendents del negoci… O potser algú els hauria dit que un enorme vaixell atracava al port? Segur que aleshores deixarien tot el que estaven fent per córrer a abraçar la seva néta!

En Joaquín de Acevedo podia respirar tranquil. L’òrfena estava sana i estàlvia, tal com desitjava el cuiner del virrei. Va ser l’únic que se li va acostar per acomiadar-se’n, tal vegada per rubricar l’èxit de la seva empresa.

—Espero que tinguis sort en la teva nova vida —va dir el funcionari mentre la Constança observava de cua d’ull com en Pedro i la seva mare parlaven en veu baixa.

—Us desitjo el mateix, senyor. —Només ella sabia quanta n’hauria de necessitar.

Poc després, el capità Ripoll ja havia disposat el transport a terra ferma dels seus nobles passatgers; la Constança els perdria de vista aviat. Hauria pogut plorar, i les seves llàgrimes no haurien estat vessades només per l’emoció. Una barreja de melangia i repte atorgava al blau dels seus ulls un aspecte marí, intrigant, salvatge, profund… No oblidaria fàcilment les reflexions d’en Bero. Què li depararia ara el futur, aquell futur que s’apropava a la mateixa velocitat que ho feien les siluetes encara desconegudes de la ciutat?

La Imposible va fondejar als molls i els De Acevedo van ser desembarcats amb l’alegria evident de la tripulació; finalment es desfarien d’aquella enutjosa companyia. En Bero, però, va barrar el pas de la noia.

—Vós no, senyoreta. Posarem una altra barca.

—Una altra barca dieu? —va preguntar altiva, mentre amb un gest elegant deixava de subjectar-se la faldilla i el mirava als ulls.

—No passeu pena. Ha estat aquest escurçó de la Margarita, que escup verí fins al final.

—Teniu raó. És una autèntica vibra… Però jo no sóc una víctima fàcil.

—Val més que us en mantingueu allunyada, feu-me cas. Tot i que pel que sembla porteu camins diferents, no se sap mai, mai…

La Constança es va quedar a babord. No li volia donar el gust de desaparèixer mentre la dona del funcionari feia aquelles ridícules postures per pujar a la barca. En Pedro, sense que la seva mare se n’adonés, abans de marxar es va dirigir a la Constança.

—Ens tornarem a veure —va dir amb veu amenaçant.

—Espero que no —va replicar la noia, mirant-se’l per sobre de l’espatlla.

Per tota resposta, en Pedro va somriure, però el capità ja havia comunicat a la Constança que hi havia una altra barca a la seva disposició. Com si en Jan Ripoll també volgués castigar el tarannà orgullós de la Margarita, havia avarat una barca gran i quatre homes l’acompanyarien, entre ells en Bero. Encara carregaven els pesants baguls de la noble senyora quan la noia ja solcava l’aigua bruta camí de la muralla de mar de la ciutat.

La Constança també portava el seu equipatge, aquell humil bagul de fusta que l’Antoine havia decorat amb la figura d’un vaixell i les paraules «Sempre amb tu». El va agafar amb fermesa mentre mirava en direcció a Barcelona. Un somriure maliciós va endurir el seu rostre. Ningú no podia sospitar el tresor que emmagatzemava; la ciutat es rendiria als seus peus algun dia. Només necessitava una mica de sort, localitzar el seu contacte, mostrar-li de què era capaç.

Uns instants abans de posar el peu a la barca, es va acomiadar de La Imposible. Les campanes de la Catedral anunciaven els resos de l’àngelus mentre un estol de gavines xisclaven sobre el seu cap.

—Ja sóc aquí, avis —va dir en veu alta—. La Constança Clavé ha tornat a casa per quedar-s’hi.

El preu que pagaria per aquella nova vida que començava seria molt elevat.