7

Barcelona, hivern de 1773

Durant els dies anteriors a les festes nadalenques, la feina es multiplicava a casa d’en Pierre Bres. Era el temps d’advent, i molts senyors sol·licitaven els seus serveis. La fama de Monsieur Plaisir creixia amb cada nou àpat i tothom en volia disposar; si no era possible en persona, a través d’algun plat elaborat a les seves cuines. Els convidats passaven a ser una obligació primordial en les cases de la ciutat, sobretot en les que tenien l’aspiració de convertir-se en les més destacades. Moltes, malgrat tenir un mestre cuiner propi, es feien portar dolços o completaven els àpats festius amb alguna extravagància que, si més no durant les setmanes posteriors, els posés en boca de tots.

Per a la Constança era la seva gran oportunitat, ja que s’havia preparat a consciència per a aquella empresa i volia lluir-se. Faria el que estigués a les seves mans per estar a l’altura de les circumstàncies.

Acompanyada del seu mestre i de dos servents més, es va dirigir a la fira de Nadal que se celebrava a la ciutat de Barcelona. Portaven una llista amb tot el que necessitaven per satisfer-ne els encàrrecs. Calia, això sí, trobar els productes de primera qualitat que els clients de Monsieur Plaisir mereixien.

El guirigall es feia sentir molt abans d’arribar a l’esplanada del costat del Born. Era tot un espectacle veure els pagesos conduint l’aviram, sempre vigilant amb les seves canyes que les gallines i els galls dindis arribessin al lloc on s’efectuava la venda. Alguns havien fet de set a vuit hores de viatge, amb el resultat que s’hi podien trobar les millors espècies de capons, perdius, també pulardes… Tot un bé de Déu de volateria i qui sap quantes coses més!

El cuiner examinava a consciència els productes i després un dels criats en negociava el preu i s’encarregava de portar la compra al seu destí. Al final sempre es quedava sol amb la Constança i acabaven carregant troballes de darrera hora. A ella no li importava. Més aviat prenia nota de les habilitats d’aquell home tan singular per negociar amb els paradistes. De vegades li venien ganes d’intervenir en alguna transacció, però coneixia el tarannà impulsiu d’en Pierre, i també els disgustos que li havia ocasionat parlar de més en altres èpoques. Per tant, es mossegava la llengua i empassava saliva. «Ja arribarà el moment», es repetia.

El que no havia previst, de cap de les maneres, era aquell encontre inoportú.

—Constança! —va cridar Monsieur Bres.

La noia s’havia entretingut observant unes fruites confitades. Quan va parar esment del que passava, ja no li va ser possible afegir-se al grup. Li entorpien el pas un grup de pagesos que portaven animals carregats amb costals de blat. Després d’estirar el coll tant com va ser capaç, va prendre com a referència el barret fosc que duia Monsieur Plaisir; la seva alçada feia que sobresortís per damunt de la majoria de caps.

Va rodejar els animals per reunir-se de nou amb el cuiner, però ell estava amb una senyora luxosament vestida de negre i de la seva criada. El vel que sobresortia del barret li tapava parcialment el rostre i engalanava el seu dol amb joies que portaven pedres d’atzabeja. L’aparició de la noia va fer-los callar, però en Pierre Bres va prendre la paraula.

—Constança! On t’havies ficat? Et volia presentar la senyora Margarita, vídua de De Acevedo.

La dona es va descobrir el rostre i li va allargar la mà enguantada. Les comissures dels seus llavis es van elevar imperceptiblement mentre la noia empal·lidia.

—Com és natural, aquestes festes nadalenques seran especialment dures per a la família. Deixar tres criatures sense pare és un tràngol i una càrrega molt pesant per a una dona sola… —comentava el cuiner, del tot aliè al que estava passant, a les guspires de satisfacció que espurnejaven als ulls de la dona, però també als batecs del cor que colpejaven les temples de la Constança i que amb prou feines li permetien seguir el seu discurs. Era la primera notícia que tenia de la mort d’aquell home i, malgrat que mai no li va professar gaire afecte, la seva desaparició li resultava més que sospitosa.

—Me’n faig càrrec —va respondre breument la noia, intentant que el to de la seva veu fos el més natural possible.

—De cara a la primavera, i en memòria del seu difunt espòs, la senyora De Acevedo havia pensat d’oferir un concert de música sacra a casa seva. Els músics de la capella de la Catedral ja en tenen notícia. L’acte es portaria a terme després de celebrar una missa solemne per l’etern repòs de la seva ànima.

Després d’una pausa en què cap de les dones va badar boca, en Pierre Bres va afegir:

—Ha tingut la gentilesa de confiar-nos un refrigeri per obsequiar els seus convidats.

—Diposito en vós tota la meva confiança, Monsieur Plaisir.

—I jo us ho agraeixo, senyora. Entenc que la meva intervenció ha de formar part d’una ocasió molt especial. No us decebrem, ni jo ni el meu equip. Oi que no? —va dir finalment mirant la Constança, tot esperant alguna de les seves sortides intel·ligents, que tan bé el feien quedar.

Però ella va serrar les dents amb força mentre s’acomiadava de la vella coneguda. Un cop va tenir la certesa que el cuiner no la veuria, la Constança es va girar per cridar l’atenció de la senyora amb un cop de colze que només va ser capaç de fregar-li el vestit. Llavors se la va mirar de dalt a baix i, escurant-se la gola, va escopir al terra.

Fins aleshores mai no s’havia comportat d’una manera tan grollera, però tampoc no se’n penedia. Per acabar-ho d’adobar, en Pierre s’havia mostrat excessivament amable i escandalosament seductor en presència de la vídua De Acevedo. Durant el camí de tornada, tot eren afalacs que feien referència al seu gust per vestir i, per descomptat, a la seva posició i fortuna privilegiades.

Aquella mateixa nit, la Constança va resoldre que havia de conquerir en Pierre. Havia ferit el seu amor propi i per res del món no acceptaria ni aquella ni cap altra humiliació.

Van anar passant els dies capficats en la feina. La noia ho donava tot, però, a la més mínima escletxa, els seus pensaments se centraven en l’objectiu que s’havia proposat: captar l’atenció del cuiner més enllà de les habilitats que havia heretat de l’Antoine Champel.

Fins que va arribar la seva oportunitat. Un matí va tenir la certesa que en Pierre era al rebost, passant revista als productes adquirits i fent-ne la distribució convenient segons les diferents comandes. La Constança s’hi va presentar amb un nou recollit als cabells. El resultat, però, es va reduir a una mirada furtiva i a unes breus paraules de complaença; tot plegat molt lluny dels elogis que havia desplegat davant d’aquella vídua alegre.

Van marxar plegats fins a la cuina i, pel camí, la Constança va anar rumiant de quines altres armes disposava. Una agradable olor d’avellanes torrades els va rebre abans d’entrar en aquell santuari. Les quatre dones que hi treballaven estaven ben enfeinades fent torrons, tal com Monsieur Plaisir els havia indicat. La noia va seguir amb deteniment com desproveïen de la closca la fruita seca que ja s’havia deixat refredar. Les proporcions també estaven ben mesurades, a parts iguals la mel i les avellanes. Les teules de pa d’àngel esperaven el seu torn, destinades a servir d’embolcall a les delicioses postres.

En Pierre Bres va donar-hi el vistiplau i va afegir:

—Poseu la mel a coure a foc lent. Quan la tingueu ben deixatada, enretireu-la dels fogons. Espereu que es torni tèbia i llavors ja podreu posar-hi les clares d’ou.

Les dones feien fil per randa tot allò que aquella veu ferma els ordenava.

—Ara, remeneu-ho! Remeneu-ho durant una bona estona, després de nou al foc. Aneu amb molta cura, que no s’enganxi al fons! —va puntualitzar sense perdre de vista cap de les quatre olles.

La Constança respirava aquella aroma dolça mentre es mantenia a l’aguait per si li quedava algun secret per descobrir. Ella mateixa n’havia elaborat diverses vegades a l’adrogueria dels avis.

—Molt bé, tornem-ho a posar a foc suau —va indicar en Pierre—. Esperarem que la mel estigui cuita i ho retirarem. Quan hi afegiu les avellanes no deixeu de remenar, entesos?

Quan la primera olla va iniciar la darrera part del procés, la Constança va sortir disparada.

—Què fas? —va preguntar amb gest adust a una de les sotacuineres.

—Retiro la mel —va excusar-se la dona, sufocada, sense entendre la incisiva reacció de la jove.

—Però no ho has mirat bé! La mel no és cuita, encara.

—Jo… —va titubejar mentre buscava amb la mirada l’aprovació de Monsieur Plaisir.

Aleshores la Constança va agafar la mel i la va posar dins d’una cassola d’aigua freda.

—S’hauria de trencar com el vidre.

Quan es va veure que el resultat no era el previst, la dona va abaixar la mirada. Poc després, obeint un gest de la noia, es va endur de nou el recipient.

—Espera!

La Constança va agafar un pessic de mel abans de dir-li que marxés per enllestir el procés. En Pierre no va ser aliè a aquells moviments; la seva intuïció el va avisar que els hi dedicava. La noia li va demanar de tornar al rebost i, de dins estant, lluny de totes les mirades, se li va adreçar amb intenció provocadora.

—Hi ha una altra manera de saber si la mel està preparada per rebre les avellanes.

El cuiner, encuriosit, la va deixar fer.

—Obriu la boca, si us plau —li va dir ella amb veu seductora.

Sense recança, li va passejar aquella llepolia tèbia pels llavis prims. En adonar-se que en Pierre tancava els ulls, va repetir el recorregut, però aquesta vegada fins a arribar a la llengua, on es va aturar per fer-hi petits cercles. La respiració de l’home no va trigar a agitar-se; també les cames de la Constança feien figa quan notava l’alè càlid d’ell sobre els dits.

No la va besar allí mateix, tal com ella desitjava. Se la va endur al pis de dalt, a la seva cambra, i va iniciar el joc amorós seguint un ritual tan precís com l’elaboració de l’àpat més exquisit.

Només tancar la porta, li va demanar que es tragués les sabates i l’esperés asseguda al llit.

—Serà com jo digui —va ordenar ell, mastegant les paraules.

Aleshores es va dirigir fins a la pila i hi va vessar un raig d’aigua neta per rentar-se les mans escrupolosament, com si volgués arrencar-se tot el que fos aliè al que havia de succeir. De seguida va encendre les espelmes, disseminades per la sala.

Però, entre espelma i espelma, en Pierre s’apropava a la jove i li passava la llengua pel lòbul de l’orella. Quan ella sospirava perquè el joc no s’acabés, es feia enrere i l’abandonava de nou.

—Si us plau… —va pregar la Constança prement els músculs en l’inútil intent d’apaivagar les contraccions del seu sexe humit.

—Xsst!

En Pierre li reclamava silenci, però la Constança només podia mossegar-se el llavi inferior per intentar controlar-se. Una cremor que havia sentit molt poques vegades la posseïa. S’adonava que ja no tenia sota control el joc que ella mateixa havia iniciat, i el que li resultava més sorprenent: no li importava en absolut!

Es va deixar deslligar el cosset, una operació en què ell va trigar deliberadament molta estona, i després va deixar que li acaronés els pits amb les mans, més suaus que la pell dels préssecs. Però ell no es posava al seu abast. El va contemplar despullant-se; també ella frisava per sentir-se nua i als seus braços, però l’encontre es va fer esperar.

—A foc lent, recordes? —va xiuxiuejar mentre aturava les mans de la Constança, àvides de carícies.

La jove cuinera va tenir la sensació que en els braços d’en Pierre Bres cada gest, cada besada, tenia un lloc i un temps, un punt de cocció. El plaer es dosificava a petits glops per assaborir-lo amb més intensitat.

La lluna ja era al seu zenit quan, atordida per l’experiència que havia viscut, la Constança va abandonar la cambra d’aquell a qui anomenaven Monsieur Plaisir.

—Heu pensat que la majoria dels àpats més preuats del Nadal s’han pensat per sorprendre els comensals? —va preguntar la Constança a les dones que l’ajudaven a fer els canelons.

Ho va fer aturant el gest, però ni tan sols se les va mirar, com si fos una reflexió en veu alta, sense destinatari. Eren a les cuines, però en Pierre havia sortit de bon matí; no li agradava explicar les seves anades i vingudes.

—Com dieu, senyoreta?

—Fixeu-vos-hi! —va exclamar amb entusiasme—. Farcim els capons i els galls dindis… Tots tenen un aspecte similar, però hem de parar atenció al farcit, atès que amaga gran part del secret del seu sabor.

Les dones es van mirar les unes a les altres fent cara de circumstàncies. No sabien ben bé què dir. Després d’un breu silenci, la Constança va agafar una de les plaques ja preparades per fer un rotlle amb els canelons i els ho va mostrar.

—Per exemple, els canelons! Es tracta d’un obsequi de contingut incert. Aquest n’és l’embolcall. El que posem a l’interior delitarà amb més o menys intensitat els paladars de qui en mengi!

—Sí, és clar —va respondre sense gaire entusiasme la dona més grassoneta, de pell rogenca.

—M’agrada pensar que emboliquem regals! —va exclamar la Constança amb una rialla d’orella a orella—. Desconcertar i meravellar alhora!

Les quatre dones se la van mirar amb els ulls oberts com unes taronges, sense atrevir-se a predir on volia anar a parar amb aquelles dissertacions extravagants.

—Farem els torrons de sempre, és clar, però se m’acut que en d’altres hi afegirem matafaluga!

—Però ja no tindran el mateix gust…

—Tens raó, però hi bategarà la flama de la sorpresa i del regal!

Divertir-se, somiar, seguir provant i aprofundir en cada procés. Comprovar les textures i gratar en les seves possibilitats, potenciar la singularitat i també la diferència. Fer de l’àpat més simple una delícia, sense desmerèixer cap plat per la seva senzillesa i aguditzar l’enginy. Tal com succeïa amb els regals, la presentació era fonamental. Calia jugar amb els colors, amb la disposició dels aliments. Fer-ne un acte creatiu.

—Cuinar té molt a veure amb fer l’amor —va mormolar, mentre la màgia del moment encenia una nova guspira que demanava més aire per poder incendiar-se.

Les dones que l’acompanyaven es van mirar altre cop mentre es feien senyals. Hom podria haver deduït que no la prenien gaire seriosament, o potser també que pensaven: «Ja li passarà…».