3

La Constança guaitava per la finestra nit rere nit. Esperava que es repetissin els moviments nocturns que un dia l’havien dut fins als estables, però cada vegada s’hi abocava amb menys convicció. En cap de les seves inspeccions, dissimulades com si fossin vagareigs innocents a plena llum del dia, no havia descobert indicis de vida en aquella cambra oblidada de la qual no tenia la clau, més enllà del soroll de les rates o el miol d’algun gat famèlic.

El que li havia cridat poderosament l’atenció era l’enorme pila de troncs, protegida sota el vell porxo del patí interior de la casa, que esperava convertir-se en llenya per a la cuina. No va fer el que havia estat pensant. Per una vegada es va imposar el seny. Potser la petita obertura a sobre dels estables amagava un indret per descobrir i se n’hi coïa una de grossa, però de moment allò només era una incògnita. Tampoc no es va treure del cap aquells troncs com una qüestió a tenir en compte.

Durant un parell de setmanes només havia estat convidada a la cambra d’en Pierre tres vegades, i, en retornar a la seva, tant hi feia com acabés de cansada, no s’havia oblidat d’inspeccionar el pati. Tot li havia semblat en ordre.

Del que no es podia desempallegar, però, era de les paraules de l’Àgueda, de la intrusió de la Margarita en la seva vida i del secret que la Cecília li havia confiat. Per més que s’hi esforçava no aconseguia que el seu amant li revelés algun indici de l’existència de la sala dels autòmats. Allò la molestava profundament i, alhora, l’empenyia a portar-lo a situacions límit, on fos més fàcil que se n’anés de la llengua.

Sovint l’observava abans de fer l’amor, durant els preparatius, i es preguntava si ella no havia pres el lloc d’un d’aquells éssers als quals donava corda i es movien empesos per la seva voluntat. Però, per altra banda, sentia que formava part d’una mena de col·lecció molt valuosa i exclusiva. Quan es lliurava al plaer que ell li proporcionava, amb una habilitat que no tenia parangó en la seva experiència, tots els temors s’esvaïen.

Aquella nit, tot just quinze dies després de la seva descoberta nocturna als estables, l’escena dels homes creuant el pati es va repetir. La Constança, com una nena que ha preparat llargament la seva incorporació al joc, estava disposada a entrar en acció. A les fosques li seria molt més fàcil portar a terme el seu pla; sabia on trobar la solució al problema i s’estalviaria el risc de ser descoberta.

Es va calçar unes sabates còmodes, les úniques que guardava del seu pas per l’adrogueria, i també el vestit que es posava per treballar en companyia de la Vicenta. Després va recollir una bossa amb els estris que li va semblar que li podien ser útils, un ganxo per si li costava moure algun tronc, unes manyoples, i va sortir sense fer soroll amb el fanal en una mà i un xal de llana i la bossa en l’altra.

Una barreja de por i alegria li va fer obrir molt els ulls. La seva sospita es confirmava i, de nou, rere aquella finestra remota lluïa una claror prima. Aquesta vegada les veus li arribaven més nítides i amb més rotunditat. No en tenia cap dubte; qualsevol que fos la intenció del grup que s’hi reunia, els homes havien començat una acalorada discussió que els comprometia.

La Constança sentia com, de tant en tant, algú demanava silenci, però la calma era efímera, i als pocs minuts l’ambient es tornava a carregar. Entre renecs i blasfèmies, li havia semblat sentir la paraula «llibertat», però no va ser l’única cosa que li va gelar la sang i que la va fer despendre’s de la roba amb què es cobria les espatlles.

A partir d’aleshores només es va concentrar en el color d’aquella veu que l’havia trasbalsat profundament. Necessitava aïllar-la de totes les altres, com feia sovint amb els gustos que confegien el plat definitiu. Durant una bona estona va esperar debades i fins i tot es va sentir ridícula, ja no era una nena a la recerca d’aventures riu amunt. Tot plegat, el que estava pensant era una bestiesa. Era senzillament impossible! O potser no?

Enrabiada, va inspirar profundament, agafant aire pel nas i deixant-lo anar amb la intenció de desempallegar-se de part del seu enuig. Però quan ja s’havia dit que abandonaria, l’esperada veu va tornar nítida, inconfusible. Era ell, que en realitat es deia Rafel, no en tenia cap dubte!

El cor li va fer un salt i, com si se l’endugués el dimoni, tan bon punt va acabar de col·locar els darrers troncs a sota de la finestra, la Constança no va dubtar ni un segon a grimpar per la pila. Ho va fer com si li anés la vida, amb la faldilla arremangada i amb l’única claror d’una lluna creixent que avançava en la seva fràgil ascensió. Un cop a dalt, va aferrar l’orella a la paret com un llimac, però els batecs del seu cor accelerat s’imposaven a qualsevol altra remor. Agafada a una de les branques més gruixudes de l’heura que cobria la paret, encara va fer un pas més en direcció a la finestra. Va ser aleshores que tot se’n va anar en orris. L’esllavissada va ser inevitable i la Constança va perdre l’equilibri. Un rere l’altre, els troncs van rodolar sense aturador i la jove va quedar mig sepultada pels que li havien caigut a sobre.

Un dels homes va donar l’alarma de seguida, alertat pel terrabastall, i, sense saber com havien arribat fins allí, la Constança es va veure envoltada per siluetes desdibuixades. El cap li feia mal, i una cama que havia quedat presa entre els troncs li provocava una immobilitat forçosa. Però la preocupava encara més que, dins la casa, algú s’hagués despertat amb l’estrèpit; per sort, la casa ocupava tota l’illa i les habitacions donaven a un altre carrer.

—Qui coi és aquesta? Es pot saber d’on ha sortit? —va dir un home esprimatxat i de veu estrident.

—La mare que l’ha fet! No perdem més temps, agafa-la i porta-la a dins. Això no m’agrada ni un pèl! —va exclamar un de més baix i de complexió corpulenta.

—Aquí hi ha un sac amb un ganxo i una corda… —encara va afegir un tercer.

—Arreplega-ho tot i amaguem-nos. No hem de perdre més temps, si ens descobreixen estem perduts! —es va lamentar el que semblava més jove; duia unes ulleres tan petites que amb prou feines es distingien sobre el seu nas enorme.

Quan la Constança en va prendre consciència, es trobava a l’interior d’un cau pudent on una dotzena d’ulls se li clavaven a sobre. Per fi havia tingut accés al reducte misteriós que tanta curiositat li produïa, però no en les millors condicions. L’havien deixada al terra sense miraments, i un gest de dolor va fer que es protegís la cama amb les mans.

—Mireu què tenim aquí! —va exclamar un home de mitjana edat i pell del color del cuir adobat.

La jove aclucava els ulls, enlluernada pel fanal amb el qual l’escrutaven de molt a prop.

—Jo no he fet res! Us ho puc explicar… —va dir per guanyar temps mentre pensava una bona excusa que li permetés sortir-se’n tan ben parada com pogués.

—Doncs ja pots començar! —va dir un altre home, alt com un sant Pau i d’espatlles encorbades.

—És que us heu tornat tots bojos? Que potser un parell de mamelles us han fet perdre el coneixement? Sigui qui sigui, ens ha vist, i tot fa pensar que no ha estat l’atzar qui l’ha portada fins a nosaltres. Abans que ens delati a l’amo i tinguem problemes, fotem-li un bon cop i fem-la desaparèixer.

Aquell individu va agafar un garrot davant les mirades de perplexitat d’alguns dels reunits.

—En Josep té raó, si badem ens agafaran amb els pixats al ventre. És perillós, sortir de matinada. Hem arribat molt lluny per posar-ho tot en perill —va esperonar l’home alt en veure que alguns dels seus companys feien un pas enrere davant la proposta d’enviar-la a l’altre barri.

La Constança, enlluernada, buscava algun indici que la salvés d’aquells cafres. Si el jove mariner a qui havia ajudat a bord de La Imposible li hagués confiat el seu nom, ara s’hi podria adreçar. Li costava entendre, però, per què ell no era capaç de reconèixer-la. Potser aquells sis anys no havien passat debades…

El neguit de la jove augmentava, i de tant en tant abandonava el gest de cobrir-se els ulls per abaixar-se les faldilles. El garrot guiat per una mà desconeguda burxava al seu interior i les hi arremangava, tot deixant a la vista unes cames parcialment cobertes per unes mitges clares i estripades.

—Però si porta un penjoll i tot! —va dir, ara dirigint el pal cap al coll de la jove.

El to burlesc d’aquell galifardeu va anar seguit d’una magrejada a la qual la Constança va respondre protegint-se l’amulet i clavant-li un cop de puny a l’ull.

—Seràs mala puta!

Ja la tenia agafada pels cabells per respondre a l’agressió rebuda quan algú el va aturar amb destresa agafant-lo pel braç.

—Ja n’hi ha prou, deixeu-la! Conec aquesta dona.

—Per fi —va articular la Constança amb veu trencada.

L’esperada veu havia ressonat potent, i la seva figura s’havia fet visible als ulls de la cuinera. Era jove, de cabells foscos i ulls penetrants. Una camisa blanca a mig botonar deixava a la vista un cos fort i ben format. Per uns moments la Constança va oblidar el dolor de la cama que li havia quedat atrapada entre els troncs en caure, i va relaxar el cos. Ell va prendre el fanal i se la va mirar de nou, mentre la resta dels homes mostraven desconfiança i desconcert.

—Vaja, vaja… Ves per on, ens tornem a trobar, però aquesta vegada la situació s’ha invertit, pel que sembla. —El jove anava fent moviments afirmatius amb el cap i es movia al voltant de la presonera amb posat arrogant.

—Dius que la coneixes, Rafel? No deus estar fotut en un embolic de faldilles? —va preguntar el tal Josep.

En Rafel va considerar la proposta i la va donar per bona.

—Més o menys… Però ara aquesta senyoreta em deu un favor.

—Jo diria que estem en paus! —va dir la Constança intentant imprimir a les seves paraules una seguretat que no tenia.

—T’equivoques —va replicar en Rafel paladejant cada so i conferint-li un to intrigant i seductor al mateix temps.

—M’esteu acabant la paciència. O em convences que no és una espia o li bado el cap i acabem d’una vegada. Ja se la trobaran demà fora muralles. Tu mateix!

Es diria que l’home del garrot tenia ganes de fer-lo servir fos com fos, i aquella xerrameca començava a neguitejar-lo d’allò més.

—Si em feu mal, us juro que acabareu tots a la forca!

—Ara sí que em fas tremolar! —va respondre entre riallades i moviments grotescos l’individu que havia proferit l’amenaça.

—Monsieur Plaisir és molt poderós, i això ho considerarà una ofensa —va argumentar la jove amb vehemència.

—Una ofensa a… la seva propietat, potser?

En Rafel va donar un cop sobre la taula i les riotes es van extingir en un tres i no res.

—Us he dit que conec aquesta dona, i responc per ella! Si té alguna relació amb aquest subjecte menyspreable, molt millor. Treballarà per a nosaltres. Obtindrem informació de primera mà, necessitem algú que estigui dins els cercles del poder. No podem fer la revolució des de les clavegueres.

—Et juro que si aquesta meuca ens porta problemes, te’n penediràs. No ho veig clar, i no sé el que tens entre mans, però us vigilaré molt de prop! —va amenaçar l’individu que exhibia l’ull de vellut.

Arribar a un consens va ser complicat, però l’opció d’en Rafel es va acabar imposant i, després de fer-li els advertiments de rigor, la van deixar marxar. La Constança, més pàl·lida que de costum, va compondre’s el vestit i, guiada per en Rafel, va abandonar el lloc.

—Gràcies —va afegir abans d’acomiadar-se definitivament del jove.

—No me les donis, encara. Això t’ha de costar molt car… Per cert, encara et fas dir Constança? —va demanar, escurçant distàncies.

La jove cuinera es va sentir desarmada davant la seva proximitat. Sense control, va percebre que el color li tornava a les galtes i, quan els dits d’en Rafel li van apartar del rostre els rínxols embullats, un calfred la va recórrer de dalt a baix.

Amb la complicitat de l’Eulària, la Constança es va quedar al llit tres dies fingint un refredat. Per més tombs que donava a tot el que li havia succeït darrerament, no aconseguia treure’n l’entrellat, ni posicionar-se. Semblava que al seu voltant tot es precipitava i no trobava la serenor necessària per pensar.

—Ja n’hi ha prou! No puc quedar-me en aquest forat com un talp. Ajuda’m i em vestiré.

—Però, senyoreta…

—Necessito aixecar-me. Vull tornar a les cuines!

—A mi em sembla que en el vostre estat…

—Em farà bé, Eulària. Em farà bé —va repetir la jove, endolcint la veu.

—Però, a aquestes hores? Tothom ha marxat, no hi ha ni una ànima!

—Precisament per això. No sé si t’ho sabria explicar… El cap em bull, necessito anar-hi… necessito tornar a la cuina!

—Feu-me cas, el que necessiteu és descansar. Ja han enllestit la feina, espereu-vos a demà.

La Constança va desistir. Per molt que s’hi esforcés, la seva serventa no tenia prou cap per entendre-la. Segur que confonia aquells sentiments amb un deliri. Per a ella la cuina era molt més que una feina, era la seva manera particular de posar en ordre les emocions; era un espai d’introspecció i de connexió amb ella mateixa on cada ingredient es convertia en una reacció, una sensació, una intuïció, un sentiment. Ara necessitava aquella eina per donar curs a una sèrie de raonaments que, d’una altra manera, no es veia capaç d’articular.

En el recorregut que feia en portar a terme una recepta no sempre hi intervenia la vista, ni tan sols el gust; molt sovint era l’olfacte el que hi tenia un paper clau. En nombroses ocasions i circumstàncies havia comprovat que les olors despertaven el desig o, al contrari, el rebuig. Es tractava del primer contacte amb el plat i volia preveure’n els resultats, assajar les condicions i els ingredients que els feien possibles. Per aconseguir-ho calia posar en joc la reflexió, la memòria, el combat… I no coneixia cap manera millor d’exercitar-se, de posar-se a prova.

Per això, només anar-se’n l’Eulària, no va fer gens de cas de les seves recomanacions. Un cop a les cuines, va caminar sense pressa al voltant de la gran taula de marbre; l’acaronava llargament, gaudint de la fredor d’aquella superfície llisa i immaculada. Era com si demanés permís a aquella roca compacta i d’aspecte cristal·litzat per trencar el seu merescut repòs. La Constança va repetir el gest rumiant quins elements escolliria per confegir un plat del qual encara no sabia gairebé res.

De sobte, va sentir la necessitat de tornar als papers que l’Antoine li havia deixat en herència. La cama encara li molestava una mica, però va anar fins a la seva cambra amb la decisió de qui sap el que ha de fer. De nou en el seu espai de treball, va encendre tots els llums d’oli disponibles i, asseguda al banc, va obrir el present del seu padrastre per la darrera pàgina que havia consultat fins aleshores.

El que llegia no era ni de bon tros el que esperava trobar-hi, i la Constança va arrufar el nas en advertir-ho. Se sentia nerviosa, impacient, anava a la recerca ràpida d’una recepta nova i, com ja li havia passat amb anterioritat, l’Antoine s’esplaiava en reflexions. Aquella lletra de cal·ligrafia perfecta no parlava d’ingredients ni de punts de cocció, ni tampoc de cap preparat especial. Reflexionava en veu alta; més ben dit, recordava velles converses entre tots dos, potser amb la intenció que no es diluïssin amb el temps. Tal vegada intuïa que els pocs anys de la nena i la seva normal falta de maduresa no haurien permès que arrelessin amb prou força.

La Constança va aturar la lectura just en aquest paràgraf. Encara no era capaç d’entendre els estranys títols amb què l’Antoine havia volgut significar les seves anotacions, però va recórrer amb la punta dels dits les línies que el contenien i va deixar anar un llarg sospir. A poc a poc va prendre consciència del valor del missatge i va intentar rescatar-ne l’essència. Agror i dolçor es barrejaven i confluïen en la seva recerca i el seu propi batec.

Sobre un banc, vora el gran finestral que a aquelles hores era orfe d’horitzons, descansava una gran panera amb fruites. La jove s’hi va acostar i en va prendre uns préssecs primerencs que destil·laven una aroma agradable. Els va amoixar amb cura i el seu tacte vellutat i lleugerament flonjo la va satisfer per uns moments. Després, sense contemplacions, va exclamar:

—No! No estic per a confitures ni melmelades.

La Constança va abandonar els préssecs, però els va tornar a agafar tot seguit. En fer-ho, una mitja rialla li va il·luminar el rostre i el blau dels seus ulls va adquirir un reflex aquós mentre dos petits clotets apareixien a les galtes. Aquella expressió hauria posat en guàrdia l’Antoine, que la coneixia bé.

Ja tenia la part dolça. Ara necessitava l’ingredient àcid, i les llimones se li oferien amb un groc exultant dins una panera de vímet, al costat d’un munt de llenya que alimentaria el foc.

A la cuina regnava un silenci poc habitual, només el soroll de les seves pròpies passes sobre el terra, al qual més tard se sumaria el de les cassoles i els perols. A l’exterior cantaven els grills, però la Constança s’hi mostrava del tot aliena. Mentre anava col·locant els productes escollits sobre la taula, seguia escorcollant el seu entorn, desgranant cada element en funció del resultat final.

—Canyella —va xiuxiuejar.

L’escorça marronosa del canyeller li proporcionaria un sabor càlid i persistent. Tampoc no hi podien faltar les ametlles torrades, ni…

—Els farciré de carn!

La barreja li semblava excel·lent. Sense perdre més temps, va amanir la vedella amb sal i pebre i la va posar a rostir. Mentrestant, va disposar un parell d’ous, la raspadura de la llimona, un polsim de canyella, un altre de sal i una mica de sucre en un bol d’aram. La mescla estava a punt per acollir la carn que abans havia picat amb cura.

Les mans de la jove cuinera recordaven les d’un pintor fent relliscar el pinzell damunt el llenç, barrejant pigments, creant textures…

La Constança coneixia cada component i els tractava amb una cura extrema, n’observava la transformació, els afegia curosament aquí o allà fins a trobar l’equilibri. A estones taral·lejava una vella cançó, l’única que recordava cantar a la seva mare. Parlava d’una donzella a la vora de la mar…

Per un moment es va deixar endur per la melangia, però, sacsejant el cap, va tornar a la feina. Després de buidar els préssecs, els va farcir amb la barreja ja preparada i els va posar a fregir a foc suau, amb meitat d’oli i meitat de llard.

L’aroma es va escampar per l’estança i la Constança va tancar els ulls per empassar-se-la, com li havia dit l’Antoine que feien els gats. Quan els va obrir va proferir un xiscle i es va fer enrere.

—M’has fet un ensurt de mort! No t’esperava…

Sota la llum dels fanals, el barret d’en Pierre Bres projectava una ombra fantasmagòrica sobre el seu rostre. Portava una casaca negra amb faldons que li donava un aspecte altament distingit. Tal vegada es disposava a sortir o, al contrari, acabava d’arribar a casa. Sota la mirada sobresaltada de la Constança, la cara d’aquell home de faccions dures va semblar estovar-se per uns moments.

—No era la meva intenció espantar-te. M’ha semblat veure llum i… Ja veig que estàs molt distreta. Això vol dir que ja et trobes millor?

—Oh, sí! Molt millor, gràcies.

Monsieur Bres va fer dues passes endavant i va estirar el coll en direcció a la paella. Es va desfer dels guants i, amb un gest ondulant de la mà dreta, es va apropar l’aroma al nas.

—Prepares alguna cosa especial, potser? —va demanar, complagut.

—Ha estat un rampell —va excusar-se la jove.

—No voldria destorbar-te. Et fa res si em quedo?

—Jo… Bé, ets a casa teva.

La Constança anava girant els préssecs, que agafaven un color acaramel·lat, mentre cercava les paraules més apropiades per fer saber a la seva visita que preferia seguir sola. Però, abans d’aconseguir-ho, el cuiner ja s’havia desfet del barret i la casaca.

—No voldria semblar… —va murmurar la jove.

—Doncs calla.

Sense replicar, la Constança va enretirar la paella del foc i va omplir d’aigua una olla de fang. Després hi va afegir sucre, una branca de canyella i la pell de la llimona. El cor li bategava amb força en notar l’alè del cuiner al clatell.

—És per preparar un almívar —va dir en l’intent de trencar l’embruix al qual no es volia sotmetre.

En Bres seguia darrere d’ella sense badar boca, conscient del trasbals a què la sotmetia. Per primera vegada la jove va sentir el cant dels grills rere la finestra. Però l’estona necessària perquè el líquid agafés la consistència desitjada se li va fer eterna. Aleshores va dipositar-hi els préssecs. Una tremolor quasi imperceptible a les mans va acompanyar el trajecte de les fruites fins a quedar immerses en el nèctar líquid. Incòmoda, es va escurar la gola per imprimir més força i seguretat a la veu.

—Poso la part del farciment cap amunt perquè no s’escapi. Ja m’enteneu… Hi afegiré una mica d’aigua, suficient perquè gairebé els cobreixi. Ara, a fer xup-xup a foc ben suau.

—Trigarà una bona estona, pel que sembla.

—Sí, és clar.

—I mentrestant?

—Les ametlles! Les havia agafades i… potser que les piqui —va afegir, atabalada.

Impulsivament, va agafar la mà de morter i va començar a aixafar-les amb força, però de seguida la mà del cuiner es va col·locar sobre la seva i va alentir l’operació.

—No tan de pressa. A poc a poc, Constança, a poc a poc. Mira com es desfan a cada envestida… Vull que ho notis.

La Constança va girar lleugerament el cap, però l’home la va retornar a la posició inicial. Seguia just al seu darrere, però les distàncies havien desaparegut. Cada escomesa que infligien plegats sobre el recipient de marbre n’acompanyava una altra del sexe d’ell contra les natges fermes de la noia.

Per més que ella es resistia a aquella sensació que ja li sufocava les galtes, se sabia presonera del seu desig. En l’afany de rebellar-s’hi, va rescatar les paraules de l’Àgueda tractant-la d’ingènua, demanant-li si estimava aquell llibertí que, segons ella, era capaç de qualsevol perversió. Com una fiblada de la qual no va poder localitzar la procedència, la va assaltar l’escena de la Cecília a les escales de la sala dels autòmats, i que ja havia decidit oblidar. Tampoc no estava disposada a córrer riscos innecessaris que l’apartessin del seu objectiu, i les amenaces d’en Rafel i el seu grup semblaven anar en aquell sentit. Aquell joc era molt perillós, massa. Massa tard! El seu cos no era capaç d’escoltar res fora d’aquell anhel enfervorit de sentir-se posseïda.

L’aroma dolçament picant del menjar i les flames que mostraven ombres bellugadisses a les parets i que conferien un ambient íntim a aquell espai, concebut per a la brega de plats i cassoles, van guanyar la partida. Amb la mirada perduda sobre els préssecs, que s’estovaven lentament, ella també es va estovar. Va permetre que li afluixés el cosset i li acaronés els mugrons sense posar-hi resistència. En pocs instants estava nua i un regalim massa calent d’almívar li lliscava pel ventre fins a perdre’s en el borrissol del pubis.

La Constança es va estremir i va deixar anar un gemec acompanyat d’una contracció que li va fer prémer les cuixes.

—No et moguis, jo te’l recolliré.

Vinclada sobre la taula, va sentir la llengua d’en Pierre tastant un elixir dolçament amarg, com el que es cuinava molt a prop seu. Estremida i en contacte amb la superfície freda, va fer un intent per subjectar-se. Res al seu abast esdevenia un suport prou resistent per frenar les sacsejades que des del ventre li recorrien tots els músculs del cos. Aleshores va passar les cames sobre els malucs d’en Pierre i s’hi va enredar con un circell, i, uns instants més tard, reposava sobre el marbre. Alguna cosa metàl·lica va rodar pel terra, però ni l’un ni l’altra no hi van parar esment. Sobre aquell altar on s’oficiava el sacrifici, una ofrena era consumida pel foc; als seus peus, el celebrant, amb la respiració accelerada i els ulls brillants, passejava la seva satisfacció per sobre la pell nua i suada de la dona.

La Constança no va recuperar el control de seguida; durant una breu estona la seva llarga cabellera va pentinar de negre el marbre immaculat. Després, en incorporar-se, va tornar a caure-li embullada sobre les espatlles. Només un rínxol s’entossudia a tapar-li el rostre, i en el gest d’apartar-se’l la imatge d’en Rafel va prendre força, vinguda de no se sap on. Sufocada i confusa, va precipitar-se a recollir la camisa del terra i es va cobrir les sines apressadament. Incòmoda, va recular unes passes fins a situar-se just darrere la taula. Aleshores, com qui desperta d’un somni inquietant, va exclamar:

—Les ametlles!

Les va escampar sobre els préssecs amb poca traça. Monsieur Plaisir ja havia abandonat les cuines quan la Constança va enretirar la fruita del foc i va deixar espessir la salsa. L’hi va incorporar de nou quan va tenir la consistència d’un xarop.

Sola, amb la llum de l’únic fanal que encara romania encès, la jove es va asseure al banc amb un plat a la falda. La nit anava perdent la seva foscor mentre l’exquisit àpat l’obligava a cloure els ulls de nou.