4

A les riberes del Rímac, Lima, 1770

Aquell dia vaig arribar tard a la meva cita amb l’Iskay. Recordo que va ser cap a finals d’octubre, perquè, com tots els anys, Lima s’havia vestit de morat per retre culte al Crist dels Miracles. Els carrers de la ciutat eren a vessar de gent; arribaven de totes bandes i engrossien una processó malva que s’escampava arreu com una gran taca de tinta. Es tractava d’una de les manifestacions més esperades: una barreja de prostitutes amb dames, negres amb blancs i mestissos, religiosos amb polítics i ateus. Tots plegats, demanant la protecció del Crist penjat a la creu, ocultaven les seves misèries sota diferents embolcalls.

Jo caminava a empentes, atordida pels càntics i la música. Avançava sota la cridòria dels venedors ambulants que, aprofitant aquella celebració multitudinària, oferien els productes més variats a cada cantonada. Entre molts d’altres, sovintejava l’arròs amb llet, els pinxos de carn, els choclos —que a casa del pare sempre els havia anomenat panissos— i el torró de Doña Pepa, una llepolia amb caramels per sobre que feia la delícia de grans i petits.

Les olors del menjar, barrejades amb la dels ciris, l’encens i les flors que en petits rams venien les mistureras, aquell dia se’m feien insuportables. Només tenia un pensament: reunir-me amb el meu amic, i fer-ho com més aviat millor. Sentia la urgència d’explicar-li els darrers esdeveniments, tot el que havia descobert i, també, què m’havia trasbalsat d’una manera tan profunda.

Malgrat que el fred començava a deixar-se sentir, portava penjat del braç l’abric de color verd que l’Antoine m’havia regalat el dia del meu aniversari.

Quan vaig arribar al pont de pedra, l’avantsala del meu estimat riu, vaig respirar alleugerida. Em preguntava, però, si l’Iskay encara m’esperava; era prop del migdia, i havíem quedat de bon matí. Vaig mirar a tort i a dret i em va semblar advertir la seva camisola blanca enmig d’un petit grup d’ancians que teixien cistells vora riu. En acostar-m’hi el vaig veure feliç, explicant-los qui sap què mentre els uns i els altres aturaven el moviment dels dits per escoltar-lo embadocats.

Era una de les coses que més m’agradaven de l’Iskay, la seva facilitat per connectar amb la gent, la tendresa que posava en tot allò que feia, les seves ganes de viure… i de deixar viure els altres, sense imposar-los res.

—Iskay!

—Benvinguda, Constança! Seu amb nosaltres, et presentaré els meus amics —va dir mostrant les seves dents blanquíssimes i sense cap rastre de ressentiment per la meva tardança.

—M’agradaria, de debò. Potser un altre dia…

—Que passa alguna cosa? —em va preguntar mentre es posava dret i venia al meu encalç.

Vaig mirar inquieta aquell grup d’homes desdentats de pell arrugada i vaig sentir els seus ulls clavats en mi a l’espera d’una resposta. Però l’Iskay se’ls va adreçar, tot trencant el meu incòmode silenci…

—Seguirem un altre dia, em sembla que per avui ja els he robat prou temps.

Aleshores, em va envoltar la cintura amb els seus braços forts i la meitat dels meus mals van desaparèixer.

—Avui no s’està tranquil enlloc, ha vingut molta gent dels pobles veïns i… Se m’acut que em podries portar a veure el mar!

—Iskay, no estic per a romanços…

—Ja ho sé, Constança, ja ho veig. No pensava anar fins al port, ni tampoc fins a la platja, se’ns faria de nit a la tornada. Però fa molt de temps que no pugem fins a la pampa d’Amancaes. Recordes aquell estiu que la vam trobar tota coberta de flors grogues i tu vas tenir l’ocurrència de dir que semblava un extens sembrat de rovells d’ou? —va dir l’Iskay amb una rialla ampla que deixava al descobert les seves dents blanquíssimes.

—Iskay, a les acaballes de la tardor no n’hi haurà cap ni una. Les flors no s’avenen gaire amb aquest temps. I tampoc no veurem el mar, el cel s’està cobrint. A més, vull parlar amb tu —vaig afegir, nerviosa.

Però ni les meves paraules ni el meu mal humor van fer petjada en l’ànim del meu amic. De vegades aquesta actitud em provocava una sensació de ràbia i d’enveja que aconseguia treure’m de polleguera.

—Fes-me cas, caminem.

No vaig replicar-li, ja ho havia fet durant molt de temps i sempre havia acabat per donar-li la raó. L’Iskay vivia d’una manera molt simple, i no acabava d’entendre per què nosaltres, els que veníem de l’altre costat de la Gran Mar, ens complicàvem tant la vida. Pensava que era molt difícil avançar amb tanta càrrega sobre l’esquena, i caminant per la natura s’afluixaven les cordes que permetien alliberar-te del seu pes.

—Has de mirar la natura com una gran mare. Les mares sempre volen el millor per als seus fills —li havia sentit a dir infinitat de vegades.

Amb aquesta convicció, vaig deixar que m’agafés del braç i, sense pressa, ens vam dirigir fins a aquell indret allunyat del xivarri, on durant els mesos d’estiu floria l’amancae.

Amb les meves mans entre les seves, li vaig començar a explicar el motiu que m’havia dut a una casa del carrer de la Concepción, just a dues illes de la Plaza de Armas.

—Allà s’allotja el senyor José Gabriel.

Vaig començar pel final, i l’Iskay, malgrat que feia cara de no entendre res, em deixava anar i venir desordenadament d’una punta a l’altra del meu relat. Em coneixia prou bé per saber que estava tan espantada i nerviosa que no era capaç d’explicar-me de cap altra manera.

—Jo estava a les cuines i vaig sentir crits. Alarmada, vaig córrer fins al celler, una estança més enllà del rebost. Allà havia vist més d’una vegada com l’Antoine parava l’orella, i és que en aquella sala fosca, lluny dels fogons i del forn, hi havia una zona de ventilació. Era el lloc ideal per protegir les conserves, assecar les flors, penjar-hi els tomàquets d’enramar i protegir les cebes i els alls, però també per escoltar, tot i amb certa dificultat, el que succeïa molt a prop d’allà, en l’espai privat on el virrei rebia les visites.

»Amb molta atenció, vaig escoltar queixar-se un dels criats de la casa, l’esmentat José Gabriel. De fet, ja feia molta estona que esperava audiència del virrei, sense èxit. Quan, ras i curt, li van dir que no podria ser, es va emprenyar de debò. En José Gabriel no estava disposat a tornar a casa seva amb les mans buides; segons deia, havia fet un viatge molt llarg i s’esperaria allà dret tot el temps que convingués.

—Saps què volia? —va preguntar el meu amic.

—No ho va dir, només insistia que era molt important. Resulta que, finalment, va aconseguir el seu propòsit i el virrei el va fer passar. Aleshores la situació ja m’havia encuriosit prou per intentar saber de què es tractava. Al començament només pescava paraules soltes que no aconseguia relacionar, però en un moment donat van parlar del meu pare.

—N’estàs segura?

—Tan segura com que sóc aquí amb tu.

—I què vas fer? —va preguntar amb els ulls ben oberts, com si aquell gest li permetés veure-hi amb més claredat.

—Em vaig quedar de pedra! No vaig ser capaç de lligar caps i vaig decidir que, fos com fos, havia de parlar amb aquell home. Respirant amb dificultat, vaig esperar que abandonés el palau i aleshores el vaig seguir. Es va sorprendre molt quan em vaig presentar a l’hostal on s’estava, però, malgrat això, va ser molt amable. En sortir se m’havia encongit el cor; aquell home em va explicar unes coses horribles!

L’Iskay em va prémer les mans. Les manteníem unides i vaig recolzar el cap contra el seu pit. El cor li bategava amb força i va anar marcant el ritme de les meves paraules.

—Em va parlar dels mestissos de Cuzco, del llinatge dels inques, però sobretot del maltractament que patien els indis mitayos, de Tinta, els quals morien a les mines de Potosí. Aquest era el motiu del seu viatge: denunciar la situació i fer-se escoltar pel virrei.

Quan vaig aixecar el rostre buscant el de l’Iskay, la seva expressió era d’una tristesa infinita, però no hi havia cap senyal de sorpresa o d’esverament.

—Sents el que et dic?

Va afirmar amb el cap i em va retornar als seus braços. Jo no estava per moixaines i el vaig increpar durament; vaig oblidar que la seva infantesa s’havia forjat entre abusos i injustícies, que els meus descobriments recents formaven part de la seva vida i que, d’alguna manera, encara patia aquella situació, igual que tots els seus germans de sang. Més serena i una mica avergonyida, em vaig preguntar en veu alta com podia perpetuar-se el patiment de milers de famílies, per què s’havia de pagar un preu tan alt amb l’única finalitat d’enriquir-se. Era més preuada la plata que extreien de la muntanya que tantes i tantes vides?

—Obliguen les comunitats indígenes a subministrar un determinat nombre de treballadors, Iskay! En diuen la mita, d’això. El meu pare va fer que, atesa la duresa d’aquesta feina a l’altitud en què se situen les mines, s’establissin torns. Va aconseguir que, per cada setmana de feina, en descansessin dues, però la millora suposava disposar de tretze mil cinc-cents indis per als tres torns! Amb el temps, les extraccions de plata van anar baixant, i els sous també. En José Gabriel pensa que van fer fora del càrrec el meu pare per posar-hi algú més sever…

—Mai no te n’havia explicat res, el teu pare?

—No. Un dia va deixar de fer les visites que durant molts dies l’absentaven de casa i va començar a beure més del compte. Segons sembla, en substituir-lo li van encomanar una feina humiliant… Jo aleshores no ho podia entendre, era molt petita.

—De debò vols compartir amb mi aquestes coses, Constança?

Em vaig prendre un respir mentre contemplava les enormes muntanyes desèrtiques que s’alçaven majestuoses al davant. La meva mirada, però, es va concentrar en un punt bellugadís. No gaire lluny d’on érem un cérvol es passejava amb posat majestuós.

—Iskay, mira! —vaig exclamar—. És fantàstic!

—Sí que ho és. La bellesa, la força i el misteri l’han convertit en símbol de reis i bruixots. Ho sabies, que les seves banyes cauen i es regeneren cada any a la primavera?

—Hi ha tantes coses que no sé!

L’Iskay em va acaronar els cabells i em vaig sentir petita, molt petita. Aleshores vaig continuar relatant-li en què consistia la feina a la qual havia estat degradat el meu pare. Se li encomanava vigilar la Micaela Villegas, més coneguda com la Perricholi, l’amant del virrei.

La relació de la parella sempre havia estat escandalosa, i el fort caràcter de la dona havia fet parlar molt i havia provocat moltes baralles. Era diferent de les altres en tot el que feia, en com vestia i parlava. A mi m’agradava veure-la arribar muntada a cavall, mentre les dames en feien escarni. Semblava que amb el naixement del fill de la parella les coses s’havien posat a lloc, però la calma no va durar gaire. El virrei, que era molt més gran que ella, estava gelós de tot aquell que se li acostava, i ella era coqueta de mena.

—Em sap greu… —va xiuxiuejar l’Iskay sense moure’s.

—No sé què pensar… L’home que m’ho ha explicat pensa que hi ha alguna relació amb la mort sobtada del meu pare. Sembla que en Manuel d’Amat li havia encarregat de seguir la Perricholi…

—El teu pare seguia aquesta dona? I què havia descobert?

—No ho sé! Potser va esbrinar quelcom que no agradava al virrei. Què sé jo! Podria tenir un altre amant… També he pensat que potser sabia massa coses de l’antiga feina a les mines que no convenia ventilar.

—Però això que dius és terrible, Constança. No en tenim cap prova…

—En José Gabriel m’ha dit que el pare seguia al costat dels indis, que ells encara l’anaven a buscar a la recerca d’ajuda. Morien com mosques, a les mines! La jornada de treball era de sol a sol, amb només una hora d’interrupció!

El cert era que, set anys després de la mort del meu pare, desenterrava aquell fantasma sense cap possibilitat de treure’n res de clar i sense cap possibilitat, tampoc, d’oblidar.

La impotència, la ràbia i la confusió em van encendre i, abandonant els braços del meu amic, vaig començar a caminar d’un costat a l’altre, fent cercles, anant i venint amb les mans al cap o prement-me l’estómac, en l’intent d’apaivagar un dolor que no hauria pogut localitzar.

Fins que no vaig vomitar totes les incerteses que portava a dins no vaig deixar-me anar de nou al seu costat.

El cel seguia embromat, però el sol s’endevinava al darrere. De vegades aconseguia escolar-se i la cortina de llum il·luminava un retall de terra i li afegia matisos. En altres ocasions, la claror contornejava la silueta del núvol i li atorgava un aspecte fantasmagòric. Alguna cosa semblant succeïa dins meu mentre tornava amb l’Iskay a la vora del Rímac.

Un home ens va saludar a mig camí sense acabar de redreçar l’esquena. Estava abocat a la terra plantant papas. Els crestalls esponjats dibuixaven unes línies perfectes i els solcs es prolongaven fins que convergien més enllà del que els ulls podien contemplar.

—D’aquí a tres o quatre mesos hi tornarà a haver flors blanques i malva; en faré un ram i les portaré a la tomba del pare. M’hi voldràs acompanyar, Iskay?

Imagino que, per distreure’m de les meves cabòries, el meu amic em va parlar de tots els colors i de les diferents formes que adquirien les flors de les papas. Jo coneixia algunes de les varietats dels fruits, malgrat que l’Antoine les havia desestimat a la seva cuina pel fet de tractar-se d’un producte vulgar.

Per boca de l’Iskay, però, vaig aprendre que els indígenes també n’obtenien un verí molt potent, per destil·lació de les parts més verdes del tubercle. No sé si vaig entendre amb exactitud el procediment. El que no he pogut oblidar és que, a partir d’aquell moment, sempre hauria d’aprofundir en la part menys visible de les coses als nostres ulls, en el seu vessant més subterrani. Com el neguit del meu pare sota una aparença forjada per a l’ocasió, o la d’aquells indis morint en l’anonimat a les entranyes de la terra, o la de les papas que, tanmateix, poden nodrir o matar encobertes sota la delicadesa de la seva flor.