2

Oceà Atlàntic, estiu de 1771

El desplegament de les veles era l’instant més esperat per la Constança. Ja havia presenciat aquell moment a bord del paquebot durant el trajecte que els havia portat des de Lima fins a Buenaventura, però amb prou feines n’havia pogut gaudir. Com passa la primera vegada que flaires una aroma i ets incapaç d’atrapar-la o quan descobreixes una au estranya en ple vol, tot havia succeït en molt poc temps. Li va quedar a la memòria el terrabastall de les teles en fendir el vent, com l’empremta que deixa una tempesta imprevista. No hi havia posat prou distància i, esparverada, havia aclucat els ulls. Els crits dels mariners havien aconseguit desconcertar-la. No entenia prou bé si les corredisses formaven part de l’increïble engranatge d’homes i elements que feien possible salpar o alguna cosa no anava com havia d’anar.

Aquesta vegada va ser diferent. Les dimensions del vaixell es multiplicaven i, malgrat tot, l’esvelta figura de la fragata, lluny d’aclaparar-la, la fascinava. Va sentir que formava part d’una nau robusta, bella i altiva, i, sense adonar-se’n, va inflar el pit i va aixecar la barbeta.

El tràfec de les maniobres necessàries per sortir del port, amb els oficials i els mariners massa ocupats per parar-li atenció, li havien permès situar-se al castell de popa, rere el timó. Tan bon punt va veure els primers girs del pilot per controlar aquella roda dels vents, va donar per fet que l’espectacle seria magnífic.

La tripulació semblava atendre els moviments d’una dansa llargament assajada; tots i cadascun dels homes coneixien molt bé la tasca que els havia estat encomanada. L’èxit de l’operació depenia de la perícia de cada navegant, de l’obediència i la disciplina amb què els uns i els altres portaven a terme la seva comesa. El capità, un tal Jan Ripoll, un ésser barbut i descurat d’edat indefinida, deixava anar les ordres sense cap mena de vacil·lació. El nostramo, amb el nas aguilenc i el posat murri, era l’home que assegurava l’acompliment de les ordres sense dilacions. Com en un exèrcit, cada peça era fonamental i insubstituïble.

La fragata feia estona que havia llevat l’àncora. La nostàlgia d’altres temps que quedaven definitivament enrere es va barrejar amb l’ansietat que li provocava un futur incert i que va accelerar el pols de la Constança. Mentrestant, una trentena d’homes grimpaven per les dretes escales de corda; a les altures, els mariners eren com formigues atrapades en una teranyina.

A l’altra banda de La Imposible, en el punt més allunyat de la privilegiada talaia que servia de mirador a la Constança, s’aixecava el pal de trinquet, i, sortint de la proa, provocadorament inclinat sobre la mar, hi havia el bauprès. Mitja dotzena d’homes s’hi havien instal·lat per descordar les veles triangulars. La noia no encertava a distingir el lleó de fusta amb les urpes obertes que senyorejava el tallamar al mascaró de proa, però n’endevinava l’expressió, tan orgullosa com la seva. Més a prop, al centre de la fragata, s’enlairava solemne el pal major i, a pocs peus d’on era ella, s’erigia el pal de messana. Quantes vegades, recorrent la selva en canoa en companyia de l’Iskay, havien jugat a capitanejar una nau com aquesta!

Desplegar les veles. La Constança es va preparar per viure l’episodi com un dels que més tard escolliria, un d’aquells que voldria recordar amb nitidesa en tancar els ulls definitivament. I tota la majestuositat del velam en desfermar-se va respondre a les seves expectatives. L’esquelet que formaven els pals i les cordes va engalanar-se de blanc amb diligència i, com ventres prenyats de vida, les veles van donar volum i moviment a la nau. Mariners i oficials cridaven mentre La Imposible es projectava amb força mar endins. Tan sols dues hores més tard la costa es percebia com una línia bromosa difícil de resseguir. La família De Acevedo havia sortit definitivament del seu cau. Es disposaven a estirar les cames, com deia la Margarita, tot i que un cop a coberta mai no permetia que els seus fills s’allunyessin d’ella més d’un pam.

Entre els presents destacava en Williams, un home calb de constitució dèbil i espatlles carregades. Duia unes ulleres rodones i menudes rere les quals s’endevinaven uns ulls petits de color incert. La Constança recordava haver-lo vist durant l’embarcament, però va creure que es tractava d’algun conegut que acomiadava la família del funcionari. La sorpresa per la seva presència va augmentar en advertir una ganyota divertida i mal dissimulada al seu rostre. Havia estat testimoni del que la Margarita hauria qualificat de tragèdia: a la vista d’un grup de mariners que no estaven de servei i jugaven a cartes esperant l’hora de dinar, el para-sol amb què la senyora De Acevedo pretenia protegir-se va cedir al primer embat de vent. Després d’un gest d’enuig, intensificat per l’esclafit de les primeres mofes, el va abandonar al terra amb despit. Ara, brut i ridículament girat del revés, s’havia convertit en la joguina preferida de la mainada, que es barallaven per anar al seu llom com si es tractés d’un cavall. El somriure d’en Williams davant la situació havia despertat tota la simpatia de la Constança.

—L’aigua s’ha escalfat, és com un brou d’herbes podrides! —va dir la senyora després d’escopir amb ràbia el líquid de la seva boca—. Per l’amor de Déu, és que a ningú no se li ha acudit tapar el dipòsit?

Plena d’indignació, va prendre el camí de la cabina. El seu fill gran, en Pedro, va abaixar els ulls avergonyit i també es va fer fonedís. Era evident que la Margarita se sentia força recuperada després del descans al palau del governador i que tornaria a presentar batalla, però també podia ser, i això esperava la Constança, que les properes setmanes a la mar acabessin d’amansir la fera.

Dels dos respiradors de la cuina en sortia una aroma espessa. La Constança va olorar aquell indici com el gos que segueix un rastre de reconeixement.

—Pollastre rostit! —es va dir sense por d’equivocar-se.

La noia sabia per experiència que la carn fresca, les verdures i les fruites tenien els dies comptats a mesura que s’endinsessin en la immensitat de l’Atlàntic; ja hi hauria ocasió de sovintejar l’arròs, els llegums i el bacallà. No havia menjat res des de la nit anterior, ja que aquell matí, al palau, l’havien despertada amb el temps just de marxar, molt després que la família De Acevedo gaudís d’un bon esmorzar, la darrera hospitalitat del governador. No faria esperar els altres comensals, doncs.

Però s’equivocava. Tal com ja havia succeït en el vaixell anterior, en Joaquín de Acevedo va ser l’únic convidat del grup a la taula del capità; ell i en Williams, el senyor de les ulleres que despertava aquella enorme curiositat a la Constança, compartirien taula amb la resta dels oficials. La Margarita, en sentir-se exclosa, va dir que s’estimava més menjar amb els seus fills, sense haver de suportar la companyia de mariners, per més oficials que fossin. Com si s’haguessin posat d’acord seguint un protocol inexistent, algú va anunciar amb to burleta que a la resta dels viatgers els baixarien el menjar a les seves dependències.

—«Les seves dependències»… —va repetir la noia amb despit en veure desaparèixer el missatger en direcció a la cuina—. Arribarà un dia en què hauràs d’empassar-te aquest menyspreu. Tan cert com que em dic Constança Clavé!

Immediatament després la jove es va girar intuint una presència…

—I tu, què mires? —va deixar anar.

En Pedro no va respondre. Va romandre assegut en una pila de cordes amb les mans encreuades sobre els genolls i el front perlat de suor. A la noia li va passar per alt la seva mirada d’odi.

El pollastre rostit no estava malament, però l’Antoine Champel n’hauria tret més profit a les seves cuines de Lima. Com l’enyorava! Per a ella havia estat molt més que un pare adoptiu, li devia tot el que era. Al plat es notaven els grumolls de la farina afegida per espessir el sofregit de ceba i tomàquet i, per al seu gust, unes peres coent-s’hi a foc lent haurien esdevingut un acompanyament deliciós. El soroll inconfusible d’un vòmit a l’estança del costat va aturar les seves cabòries, però la Constança va seguir mastegant, impertorbable. Ja s’hi havia acostumat, no era la primera ni l’última vegada que sentia aquell so entre queixalada i queixalada. Feia molt que el moviment de la fragata no li regirava l’estómac com els primers dies a bord, després de salpar del llunyà port d’El Callao de la seva estimada Lima. La sensació que no hi tornaria mai més va aconseguir que se li fes un nus a la gola.

Aleshores va sentir que la petita dels senyors De Acevedo començava a plorar. La histèrica de la Margarita va fer callar la María de males maneres i després, totalment fora de control, va cridar:

—Constança! Per una vegada podries ser útil. Vés a buscar el metge.

Aquell esdeveniment sobtat va ser una revelació per a la noia. Un metge! No sabia que en viatgés cap, al vaixell. Encuriosida, va abandonar el plat sobre el bagul on s’havia assegut, el mateix que acollia les seves pertinences.

—Es pot saber què esperes, bagassa? El trobaràs al compartiment del costat del menjador del capità. Corre! —va remugar encara la senyora De Acevedo.

En unes altres circumstàncies, la Constança hauria engegat la dona a pastar fang, però, si ho pensava bé, allò era una oportunitat. Recolzada a la porta de la cabina on viatjava la família, es va calçar les sandàlies amb parsimònia estudiada i, desafiant, es va passar els dits pel coll fins a acaronar l’amulet. Tot seguit va anar a la recerca d’en Williams.

Mentre travessava els passadissos infectes de la fragata, li venien a la memòria les recomanacions de l’Antoine, la seva insistència a prendre certes precaucions, atès que aquella mena de naus no disposaven de metges. El seu pare adoptiu l’havia instruïda en la preparació de diferents remeis bàsics tot recordant-li que a bord les medecines eren molt escasses i que sempre eren administrades segons els criteris del capità.

Aquell noi que tot just començava a treballar a la bodega de La Imposible no era marí. Llest i ben plantat, es movia amb desimboltura per tavernes i bordells; capaç de convèncer una pedra, sabia explotar les seves oportunitats, però gairebé al mateix temps que les aconseguia, les malbaratava. No hi havia provat fortuna, a la mar, tot i provenir d’una família, per branca paterna, que es vantava de procedir dels primers conqueridors; una de les raons, a més de la pobresa insuportable, per les quals els seus avis havien creuat la Gran Mar procedents de Catalunya per instal·lar-se a Mèxic.

Havia fet, això sí, algun viatge seguint la costa, mogut per la necessitat d’escapar per enèsima vegada de conflictes polítics que amb els anys s’havien anat agreujant. Volia sentir-se lliure en un món difícil i hostil en el qual no tenia la família adequada per convertir-se en un revolucionari. Només podia aspirar a tòrcer cigarros en alguna de les illes del Carib, allò que havia fet el pare en veure que la vida de la seva dona s’acabava, abans fins i tot que traspassés el llindar cap a un estadi més feliç.

Les dificultats per arribar a Veracruz l’havien deixat exhaust. A la ciutat mexicana estava massa vist, sempre en el punt de mira dels homes i les dones respectables per la seva insistència a pregonar un Mèxic lliure, però no havien aconseguit aturar-lo. Aviat es va adonar que les notícies de la seva fugida —després de l’intent d’atemptat contra el governador de Veracruz, tot i que el seu únic delicte havia estat freqüentar la mateixa taverna que els conspiradors i parlar més del compte— l’havien perseguit fins a Cartagena d’Índies. S’hi va passar dos mesos amagat al port, sobrevivint gràcies a alguna feina esporàdica com a estibador.

Però aquell matí de juliol, La Imposible va atracar a l’escullera interior, circumstància que segons els seus companys de vagareig era del tot inusual, i ell va creure que la fortuna li somreia. I quina sorpresa la dels seus camarades en anunciar-los que per fi s’embarcava! Cap d’ells no es podia creure que en Jan Ripoll, capità que venia precedit per una fama d’home dur i poc amistós, l’acceptés a la seva tripulació.

El noi tenia la pell bruna de la seva mare, però amb un posat altiu i despert, com si la intel·ligència formés part ineludible de la seva persona. En la seva presentació s’havia aprofitat de les històries que els mariners li explicaven a les tavernes del port de Veracruz. Disfressat des del primer moment de navegant expert, no havia dubtat un instant a l’hora d’acceptar una feina a bord de la fragata. El capità Ripoll necessitava homes joves després de l’últim episodi de febres a bord, i poc més hauria pogut escollir entre aquelles despulles humanes que pul·lulaven pels molls.

Es va dir que tindria els ulls ben oberts, que seguiria els passos dels homes més veterans, però dubtava si podria mantenir la impostura. Pensar que la seva llibertat tenia els dies comptats si es quedava a les colònies, que només podria desaparèixer en alguna plantació perduda de les illes, tal com havia fet el seu pare, li havia proporcionat la força suficient. A l’altra banda de la Gran Mar iniciaria una nova vida, potser en aquella somiada Barcelona dels relats dels seus avis, que al seu dia havien viscut en un poble de pescadors anomenat Calafell.

Els més de cent homes de la fragata, entre mariners i oficials, li permetien un marge d’error. A més a més, la seva sort proverbial va fer que el destinessin a l’interior de la nau. Hi va començar el viatge col·locant la càrrega de tabac i ajudant en les tasques de conservació, i de seguida va fer amistat amb el cap de bodega, en Kirmen, un basc que explicava històries de vaixells fantasmes i monstres marins. Ell li corresponia amb altres no menys esgarrifoses històries de tempestes incomprensibles al golf de Mèxic, de tripulacions escombrades de coberta per vents més forts que la famosa ira de Déu.

A recer de la bodega, no va estar present en la partença del vaixell, ni va tenir notícia de les dificultats per abandonar la badia interior. Quan la xerrameca del seu company li donava un respir, pensava si potser havia arribat el moment de fer una vida més tranquil·la, fer-se pescador en algun dels petits ports que, segons explicava l’avi, hi havia per tota la costa al nord de Barcelona. Podria buscar una dona que li correspongués, formar una família i deixar aquella vida errant que, fins aleshores, només l’havia transformat en un fugitiu.

En aquells instants no sospitava que el seu destí estava traçat per alguna mà aliena, com aquelles que de vegades explicaven les velles de Veracruz durant les nits caloroses de l’estiu.

Les tasques de conservació eren feixugues. Havien de minimitzar les sacsejades de la nau col·locant bé la càrrega i, sobretot, evitar que la humitat fes malbé les bales de cotó. No quedava gaire temps per a altres coses. Però el noi, malgrat estar entretingut, va parar esment que en Kirmen rebia més visites en aquella bodega de les que considerava raonables. Quan la seva curiositat va vessar el got del que podia admetre, es va amagar al darrere d’uns bidons per sentir la conversa que tenia lloc sota l’aroma penetrant de les fulles del tabac. Es va assabentar de coses que necessitaven una explicació. I no va trigar a demanar-la.

—M’he embarcat amb la idea de canviar de vida —va començar a dir amb molta calma, com si fos una altra de les seves xerrades mentre sentien les ones colpejant el buc exterior de la fragata—. Per això mateix, no m’agradaria que hi hagués sorpreses, si més no de les que no puc controlar.

En Kirmen va aturar la tasca que portava a terme i el va mirar amb un gest de preocupació. De seguida va girar el cap a banda i banda abans d’acostar-se fins al forat de les escales per comprovar que ningú no els estava escoltant.

—No entenc com… Ara, que si ets un d’aquests mariners que fiquen el nas pertot, potser t’has equivocat de vaixell.

—Quina us n’empatolleu, Kirmen? Només he sentit com parlàveu dels vostres assumptes i m’ha semblat que em podien afectar.

—Puc confiar en tu, doncs? No ens delataràs? Em caus bé, i no m’agradaria que haguessis de morir massa jove.

Aquella advertència el va deixar molt preocupat; fos el que fos el que tramaven, no hi havia cap dubte que se’n maquinava una de molt grossa a La Imposible. De bell nou la seva fugida, una vegada més, no serviria per apaivagar l’aura de cercabregues que l’envoltava. Per uns instants es va alegrar de tenir aquella oportunitat, però a mesura que anava escoltant el que planejaven alguns dels mariners de la fragata va arribar a la conclusió que allò era massa gros, que els podien penjar a tots si sortia malament. I, pel que explicava en Kirmen, tan sols tenien una petita part de la tripulació a favor seu.

Era un projecte suïcida, i no sabia si en volia formar part.