4

A les riberes del Rímac, Lima, 1771

Mai no oblidaré el dia que em vaig acomiadar de l’Iskay. Va ser a la vora del riu, al mateix indret entre dues roques on vuit anys enrere s’havia produït el nostre primer encontre. Aquell matí de primavera cap núvol enterbolia el cel; els ocells s’hi dibuixaven amb claredat i els seus cants se sentien com si haguessin entès que era un dia diferent, un dia trist i especial alhora.

Recordo que, mentre evitava mirar la cara de l’Iskay, potser perquè no es creuessin els nostres ulls plorosos, vaig pensar que si no hagués estat tan trista m’haurien commogut la bellesa de les aigües del riu precipitant-se cap al mar i la simfonia de verds que els arbres interpretaven al seu pas.

El meu amic i jo, asseguts en aquell marge, barreja de sorra i canyes, vam passar una bona estona fent veure que no era un adéu definitiu, intentant no carregar de transcendència les nostres paraules. Tant ens feien els ocells, els verds, l’aire carregat d’aromes que ell m’havia ensenyat a distingir. Tots dos ens esforçàvem a disfressar la pena. Fantasiejàvem amb possibilitats remotes, quan sabíem del cert que es tractava d’un punt final, que era molt possiblement l’adéu definitiu, una circumstància que mai no ens havia passat per la imaginació ni tan sols en els nostres pitjors somnis.

—A Barcelona hi ha metges molt bons. Segur que sabran guarir-te d’aquest mal que et pren la vista i et fereix la pell. Quan estigui instal·lada, quan…

—Constança, no segueixis, si us plau. Aquest mal, com tu l’anomenes, m’ha permès veure les coses d’una altra manera. No passis pena per mi. Estic més a prop que mai de la mare terra i tinc tot el que necessito. No podria deixar aquest lloc.

—Però…

—Tu no ho pots entendre, ja ho sé. Però jo no seria el mateix sense les meves muntanyes i… elles tampoc no serien res sense nosaltres, sense la gent que forma part d’aquest lloc. La terra que trepitjo, on he nascut, és una extensió de la meva vida. El bosc i el riu m’han ensenyat tot el que sé. Cuida’t, i, quan l’enyor et sacsegi, fes sonar la flauta de saüc i els sorolls del bosc tornaran per fer-te companyia.

Prou que ho sabia, que era inútil insistir, que tenia raó amb aquelles afirmacions que jo qualificava d’inacceptables. L’Iskay feia temps que ho havia entès; lluny de les riberes del Rímac, dels racons d’aquelles muntanyes que tan sovint havien satisfet les nostres ànsies de refugi, la relació que ens unia perdria tot el seu sentit.

Va ser aleshores que vaig mirar al meu voltant amb la mateixa tendresa i atenció de qui observa alguna cosa per després reflectir-la en un llenç, tal vegada de qui sap que se n’acomiada per sempre. No volia que em passés res per alt, necessitava gravar a foc cada detall, i l’Iskay em deixava fer amb el seu silenci còmplice.

Confortada per la proximitat del seu cos, vaig anar a l’encontre de tot allò que fins aleshores havia esdevingut el meu teló de fons. Recordava d’una manera extraordinàriament vívida la indígena que, un cop ja havia venut la llet de les seves cabres, recorria el camí del riu cada dia de l’any sobre una mula vella. Encara que no era l’hora adequada perquè la seva figura fos una realitat, me la vaig quedar mirant mentre enfilava el caminoi fins a perdre’s en un giravolt de la muntanya.

Només quan la seva imatge il·lusòria va desaparèixer, vaig començar a admirar els verds, tots els verds possibles esquitxats entre el brancatge, fins que al lluny, cap al sud, es retallaven en l’ocre d’un paisatge aspre. Encara amb aquesta sensació a la retina, vaig tancar els ulls per escoltar un cop més la veu del Rímac, sempre present en tots els meus records.

També em va costar molt, i ja sabia que seria així, acomiadar-me de la gatzara dels nens que xipollejaven feliços dins les aigües del riu. Sempre reien, encara que de vegades semblaven immersos en una felicitat postissa. Si hi paraves atenció, la gatzara s’anava diluint al llarg del matí, com si l’aigua tingués el poder d’apaivagar-la.

Eren els fills de les dones que hi rentaven la roba, molt a prop, en un rabeig de les aigües. Però també dels qui teixien cistells més enllà, amb la parsimònia dels pocs elegits als quals no cal empaitar el temps.

El vent va portar olor de brases, jo sabia que era el fum d’un d’aquells focs improvisats. No sols servien per escalfar els cossos que encara dubtaven de l’arribada de la primavera; al seu voltant s’organitzaven petits àpats, i els nens abandonaven l’aigua a canvi de tastar una mesura del que bullia a les cassoles.

Em va fer pensar que aquells records també serien meus, que es convertirien en una de les meves propietats més preuades. Volia endur-me la memòria dels guisats que potser no tindria a l’abast en el meu nou destí; així mateix, la fortor del coriandre, l’acidesa de la llima, la dolçor tan especial del xarop de garrofes. Què seria jo sense ells, sense la presència d’allò que m’havia conformat? Què faria sense l’Iskay?

També recordo… com si fos ara, perquè ja he après que el temps tan sols allunya retalls de memòria que després pots reunir en un mateix pensament, l’instant en què una vella coneguda, amb el seu aleteig gràcil i segur, em va fer apartar les cabòries i em va fer créixer un gran somriure. Mai no vaig arribar a entendre com, ja gairebé sense veure-hi, l’Iskay podia percebre un aleteig tan subtil com el d’aquella papallona que sovint ens acompanyava durant els nostres passeigs per la ribera.

—De quin color és, Constança? Necessito saber-ho, però ja no arribo a distingir-la amb tanta claredat —va preguntar àvid aquella darrera vegada mentre els meus ulls s’omplien de llàgrimes.

—És de color taronja, molt intens!

Les meves pupil·les semblaven dins d’un mar cobert de boira, com el que explicaven els mariners que recitaven les seves aventures als molls.

—I què més? —va preguntar l’Iskay.

—Doncs té ratlles negres i un pigallat blanc i negre que en voreja les ales.

L’Iskay va somriure satisfet. La seva veu va mudar cap a la tendresa per explicar-me la darrera història de la nostra relació, la que parlava d’un ésser molt preuat per a ell, la papallona monarca. Els meus ulls van deixar de contemplar tot el que m’envoltava per poder escoltar amb més deteniment aquell relat.

—És una papallona de tardor, com també ho ets tu, Constança!

—Com jo? —vaig preguntar, encuriosida.

—Sí, fa anys em vas explicar que vas néixer a l’octubre.

—Bona memòria! Ja fa molts anys que vam tenir aquesta conversa. Però què hi té a veure això, amb les papallones, i amb aquesta en concret?

—És molt senzill. Les papallones que surten de la crisàlide a final d’estiu i principi de tardor són diferents de les que ho fan durant els dies més llargs i càlids de l’estiu. Les monarca neixen per volar, i saben pel canvi del temps que s’han de preparar amb molta cura per a la seva perllongada travessia.

Jo repetia mentalment qualsevol mot que l’Iskay pronunciés. M’aturava a aspirar-ne el perfum, a paladejar-ne el sabor. Va parlar força estona d’aquells bells insectes, i la seva història m’acompanya sempre. Va explicar aleshores que, en començar la migració hivernal de l’any següent, diverses generacions d’estiu haurien completat el seu pas per aquest món. La vida i la mort, el final i el principi, allò salat i allò dolç, els contrastos… sempre tan presents a la vida d’aquell noi que em tenia el cor robat per la seva saviesa i per la manera de comunicar-la als altres. Segons el seu recompte, doncs, serien els rebesnéts dels migradors de l’any passat els qui portarien a terme el viatge.

—No obstant això, d’alguna manera que als humans ens resulta incomprensible, les noves criatures, aquests rebesnéts, coneixen el camí, saben trobar el lloc que els han marcat els seus avantpassats. Fins i tot segueixen les mateixes rutes i, de vegades, tornen al mateix arbre —va afegir amb aquella lluïssor encara als ulls que miraven sense veure-hi.

—Com jo? —vaig preguntar commoguda.

—Com tu, Constança. Hi ha moltes maneres de tornar, de marxar i, també, de quedar-se… —va respondre el meu amic arreplegant amb la punta dels dits una llàgrima que havia pogut aturar.

Va ser aleshores que em va donar el seu amulet, aquell que m’acompanya sempre. Em vaig negar en rodó a acceptar-lo, però amb el temps només puc estar agraïda que passés totalment per alt la meva negativa!

Sovint encara l’oloro, l’amulet, amb l’esperança d’evocar l’efluvi de la seva pell fosca. Però ha passat massa temps i ja no reconec la seva aroma, perquè ja s’ha convertit en part de la meva pell. M’he de consolar acaronant-lo per no oblidar. És així com conjuro el temps perquè em torni la seva imatge, perquè no s’esvaneixi la seva presència, que tant de bé em fa.

En acabar la història de les papallones, l’Iskay es va quedar molt callat. Jo sabia que plorava per dins, com jo mateixa ho feia en aquells instants. I, d’alguna manera, no vaig voler compartir amb ell els moments de tristesa. Vaig girar cua després de deixar un petó en la seva galta calenta i dir-li molt a cau d’orella que l’estimava, que mai no estimaria ningú com l’estimava a ell.

I així fins a aquests dies, quan només em penedeixo d’una cosa: no vaig girar el rostre en travessar el pont. Sabia que no ho podria suportar, però ara m’agradaria tenir aquell record. Amb el pas del temps he après que no n’hi ha prou de somiar-ho…

L’Iskay es va quedar a la barana de pedra, mirant tota l’estona l’aigua cabalosa del riu a la primavera, sense atrevir-se a lluitar contra l’inevitable, tampoc ell. Encara hi deu ser. Si més no, hi torna cada dia en els meus pensaments. Però ja no amaga la mirada dins el riu; l’enlaira en direcció al mar i recorda aquella noia que va ser tan feliç mentre creixia al seu costat.