6

Barcelona, tardor de 1773

Aquells mesos a casa de Monsieur Plaisir van ser deliciosos. Lluny del recel amb què s’havien rebut les aportacions i els suggeriments inicials que feia, la Constança havia aconseguit bastir-se un lloc de privilegi a les cuines. Amb molta mà esquerra s’havia guanyat la confiança i la complicitat de gairebé tot el servei i, a hores d’ara, la seva participació resultava imprescindible per als seus companys.

En Pierre Bres, tal com ella l’anomenava en privat, la tractava d’una manera exquisida i tenia una consideració especial per les seves iniciatives; una consideració que en cap moment no atorgava als altres, sense deixar de banda algunes confiances, mínimes però evidents, a les quals la Constança, feliç, no parava gaire atenció.

—És la nineta dels seus ulls —comentava l’Eulària, la qual s’escarrassava perquè, tal com li havien indicat, no faltés res a la nouvinguda.

Quan al taller de Monsieur Plaisir no tenien cap encàrrec, i s’ha de dir que era en molt poques ocasions, la jove era lliure d’entrar i sortir de la casa. Aleshores, aprofitava per trobar-se amb en Ventura al cafè del carrer de l’Esparteria, o amb la Rita, que la posava al dia de totes les novetats sobre l’adrogueria dels avis. L’òrfena no havia oblidat la promesa feta i sovint li preguntava sobre la possibilitat que en Pierre Bres la «comprés» també a ella. L’únic que podia respondre la Constança era que només era qüestió de temps, que un dia no gaire llunyà es presentaria a la botiga i se l’enduria.

Les coses no havien resultat tan planeres amb la Vicenta. La vida d’aquella dona havia sofert un daltabaix en conèixer la jove. Si bé era cert que l’havia enfrontat a la seva existència mediocre i submisa, també li havia donat esperances. Durant l’època en què va romandre a la botiga, la idea que tot podia ser diferent havia covat en la minyona; havia tornat a ser una dona amb els somnis d’aquella joventut a la qual ja havia renunciat.

Per això la seva marxa havia esdevingut un trencament tan dolorós, com si a la Vicenta li haguessin tornat els símptomes d’una antiga, llarga i aclaparadora malaltia. Mesos més tard encara es ressentia de les cicatrius, i per res del món no volia exposar-se a obrir velles ferides. Aquest era el motiu pel qual sempre trobava una excusa o una altra per ajornar la cita.

Aquell dia, tot i tenir-lo lliure perquè en Pierre havia marxat a Girona per esbrinar les raons de la desaparició d’un dels seus proveïdors més estimats, la Constança va decidir no sortir de casa. Hi hauria temps per visitar de nou aquelles dones que havia deixat enrere, tot i que començava a pensar que la vida també era això. La gent s’anava quedant pel camí, sense que ella pogués fer res per canviar les coses.

D’altra banda, a l’exterior plovisquejava i s’havia girat un ventijol fred que convidava a quedar-se a recer. S’havia llevat de molt bon humor i, després de prendre una xocolata calenta, havia preparat tot allò que li feia falta per convertir les teles d’indianes en unes cortines per a la seva cambra. Potser havia estat pels anys a Lima que li agradaven els colors vius, tot i que a Barcelona no eren fàcils de trobar.

Les havia comprades gràcies al sou generós que li donava el seu benefactor, encara que havia de reconèixer que se’l guanyava amb escreix. No se n’havia pogut estar, després de veure com lluïen a les cases de prestigi on sovint sol·licitaven els serveis de Monsieur Plaisir. Li semblava que aquells nous estampats, que s’havien posat tan de moda, eren capaços de fer més bells els objectes quotidians.

Amb ells, Barcelona havia entrat de ple en els circuits del gran comerç internacional. No era solament gràcies a l’exportació d’aiguardent als mercats del nord d’Europa, sinó que els vaixells que marxaven cap a les Índies també anaven plens de teixits catalans. Aquelles noves teles de cotó assolien una importància creixent en el tràfic de mercaderies. La Constança no volia renunciar a veure-les engalanant la seva cambra!

Dels molts motius que oferien, n’havia escollit un que alternava ratlles i franges verticals amb rams de flors petites de colors blaus, vermells i torrats, tots molt vius. Per uns moments li va semblar que tornava la primavera a la seva finestra i que la humitat de la cambra s’evaporava, i fins i tot que les podia flairar!

Cosia, cantava, tornava a cosir. I, entre puntada i puntada, somreia i parlava en veu alta…

—Com m’agradaria tenir-te a prop, Iskay! Només m’entristeix pensar que els teus ulls hagin pogut quedar definitivament a les fosques… Ja ho sé! Tu remugaries, seguiries insistint que la llum ens la dóna l’alegria i que l’alegria és una experiència personal, que ve de dins. I potser t’hauria de donar la raó.

»Saps? Em sembla que per fi la puc percebre, la llum de què sempre parlaves! Diria que té a veure amb la serenor. La meva intuïció em diu que he agafat el sender correcte. M’agrada la meva feina, em sento respectada per tots i, sobretot, afalagada per en Pierre Bres, el cuiner que buscava. Te’n recordes? És tan elegant! Ha viatjat per mig món, coneix tanta gent… Sí, té les seves coses, però potser són més evidents perquè no li fa vergonya mostrar-se tal com és. A la casa em tracten de senyoreta, i et faries un tip de riure si em veiessis amb els vestits nous! Per aquesta banda del món tenen el costum de portar una peça que anomenen cosset. Déu meu! Fins que no t’hi acostumes, et talla la respiració! El cuiner me n’ha regalat un, i també unes sabates de vellut amb talons, res menys adient per caminar per la selva! Un dia em va portar a passejar de bracet…

—Deia alguna cosa la senyoreta? —va interrompre l’Eulària.

—No, no… Parlava sola —va somriure sense vergonya.

—Per mi no patiu. Jo també ho faig sovint.

—Ets molt amable, Eulària. Per cert, t’agraden?

La Constança va mostrar les teles embastades que tenia entre les mans.

—Oh, sí! Trobo que hi teniu força traça.

—Ha sortit Monsieur Plaisir? Quan les tingui enllestides m’agradaria mostrar-les-hi.

—Ha tornat fa una estona, diria que és al seu estudi.

—Que potser experimenta amb algun ingredient nou?

—Això sí que no ho sé, senyoreta…

—Em pots dir Constança, ja t’ho he demanat moltes vegades.

—Sí, senyoreta Constança.

Les dues dones van riure plegades i l’Eulària es va cobrir la boca com feia sempre, per no mostrar unes dents mal col·locades que l’acomplexaven des de ben jove.

—Saps a quina hora enllestirà la feina?

—És del tot impossible saber-ho… Quan es tanca amb pany i clau a l’estudi pot passar-hi tot el dia, fins i tot part de la nit. No permet que ningú el molesti i no surt ni per menjar!

—Carai, si que deu ser interessant, l’experiment que el reté —va dir la Constança fent broma—. I tu? No hi has entrat mai, en aquest estudi?

—Oh, no! Cap de nosaltres no hi té accés. Bé, abans hi entrava l’Àgueda, però d’això ja fa molts anys…

—L’Àgueda, dius?

—Perdoni, si no em necessita hauria de tornar a la feina —la va interrompre l’Eulària, visiblement incòmoda.

La Constança es va quedar pensativa, alguna cosa se li escapava. A partir d’aleshores la seva curiositat va augmentar. No veia la manera d’aconseguir informació sense resultar indiscreta i, per altra banda, treure’n l’entrellat es va convertir en una obsessió. Un parell de vegades va estar a punt de preguntar-ho, però se’n va desdir. En el fons, confiava que amb el temps es faria mereixedora de conèixer aquell secret.

Potser va ser a causa de la tempesta.

En la tarda fosca, la Constança es va deixar emportar per la terrabastada de l’aigua sobre les teulades. Plena de malenconia, es va lliurar a la contemplació dels regalims que la pluja formava sobre els vidres i va perdre la noció del temps davant d’aquelles formes sinuoses i ondulants que lliscaven a velocitat desigual. D’alguna manera, les incertes llunyanies esdevenien certeses en la veu líquida que ara li parlava i que tant li feia pensar en el seu estimat Rímac, el riu on tantes coses havien succeït per primera vegada.

La jove va agafar la flauta perquè l’acompanyés en aquells instants que considerava ben seus. Unes notes porugues van brollar de la fusta de saüc i, sense presses, es van escampar per l’estança.

Només els marges d’una ombra van delatar la presència d’un altre personatge a la cambra. Cap soroll, cap paraula. Es va adonar que no estava sola, però li era impossible assegurar si la intrusa acabava d’arribar o, tal vegada, ja feia una estona que hi era. En un primer moment el cor va començar a bategar-li amb força, però molt aviat es va tranquil·litzar.

El perfil fràgil, l’estatura mitjana i la llarga cabellera que s’endevinaven en la foscor li van fer pensar que es tractava de la filla de l’Àgueda.

—Cecília? Ets tu? Què hi fas, aquí?

—Perdoneu! —va exclamar la noieta en veure’s sorpresa—. Em sap greu, de debò. Si us plau, no ho digueu a la meva mare…

El gest ràpid de la Constança va aturar la fugida de la Cecília. Sense dilacions, la jove cuinera es va plantar davant la porta barrant-li el pas, mentre la subjectava fort pel braç.

—Espera! Com és que entres i surts de la meva cambra com si fossis un fantasma? No diré ni una paraula a la teva mare, si és això el que et preocupa. Però m’has d’explicar per què és tan important que no ho faci.

—No li agradaria…

—Entenc que no és gens correcte fer d’espieta.

—Jo no faig d’espieta! —va defensar-se amb vehemència.

—Ah, no? I com en dius tu, del que fas? Ja sé que has entrat altres vegades.

—No tenia intenció d’espantar-vos. He escoltat la música i…

—I sense encomanar-te ni a Déu ni a Maria santíssima, has aprofitat per entrar a les fosques, com els lladres.

—Jo no sóc cap lladre! No us volia prendre res. M’heu de creure, senyoreta Constança!

—Està bé, està bé. Pots venir sempre que vulguis, això sí, truca a la porta. D’acord?

—No patiu, no tornarà a succeir —va respondre amb el cap cot.

La Constança la va agafar per la barbeta i la va mirar als ulls. Un tel de protecció barrava el pas a la llum que s’endevinava al fons. Totes dues havien acabat assegudes a la vora del llit.

—Ja t’he dit que no em fa res que vinguis. No t’has d’amoïnar.

—No ho ha de saber, si us plau. No l’hi digueu… —va insistir la Cecília, i, poc després, va afegir en veu baixa—: Jo també vivia aquí.

—I encara hi vius. O és que us heu mudat de casa?

—No m’heu entès. Abans que arribéssiu aquesta cambra va ser la meva llar durant molts anys. Recordo que de molt menuda…

—Cecília!

El crit de la seva mare va tallar la conversa de soca-rel i la noieta va sortir corrent de l’estança sense acomiadar-se. La Constança també es va aixecar mentre mirava amb expressió seriosa la dona, que se li enfrontava des de la porta. Però l’Àgueda no es va girar ni va fer cap pas enrere. Devia tenir al voltant de trenta-cinc anys, i les celles tan clares que amb prou feines se li distingien en el rostre pigat. Els seus llavis es van mantenir fermament tancats. Quan va escurçar la distància que les separava, la Constança va advertir que en els seus ulls hi havia senyals d’una fragilitat que no encaixava amb la resta.

—Ha estat culpa meva, l’he entretinguda —va dir la Constança per si era possible trencar el gel.

La dona va continuar sense dir res, tan sols li tremolaven les mans, però d’una manera gairebé imperceptible.

—Són boniques —va dir finalment, assenyalant les cortines.

—Gràcies. Les he fetes jo. No voleu passar? Podríem…

—Ets una ingènua. Però no et culpo —la va interrompre l’Àgueda amb un to burleta que no va passar desapercebut a la Constança.

—Com dieu?

—Em recordes tant la jove que vaig ser…

—No sé què us empatolleu, però us agrairia que no juguéssim més al gat i la rata.

—I qui diries que és qui?

A poc a poc, els papers es van anar canviant i, a mesura que la Constança es neguitejava, la dona pèl-roja recobrava l’aplom. La claror d’un llampec va il·luminar els seus rostres enfrontats.

—Hi ha alguna cosa que em voleu fer saber? Perquè, si no és així, us agrairia que abandonéssiu la meva habitació.

—No pateixis. Aquesta cambra ja la vaig abandonar fa molts anys, joveneta.

—Em dic Constança! —va afegir ella amb posat altiu.

—Prou que ho sé. El teu nom va en boca de tots, però també això passarà. És una qüestió de temps.

—He vingut per quedar-me, i marxaré quan ho considiri oportú.

—Mira, no et vull cap mal, però no et facis il·lusions. En Pierre és una persona capritxosa; ja ho aniràs veient —va dir l’Àgueda amb un somriure amarg.

—Monsieur Plaisir és un veritable cavaller i en el cas que insinueu alguna cosa…

—Jo no insinuo res i, pel que veig, estic perdent el temps. Gaudeix dels seus favors mentre puguis.

Van ser les darreres paraules que va pronunciar l’Àgueda abans d’abandonar l’habitació.

A la Constança li va costar molt agafar el son aquella nit. Desvetllada per les seves pròpies cabòries, era incapaç de sentir la fressa del vent contra la finestra. Tampoc el xipolleig de l’aigua no va aconseguir asserenar-la, com tantes altres vegades, quan es mirava en solitud les teulades de Barcelona a les golfes de casa els avis.

Qui era aquella dona? I, el que l’amoïnava més, havia de pensar que la Cecília era la filla il·legítima del cuiner? Quan ja clarejava es va rendir al cansament. Poc abans havia decidit no donar-hi més voltes. Era molt probable que l’Àgueda només fos una beneita trastocada per l’enveja. En llevar-se va desar la flauta al fons del bagul i es va prometre d’aprofitar el nou dia. El cel tornava a ser blau i ella havia decidit que res ni ningú no enterboliria la felicitat de la qual tot just començava a gaudir.