2

Eren dos quarts de dotze de la nit, quan les campanes de la ciutat anunciaven l’entrada al Dimecres de Cendra. Ho farien durant mitja hora, de forma ininterrompuda. S’iniciava el temps de quaresma, època de dejunis i abstinències que forçosament mudarien els costums dels barcelonins. Durant aquest període de dol i reclusió, els senyors es vestirien amb casaques de vellut negre i s’imposaria el silenci. Les diversions públiques cessarien, els teatres tancarien les seves portes i l’església s’ompliria de fidels atemorits per sermons que exhortarien a la penitència.

La Setmana Santa es conformava, doncs, com el darrer bastió a superar per arribar finalment a la primavera.

Però no tothom guardava els preceptes sagrats. Sota l’atenta mirada de la Constança, tres homes creuaven el pati de la casa de Monsieur Plaisir en direcció a les quadres.

El repic de les campanes havia desvetllat la jove, que, si en un primer moment va intentar tornar a agafar el son, al cap de pocs minuts es va donar per vençuda, incapaç de suportar aquella dringadissa.

Amb cara de pomes agres va apartar la flassada, sota la qual s’havia refugiat, i es va aixecar a beure aigua. Va ser llavors que va advertir unes ombres bellugadisses. No era gens habitual que a mitjanit el servei estigués en dansa, i encara resultava més sospitosa la manera com es movien aquelles figures en la foscor, talment com lladres que tinguessin el temor de ser descoberts.

La jove es va vestir amb rapidesa i va encendre el fanal penjat a la paret. La seva intenció era alertar l’Eulària per tal que donés avís als homes que dormien al pis de dalt, però la seva curiositat va ser més gran que la prudència, com tantes altres vegades! Decidida, es va disposar a seguir les seves passes prenent tot tipus de precaucions. Va apagar el fanal, que la podia delatar, i un cop al jardí es va protegir rere un banc de pedra. Aleshores va veure com un quart home s’afegia al grup. Parlaven en veu baixa sense oblidar-se en cap moment d’escorcollar la foscor que els envoltava.

La Constança sentia que la humitat li amarava els cabells, i en poc temps va començar a tremolar de fred, però ja era tard per fer-se enrere. Arraulida en la penombra, va acaronar el talismà que li penjava al coll. Començava a creure que necessitaria molta sort per sortir d’aquella situació sana i estàlvia.

Quan els homes van desaparèixer de la seva vista, va caminar fins a les quadres. Eren tot just als límits del recinte, i ella amb prou feines les havia visitat un parell de vegades. La primera impressió va ser que tot estava en ordre. La porta dels carruatges no semblava forçada, ni tampoc va notar res d’estrany a l’estable, on dos preciosos cavalls renillaven sense estridències. Quan ja estava a punt d’abandonar l’indret, li va semblar sentir remor de veus i, de puntetes, va caminar en direcció a una finestra petita parcialment tapada per l’heura. Quedava fora del seu abast, però hauria jurat que de l’altra banda en parpellejava una llum tènue. El cor li bategava amb força i un grapat de preguntes sense resposta s’amuntegaven al seu cervell. Qui era aquella gent? Què hi feien, en un racó on només es podien trobar polls i brutícia?

La Constança no era del tipus de persones que es donen per vençudes a la primera de canvi, però tampoc no veia la manera de treure’n l’entrellat. Per molt que va aguditzar l’oïda no va ser capaç d’aclarir què es coïa a l’interior; cap paraula li arribava amb prou nitidesa i no veia la manera de guaitar per sortir de dubtes. Decebuda, va refer el camí en direcció contrària. De tant en tant es girava per corroborar que tot seguia en calma. El fanal continuava al mateix lloc on l’havia abandonat una estona abans; no semblava que ningú estigués al cas de la seva sortida, ni tampoc de la presència d’aquells desconeguts.

En arribar a la seva cambra, es va deixar caure sobre el llit. El cel encara era fosc, els seus peus seguien bruts de pols i les grenyes se li enganxaven a la cara amb tossuderia.

La Constança mostrava aquell mateix aspecte l’endemà al matí, quan l’Eulària va descobrir-la en retirar les cortines i obrir els finestrons.

—Mare de Déu Santíssima! Però… què ha passat? Senyoreta Constança, us trobeu bé? —va demanar la dona amb els ulls esbatanats i les dues mans al cap.

—Bon dia —va respondre la jove sense mirar-se-la.

La minyona, immòbil als peus del llit, no sabia què fer. A l’estança no hi havia rastres que delatessin cap daltabaix, però la Constança es mantenia aliena a l’aldarull de la dona.

—Us trobeu bé? —va insistir—. Voleu que faci avisar el metge?

—No, Eulària. Ni se t’acudeixi! Però si ets tan amable de preparar-me un bany…

—Sí, senyoreta. Ara mateix!

Submergida en aquella aigua tèbia, la Constança anava donant voltes a l’assumpte. En un primer moment va pensar de confiar la seva aventura nocturna a l’Eulària, fins i tot d’anar a explicar-li tot al mateix Pierre, però va desistir-ne. De ben segur la serventa li clavaria un bon sermó i, amb relació al cuiner, ell no estava per brocs. Encara se sentia ferida en el seu amor propi i no volia donar-li el gust de mostrar-se enrabiada, i encara menys dolguda.

La mala pècora de la Margarita teixia la seva teranyina amb astúcia i, malgrat que se li feia molt difícil pensar que l’interès d’en Pierre anava més enllà de la fortuna d’ella, la disgustava especialment. D’altra banda, era molt probable que no la prenguessin seriosament. Fos el que fos el que es coïa prop dels estables, allò feia pudor de socarrim.

—Em mantindré a l’aguait! —va exclamar en veu alta.

Després de prendre una decisió que la complaïa, va deixar anar el cos i, amb el cap parcialment submergit dins l’aigua, es va abandonar a la sensació de formar-ne part. Era una experiència alliberadora, com si encara romangués protegida dins l’úter matern. Aquell silenci era diferent, i els pocs sorolls que li arribaven ho feien de manera esmorteïda, com formant part d’una altra realitat.

Sense saber ben bé per què, li va venir a la memòria en Bero, aquell vell mariner de mans encallides i rostre amable. Va somriure en recordar el dia que havia afegit un tros de fusta als baixos de la porta de la seva cabina per impedir que les rates la molestessin, o aquell altre, quan la va cobrir amb el seu cos en esclatar la rebel·lió a bord, el motí en què el capità del vaixell va resultar ferit. De vegades també la renyava, tot recordant-li que només havia vist el món per un forat, reclosa en una gàbia de vidre sota la protecció del virrei del Perú. Aquell dia es va emprenyar de debò! Però l’estada a bord de La Imposible no hauria estat el mateix sense ell…

—Qui sap on para, en aquests instants… —va dir, enyoradissa.

En tornar a la realitat, la Constança es va vestir amb la intenció de fer una ullada pels voltants de la casa. Aniria discretament al lloc on havia descobert els intrusos, potser hi trobaria alguna pista a seguir.

La Constança va afuar la vista. No es podia creure que l’esvelta figura de l’Àgueda anés al seu encontre apropant-se pel mateix passadís on la va descobrir per primera vegada. Durant aquells gairebé dos anys de convivència, les dues dones havien intercanviat alguna paraula només en comptades ocasions. Des de bon començament, i amb la mateixa força, es van sentir enfrontades per una mena de rivalitat pregona i no confessada.

Feia molt de temps que l’Àgueda havia intentat prevenir-la contra en Pierre, però va desistir de seguida en comprovar que tot el que digués cauria en sac foradat. La Constança era massa jove i orgullosa per no interpretar les seves paraules com una mostra de gelosia i despit. De fet, era molt probable que s’hi barregessin tots dos sentiments.

Aquella silueta inquietant, descoberta al fons del passadís el dia que va arribar, tornava ha adquirir corporeïtat. Però aquesta vegada havia abandonat el seu posat digne. Què l’havia fet canviar i per què li anava a l’encalç?

—Voldria parlar amb tu —va dir l’Àgueda amb veu ferma, però desproveïda d’aspror.

—Tu diràs —va respondre la Constança sense cedir ni un pam a l’avantatge que se li oferia en safata.

—Podem caminar?

La pregunta de la dona estava formulada des de la súplica. Sense tibar més la corda, la jove cuinera va acceptar, i juntes van baixar les escales que conduïen al petit jardí tancat entre les cases. La primavera es mostrava exultant, brots de verd tendre engalanaven les plantes disposades en torretes i la tarongina perfumava l’aire encara fresc del matí.

Totes dues portaven un xal, però mentre que l’Àgueda feia el gest de protegir-se el coll, la Constança se l’enretirava i deixava a la vista un escot generós. Cada gest s’hauria pogut interpretar com una posada en escena en què els personatges tenen un rol determinat i se cenyeixen al seu paper.

Però, malgrat els paràmetres en els quals es movien, totes dues percebien una mena de fil invisible que, resistent als embats de la fortuna, les mantenia unides d’alguna manera. Eren com dues cares de la mateixa moneda. Van caminar durant una estona en silenci i, a poc a poc, la incomoditat inicial es va anar convertint en mansuetud. L’Àgueda es va aturar en passar per davant de dos tarongers curulls de flors. Va flairar aquella aroma dolça i va iniciar la conversa…

—No me la prenguis també a ella.

—No sé què vols dir —va respondre bruscament la Constança.

—Sí que ho saps. I tant que ho saps!

—Jo no he vingut aquí per prendre res a ningú, ni tampoc permetré que…

—Constança, no segueixis, si us plau. Estic cansada, estic molt cansada, i em faig vella. Fes el que hagis de fer, a mi tant se me’n dóna, però no arrosseguis amb tu el que més estimo.

—Es pot saber què t’empatolles?

—Parlo de la Cecília, de la meva filla.

—Ah! És això! Potser t’agradaria més veure-la com una múrria, apareixent i desapareixent com un fantasma pels passadissos…

—Em vols provocar, però ja no tinc esma. Ara deixa’m parlar —va dir amb autoritat, però sense estrafer la veu.

Feia molt temps que ningú no se li adreçava d’aquella manera, i potser per això va quedar descol·locada. La seva mare no havia tingut gaires oportunitats per fer-ho i, un cop morta, ella era massa petita per compartir amb ningú les seves inquietuds. Més endavant, el seu pare va delegar la seva educació en preceptors, i l’Antoine mai no va fer res per imposar-se. El tracte amb l’àvia havia estat diferent, però en les seves exigències mai no va percebre aquell matís de qui renya amb afecte, com si en el fons li importessis.

L’Àgueda va reprendre el seu discurs.

—Sé que la Cecília t’aprecia. Admira la teva manera de fer, la teva posició. Tens molt de poder sobre ella, i això em fa por. Por que vulgui seguir les teves passes.

La Constança es va mossegar el llavi de baix com sempre feia en inquietar-se. No podia negar l’evidència, però no aconseguia endevinar el sentit de tot plegat.

—Les meves passes? És absurd! No té cap interès ni aptitud per a la cuina.

—No parlo d’això —va respondre amb to greu.

—Doncs, llavors, de què parles?

—Està a punt de fer setze anys i no vull que es quedi en aquesta casa. M’has d’ajudar…

—I ella no en sap res, m’imagino? Seria just que també hi pogués dir la seva. I, per altra banda, què et fa pensar que jo voldria ajudar-te?

Just en aquell moment, Monsieur Plaisir tornava a casa acompanyat del seu cotxer. L’encontre va ser sobtat, i la salutació, breu. Ningú no es va girar, malgrat que tots tres van estar temptats de fer-ho. Només una mirada de l’Àgueda va servir per al·ludir al cuiner.

—No vull que la toqui. No suporto la idea, ni tan sols que se la miri.

—Estem parlant d’en Pierre? —va saltar la Constança, aturant el pas.

L’Àgueda va assentir amb el cap, serrant les dents amb força.

—Però això és ridícul! En Pierre és… jo pensava que era…

—Ets una ingènua —la va interrompre la dona—. Tant se val si és o no el seu pare. Es creu el melic del món i, el que és pitjor, mai no en té prou.

—En Pierre és un cuiner molt important, tothom l’adora! Mai no seria capaç de fer-li mal.

—L’estimes?

La Constança va empassar-se la saliva. Podia notar els ulls de l’Àgueda expectants mentre els d’ella seguien clavats al terra. La pregunta havia estat clara, expressada amb rotunditat. Per què, doncs, era incapaç de respondre de la mateixa manera? És clar que l’estimava! I, malgrat tot, els seus llavis romanien closos.