4

A les riberes del Rímac, Lima, 1767

Feia mesos que a l’Iskay se li havia manifestat una mena d’erupció a la pell. Tot i que cada cop era més evident, ell no hi donava importància; deia que tal vegada havia estat el contacte amb alguna herba verinosa o potser un insecte dels molts que volaven vora el riu. Però a mi em tenia molt preocupada, qui sap si ell li treia importància per no desbaratar la relació que teníem.

Les petites ferides que, principalment, s’allotjaven al davant i al darrere dels genolls li anaven esquarterant la pell i li produïen una picor intensa. Un dels missioners que l’acollien li havia posat algun tipus d’ungüent, però les nafres cada cop tenien un aspecte més lleig.

Li vaig fer prometre que intentaria parlar amb un metge, però ni jo mateixa sabia com accedir-hi per molt que el meu desig fos que algú se’l mirés. De ben segur que el virrei en tenia un de personal, que, tanmateix, s’havia fet càrrec de la mare quan aquelles maleïdes febres se la van endur. La nena esporuguida i vacil·lant que jo era aleshores, la que vivia al palau d’en Manuel d’Amat amb la recomanació implícita de no fer-se gaire present, dubtava de com podria accedir-hi. Al cap i a la fi, jo només era una brivalla òrfena de dotze anys que havien tingut la misericòrdia de no despatxar a un orfenat i que em guanyava els seus favors mirant de no fer nosa, sempre sota la custòdia del cuiner.

Només en presència de l’Iskay em transformava, o em vaig anar transformant a mesura que passava el temps. Ara em fa vergonya recordar aquell dia, quan em va confiar la seva sospita. Va dir que la mateixa malaltia que li provocava les erupcions li estava afectant la vista. No ho va fer només trobar-nos. L’Iskay em coneixia prou per saber que m’espatllaria la tarda, i va esperar que, cansats de recollir herbes i córrer amunt i avall, ens asseguéssim a menjar el que de bon matí havia cuinat amb l’Antoine.

—Tanca els ulls i obre la boca —li vaig dir.

Ell va obeir a l’instant i jo, aprofitant que no em veia, em vaig entretenir a contemplar-lo detingudament. Les pestanyes se li arquejaven fins a tocar-li ben bé les parpelles i els seus llavis molsuts del color de les móres esperaven amatents. Recordo que vaig tenir el rampell de tocar-los, però no ho vaig fer.

—No els obris, eh!

L’Iskay va somriure de nou i jo vaig dipositar sobre la seva llengua un bocí de pastisset.

—Ho farem com tu sempre m’expliques. No s’hi val empassar-te’l! Has de descobrir què hi hem posat. Ja em pares atenció?

El meu amic es va passejar aquella menja dolça per la boca. Ara cap a un costat, ara cap a l’altre, portant-la en direcció al paladar o fent servir les dents per saber més de la seva consistència. Uns instants després de fer aquelles carotes amb les quals jo reia d’allò més, arronsava el front i arquejava les celles mentre rumiava les seves prediccions.

—Jo diria que porta… maní!

—I jo diria que m’estàs prenent el pèl!

—D’acord, d’acord. Em dónes una segona oportunitat?

I l’Iskay va repetir aquella cerimònia prèvia, només per fer-me riure de nou. Aleshores, amb expressió greu, simulant ser un personatge entès en la matèria, es va aventurar…

—Aquesta menja tan deliciosa està feta amb farina i iuca. Potser també inclou anís i canyella!

—Molt bé! Però què porta a dins?

—A veure, és tou i dolç…

—Et rendeixes?

—Potser és…

—Rendeix-te, va!

En tenir el seu consentiment, em vaig precipitar:

—Manjar blanco! Només llet, sucre i un polsim de vainilla. És la primera vegada que no se’m talla. L’Antoine m’ha dit que ell no l’hauria fet millor. Oi que és boníssim?

Va ser llavors que va aprofitar per donar-me la notícia de la pèrdua de visió. En un primer moment no m’ho vaig voler creure, però en el fons sabia que el meu amic no faria broma amb un assumpte tan seriós.

—Alguna cosa es deu poder fer, no? Parles com si no t’importés!

—No és això, Constança. És clar que m’importa, per això mateix he d’intentar no perdre els nervis. M’he d’adaptar. Et faries creus de les coses que he après!

Sense ser capaç d’escoltar-lo com es mereixia, em vaig posar a plorar, i va ser ell qui va haver de consolar-me.

En fer-me més gran, vaig prendre consciència que sempre plorem pensant en nosaltres. Quan algú marxa, en realitat les nostres llàgrimes es vessen per aquest bocí nostre que s’endú, pel que érem quan el teníem al costat. Perquè vivim a través dels que ens estimen i, quan ens deixen, també desapareix d’alguna manera tot el que vam compartir amb aquella persona.

Estava segura que a partir d’aleshores ja no seria el mateix; estava trista i furiosa a la vegada. Podríem continuar corrent per la riba del riu, pescant amb les mans o amb aquelles petites llances que l’Iskay afilava cada dia, fins que s’escurçaven tant que el joc era trobar pals adequats per fer-ne més. No entenia per què tots els éssers que de veritat m’importaven es feien fonedissos, com si la felicitat mai no m’hagués de ser concedida per un motiu o un altre.

—Vinga! No m’agrada veure’t així. Si us plau, Constança —va pregar amb veu melindrosa mentre jo pensava que el meu nom no sonaria tan bé en uns altres llavis.

—Com vols que m’ho prengui, Iskay? Em dius que cada dia hi veus menys i vols que estigui contenta… Què farem, si perds la vista?

—Jugarem a endevinar, com amb el pastisset! No ho entens? Com menys m’hi veig, més m’he de concentrar a sentir, a escoltar el que m’envolta. He descobert que moltes més vegades de les que et penses no és tan sols la vista el que et fa saber la veritat de les coses.

—No sé què vols dir —vaig respondre sanglotant.

—Doncs fixa-t’hi bé. Ara mateix sabem que tenim a prop un cuculí. No l’he vist, però el seu cant delicat és inconfusible. A tu et reconeixeria entre mil persones abans de veure’t. Sé que t’apropes per la remor que fas quan camines i percebo la teva olor molt abans que arribis!

—L’olor?

—Sí! Fas una olor dolça amb un punt picant.

—Com el xarop d’auró?

—Potser sí… —es va quedar pensant—, però afegint-li la molsa de la guanàbana.

Tan bon punt vaig arribar a palau, em va faltar temps per demanar a l’Antoine que volia un suc d’aquell fruit.

—Però, què t’ha picat ara? No preferiries que te’n fes un gelat?

—No vull que el barregis!

Me’l vaig beure molt a poc a poc, en solitud, i em vaig prometre que no li faria ganyes. Com sempre, tenia raó l’Iskay: la guanàbana tenia un punt àcid, però la base dolça era més forta.

—Per a ell faig aquesta olor! —vaig exclamar satisfeta.

Aleshores em vaig prometre una cosa a mi mateixa. No importava l’esforç que se’ns dubte hi hauria d’esmerçar, però no deixaria que aquell punt d’amargor s’apoderés de mi.

A poc a poc la ràbia del primer moment es va dissoldre en una mena de compassió que va afectar els següents encontres amb l’Iskay. L’única que posava traves per gaudir-ne era jo mateixa. M’esforçava a no mostrar-ho obertament, però la llàstima i la basarda també deuen tenir una olor pròpia, perquè ell podia notar-la de molt lluny.

Sovint, i de manera automàtica, m’avançava a agafar-li això o allò, argumentava que estava cansada si la seva proposta d’excursió era massa llarga i, sobretot, no permetia que m’acompanyés al palau del virrei en tombar el sol. Tampoc no sabia si preguntar per la seva malaltia, i quan em buscava els ulls m’era difícil no desviar la mirada. Un petit punt tacava de blanc el seu iris.

L’Antoine m’havia dit que li portés unes fulles de marduix per aromatitzar un guisat. No era una planta que es trobés fàcilment en aquells paratges, però l’Iskay coneixia tots els racons.

—Les fulles per a l’Antoine i les flors per a tu —va dir mentre me n’enredava una als cabells.

Després em va fer seure sobre una pedra; ell també ho va fer. Era un dia de final de primavera i el riu baixava de riba a riba arrossegant branquillons. Aquell any havia plogut molt. El cel era d’un blau intens i arreu voleiaven petites papallones de colors. Em van cridar l’atenció un parell que semblaven empaitar-se i que tenien un taca vermella; tan vermella com l’amulet que sempre penjava del coll de l’Iskay. Mai més n’he vist tantes, ni de tan boniques!

—Encara les puc veure, Constança. De vegades semblen pampallugues que s’apropen i s’allunyen, però les he gravades a la memòria i els dibuixos que no aconsegueixo distingir els completo quan tanco els ulls.

—Em sap greu…

—Hauríem de parlar-ne. No sóc un pobre desvalgut. M’agradaria poder-te preguntar sense que et sentissis incòmoda i que tu també ho fessis obertament.

—Però vindràs que et vegi el metge, oi? L’Antoine ja ha parlat amb…

—Faré el que vulguis, però, mentre no troben un remei, deixa que sigui jo qui guiï les teves passes. Sóc un parell d’anys més gran! —va exclamar, divertit.

—D’acord.

—Espera! Dóna’m la mà a poc a poc i no facis cap gest brusc.

—Què passa, Iskay? M’estàs espantant.

—Davant nostre, sobre el camí.

—Què hi ha?

—Puc sentir com s’hi arrossega una serp. No la distingeixo bé, deu ser marró. Si es tracta d’una punta de llança, és molt verinosa. Molt! Em sents?

Notava com el cor em repicava a les temples quan vaig mirar cap a on m’havia indicat el meu amic. La serp ens esperava camuflada entre les fulles. Vaig fer, fil per randa, el que em va indicar l’Iskay i, després, vam començar a córrer enjogassats fins a acabar dins el riu.

Va ser la primera sensació d’aquella aigua freda la que em va llançar al seu coll. Però, un cop entre els seus braços, m’hi vaig quedar. M’hi vaig quedar com si fos l’únic lloc possible on poder viure i ser feliç. Ell em va apartar els cabells molls de la cara i va reposar la seva sobre el meu front.

Tremolava, però ja no sentia el fred, sinó el despertar a l’estiu de la vida. L’Iskay em va besar els ulls i, més tard, els llavis. La seva tendresa em va estremir de nou. Recordo que vaig pensar que mai no havia tastat un elixir tan dolç.

Quan vam sortir de l’aigua em vaig percebre nua. La roba se m’havia aferrat al cos, i els mugrons d’uns pits que tímidament començaven a dibuixar-se em van avergonyir. Ell també semblava incòmode, col·locant-se aquella mena de pantaló. Anys més tard n’entendria el motiu. Érem dues criatures, però ens semblava que teníem la força de tot un exèrcit.

No sé com va ser, però de sobte un dels dos va riure i l’altre el va seguir. Veritablement, la situació resultava ridícula.

—Encara és aviat! —va exclamar l’Iskay—. Tenim hores de sol, se m’acut una idea que t’agradarà.

Els vestits se’ns van eixugar en el recorregut fins a arribar a uns saücs. Aquells arbres petits semblaven poms de flors a final de maig. Tots ells es mostraven coberts de blanc, com núvols arrodonits enmig de tant de verd. L’Iskay en va fer un bon pom i em va explicar que prendre bafs d’aquesta flor és molt beneficiós per quan estàs refredat. També en va agafar unes fulles que utilitzava en infusió per protegir-se dels mosquits.

—Però aquest no és el regal més preuat que ens ofereix aquest arbre, que amaga molts i molts misteris.

—Explica-m’ho… —vaig rondinar posant cara de bona nena.

—El saüc sempre ha estat lligat al món de la màgia. A la meva tribu creuen que cremar fusta d’aquest arbre és perillós, i ho tenen prohibit.

—Prohibit? Per què?

—Segons expliquen, el vi que es feia amb les seves baies era el darrer regal de la deessa Terra i no podia ser ingerit per gent corrent, estava reservat a sacerdots o bruixots, perquè produïa al·lucinacions.

—Al·lucinacions, dius?

—Sí. Per això l’utilitzaven en els rituals dels oracles.

Aleshores l’Iskay es va treure una petita navalla que sempre portava penjada de la cintura i es va tallar un ble de cabells. El va oferir a l’arbre respectuosament, tot dipositant-lo sota la protecció de la seva ombra.

No vaig gosar dir res. Em vaig quedar mirant com en trencava una branca després de demanar-li permís. No fer-ho, em va explicar, era infringir les normes.

—Per què la vols? —vaig demanar quan ja estàvem de tornada.

—Això sí que no t’ho puc dir. És una sorpresa!

Cap del meus dots de persuasió em va servir per treure-li’n els motius. La vegada següent que ens vam veure, tres o quatre dies més tard, em va regalar la flauta que no ha deixat d’acompanyar-me i que ell em va ensenyar a tocar.