7

Com si el cel s’hagués conxorxat a alliberar el seu atribolat estat d’ànim, un aiguat fortíssim, que va durar gairebé tres dies, es va desfermar sobre la ciutat de Barcelona. Durant les hores en què llamps i trons li havien robat el son, es va preguntar si tot el que succeïa darrerament tenia algun sentit que no encertava a endevinar.

Més enllà dels vidres de la seva cambra, havia contemplat el pati com es convertia en un gran bassal; hi suraven sacs, càntirs esbocinats i senalles. També li va semblar veure la xarxa que cobria els espinacs tendres i, per un moment, va pensar en la petita papallona daurada. Alleugerida perquè la Cecília es recuperava de la secreta dolença que, durant uns quants dies, va fer l’efecte que se la podia endur, la seva única obsessió havia estat que el cel escampés. Les súpliques van ser escoltades i de bell nou es trobava rere la porta d’aquell cau on s’havia materialitzat el retrobament amb en Rafel.

Abans d’entrar-hi va trucar a la porta i, tal com havien prescrit, va respondre amb la contrasenya de «Justícia i llibertat!». El grinyolar de la fusta li va donar la benvinguda. Després d’una salutació apressada, i encara amb la panera penjada del braç, els seus ulls van anar a la recerca del rostre bru de l’home que la consumia. Va ser un recorregut ràpid i infructuós; en Rafel no hi era, ni tampoc aquell home que anomenaven Josep. Se’n va alegrar, ja que a ella li semblava el més ferotge de tots.

Sense fer cap comentari, es va deixar caure en un racó a l’espera que en Rafel aparegués d’un moment a l’altre. L’Abel, amb el seu posat expectant, la va escrutar a consciència, i ella va forçar un somriure, una ganyota malgirbada que no va ser capaç de redreçar.

A diferència d’altres vegades, el to dels assistents era greu i, de manera incomprensible, no es van abocar sobre les viandes que els havia preparat.

—Sempre som els mateixos, als que ens toca rebre —va dir l’home de pell de color del cuir adobat, que tots anomenaven Guerxo, tot i que als seus ulls no s’apreciava cap nafra.

—Era d’esperar que passaria una desgràcia com aquesta. Fet i fumut, a qui li importa? Cap dels que ens governen no ha perdut ni un sol moltó —va afegir en Grau, serrant les dents.

—Perdoneu si em poso on no em demanen… —La Constança va intervenir amb cautela i va afegir—: De quina desgràcia parleu?

—És clar! —va exclamar amb sornegueria l’home alt—. Com no se’ns havia ocorregut abans? Difícilment ho hauries de saber, tu, protegida sota les faldilles del cabronàs francès!

La jove va empassar-se la saliva i es va armar de valor. No era just que sempre li vinguessin amb la mateixa cançoneta, ja n’estava més que tipa! Si volia que la respectessin, hauria de plantar-los cara i fer sentir la seva veu sense por.

—T’agrairia que d’ara endavant t’estalviïs les provocacions. M’hi jugo la pell tant com vosaltres, jo. Si el cabronàs francès, com tu l’anomenes, descobreix que el traeixo, què et penses que em farà? M’heu demanat informació sobre els plets que el baró de Maldà té amb els seus pagesos i vinc a portar-vos-la. Però m’agradaria saber de què coi parleu.

Per uns moments els cigars es van consumir entre els dits d’aquells homes rudes. Després de mirar-se els uns als altres i de donar-hi l’aprovació, en Grau va escurar-se la gola abans de prendre la paraula.

—La força de l’aigua ha fet malbé els corrals de Jesús, cap a Sant Jeroni de la Muntanya, molt a prop d’Horta, als afores de Barcelona. L’ímpetu que portava era tal que ha trencat la tanca de la paret, al costat de tramuntana.

—Era allà on es custodiava el bestiar de la ciutat —va assenyalar l’Abel.

—Cinc-cents cinquanta-nou moltons morts, ofegats per l’aigua. Els han dut en carretons fins a l’escorxador. Vet aquí la desgràcia, desenes de famílies en la misèria! —va exclamar en Grau.

—Aquesta tarda s’hi han reunit els metges per deliberar si es podien menjar o no, i han informat que, tal com temien, podrien ser nocius, sobretot per als nens.

La Constança escoltava amb molta cura les explicacions de l’Abel, un estudiant que havia sortit de la Universitat de Cervera amb la cua entre cames; els motius d’aquella espantada, però, mai no els havia sentit explicar a ningú. Tenia un discurs acurat, malgrat que la majoria de les vegades no prenia part en la conversa.

—I què n’han fet, de tot aquest bestiar? —va demanar la jove cuinera.

—Tot allò que no han pogut despatxar fins a les cinc de la tarda ho han cremat. L’olor de socarrim es podia sentir de molt lluny. Molta gent s’hi ha posat en contra, però han dit que era per evitar mals majors.

—Tant de bo rebentin! —se li va escapar a la Constança.

A partir d’aquell moment, els allí reunits se la van mirar d’una altra manera. La jove els va informar que el destí del baró era Albons, i que hi viatjaria en companyia del seu administrador i el seu advocat. Mentre els presents feien càbales de com podrien interferir en la seva visita al poble, la Constança començava a intranquil·litzar-se. Quan li va semblar que era prou tard per seguir esperant, va preguntar:

—Els passat alguna cosa, a en Rafel i en Josep? M’estranya que encara no hagin vingut.

Abans de respondre, en Grau i el Guerxo es van mirar com si els calgués posar-se d’acord. Després van treure importància a l’assumpte, tot al·legant que els hauria sortit algun imprevist. La Constança, però, no se’n va empassar ni una paraula. Poca estona després va abandonar el lloc, però no va tornar cap a casa.

Decidida a saber què es coïa a la seva esquena, es va enfilar als mateixos troncs sobre els quals havia guaitat la primera vegada. I, també com aquell cop, va sentir paraules soltes que no va ser capaç de lligar. Parlaven d’una nena petita i molt malalta. Pel que semblava, era en Rafel qui en tenia cura. La Constança es va quedar de pedra. Una filla! Ben mirat, què en sabia, ella, del noi, tret de l’episodi viscut a la revolta de La Imposible? I, finalment, què la feia tremolar de dalt a baix?

Se sentia estúpida i es preguntava què hi feia, morta de fred, interessant-se per un noi de reputació dubtosa, més pobre que una rata i amb una família per alimentar. Tot i saber que cap promesa d’amor etern havia estat pronunciada, se sentia traïda.

El cap li deia que allò era una bajanada i una pèrdua de temps, però el cor maldava per saber-ho tot d’en Rafel. La nit era tancada i la humitat li calava els ossos, però la Constança continuava immòbil sobre la peanya.

Van apagar el llum que certificava la presència del grup més aviat del que tenien per costum. La noia va baixar a corre-cuita i els va seguir fins al carrer.

—Abel! —va cridar quan va estar segura que els altres homes ja s’havien allunyat prou per no sentir-la.

—Quin ensurt, Constança! Què hi fas, aquí? No havies tornat a…

—Necessito saber què li ha passat a en Rafel.

—Com vols que ho sàpiga? Potser és amb els ramaders, o ha anat a veure si aconsegueix una mica de carn abans no la cremin —va argumentar el noi.

—Em pensava que tu eres diferent! Què més he de fer per tenir la vostra confiança?

En les paraules de la jove cuinera hi havia una barreja de súplica i d’impotència. El jove Abel la va agafar de les espatlles i va mussitar en veu baixa:

—No pateixis. Està bé, t’ho prometo.

—És per la seva filla, oi? —va demanar, entristida.

—La seva filla dius? En Rafel no en té cap, de filla. Cap que jo sàpiga, és clar.

—Em tornaré boja! Et penses que sóc imbècil? Us he sentit! Parlàveu d’una nena petita…

—Vols fer el favor de tranquil·litzar-te? La Paula és la filla petita d’en Josep, i està molt malalta. Per això no ha pogut venir.

—Si és així, que hi té a veure, en Rafel?

—M’estàs posant en un compromís. Ja t’he dit el que necessites saber —va respondre de forma aïrada. El jove li va donar l’esquena i va continuar caminant en direcció al carrer.

—No et descobriré! Sigui el que sigui, t’ho juro per…

—No juris, tant és… —El jove es va girar de nou i va caminar fins a situar-se molt a prop de la seva orella.

La Constança Clavé no donava crèdit a les paraules de l’Abel. Aquell xicot de pell bruna i maneres barroeres, que semblava tan fora del món, havia acollit la petita a casa seva.

—Fa poc més d’un any en Josep va perdre la dona. Delicada com estava, no va sobreviure al part de la seva tercera filla. Quan a la petita se li va declarar la verola, ell va témer que les seves germanetes poguessin contraure la malaltia. Treballa de sol a sol per tirar la família endavant i no es podia fer càrrec de les cures que la Paula necessitava constantment, estava enfonsat. Va ser aleshores que en Rafel la va acollir…

—On viu? Digues, on viu?

—On viu, qui?

—Qui ha de ser! En Rafel! Vull saber on viu.

—El que tu persegueixes és buscar-nos la ruïna! Si ell no en vol parlar no és cosa meva i, d’altra banda, no hauríem de ser aquí. Podríem posar en perill tot el grup si ens veuen al carrer a aquestes hores, són dies en què tothom veu conspiracions. És que no en tens mai prou? Tant hi fa, on viu o deixa de viure! En Rafel està bé i té cura de la Paula. Ara, si us plau, vés-te’n a casa i mira de no aixecar sospites. Entesos?

La Constança es va quedar mirant com l’Abel enfilava el carrer Carbassa a pas lleuger. Aquell estudiant havia parlat clar i no estava mancat de raó. Desconcertada per tot el que havia descobert, es va dirigir pensativa a la seva estança.

Quan passava per davant de la cambra de la minyona, va veure que la llum s’esmortia fins a desaparèixer, i va somriure.

—Descansa, Eulària. Estic bé —va xiuxiuejar.

Tenia molt en què pensar, però sobretot li ballava pel cap una pregunta: «És que no en tens mai prou?».

Aquella nit no es va atrevir a respondre-la.

Els cascos dels cavalls arrencaven amb el seu galop petites pedres i terrossos dels marges del camí. Feia poc temps que les vies s’havien ampliat per facilitar el pas dels carros que traginaven mercaderies pesants, però la pluja recent els havia convertit en un fangar. Per això, els tres genets que creuaven les terres de Peratallada feien tot el que podien perquè els animals avancessin per les vores menys castigades.

En Grau corria al davant, impulsat pel fet que la visita del baró de Maldà a la vila d’Albons, on es volia negar el dret de pastura als pobladors, afectava els drets adquirits des de feia generacions per la seva família. Una mica més enrere cavalcava en Rafel; malgrat el seu cos menut, podia desafiar fàcilment aquell company de somnis revolucionaris.

Tenia diversos motius per no forçar tant la marxa. Feia tres dies que els cavalls estaven de viatge, i pensava que mereixien anar al seu aire, sense cap exigència que accentués l’esforç d’un desplaçament tan llarg. Al cap i a la fi, eren animals acostumats a viure a la petita granja que en Grau posseïa en terres de Collserola, per molt que fossin uns exemplars magnífics.

Un altre motiu no menys important era que el genet del tercer cavall era la Constança, la noia que, de sobte, s’havia ficat en la seva vida, quan feia temps que havia renunciat a l’amor. Es conformava amb les visites al bordell, on el Guerxo, l’Abel i el mateix Grau eren els seus acompanyants habituals. La seva vida havia pres un rumb difícil des de l’arribada a Barcelona, després de passar per Cadis i Madrid, i al capdavall no gaire llunyà d’aquells primers temps a Monterrey, quan esquivar la llei era la seva preocupació principal.

La Constança portava bé el cavall, però en Rafel se’n sentia responsable. La vigilava amb atenció, i de vegades es posava darrere seu per controlar que no tingués la temptació de competir amb els dos homes. Tot i que encara no la coneixia gaire, havia entès perfectament que no era de les que cedien davant els reptes.

Quan en Grau va aturar en sec la cavalcada, tots dos van arribar de seguida al seu costat. Al lluny es veia Torroella, però el granger no volia perdre temps. Si forçaven el ritme, arribarien a Albons molt abans de la nit i per a ell allò era molt important. El carruatge que transportava el baró de Malda no trepitjaria el poble fins l’endemà, i aleshores ja haurien portat a terme el seu pla.

La idea era fer sentir al baró el rebuig dels habitants del poble, que entengués el conflicte que podia generar el propòsit de controlar les pastures i d’engegar plets contra tot aquell que pretengués fer la seva sense permís. Els ingressos de la família cada cop es reduïen més i la solució fàcil era sotmetre els pagesos, arrabassant-los drets que venien de molt antic. Per això viatjava acompanyat del seu administrador i del seu advocat.

En copsar la proximitat del seu poble, en Grau es va voler avançar, sense que en Rafel i la Constança tinguessin cap queixa a formular. Després de tres dies anant al seu encalç, tots dos tenien ganes de posar els cavalls al pas i gaudir de la companyia de l’altre. Només una de les dues nits anteriors havien aconseguit estar sols, en una posada de Tossa. L’altra l’havien passat gairebé al ras, en un estable enderrocat a la Vall Llòbrega, amb un fred intens que semblava capaç de congelar les entranyes si parlaven.

—Ets molt valenta, Constança! —va dir en Rafel quan el cavall d’en Grau va deixar d’empolsar el camí.

—Per què ho dius?

—No esperava que ens acompanyessis. Et feia més tocada i posada —va dir, somrient.

—Ni jo que et comportessis d’aquesta manera amb la filla d’en Josep. Ets una persona canviant, o espera… potser no és això. Diria que t’adaptes molt bé a qualsevol situació. En molts sentits em tenies enganyada.

En Rafel no va respondre de seguida. Havien deixat enrere els camps de Torroella i marxaven per un camí envoltat de pins a les faldes del Montgrí. Era impossible veure el mar, però hom diria que es podia olorar gràcies a aquell ventijol que venia de la costa. Finalment, va dir:

—Vull fer alguna cosa que pagui la pena, Constança. Els nobles i els poderosos hauran de cedir si volen continuar existint. Si això implica ajuntar-se amb homes com en Grau, una autèntica bèstia però amb un cor enorme al pit, no hi faré fàstics.

Després de la declaració de principis d’en Rafel, van avançar una estona en silenci. El poble ja es divisava en la llunyania, però no tenien la certesa que es tractés d’Albons. En Grau s’havia limitat a dir-los que no abandonessin el camí, que només havien de buscar un petit turó envoltat de terres de conreu.

La Constança respectava els silencis del seu company de viatge. Potser perquè l’havia vist patir molt amb la mort de la filla d’en Josep. La seva actuació, arriscant la pròpia vida per ajudar a passar els darrers dies d’aquella nena, li havia fet canviar de parer sobre ell.

Això l’havia ajudat a decidir-se, a acomplir el desig boig d’acompanyar-los fins a Albons. Tot i que, potser, qui havia influït més en la seva decisió havia estat la Cecília. Dos dies abans de partir cap al nord havien tingut una conversa.

—M’alegra que et trobis millor —va dir la Constança en veure que la noia semblava recuperada; ser el centre d’atenció li havia anat bé i es deixava estimar.

—Saps, m’alegra que la mare i tu… Vull dir que estic contenta de com van les coses entre vosaltres. M’ha dit que pensaves marxar uns dies fora, per anar a veure un cosí teu.

La Constança es va quedar parada. No havia decidit encara si volia viatjar amb en Rafel. Li feia por la reacció d’en Pierre, i li volia dir que el seu cosí s’havia posat malalt, que era greu i que potser seria la darrera oportunitat de veure’l. Aquell era el motiu d’haver parlat amb l’Àgueda, però ella només havia respost amb indiferència. La Constança va treure ferro canviant de tema, la qual cosa va provocar un somriure còmplice en la noieta, i també aquelles paraules que no esperava:

—Aprofita-ho, tu que pots! —va dir amb convicció la Cecília.

—Què dius, criatura? Tu també ets lliure de fer el que vulguis, tens tota la vida per davant i jo t’ajudaré.

—És fàcil de dir. Ja sé què barrineu la mare i tu sobre el meu futur, però jo no em mouré d’aquí en molts anys. Monsieur Plaisir mai no ho permetrà —va afegir amb el posat resignat que utilitzava per emmascarar una ràbia profunda—. Fa molts anys que, per molt que li agradi perdre’s sota els vestits de les nobles de la ciutat, no s’ha mogut del carrer Carbassa… Jo no penso abandonar la meva mare. On podríem anar? Però per a tu és diferent… No et passaràs vint anys entre aquestes parets, n’estic ben segura.

Aquella reflexió de la Cecília l’havia ajudat molt. Feia la impressió que era capaç de llegir en el seu cor, algunes vegades amb tanta claredat com ho feia l’Iskay.

Quan els genets van arribar a les primeres cases del poble, la llum del sol a penes tenia ja influència sobre el paisatge. No s’hi veia ningú a primera vista, només en arribar a la plaça de l’església van descobrir-hi un bon grup de nens i nenes jugant.

—Em sembla que en Grau no ha perdut el temps —va dir en Rafel mentre descavalcava i es dirigia a contenir el cavall de la Constança; els seus renills revelaven que la presència dels infants el neguitejava.

Després va anar directament a l’església, on en Grau havia congregat tot el poble. La Constança, tal com ella els havia promès, va tenir cura dels animals, però en un tres i no res va enllestir la feina. Sabia que les coses no serien fàcils; aquella gent humil estava acovardida i la por era un enemic al qual ella, sovint, havia mirat directament als ulls.

Aquella màrfega farcida de palla que els van proporcionar al poble va ser com una benedicció per a la Constança. El seu cos havia quedat adolorit, i sospitava que l’endemà li costaria moure’s. En Rafel es va deixar caure al seu costat, però, lluny de fer l’amor amb ell, va haver de conformar-se a sentir-ne els roncs. Ho donava tot, aquell noi, en cada segon de la seva existència, i no era estrany que acabés exhaust.

Es va girar per contemplar el sorollós descans d’aquell home, i va pensar que era bell. El va olorar i es va estremir. Com ja tenia per costum, va intentar connectar amb una sensació en concret, i un grapat de flaires van desfilar per la seva ment. L’olor de bolets hi era molt present, li evocava la llibertat que oferia el bosc, la pinassa caiguda de la tardor. També hi va copsar la presència del comí, càlid i molt aromàtic, però a la vegada una mica amarg i picant, amb una olor penetrant i dolça. Salivant va permetre el pas a l’aroma persistent de l’all, aquella que no et pots treure de sobre i et persegueix després de tastar-lo encara que sigui en molt petites dosis. Però, regant el plat, la va satisfer la llimona, per arrodonir la sensació que li havia provocat la proximitat del cos d’en Rafel. La llimona, el beuratge màgic que ho perfuma tot d’una manera inoblidable i que esborra qualsevol altre sabor. Un suc que reposa a l’interior d’una closca dura que ni tan sols sembla un fruit i que té el poder màgic de fer enardir les ferides.

El pla estava servit, i es va prometre portar-lo a terme. Per altra banda, li costava entendre com havia arribat fins allà; com, de sobte, part de la seva vida girava al voltant d’un home amb uns costums que poc tenien a veure amb la idea que s’havia format d’algú que pogués acompanyar-la. Mentre en Pierre Bres fregava la depravació més sofisticada, en Rafel era groller en el seu comportament, però, malgrat tot, es creia capaç de convertir-lo en el company adequat per a allò que s’havia proposat fer.

La Constança va sacsejar el cap i es va estirar còmodament a la màrfega, i va mirar el sostre esventrat que devia donar a unes golfes. La barreja de fang, canyes i pals li atorgaven un aspecte fràgil, però estava massa cansada per preocupar-se’n. Va tancar els ulls pensant en el que havia passat a l’església. Tant en Grau com en Rafel no se n’havien sortit gaire bé a l’hora de parlar amb els habitants d’Albons i el que havien aconseguit era testimonial.

No seria gaire efectiu, fer el buit al baró quan arribés. Si viatjava amb els seus consellers legals era perquè tenia la idea de cridar els més combatius un per un al seu castell i fer-los anar com titelles. De poc serviria aleshores que alguns haguessin utilitzat les pastures del baró per als seus ramats, o que no sortissin en massa a rebre el senyor amb un repic de campanes. Quan s’enfrontaven al poder en solitari era quan tenien molt per perdre; la possessió d’un petit tros de terra, d’unes cabres escanyolides o d’una família que els donés suport no significava res en comparació amb el poder del baró de Maldà.

La Constança es va adormir de seguida, però els seus somnis no la van ajudar en les seves inquietuds. Va somiar que sentia crits que es projectaven en el silenci de l’alba, en l’absència de persones del poble a l’arribada del carruatge. En la vigília, pensava que aquella acció de no sortir a rebre’l encara havia quedat més deslluïda amb l’entrada gairebé furtiva del baró. Després es va despertar de sobte, quan algú colpejava sorollosament la porta de la cambra. De seguida es va adonar que en Rafel no hi era.

La figura petita i corbada de la mare d’en Grau s’hi va retallar. Somicava.

—Els han detingut —la va informar la dona; la seva actitud explicava moltes altres coses, com ara que ningú no li podia prendre l’orgull, ni una idea de justícia que passava per sobre dels seus sentiments—. Potser serà millor que marxis. T’esperarà un cavall a la banda nord del poble, al camí de la font.

—Com? Però què passa? A qui han detingut? —va preguntar, esverada.

—Per què havia de venir? Per acabar a la presó? No en tenia prou amb la seva granja a Barcelona? I aquest que venia amb tu… encara ha embolicat més la troca.

—En Rafel? Què ha fet?

—Què ha fet, dius? S’ha posat a insultar el baró al mig de la plaça!

Mentre intentava consolar aquella dona, la ment de la Constança treballava sense descans. Era allò, el que li esperava amb en Rafel? Un ensurt rere l’altre? Però no marxaria, això ho tenia ben clar. Aquell noi se li havia ficat molt endins i no el volia perdre.

—Acompanyi’m al castell —va dir amb decisió a la mare d’en Grau—. Espero que no hagin fet res que resulti irremeiable!

—Només cridar, cridar com bojos!, mentre el poble seguia la consigna de quedar-se a casa seva.

Van travessar els carrers de terra en direcció al castell, més aviat una masia gran, que, tot i això, contrastava amb la pobresa de les cases que l’envoltaven. Mentrestant, pensava com abordaria la qüestió. Per les informacions que li havien arribat, de poc servirien les seves arts femenines. Només li quedava una manera de treure en Rafel i en Grau de la presó.

No li va costar gaire creuar la barrera dels guàrdies quan va donar el nom de Monsieur Plaisir. El baró la va rebre de seguida entre aquells murs desproveïts de pintures. Va baixar les escales apressadament i, per l’expressió del seu rostre, no semblava gaire feliç de com havien anat les coses només arribar a Albons.

—Qui ets tu, que goses esmentar el nom del meu amic? —va dir en Maldà gairebé al mateix temps que, en veure la Constança, posava un gest d’estranyesa—. Ens coneixem?

—No sé vós, però jo us conec molt bé, si es pot dir coneixença a vetllar pel gust dels millors clients de Monsieur Plaisir!

—És clar, ara us recordo! Perdoneu, vestida així… Vau venir convidada a casa meva, acompanyàveu el gran cuiner. Sou… la seva ajudant, potser? —va preguntar amb certa ironia.

—Sí, senyor, vaig tenir el gust de gaudir de la vostra hospitalitat i perícia amb la ploma i també amb la viola! —va exclamar la Constança fent-li una reverència—, però, si em permeteu, no és del tot exacte això que dieu. Jo elaboro els àpats del vostre cuiner més admirat. Ell ja fa temps que només pensa, es dedica a imaginar plats impossibles als quals jo dono vida.

—Molt interessant! —va exclamar el baró, encuriosit—. Què voleu de mi, però? No entenc què dimonis feu en aquest poble de mala mort!

—No és difícil d’explicar. Estic de pas, he fet un llarg camí per visitar el meu cosí, que està greument malalt. M’hi acompanyen uns amics de la família. Ja sabeu que viatjar sola no és gens recomanable. Però, quina sorpresa que he tingut en despertar-me i saber que se’ls han endut presos! Aleshores m’he dit: hi deu haver una confusió!

—De confusió cap ni una! Són culpables de desordres públics i d’haver escridassat el baró de Maldà!

—No creu que hauríem de reconsiderar els fets, senyor baró? Jo sabré ser generosa amb els meus plats si vós m’ajudeu a resoldre aquest problema. Fins i tot podria anar alguna vegada a casa vostra, a cuinar només per a vós.

En Maldà va fer cara de no haver menjat gaire bé els darrers dies, en posades i fondes d’escassa reputació.

—Hi ha testimonis que declarin en contra seva? —va preguntar la Constança, tot sabent que es ficava en un terreny perillós.

—Van ser detinguts en una batuda dels meus guàrdies!

—Però algú els va veure cridar, realment?

El baró de Maldà va posar cara de sorpresa. Potser no esperava trobar-se les rèpliques i l’oposició d’una dona, però al mateix temps li resultava entretingut, i tot un repte.

—Són estranyes, aquestes circumstàncies que em relateu: la vostra col·laboració amb el meu amic Monsieur Plaisir, la vostra estada en aquestes terres tan allunyades en companyia dels vostres amics…

—Els deixareu anar, doncs? Els meus acompanyants i guies són uns homes una mica eixelebrats, però un personatge del vostre rang no els hauria de témer.

—No ho sé… —El baró va obrir una capsa de fusta que tenia al davant i en va treure una mena de galeta, que va oferir a la Constança.

—Gràcies, però no em vénen de gust. El seu aspecte, si se’m permet dir-ho, no és gaire reeixit.

L’home va mirar el dolç amb atenció i va convenir que, sens dubte, la noia tenia raó. Va obrir la capsa de cop i va llençar-hi la galeta a dins. El rostre se li va il·luminar de sobte, tot i que va intentar ser més escèptic amb les paraules.

—Cuinarà per a mi?

—Què voleu dir? —va demanar la Constança.

—Doncs el que heu sentit! Vull saber si, a canvi de la llibertat dels dos homes que us acompanyen, podré gaudir dels vostres serveis a Barcelona.

—Però això no és possible! Sabeu que treballo per a Monsieur Plaisir, i a ell no li faria cap gràcia. Fins i tot ho podria interpretar com una deslleialtat per part vostra.

—Me’n faig el càrrec… —va respondre el baró de Maldà mentre assentia amb el cap—. Però bé podreu fer una excepció, vull dir que podríeu organitzar un àpat que enlluernés els meus convidats, oi?

—I tant! I creieu-me, seria l’enveja de tota la ciutat!

El baró es va sentir temptat d’acceptar el tracte de la noia, però encara va anar més lluny en les seves demandes…

—Se m’acut que bé me’n podríeu fer un avançament!

La jove cuinera va arrufar el nas. Què voldria dir el baró, amb aquelles paraules? Fins on volia anar a parar?

—Us portaran tot allò que necessiteu! Vull que avui mateix em serviu un banquet prou saborós per fer-me oblidar els contratemps del meu desafortunat viatge.

A la Constança se li van il·luminar els ulls i, sense pensar-s’ho dues vegades, va acceptar de bon grat.

—Em doneu la vostra paraula que, a canvi, deixareu en llibertat els presos?

—Si em complau…

—No en tingueu cap dubte!

—Però… —va afegir el baró; la Constança ja comptava que hi hauria alguna altra condició, sempre n’hi havia, amb homes com ell—. Mentre cuineu per a mi, ells abandonaran les meves terres. Us esperaran lluny, pel cap baix a deu llegües de distància. Ah! I si els torno a veure rondant per aquí el càstig serà sever, sense cap possibilitat de clemència! —va exclamar molt seriós el noble.

—Serà com vós digueu. De fet, jo també tinc una condició…

—No sé si esteu en disposició…

—És insignificant, gairebé una cortesia per part vostra.

—Parleu, doncs!

—Ningú no ha de saber mai que vós i jo hem arribat a aquest pacte, tret de la mare d’en Grau; necessito que m’ajudi. Però ella serà discreta, em fa l’efecte que ho ha estat tota la vida.

—Ja hi podeu comptar! Enviaré els dos detinguts a Torroella fins que acabeu la feina. Després els podreu anar a buscar i ja els direu el que més us convingui. Les dones sou úniques, embolicant la troca.

La Constança va complir fil per randa la seva promesa. Mai no s’havia vist al poble d’Albons un àpat com el que va preparar per al baró de Maldà.

Després d’un saborós plat d’escudella, la Constança va servir un rostit d’ànec cobert amb ous i sucre que va fer les delícies del baró. Però el que li va robar el cor definitivament i el va sorprendre d’allò més va ser el conill cuinat amb xocolata.

El seu secret residia en la picada, que incorporava a la cassola una estona abans de treure el guisat del foc. No només l’elaborava a base de pa, alls i fetge fregit: el fet d’incorporar-hi les ametlles i la xocolata, i de deixatar la mescla amb vi ranci, li atorgava un resultat sorprenent.

Mentre preparava el dinar, la Constança es va dir que la cuina no sols servia per guanyar-se l’estómac dels paladars refinats com el d’en Maldà. També podia ser una arma per a la revolució.