1

Barcelona, hivern de 1771

Desterrada a la rebotiga de l’adrogueria, la Constança s’esforçava a satisfer les peticions de la seva àvia, la Jerònima Martí. Li arribaven sempre en forma de crits o escarafalls, i havia de complir-les sense demora. La noia pensava que eren ordres desproveïdes de sentiments, ben bé com qui s’adreça a un animal que li fa nosa i a qui menysprea.

—Es pot saber què fas ara? —va preguntar la dona mentre agafava amb força el braç de la seva néta i d’una empenta l’apartava de la taula de marbre on preparaven els torrons.

—Jo… Només volia mostrar a la Vicenta com fèiem a Lima els…

—Però què t’has cregut! Que potser li pagues tu, a la Vicenta? Lloat sia Déu, ja ho deia la mare, en pau descansi… —va aturar el reny per fer-se el senyal de la creu sobre el pit i, dirigint la mirada al sostre, va prosseguir—: De fora vindran que de casa et trauran! No ho tornaré a repetir, faràs només el que se t’encomani! Hem quedat entesos, mocosa?

Les dents de la Constança mantenien la seva mandíbula en tensió; sempre havia de fer un esforç enorme per no replicar a l’àvia, però aquest cop el moviment accelerat del seu pit delatava que la pressió era molt gran, potser massa per a una jove acostumada a un tracte més considerat i afable. Va seguir les passes curtes i apressades de la Jerònima tornant al mostrador. Però, a mig camí, la dona es va aturar de sobte per mirar-la amb gest adust i foc als ulls.

—Ah! I mentre estiguis a casa meva, no vull sentir parlar mai més del que feies o deixaves de fer a Lima. Ets massa orgullosa per tenir on caure morta, i agraeix al cel que en Ventura i jo t’hàgim arreplegat sense esperar res a canvi. Perquè si fos pel profit que en traiem! I és que en això has sortit a la teva mare. Ets una desagraïda! Encara bo que el teu avi, al cel sia, no ha viscut prou per veure en què t’has convertit —va remugar, finalment, mirant-la despectivament de dalt a baix.

Com si no hagués semblat que el pit li esclataria d’indignació mentre reprenia la Constança, en menys temps del que es triga a resar un parenostre la mestressa de l’establiment ja atenia servicial i sol·lícita els seus clients.

—Un pot de confitura de flor de malves, unes pastilles d’ambre, anís de matafaluga per als fogots…

La propietària de l’adrogueria Martí sempre enumerava en veu alta les comandes dels clients, com si desconfiés de la seva pròpia memòria. La Constança no podia evitar de seguir les cantilenes de l’àvia. Després li venien al cap en qualsevol moment, fins i tot s’havia despertat repetint una d’aquelles llistes. Aquesta vegada, però, es va deixar caure sobre el banc de fusta i es va eixugar la suor que li regalimava coll avall.

Cinc mesos després de la seva arribada a Barcelona, la noia començava a dubtar que aquella donota de cabells grisos i boca torta fos capaç d’estimar ningú que no fos ella mateixa. Fins i tot pensava si havia pagat la pena tornar o bé, en comprovar que ningú l’esperava als molls, endinsar-se pels carrers fins a trobar l’adrogueria. No havia estat ben rebuda, però aquella era la seva àvia, i no podia entendre el motiu del seu despit, el perquè de tanta humiliació i rancúnia.

En Ventura era un personatge a qui no esperava. Tot i que ningú no s’havia molestat a explicar-l’hi de bon començament, la Vicenta ho va fer quan li va agafar confiança. L’avi Pau, senzillament, havia mort d’unes febres, que era una mica com dir «vés a saber». No havia estat capaç de trobar cap rastre de l’home que li explicava històries de ben petita. La Constança només recordava aquella expressió de tristesa el dia del comiat, quan havien marxat cap a Lima.

Sota la mirada compassiva de la vella minyona, va lluitar per no abandonar-se al plor. Els llavis li tremolaven, aliens al control que ella els volia imposar. De cop i volta es va trobar netejant-se les ungles de manera obsessiva. No li importava que les pues del petit raspall ferissin aquella pell prima, i ara enrogida, que mesos enrere havia estat de porcellana.

—Podries deixar de compadir-te, no hi tenim dret, i anar a la font. Necessitem aigua més pura per preparar els dolços —va exigir la Vicenta amb la intenció d’aturar el que acabaria sent una carnisseria.

La noia es va tranquil·litzar abans d’agrair en silenci els bons propòsits de la minyona. Més d’un cop l’havia ajudat a escapolir-se d’aquella realitat tenebrosa de la rebotiga, encara que fos per uns breus instants. Va parar atenció durant una estona als moviments de la seva àvia, i, només quan va veure amb claredat que estava massa enfeinada per adonar-se’n, va sortir al carrer.

La ciutat de Barcelona era tan bulliciosa en aquella zona del carrer de l’Hospital que a la Constança encara li costava orientar-se. Quan sortia de la botiga es veia envoltada de persones que anaven amunt i avall, dones que feien la compra a les nombroses parades que s’estenien pel Pla de la Palla fins més amunt de la plaça del Pi. Calia vigilar amb els captaires, davant dels quals no et podies descuidar ni un segon, i eren força habituals els soldats que perseguien les minyones joves de botiga en botiga.

Feia fred, aquell desembre amenaçava de ser molt dur, i a ella, perduda dins dels nombrosos parracs que la Jerònima li havia assignat com a uniforme, mai no la perseguia ningú, tret dels comerciants més desesperats.

—Mestressa, tinc les cebes més dolces i els ous més frescos. Toqui’ls, toqui’ls, encara són calents!

Els pagesos i les pageses, tapats fins a les orelles, cridaven la mercaderia oferint-la als vianants en taules rústiques però ben parades, l’una al costat de l’altra. Es disputaven els clients i, de vegades, podien arribar a les mans. Aleshores hi intervenien els guàrdies.

L’aspecte de la jove no era, ni de bon tros, el d’una possible compradora per als botiguers de la zona, i molts ja coneixien la seva condició, fins i tot mormolaven tot lamentant-se que hagués caigut a les mans de la Jerònima Martí. La veritat era que ni tan sols ella es reconeixia quan, per accident, es veia reflectida en un mirall. Però, lluny de compadir-se, pensava en l’Iskay i aleshores recuperava aquella certesa que el noi de Lima li havia ensenyat…

—Sota la capa més miserable pot bategar l’esperit d’una princesa.

L’Antoine i la seva mare també l’hi havien dit moltes vegades referint-se als indígenes, que sovint no compartien els mateixos costums ni gustos. Amb el record de la seva vida a Lima en tenia prou per convèncer-se’n.

Aquell embolcall rònec no aconseguiria podrir el seu interior!

Si cap dels vianants s’hagués aturat prou temps per abocar-se dins la blavor dels seus ulls, ho hauria vist amb claredat, però l’aire era gèlid i cadascú anava a la seva.

—Taronges dolces com la mel! Només a dos rals, taronges dolces com la mel!

La Constança va tancar els ulls i els records van aparèixer de nou amb nitidesa. No hauria pensat mai que acabaria enyorant els pregoners de la ciutat de Lima! Quantes vegades no havia sentit el repartidor d’aigua a les nou en punt del matí? Sempre li arrencava un somriure, amb la mateixa cançoneta…

—El aguador, cuando el burro está cansado, ¡ah! Andá durico, andá. Andá vivo y diligente. Métase usted a presidente, si no quiere trabajá.

No era moment per a nostàlgies que no la portarien enlloc ni a res de bo. Se’n sortiria. Encara no sabia com, però trobaria una sortida a aquella vida que no desitjava!

Un enrenou va fer que apressés el pas Rambla amunt. La Constança va presenciar com el pobre taronjaire i la panera de vímet que portava sobre les espatlles havien acabat per terra, vés a saber si per una ensopegada del venedor o per un accident menys fortuït. El cas era que les taronges havien quedat a disposició dels més ràpids i espavilats, i les baralles no es van fer esperar. Ningú no parava atenció al baladreig del pobre home que, enrabiat i amb un bon nyanyo al front, intentava recuperar part de la mercaderia entre renecs i amenaces.

—Val més no cridar el mal temps —va murmurar amb resolució poc abans de tenir a la vista la font de Canaletes.

Hi havia cua per omplir els càntirs, però ja estava avesada a esperar i gaudia escoltant les històries que explicaven les dones, sobretot la d’aquell fantasma que s’havia quedat atrapat a les aigües de la font i, segons afirmaven, se’l podia veure algunes nits passejant pels voltants, com si en el seu vagareig dubtés de quina direcció havia de prendre. Una història que ben bé podria ser la de la seva pròpia vida.

Li quedava l’esperança de trobar en Pierre Bres. Havia preguntat per ell tímidament en diverses ocasions, però no li resultava fàcil sortir a buscar-lo com caldria; les estones que passava al carrer per fer algun encàrrec eren escasses. Potser arribaria la seva oportunitat quan menys s’ho pensés, però… com podrien informar-la sobre aquell cuiner francès els criats o els captaires? Eren els únics amb els quals podia parlar sense alarmar-los.

Encara conservava tres faldilles i un vestit nou a la maleta, però no gosava posar-se’l per por que l’àvia el fes miques o l’hi fes treure de males maneres, com aquell altre amb el qual havia arribat de Lima i ja no havia vist mai més.

Sovint, com si es tractés d’un malson, li repicaven a les orelles les riallades d’aquella dona. El dia de la seva arribada, la Constança, emocionada i cofoia, s’havia plantat al mig de l’adrogueria i havia dibuixat un gran somriure instants després de donar-se a conèixer com la seva néta.

—Si que ens ha sortit fina, la noia, mireu-la! On es deu pensar que va? —va exclamar amb una reverència poca-solta i fent partícips de la seva mofa la minyona i en Ventura.

Després va afegir que si pensava heretar el negoci ho tenia ben magre, que ja ho havia deixat molt clar a la seva mare quan, desobeint les seves ordres, va marxar cap a Amèrica amb l’eixelebrat de l’home que l’havia aconseguit amb enganys. La Jerònima pensava que no hi podia haver sort més gran que tenir l’oportunitat de dedicar la vida a la botiga, sobretot quan es tractava d’una herència que no havies conreat i que era el teu destí per tradició familiar.

—Està escrit i ben escrit al testament, o sigui que de tot el que veus no hi ha res que et pertanyi, ni ara ni mai!

Sense acabar-se de creure el que succeïa, la Constança havia perdut tota capacitat de reacció. Però només quan la van dur al seu allotjament va prendre consciència que res no seria com havia previst; la realitat es va imposar amb tota la cruesa que regnava en aquell racó del món.

—Et sembla que l’alcova serà digna de la teva categoria? —va demanar la Jerònima mentre esbufegava per l’esforç de pujar tantes escales.

El colomar era ple de puces i excrements, i a la Constança li va caure l’ànima als peus abans de ni tan sols entrar-hi. Mesos després, amb el terra net i les parets emblanquinades, el rastre d’un passat infecte es manifestava durant les nits humides, quan molt sovint s’havia de barallar amb els coloms que tornaven cercant el seu niu o intentant fer-ne un de nou.

Seguint el fil d’aquests pensaments, no va parar esment que el càntir era ple i vessava la preuada aigua de Collserola que sortia de la font de Canaletes. Les dones que esperaven a la cua la van advertir de seguida, sense estalviar-se alguna empenta que va estar a punt de fer-li perdre l’equilibri. Va recordar el pobre taronjaire i va subjectar el càntir amb força. Si tornava sense l’aigua, li seria impossible justificar la seva sortida, però si trencava el recipient l’àvia tindria motius per donar ordre al seu marit perquè l’apallissés.

Era l’única sort que li havia tocat en aquella casa. En Ventura, uns anys més jove que la seva àvia, s’escapolia sempre que li era possible i els càstigs es resumien en un parell de fuetades fetes sense gaire força.

—Ara fes un farcellet amb aquesta gasa. Posa les llavors a dintre i després el deixes bullir amb els trossos de codony. —La minyona l’alliçonava de bon grat.

—Em sembla que ja em pots deixar sola. Quan els clients provin aquesta gelea faran cua. L’àvia no tindrà prou mans per despatxar-la —va respondre la Constança, divertida.

—Ni nosaltres per fer-la!

Les estones que passava amb la Vicenta elaborant melmelades i dolços, que més tard la Jerònima venia a l’adrogueria, eren les millors de totes. Especialment a l’hivern, quan amb l’escalfor de la cuina s’estava d’allò més bé.

—Aprens de pressa, sí senyor!

—M’ho sé de memòria: primer he de netejar bé els codonys i tallar-los a trossos, i després posar-los a bullir una bona estona.

—Amb les llavors.

—Sí! Amb les llavors dins el farcellet i ben tapats.

—Per donar-hi més substància… —va afegir la Vicenta.

—I més aroma —va completar la noia—. Un cop siguin tous, es passen pel drap de cotó sense prémer, ja me’n recordo.

—Perquè el suc no s’enterboleixi.

—Això mateix! Després hi posem una lliura de sucre per cada lliura de suc, i ho deixem al foc una estoneta fins que arribi al seu punt!

—I…

—I aleshores ho apartem del foc i enretirem l’escuma. Ho deixem refredar i feina feta!

La Vicenta va somriure complaguda. Però la noia va congelar el gest abans que la gelea agafés cos i, tot seguit, va aixecar les celles.

—M’has d’ajudar!

—És clar. Què passa? No deies que ja et podia deixar sola, que tenies molt per la mà això de les gelees i les melmelades? —va preguntar la minyona, que veia com la Constança seguia amb la mirada fixa.

—No. No és res d’això. O, ben mirat, potser sí…

—Vols fer el favor de dir el que sigui d’una vegada? Començo a posar-me nerviosa!

—Vull que es tracti d’una sorpresa!

—Llavors no sé pas què hi puc fer jo…

—M’has d’ajudar a preparar-la. Però no ho puc fer tota sola. Això volia dir.

—Constança, em fas més por que una pedregada! —va respondre la minyona amb un to de veu que recordava llunyanament el de la seva mare quan, de petita, li descobria una expressió trapella al rostre, i potser alguna cosa que tenia a les mans i que intentava ocultar sense èxit. Després, entre resignada i encuriosida, va dir—: A veure, què t’empatolles ara?

—Vull que l’àvia se senti orgullosa de mi. No sóc una inútil! He intentat explicar-l’hi un munt de vegades, però no m’escolta. Tu no ho pots entendre, ets massa bona. Dins el meu cap bullen mil idees, Vicenta, i necessito que facin camí!

—Constança, fes-me cas, el millor que pots fer és…

—Portar aigua? Netejar cassoles? Fregar el terra o fer la bugada? —anava dient la noia cada cop més esverada.

—Tens un plat a taula i no dorms al ras…

—Però jo no vull passar-me la vida fent de minyona!

La Vicenta va abaixar els ulls.

—Perdona! No et volia ofendre, de debò! És que jo…

—Ets tossuda com ta mare, t’hi assembles tant!

—La vas conèixer, la mare? Digues la veritat!

—És clar! Sóc aquí tota la vida…

—I per què no me n’has parlat mai? Ets un pou de sorpreses!

—A la mestressa no li agradaria i no és bo fer-la enfadar. Ja ho has vist tu mateixa.

—Ara no ens escolta, està enfeinada amb la senyora d’Anguera. Es desviu per complaure-la.

—Té molts diners, i és una bona clienta.

—Explica-m’ho tot, si us plau. A mi em ve una imatge borrosa, els seus ulls…

—Tan blaus com els teus i les mateixes mans delicades.

—Per què l’odia tant, l’àvia? Es van barallar?

—Mai no li va perdonar que marxés i abandonés el negoci. No havia pogut tenir més fills. Aquesta adrogueria ja l’havia portat la teva besàvia, que en pau descansi. Ho va viure com una traïció a la memòria de la família, a tants esforços per aixecar el negoci del no-res fins a arribar a ser un dels de més anomenada de Barcelona.

—Però havia d’anar amb el pare…

—Deia que ultramar no era lloc per a una noia honrada, i tampoc no veia bé que decidís criar la seva néta entre salvatges. L’hauria pogut esperar aquí, no era una missió per a tota la vida. Però la teva mare no en va voler ni sentir a parlar. Llavors la mestressa va dir que, a partir d’aleshores, per a ella seria com si s’hagués mort. En saber que les febres se l’havien endut, va remugar que era un càstig del Senyor, però, tret de fer-li dir unes misses, no se’n va parlar més. La teva tornada l’ha remoguda. Ho entens?

—Em sembla que sí… Per això vull que les coses siguin com abans. Tinc una idea que ho pot fer possible. M’ajudaràs a portar a terme la sorpresa de la qual et parlava? —va preguntar-li la Constança amb aquella mena d’expressió de no haver trencat mai un plat que desarmava la minyona.

No hi va haver manera de treure-l’hi del cap. Quan la Vicenta va saber de què es tractava, va intentar convèncer-la de totes les maneres possibles, però es va donar per vençuda amb l’esperança que la realitat, amb tota la seva cruesa, acabés per obrir els ulls de la jove.

—Que Déu ens agafi confessades! —va exclamar mentre donava a la jove els diners destinats a la compra de tota una setmana i la veia desaparèixer en un tres i no res.

La Constança encara va haver de tornar a buscar un bon ram de julivert que havia oblidat, però després de tota una tarda a la cuina dels Martí el seu rostre resplendia.

Ja eren les nou tocades quan la Jerònima i en Ventura van arribar a casa. El soroll de la porta va accelerar el cor de la noia, i també el de la Vicenta. Tal com la minyona havia pensat, l’àvia de la Constança va posar el crit al cel en veure-la.

—Què coi hi fas, aquí? Li has donat permís tu? —va demanar a en Ventura; l’home, com a única resposta, es va arronsar d’espatlles—. Vols fer el fotut favor de desaparèixer de la meva vista? Tens sort que estic cansada, que si no…

—Volia donar-vos una sorpresa —va insistir, suportant l’esbroncada sense parpellejar.

—Fot el camp i no m’ho facis repetir!

—Espera, dona, a veure quina és aquesta sorpresa de què parla la noia —va dir en Ventura, amb to conciliador.

La Constança va obrir les portes de la sala del primer pis, on menjava la parella. Dos llums d’oli hi cremaven humilment. Un, a sobre la calaixera, il·luminava el retrat d’una dona gran que, segons li havia dit la Vicenta, era la seva besàvia. El centelleig, però, li atorgava una presència més aviat espectral. L’altre, idèntic al primer, estava situat al prestatge de sota la finestra. Aquella altra flama feia més clar el trajecte de les gotes en lliscar sobre els vidres, lleugerament entelats.

Al carrer començava a caure un plugim petit i gèlid. L’escalf de la llar de foc, encesa feia un parell d’hores, convidava a quedar-s’hi. També, sobre la taula parada amb una cura extrema, hi havia els canelobres. Només sortien de l’armariet per a les celebracions i ara flamejaven al voltant de la sopera.

Un relligat de papers, obert per la primera pàgina, reposava vora els fogons, lluny de totes les mirades.

La minyona no es movia del llindar de la porta. Semblava preparada per sortir corrents en qualsevol moment, i es diria que no respirava, atesa la seva immobilitat.

—Algú em pot explicar què és tot això? —va preguntar la Jerònima mirant-se la Vicenta de fit a fit.

—Ella no volia… No hi té res a veure, li he demanat jo que m’ajudés —va respondre la noia exculpant la vella minyona, que seguia sense moure’s malgrat que li tremolava el llavi inferior.

—I a tu, a tu qui t’ha demanat res? No et vull posant el nas a casa meva. No vull que toquis res, no vull que tornis a cuinar mai més!

—Dona, tranquil·litza’t —va intercedir en Ventura—. No és gens bo per a la teva salut posar-te nerviosa. Per què no sopem? Sigui el que sigui, fa molt bona olor. Pots seguir amb la baralla després, si et sembla, però començo a tenir gana.

Aquell home coneixia bé la seva esposa i, quan veia que torçava la boca més del compte, intentava parar-li els peus. Si seguia per aquell camí, tothom, inclòs ell mateix, estava perdut. Passarien dies fins que la casa tornés a la normalitat, si és que allò era possible. La Jerònima s’ho va repensar, tal vegada la va vèncer el rau-rau de l’estómac o el cansament, i encara remugant va acceptar asseure’s a la taula. La Constança va fer el gest d’acompanyar-los.

—Això sí que no! —va grunyir la dona traient foc pels queixals.

—No, àvia. Jo no tinc gana. Si m’ho permeteu, us serviré.

Aquelles paraules van apaivagar la Jerònima, que finalment va deixar que la seva néta disposés sobre la taula tot el festí que havia preparat.

—I jo que pensava trobar-me la truita de fetge i sang de cada dia. Aquesta jove em comença a agradar —va dir en Ventura mirant de treure ferro a l’assumpte.

—Has anat massa lluny, joveneta. Us penseu que lligo els gossos amb llonganisses? Que podeu disposar com vulgueu de…

—Ja n’hi ha prou d’aquesta cançó! Constança, serveix la teva àvia! Què esperes?

La noia no havia vist mai l’home de la casa posar-se seriós, i la veritat era que resultava poc creïble, però aquell dia va esdevenir efectiu. La primera cullerada de sopa de pa torrat amb pilotetes que la Jerònima es va posar a la boca va fer que li canviés l’expressió, abans fins i tot que la menja li arribés a l’estómac. En Ventura estava captivat, mentre que la minyona resava, de la cuina estant, tot desitjant que les seves prediccions fossin errònies i que aquell dia no succeís res d’irremeiable a l’adrogueria Martí.

Mentre el matrimoni sopava, la Constança, sempre amb molta cura de mantenir-se a una distància prudencial de la taula, anava relatant com havia cuinat aquell plat.

—Al brou de pollastre li he posat unes herbes i, quan bullia, hi he vessat un sofregit de ceba i una mica de tomàquet. Després de remenar-ho tot plegat, hi he afegit les pilotetes. Vol que li expliqui com les he fet?

Davant el silenci de la Jerònima i el rostre satisfet d’en Ventura, la noia va seguir amb la seva exposició…

—Cal barrejar la carn de porc i de vedella amb julivert, orenga, menta, all picat, un ou sencer i molla de pa sucada amb llet. És clar que les espècies són al gust. Després fem pilotetes petites, les enfarinem i les posen a l’olla; és quan hi afegim una mica de safrà… Amb el temps de passar un rosari ja ho tenim llest!

—Tal com ho expliques no sembla gaire complicat —va dir en Ventura.

—Però té un secret. La bona cuina n’està plena, de secrets. L’Antoine, el meu mestre, sempre ho deia i…

La Constança no va acabar la frase. S’havia deixat portar per l’entusiasme sense parar esment que aquell terreny, tot el que fes referència a Lima, enfurismava la seva àvia.

—Vull dir que… el secret està en el sofregit! I això, el cuiner francès, el cuiner del virrei del Perú vull dir, ho va aprendre de la mare —va afegir endolcint la veu.

Algú hauria dit que en aquell menjador del carrer de l’Hospital, anticipant-se a les festes nadalenques, va passar un àngel. Durant uns instants es podia haver tallat la tensió de l’ambient amb un ganivet.

—No n’hi ha prou de fer la ceba a la paella, hem d’aconseguir una confitura. Això només és possible esmerçant-hi temps i paciència… —va prosseguir la jove.

—Temps i paciència és el que jo no tinc —va articular la Jerònima amb les dents serrades—. I et recordo que el teu temps em pertany. Puja al colomar i, quan baixis les escales, no t’aturis en aquest replà, segueix fins a la planta baixa, ni tan sols no aixequis els ulls i vés de dret a la feina! Aquí no se t’ha perdut res. No entris en la meva vida, cap de les teves males arts no et donarà resultat. Et juro que si em desobeeixes sortiràs d’aquí amb els peus per davant i dins d’una caixa.

En Ventura anava a dir alguna cosa, però el gust d’una d’aquelles pilotetes desfent-se-li a la boca va eliminar qualsevol intenció d’intervenir per apaivagar l’enuig de la seva dona.