5

Els darrers mesos la Constança Clavé havia perdut pes. Ja feia setmanes que l’Eulària li recriminava el seu aspecte tan poc saludable, però quan van desar la pesant roba d’hivern a l’armari la minyona va posar el crit al cel.

—Però, senyoreta, si n’hi caben dues com vós, al vestit de l’estiu passat!

—Vols dir que no en fas un gra massa? Mira que n’arribes a ser, d’exagerada! Ajusta una mica més el cosset i llestos!

—Tot us està balder… —seguia remugant la dona mentre, amb grans escarafalls, sacsejava les faldilles com si fossin sacs i assajava remeis—. Ai, senyoreta! Si no us cuideu, caureu malalta.

—I tu em faràs sopa de tortuga —va dir la Constança, divertida.

—No en feu broma, d’aquestes coses, que són ben importants i no hi parem atenció fins que deixem de sentir-nos bé. Ara sou jove i el cos tot ho aguanta, però…

—D’acord, d’acord!

—Feu-me cas! Hauríeu de menjar més. No tot és treballar, i vós us en feu un fart. D’altra banda… —va afegir amb veu més baixa, com qui no gosa—, també hauria de descansar a les nits.

A l’Eulària no li passaven per alt les anades i vingudes de la Constança. Sempre que escoltava el xerricar de la seva porta, s’agenollava davant la Mare de Déu per demanar-li que la protegís, i no dormia tranquil·la fins a saber que tornava a ser a la cambra. Sens dubte no li podia estalviar els maldecaps que la consumien. La presència de l’Àgueda i l’abandó d’aquella primera amant de Monsieur Plaisir penant pels passadissos n’eren una prova inevitable. Després en van venir d’altres i la història es va repetir al llarg dels anys. Totes eren joves i belles, de vegades estrangeres de les quals feia temps que no hi havia notícies, i, si n’hi havia, la serventa hauria preferit no conèixer-les.

Monsieur Plaisir era així, vel·leïtós i inconstant. No renunciava a cap dels seus capricis i no li agradaven els compromisos a llarg termini.

—Eulària, que no és la fi del món! Fas una cara de pomes agres! Vinga, va, no t’hi amoïnis. Menjaré més, t’ho prometo! Saps què podem fer?

—No, senyoreta —va respondre la serventa intentant allunyar del seu cap aquelles cabòries.

—Sortirem a comprar i em faré fer vestits nous! Anirem a les botigues de Portaferrissa, davant del carreró d’en Perot lo Lladre. M’han dit que tenen unes teles d’indianes precioses. Oi que m’hi voldràs acompanyar?

—Senyoreta, jo…

—Que no se’n parli més! Avui m’he llevat contenta!

—Jo que me n’alegro.

—No em preguntes per què?

—Ja sabeu que…

—… que no t’has de ficar on no et demanen. M’ho dius moltes vegades, però una cosa és el que dius i una altra de molt diferent el que fas —va dir la Constança mentre li picava l’ullet—. No t’ho prenguis malament, ja sé que et preocupes per mi, i jo t’ho agraeixo. Però avui res de sermons, no vull que res ni ningú m’amargui el dia, he quedat amb la Rita i en Ventura!

—Amb el vostre avi?

—Bé, diguem-ho així. Anirem a fer un tomb i a prendre un refresc. Fa molt que no passejo per la ciutat, tothom diu que s’hi fan noves cases arreu, cada una més bonica i luxosa que l’altra!

—Us posareu el vestit verd de seda, doncs?

—No, Eulària. Avui portaré el de cotó de ratlles, és més discret. Hem quedat de trobar-nos a mig camí, en una petita lleteria que hi ha a tocar de la plaça de Sant Jaume. La Rita diu que fan una quallada deliciosa.

—Que potser en voleu manllevar la recepta? —va dir l’Eulària amb picardia.

Les dues dones van riure una estona, i, mentre la serventa li raspallava amb dificultat els rínxols de la seva cabellera fosca, la Constança li va seguir explicant tot el que havia esbrinat d’aquella menja.

—Segons he pogut saber, en diuen mató de monja, perquè l’àvia del vell Quimet Pujol, l’amo, se la va inventar.

—I què hi té a veure, amb les monges?

—Encara no he acabat, dona! L’àvia d’en Pujol era portera d’un convent, fora muralles. Sembla que la porteria era al costat mateix de l’entrada principal i, els dies festius, se li va ocórrer posar unes tauletes i oferir unes begudes i alguns queviures per berenar. No tenia gaire cosa, només el que ella sabia fer, orxata, xarop, mató i crema, sempre acompanyat d’una cullereta. I ja ho veus, tan famoses es van fer les seves receptes que van posar una lleteria!

L’Eulària no sempre seguia fil per randa les explicacions de la Constança, però li agradava observar com feia anar les mans d’un costat a l’altre, i com, en parlar de segons què o qui, els seus ulls blaus brillaven com aiguamarina. Al mirall on es reflectia la imatge de totes dues destacava l’amulet del coll de la jove, era com una rosella sobre la pell blanca i suau. Sovint la jove cuinera en repassava els contorns amb delicadesa i, en fer-ho, el seu rostre adquiria un rictus d’enyorança.

L’encontre amb en Ventura i la Rita va ser molt emotiu. En Ventura anava una mica més encorbat, i la Rita la va trobar una mica més alta. Com que les tres úniques tauletes del petit establiment estaven ocupades, es van esperar una estona a peu dret. En un dels tamborets hi havia una dona grassa de pell rogenca i pòmuls alts que ja s’havia cruspit dues xicres de xocolata i encara no semblava satisfeta. La Rita se la mirava amb els ulls oberts com unes taronges.

—Si en demana una altra, rebentarà!

El temps va anar passant entre rialles, fins que aquella donassa es va sentir observada. Potser es va emprenyar per algun comentari, perquè va marxar remugant vés a saber què en veu baixa.

L’amo de l’establiment els va comentar que, si tot anava com fins aleshores, pensaven traslladar-se a un local més gran al carrer Quintana i, després de demanar-los en què els podia servir, va exclamar:

—Més culleretes!

Com no podia ser d’una altra manera, la Constança va voler tastar el mató. No en va aconseguir la recepta, però el gust de llet d’ametlles era inconfusible.

—Midó, sucre…

—Què dius, Constança? —va demanar en Ventura.

—Estic intentant endevinar-ne les proporcions —va dir amb la boca plena, degustant aquell menjar blanc que havien abocat en un motllo en forma de pit.

—Segur que tu el fas tan o més bo! Va, explica’ns coses d’aquest grup de dames distingides per a qui cuineu! Com van vestides? Deus sentir moltes xafarderies, no? Com són, les seves cases?

La Rita feia una pregunta darrere l’altra, volia saber-ne tots els detalls. La Constança mirava de complaure-la, però no sempre li era possible i, com més preguntava la noia, més incòmoda se sentia.

—Ho has d’entendre, el meu lloc és a la cuina. Totes elles tenen unes cuines enormes, amb veritables col·leccions de cassoles d’aram i vaixelles de porcellana fina. Tot el que et puguis imaginar, amb qualsevol ingredient al teu abast… No et pensis, però, que cada dia anem a una casa diferent. Depèn molt de les festivitats, dels sants o de celebracions personals. Malgrat tot, al carrer Carbassa es treballa sempre, s’ha de tenir tot a punt perquè de vegades els encàrrecs sorgeixen d’un dia per l’altre.

—I quan surts a saludar-les, quina emoció!

La Constança no va respondre de seguida, però mentir no era de les coses que feia més bé.

—Oh, sí! És clar.

—Et diuen senyoreta?

—Rita, m’estàs atabalant! Jo què sé, com em diuen o em deixen de dir, el més important és que els agradi el que cuinem i que recomanin la cuina de Monsieur Plaisir a les seves coneixences. Sovint ni les veig arribar, i, quan hem enllestit, ja no hi queda ni una ànima.

—Deus pensar que em fico on no em demanen, però, vols dir que et fas valdre prou, Constança? —va preguntar en Ventura.

—Què voleu dir? —va respondre la noia amb posat seriós.

—No t’ho prenguis malament, però no seria bo que et coneguessin? La gent important, vull dir…

El discurs de la Constança va anar pujant de to a mesura que intentava disculpar el comportament de Monsieur Plaisir, el seu protector. Segons va dir, era l’amfitrió perfecte i formaven un gran equip. Si no hagués estat per ell, encara viuria al colomar i vestiria com una drapaire.

Va insistir en les seves maneres exquisides, tan allunyades de les de la majoria dels homes. Però amb aquelles darreres paraules el record d’en Rafel la va trair. A contracor, es va imposar la seva figura d’espatlles amples i braços musculats, l’olor penetrant, les mans endurides pel fred, el vent i l’esforç, potser per haver engrapat la vida contra corrent. Com més lluitava per reprendre el control de la situació, més intensa era l’escalfor que li feia envermellir les galtes.

Finalment, va posar cara de circumstàncies i, amb una mitja rialla, es va entretenir jugant amb el seu amulet.

—No deu ser que t’agrada aquest cuiner afrancesat?

—No diguis bajanades, Rita! És… És un llibertí, un egoista, un presumptuós…

La Constança va callar de sobte. Havia aixecat massa la veu i tots els altres clients van deixar de menjar per mirar-se-la. Havia buidat el pap sense cap mirament i no veia la manera de desdir-se’n. Conscient de la mala estona que passava la jove, en Ventura va intervenir:

—Diuen que en Manuel d’Amat, que durant molts anys ha estat virrei del Perú, torna de Lima per establir-se a Barcelona. El palau que s’ha fet construir a la Rambla ja està molt avançat, però de moment és molt probable que s’instal·li a la seva casa de camp, a prop de Gràcia. El teu pare el va servir molts anys. De fet, t’ha vist créixer a casa seva, i tenies la confiança del seu cuiner. Potser t’hi podries presentar —va dir en Ventura.

—Abans tornaria a traginar aigua de la font o… No me’n parlis més, d’aquest home, t’ho prego. Si no us fa res, preferiria anar a fer un volt. Fa molta calor, aquí! —Ho va dir mentre desplegava un ventall, del mateix color del vestit i amb uns ocells pintats a la tela; lluny de qualsevol altivesa, només intentava apaivagar aquella molesta sufocació.

La Constança, amb en Ventura a un costat i la Rita a l’altre, va enfilar el carrer de la Boqueria en direcció a la Rambla. Durant el trajecte van parlar de coses banals, xafarderies sentides a l’adrogueria; també de la poca salut que obligava la Vicenta a fer llit cada dos per tres. Hi va haver un moment, però, en què les paraules es van perdre entre el soroll i la pols.

A poques passes d’on eren s’enderrocava el portal de la Boqueria. No resultava gens fàcil fer desaparèixer una construcció tan ferma i, de tant en tant, es feia a còpia de barrinades. Atès el perill que suposaven les muntanyes de pedra que s’apilaven al davant, i per evitar desgràcies, només deixaven passar la gent i els cotxes per davant del campanar del Pi o pel carrer de la Claveguera.

Malgrat totes les precaucions, era impossible controlar la munió de tafaners que s’hi donaven cita. Les dones no es posaven d’acord sobre els avantatges i els inconvenients de traslladar les carnisseries a la Rambla, al costat de l’hort del convent de Sant Josep. Tanmateix, uns i altres feien pronòstics sobre el proper destí de la pedra de la petita capella que havia coronat el portal. Es comentava que els frares trinitaris descalços l’havien comprada per cent cinquanta lliures. També la imatge de la Verge Santíssima de Montcada, que havia presidit l’altar, seria traslladada a l’església del Pi. Algunes dones grans, en la distància, es feien el senyal de la creu i els brivalls saltaven sobre les runes.

La Constança va tenir la sensació que el món, com ella mateixa, canviava irremeiablement. Una llàgrima li va lliscar galtes avall. La va recollir amb diligència.

—És aquesta maleïda pols —va comentar de forma apressada, mentre fingia una tos que donés veracitat al seu presumpte malestar.

Ja feia temps que en tenia notícia, però amb l’encàrrec a casa de la Margarita de Acevedo havia arribat un dels moments més temuts per la Constança. Per enfrontar-s’hi li calia coratge, i la conversa mantinguda amb en Ventura i la Rita l’havia deixat confusa, amb mal gust de boca. Com si la posessin davant d’un mirall sense cap més opció que enfrontar-se a la realitat, una realitat que no volia acceptar.

Per uns moments va estar temptada de fingir una indisposició de darrera hora, qualsevol excusa per no anar a casa de la Margarita, però mai no es podria perdonar aquell acte de covardia. S’animava pensant que tan sols seria un àpat frugal, que aviat el tindrien enllestit; seria la seva particular manera de retre tribut al difunt Joaquín de Acevedo, mort de forma sobtada l’hivern passat. De fet, encara que mai no havia estat sant de la seva devoció, ell s’havia avingut a endur-se-la sota la seva custòdia en aquell llarg viatge des de Lima.

Feia estona que Monsieur Plaisir s’havia avançat per fer els honors a aquella nova dama de la noblesa barcelonina. La Constança bregava amb als criats, els donava les darreres ordres i estava pendent de transportar tot el que calia i de disposar-ho dins el carruatge preparat per a aquests menesters. L’acompanyarien, també, la sotacuinera i dues ajudantes més.

—Maria, tu començaràs a preparar la xocolata. Teresa, en arribar vull que posis a refredar l’aigua de llimona i, després, ajuda la Ignàsia a fer els bunyols i les rosquilles. La massa ja està a punt? Anem bé de temps? No vull sorpreses. És important que tot quedi disposat sobre la taula de la cuina, l’ordre ens facilitarà molt la feina. Entesos?

Les dones van fer que sí amb el cap i van revisar que tots els ingredients estiguessin a punt.

—No us oblideu els melindros! Va afegir a darrera hora.

La Constança es va ocupar personalment del trasllat dins un bol de coure de les tarongetes xineses confitades. La seva elaboració requeria temps i paciència, i per això feia tres setmanes que hi treballava. Les havia pelat i trossejat abans de posar-les vuit dies amb aigua i sal i vuit dies més amb aigua clara, canviant-la dues vegades cada dia. Després les havia bullit en sucre clarificat a punt de llisa i havia repetit l’operació cada tres o quatre dies, fins a aconseguir que la fruita agafés el color del sucre. Això sí, sempre a foc lent, deixant-ho bullir entre cendra i caliu. Només aleshores les posava en sucre a punt de perla i després comprovava amb l’agulla que ja estaven al punt.

Se les va mirar satisfeta, feien goig de debò. Aquell color brillant i intens li recordava l’espectacle dels capvespres al mig de la Gran Mar, quan el sol s’anava desfent en l’aigua. Mai més no havia tornat a sentir aquella sensació de veure’s envoltada d’horitzó.

—Senyoreta Constança, el traginer pregunta si hem de carregar alguna altra cosa.

—Em sap greu, m’he entretingut. No és necessari, ja podem marxar.

El trajecte entre les dues cases era curt, només les separaven un parell de carrers. Les dones que acompanyaven la Constança comentaven com, en poc temps, aquella antiga artèria de la ciutat s’havia convertit en una zona molt preuada, on algunes de les famílies benestants havien apostat per construir-hi les seves mansions. La casa de la vídua De Acevedo era a tocar del Palau de Sessa-Larrard, i ja s’hi ultimaven els darrers detalls de la celebració. Del carro estant es podia admirar la sumptuositat de l’edifici, aquell enorme portal flanquejat per pilastres i capitells sostenint el balcó principal, i les gàrgoles en forma de carasses. De la seva boca sortien trompetes d’aram com si fossin els florons d’una corona.

—Quin luxe! —va exclamar la Ignàsia.

—Diuen que l’ha fet construir el virrei de Catalunya, el duc de Sessa —va comentar la Teresa.

—Aquesta gent està podrida de diners. Uns tant i els altres tan poc! —va afegir la Maria.

—Deixeu-vos de xerrameca i a la feina!

La Constança no estava per a orgues. Inquieta, va travessar la magnífica barana de forja que donava pas a l’interior de la casa. Dues serventes van acompanyar-les fins a l’espaiosa cuina, que es trobava al pis de baix; era una de les estances que envoltaven el pati central amb escalinata.

Els músics que havien d’interpretar un concert sacre assajaven a prop. De tant en tant, se sentia afinar un violí. Però, tret dels sons dels instruments i de l’aigua que devia brollar de la font d’algun jardí, el silenci era absolut. Tampoc no hi havia ni rastre de Monsieur Plaisir. La Constança supervisava cada moviment, i el servei de la casa també es va posar sota les seves ordres. Per servir la xocolata li van portar unes xicres de porcellana finament decorades que recordaven les porcellanes xineses.

—Són d’importació italiana.

Aquella veu vinguda del no-res va trasbalsar la Constança. Sota el llindar de la porta, un jove vestit amb una casaca grisa de lli, amb armilla de seda bordada a sobre d’una camisa blanca, somreia altiu.

—Pedro —va mussitar la jove cuinera.

—No sé per què t’estranyes, això és casa meva —va dir mentre obria tant com podia els braços en l’intent de mostrar tot el que els envoltava.

—És clar. Però si no et fa res, tinc molta feina —va dir ella amb to resolt.

—Perquè vols! Podries haver sigut més amable amb mi, i potser ara no et veuries en aquesta situació. De totes maneres no hi ha res, tret de la mort, que no es pugui arreglar.

La Constança va fer un gran esforç per no cedir davant les seves provocacions. Aquell noi presumptuós la treia de polleguera. Fingint una calma que estava lluny de tenir, va anar disposant les culleretes de plata sobre les xicres, i també va col·locar la vaixella anglesa, on servirien els bunyols, les rosquilles, els melindros i les taronges confitades.

—Veig que encara portes aquesta andròmina penjada al coll —va dir en Pedro allargant la mà.

—No la toquis! —va exclamar la Constança amb una rigidesa colpidora.

—Està bé, no volia molestar-te. Em podries servir un refresc? Avui fa un dia sufocant —va dir el noi, reblant el clau.

—Teresa, posa-li un got d’aigua de llimona al senyor, si us plau.

—Que potser no he parlat clar? He dit si em podries servir…

—T’he sentit perfectament, ara mateix te’l poso —va interrompre la Constança, aguantant-li la mirada.

Les altres tres dones van recular davant una situació tan inesperada com humiliant. Es preguntaven per què la seva senyora es deixava doblegar d’aquella manera, ella que tenia un geni tan viu i que creien que estava per sobre del bé i del mal.

—No està gens malament —va dir en Pedro en provar-ho. Però, sense cap mena de dissimulació, va abocar la resta del contingut sobre el vestit de la Constança.

La jove semblava de suro. Sense obrir la boca, es va netejar la roba i li va donar l’esquena. Quan en Pedro, amb el braç estès, es disposava a demanar que l’hi omplís de nou, va entrar Monsieur Plaisir.

—Ah, sou aquí! La vostra mare pregunta per vós.

—Doncs ara mateix hi vaig. No és de bona educació fer esperar les dames.

La Constança va portar el cuiner a un racó i, amb els ulls encesos, li va dir:

—Treu-me d’aquí, t’ho suplico. Tot està a punt, no em necessites.

Però ell no va afluixar la corda. Per desig exprés de la mestressa de la casa, seria ella qui els serviria el refrigeri. Així, durant el parell d’hores que va durar el concert, va haver de ser testimoni dels elogis que els convidats dirigien al cuiner, tot lloant una o altra menja. Fins i tot, quan li van preguntar el secret de l’aigua de llimona, va gosar revelar la incògnita de la seva elaboració.

—El que la fa diferent és la infusió de safrà i unes gotes de sucre cremat que s’hi vessen després de deixar refredar l’escuma.

La Constança no donava crèdit al que sentia, ni tampoc a totes les galanteries que de forma recíproca s’intercanviaven ell i la vídua De Acevedo. Sempre, això sí, després que aquella mala dona li dediqués un somriure provocatiu.

El viatge de tornada es va dur a terme en el silenci més absolut; no hi havia gaire més a dir. Quan en Pierre i la Constança es van acomiadar al peu de l’escala, ella va esperar fins a veure’l desaparèixer en direcció a les seves estances. Aleshores, es va dirigir als estables amb l’esperança d’albirar aquella llum tènue i bellugadissa que delatava la presència del grup. Per uns instants, aquella colla d’homes toscos i mig tocats del bolet a l’encalç d’impossibles li van semblar més autèntics que tota la faramalla de què formava part.

Cansada i vençuda, es va deixar caure sobre el banc i, reprimint el plor, va colpejar amb fúria la pedra freda en l’intent d’ofegar la seva desesperació.