95

A quarts de cinc de la matinada, algú va trucar a la porta de la Mercè. Era l’Anna Maria, nerviosa i mig ofegada:

—Baixa.

Havia vingut amb el tractor, l’únic vehicle que s’adaptava bé a la pista que baixava del seu poble. Normalment hi traslladava els corders que calia cremar. Per això no aixecava sospites, encara que a la part del darrere hi portava un mort, i no precisament un corder. La Mercè va quedar esglaiada en veure el Josep. La camisa bruta, la marca al coll, les mans encetades. Era mort.

—Lo fill xic l’ha trobat al cobert. Lo desgraciat s’ha penjat. Em penso que tu saps qui és, no?

—Entra —va fer la Mercè.

L’Anna Maria estava enfurismada. La seva vida ja era prou complicada per afegir-hi noves complicacions. Només veure aquell home balancejant-se de les bigues del cobert, ni s’ho va pensar. El va carregar en el tractor i va enfilar cap a Conques. Si ningú no l’hi impedia, el cremaria com feia amb els corders infectats. Era una dona acostumada a prendre decisions sense tremolar.

—Lo nen estava tremint d’espant —es justificava, enrabiada—. No podia pas deixar-lo allà.

Entre totes dues el van deixar a terra del menjador, sobre una flassada. L’Anna Maria tenia pressa, havia deixat els nens sols i havia de tornar. Bé, sols amb el marit ferit, que era com deixar tres criatures. Va pujar al tractor i va tornar cap a casa.

El mort Josep Gené va despertar en la Mercè la compassió que no havia sentit per l’home viu. Ni tan sols va pensar en les complicacions de tenir a casa un mort. Després va pensar què havia de fer: el Josep li havia dit que tenia dona. Cristina. Seria fàcil trobar-la a la botiga del carrer de Verdi. Li havia de trucar per dir-li que el seu home era allà i que s’havia tret la vida. Ho faria així que obrissin el bar.

L’Antoni ho va saber, esclar. Havia parlat amb aquell home el dia abans, a l’aplec de la Rua. Un foraster de visita. Un home amable, cordial, simpàtic. Els camins del senyor, qui els entén? No va arribar a saber què hi feia, allà.

—Un feble d’esperit —va sentenciar.

La Mercè va posar la cafetera al foc, es va vestir una mica i va asseure’s en un lloc on no veiés el mort. El dia seria llarg de viure i difícil d’oblidar.