63

Mentre eren al cementiri la Reina ha notat diverses vegades que li sonava el mòbil. No n’ha fet cas, però de camí a l’hostal ha mirat qui li trucava. Número ocult. Tres trucades perdudes. Ja tornaran a telefonar.

La Filomena li va dir que tenia l’hostal ple fins al dia de Cap d’Any. La Reina acaba de decidir que es quedarà una nit més i entra a preguntar a la mestressa on pot trobar l’allotjament més proper.

—Pot quedar-se aquí, si vol —li diu la dona—. M’han anul·lat totes les reserves. Oi que és estrany? Els mossos d’esquadra pensen que ho és. M’han demanat els noms dels clients. No és que em faci gràcia, però els hi he hagut de donar. Eren tots estrangers. Uns noms estranyíssims!

—Em sap greu que l’hi hagin anul·lat tot —fa la Reina.

—No n’hi sàpiga, dona! Tots havien pagat per endavant!

Després de reservar una habitació doble per avui mateix, truca al Fèlix.

—Et fa res quedar-te amb el nen una nit més?

—A tu què et sembla? Quines preguntes.

—Potser tenies plans. —La Reina pensa en la Susanna i en el seu pressentiment.

—Si tingués plans, els deixaria —prepotent, com de costum—. El meu fill és més important.

—És aquí? M’agradaria parlar amb ell.

—No. Ha sortit amb una amiga.

A la Reina se li disparen les alarmes.

—Quina amiga?

—I jo què sé. Et penses que l’interrogo o què?

—Com era?

—No l’he vista. Tampoc no em dedico a espiar-lo.

—On han quedat?

—Ai, Reina, estàs paranoica.

—Saps a quina hora tornarà?

—L’Albert té divuit anys. Tornarà quan vulgui.

—Deixa de dir-me que l’Albert té divuit anys. Encara no els té! A més, jo sé millor que ningú quants anys fa que vaig parir el meu —remarca l’adjectiu possessiu— fill. Entesos? Apa, adeu.

I penja sense deixar al Fèlix l’oportunitat de dir-li histèrica o alguna cosa pitjor.

Mira de fer un inventari mental de les amigues de l’Albert. Només li surt la Muriel, i sap que ella no és ben bé una amiga. O potser ara sí. Es pot ser amic del teu amor platònic? No li ha passat mai. No ho sap. Darrerament l’Albert ha estat quedant per fer treballs amb companys de classe. Companys que podrien ser companyes. I algú va convidar-lo a celebrar un aniversari no fa tant. Era un noi o una noia? Segur que era algú de la seva edat? La tieta Aurora li va dir que ha vist a Instagram fotos de l’Albert amb noies. En plural: «noies». No sap què pensar. L’Albert li ha jurat que no ha tingut cap més contacte amb aquella cabrona que li va fer tant de mal, però l’hi diria si n’hagués tingut?

Agafa el mòbil i repeteix un gest que en els darrers vuit mesos ha fet centenars de vegades. Obre el perfil d’Instagram d’Ester Parra. En mira la fotografia. Una dona atractiva i d’aparença jove però que ja no ho és. Comprova les novetats. Normalment sempre són les mateixes: fotos de rodatges, ella enfilada en alguna moto, ella amb alguna actriu famosa a qui ha fet de doble en escenes d’acció, ella prenent daiquiris davant una platja paradisíaca… ella i només ella. No li estranya. En general, la gent fa servir Instagram per acariciar-se l’ego. L’última fotografia, però, se surt de la norma. Ester Parra amb un vestit de nit escotat fins al llombrígol, recollint un premi dalt d’un escenari. Sota la foto llegeix: «Gràcies a tots per aquest Action Award, un somni fet realitat». La foto és de fa sis dies. Des de llavors no hi ha hagut cap activitat. La Reina tanca l’aplicació. Es pregunta per què les males persones tenen sort a la vida. Li fa ràbia que a aquesta dona alguna cosa li surti bé. Recorda Ulf Everink, pensa per què li està fallant. Ja fa mesos que van fer un tracte. Ella va complir la seva part. Ell havia d’enfonsar la carrera d’aquesta mala dona, aquesta abusadora de menors. Sembla que ell se n’ha oblidat. Sent impotència i ràbia. Però el pensament següent és encara més incòmode. I si l’Albert ha quedat amb ella? I si encara la veu? I si la filla de puta del vestit d’escot impossible encara té el poder de fer mal al seu fill?

Un altre cop l’adjectiu possessiu, pensa. El mateix que ha marcat la seva vida des que l’Albert va arribar al món i que darrerament sent que necessita revisar.

Fins quan és nostre allò que sentim que ens pertany? Què és, exactament, el que ens pertany d’algú que hem dut al món?

Ha de parlar amb l’Everink i demanar-li explicacions. Recordar-li que van fer un tracte i que està esperant.

Troba a faltar la feina.

I el pitjor és que no se’n sent culpable.