69

La Filomena condueix sense passar de trenta per hora. Per sort el camí és curt i la caravana que han format per la carretera es dissol només entrar a Isona. El Leandre viatja al costat de la conductora i la Reina va al seient del darrere. Li agrada quedar-se al marge. El cinturó de seguretat li clivella l’espatlla esquerra. Ara les punxades de dolor són més freqüents i més intenses. Potser haurà d’anar a l’hospital abans no arribi el Sam. Comença a penedir-se de no haver-hi anat ahir, quan els tècnics sanitaris l’hi van aconsellar.

El bar Malibu és cantoner i té un rètol ataronjat amb palmeres. A dins hi ha una dotzena de taules, un taulell de fusta i un televisor penjat a la paret on s’emet en diferit el concurs de castells del Tarraco Arena. A la taula que queda més resguardada de corrents d’aire quatre homes grans juguen al dòmino en silenci. L’única que para atenció a l’esforç dels castellers, i que fa escarafalls quan tot el castell tremola, és la cambrera, colombiana, casada amb un lleidatà i tan enamorada de la seva terra d’adopció que fins i tot li agraden els pronoms febles.

El grup de nouvinguts dubta un moment si demanar cafès o refrescos. Finalment, la Filomena demana un roibos i el Leandre, un poniol. La Reina vol una cervesa. S’instal·len en una taula i abans que les senyores hagin deixat anar les bosses, el Leandre ja està interrompent els jugadors.

—Dispensin, algú de vostès és don Tomàs?

Tots quatre homes són veterans, com el mateix Leandre, però no tots pateixen els anys de la mateixa manera. Dels quatre, dos semblen el resultat d’una última coqueteria. Van repentinats i vestits amb prestància. N’hi ha un en cadira de rodes i mig geperut, que s’abriga el coll tort amb una bufanda. L’últim és baixet, du una camisa de franel·la d’estil llenyataire i té una tofa abundant rematada amb un serrell recte que li tapa mig front. El conjunt el fa semblar un nen arrugat. És el Tomàs. Els altres tres l’assenyalen com si el culpessin d’alguna cosa.

Ell arruga les celles per mirar l’home que el demana.

—Permeti’m que em presenti, don Tomàs. Em dic Leandre Vives i soc professor jubilat de la Universitat de Lleida. Estic aquests dies de visita per aquestes contrades amb motiu d’una investigació que estic realitzant sobre una molt notable escriptora de la nostra…

—Vol jugar? —li diu un dels dos coquets, amb aquella impertinència feréstega que gasten alguns vells.

—No, no! —El Leandre declina la invitació com si acceptar-la fos vergonyós—. No hi he jugat mai. Seria calamitós. —Els altres fan cara de «No tant, home».

—Llavors què vol?

—Parlar amb el senyor Tomàs, si no molesto.

—Estem enmig d’una partida, home. Després —diu el mateix, i tornant a la taula—: Va, tira, Tomàs.

El Tomàs, que s’ha mirat de reüll el professor però no ha dit un mot, posa un doble tres en un extrem de la serp blanca i negra que formen les fitxes sobre la taula.

—L’espero aquí mateix —diu el Leandre—, quan pugui, no tenim pressa. —El Tomàs se’l torna a mirar de reüll i emet un grunyit d’assentiment.

S’ho pren al peu de la lletra. Els quatre homes acaben la partida i n’enceten una altra. I després una tercera. El concurs de castells s’acaba. La colombiana passa la baieta per la barra, com si es preparés per tancar. Mentrestant, el Leandre disserta sobre bolets i la Filomena se l’escolta embadalida. La Reina mira el mòbil i es posa nerviosa per haver de perdre el temps. La Reina no sap gaudir del temps sense pensar que el malbarata. A més, aquest lloc no li agrada i això no ajuda.

Busca a internet «Proves ADN restes humanes» i entre els milions de resultats apareguts tria l’enllaç d’un laboratori de Barcelona que promet anàlisis de paternitat post mortem a partir de restes òssies. «Disposem d’una xarxa de pèrits judicials que poden desplaçar-se per recollir mostres cadavèriques», diuen. També ofereixen informació pràctica i concreta sobre com fer-ho: «En cas de no necessitar la visita del pèrit per fer l’extracció es recomana que aquesta inclogui peces dentals (preferentment molars senceres i en un nombre mínim de quatre) o bé ossos llargs i compactes, de preferència un fèmur». La Reina s’entreté a omplir el formulari amb les seves dades i allà on diu «Tipus de prova que requereix» marca la casella «Restes òssies cadavèriques» i prem «Enviar formulari» amb la mateixa convicció que gasta per enviar la comanda setmanal del supermercat. Encara li queda un instant per meravellar-se de les coses que avui dia poden fer-se per internet quan sent una veu que diu:

—Què, Tomàs? Ha guanyat?

El senyor Tomàs, dret al seu davant, sembla un fantasma ensopit. El Leandre el convida a seure en una cadira lliure, però ell fa que no amb el cap.

—Tinc tard —diu.

La cambrera s’afanya a netejar la taula dels jugadors de dòmino i a recollir els gots i els plats bruts. Ha guanyat la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Els altres homes s’acomiaden fins demà i surten del bar. Només queden ells quatre. La colombiana apaga la tele.

—Segui, home. Només serà un moment —insisteix el Leandre, acostant una cadira al senyor Tomàs, que cedeix i seu contra la seva voluntat—. Veurà —comença el Leandre—, ens han dit que vostè va fer durant anys d’enterramorts a Conques.

—Prou! —El Tomàs mou el cap afirmativament—. Vint-i-vuit anys.

—Fins que es va jubilar l’any… —El Leandre busca en una butxaca la seva llibreteta de notes, però no la troba.

—1994 —l’ajuda el Tomàs.

—Això, el 1994! —confirma el Leandre, abans d’entrar en matèria—: Nosaltres estem interessats en un enterrament dels anys vuitanta. Volem preguntar-li si en recorda alguna cosa.

—Interessats què vol dir? —fa l’home.

—Vol dir que volem saber-ne coses.

—No me’n recordo. Fa un munt d’anys.

—Correcte. Quaranta-quatre, exactament. Però, miri, aquí la senyora —assenyalant la Reina— és filla d’un dels dos difunts que hem trobat en el nínxol número 34. Ningú no ens en sap dir res. A l’ajuntament no en tenen registres. Ens han dit que potser vostè podrà ajudar-nos. El nínxol era de la parròquia.

—Qui ho ha dit?

—Una noia de l’ajuntament.

—Mecàsun l’osca! —remuga el Tomàs.

—Se’n recorda? Sap de quin enterrament li parlo?

—Prou! —afirma el Tomàs, com si en comptes de respondre els estigués esbroncant—. Les coses mal fetes porten cua.

—A què es refereix?

—A vós què us sembla?

—Nosaltres no som experts en la matèria —el Leandre força la seva afabilitat fins a l’extrem—, però pensem que enterrar dos morts junts no està bé.

—No gens! —li dona la raó el Tomàs.

—I que per alguna cosa es devia fer.

—Prou! Perquè no m’ho van manar.

—Qui? I per què?

—Qui voleu? Los de sempre! Los capellans! Sempre han fet lo que los surt de los dallonsos! I aquest anava per bisbe i lo mort era comunista i de la família i s’havia d’esconillar. I pobre de jo, ho vai haver de fer. I prou, que aquesta mossa ha de tancar! —Assenyala la colombiana i va tot decidit cap a la porta.

—I l’altre mort? —pregunta el Leandre, aixecant la veu.

Don Tomàs s’arronsa d’espatlles quan ja és gairebé al carrer.

—De l’altre no en sé re. Vai fer lo que me manaven, jo.

La porta del bar es tanca rere les seves paraules i ell desapareix així que tomba cap a la dreta.