33

—Ja us ho heu pensat bé? Mireu que aquí la vida és molt dura. Res a veure amb allà baix a Barcelona, on teniu de tot.

—Quant fa que no vas a Barcelona, Soledat? —va preguntar l’Ilda, amb un fil de veu—. Ja res no és com abans. L’única cosa que trobaré a faltar són els homes.

La Soledat la va mirar malament i la Mercè també. A Conques hauria de controlar la seva llengua, va pensar l’Ilda, i també el seu pensament i fins i tot el seu desig. Aquí no hi havia possibilitats de passar desapercebuda, ni cap ball com aquell on darrerament anava a veure què pescava.

Anar a Conques havia estat idea de l’Ilda: «Ja he trobat la solució, Mercè», havia dit a la seva jove amiga. «La meva padrina és mestra a un poblet de Lleida que es diu Conques. Segur que té un racó per a nosaltres, si més no mentre pensem en alguna altra cosa. Vols dir que et sabràs adaptar a la vida d’allà, tan barcelonina que ets? Jo rai, que el que necessito és pau per treballar i escriure. A més, allà podràs tenir el nen sense que ningú pregunti. Direm que son pare va morir a la guerra, d’acord? Ningú no sospitarà res. I aquell pet bufat no et trobarà».

En altres temps hauria estat un decisió difícil. Ara, sense pare ni mare i amb son germà desaparegut, era l’única sortida. Una sortida a la desesperada. La Mercè va dir que sí. El viatge va ser llarg i difícil. No és fàcil moure’s per un país desfet quan no vas en tanc ni a cavall. A més, la Mercè arrossegava la panxa, que pesava. Portaven cadascuna una maleta, però mentre s’esperaven a Calaf que arribés el penúltim autobús van adonar-se que algú els les havia robades. Tot el que tenien era allà.

Quan la Soledat les va veure, tan rebregades i amb aquelles cares d’esgotament, els va preguntar si la guerra havia tornat a començar.

Aquella nit ja van sopar com feia mesos que no ho feien. A taula hi havia una sopa clara, una truita de sis ous i un pa. Estaven afamades. La Soledat només feia que atansar viandes a la Mercè i dir-li:

—Agafa’n, criatura, que tu has de menjar per dos.

La Soledat tenia quaranta anys llargs i era soltera. Una d’aquelles mestres que en temps de la República havia hagut de fer de tot, des d’aixecar parets de maons amb les seves pròpies mans fins a fer distàncies en burro pel mig de les muntanyes. Era molt partidària de l’ensenyament universal i mixt. No gens de treure els símbols religiosos de les aules, però a allò va adaptar-se com s’havia adaptat a tot. Les criatures eren la seva debilitat. Entre ells se sentia molt millor que entre les persones adultes. Li agradava la seva feina. Es trobava útil. Ensenyar els nens i les nenes era l’única manera de lliurar-los dels pitjors mals que pot patir un país: la rancúnia, la ignorància, l’estupidesa, la violència. Aquell objectiu li compensava el fet de no haver tingut fills ni haver conegut cap home.

Després va venir la guerra i van guanyar els qui no ho havien de fer. Van tornar a ficar els crucifixos a les aules, però en van foragitar la intel·ligència, les bones idees. I també molts mestres que sempre havien fet bé la seva feina. A la província n’hi va haver uns quants, i de tant en tant algú te n’explicava alguna història a mitja veu que feia glaçar l’ànima. Ella es va salvar, experta a adaptar-se a les circumstàncies, i va procurar donar als infants de Conques —on havia arribat als vint-i-quatre anys— una mica de llum enmig de tanta foscor.

Quan la Mercè la va conèixer, la Soledat ja estava cansada d’estar sola. De vegades feia broma i deia:

—Ho van ben encertar, en posar-me aquest nom. Més que un nom era un vaticini!

No s’havia cansat de fer de mestra, ni se’n cansaria, però ja no tenia l’empenta d’abans. Estava tan adaptada a l’entorn que ja ni trobava a faltar Lleida, on havia nascut. L’única cosa que enyorava era haver tingut un fill. Per això, també en aquest sentit, l’arribada de les dues joves i, sobretot, del petit Tonet va ser una gran alegria per a ella. Un regal inesperat, quan ja no esperava res.

Amb l’arribada al poble, la Mercè va passar de cop de soltera a vídua. Ni tan sols a la Soledat van explicar-li la veritat. Al marit de la Mercè, que era més gran que ella, l’havien matat a l’Ebre quan feia sis mesos que s’havien casat i quatre que era a la guerra. Era en aquells dies una història tan habitual que ningú no en dubtava. Ella només havia de fer cara de compungida i deixar-los que es compadissin d’ella. Era fàcil.

Abans d’anar a dormir, van pujar a veure les golfes: andròmines amuntegades sota dos dits de pols. A sobre, un teulat foradat on s’obrien dues finestres com dues mossegades —una tenia els vidres trencats— i a sota, un terra de taulons vells que cruixien.

—Hi estarem molt bé, aquí —va exclamar l’Ilda, amb un optimisme que la Mercè no sabia d’on treia—. Només cal fer una mica de dissabte. Començarem demà mateix, Soledat, si no et fa res.

—Oi tant, nenes. Serà un goig tenir-vos a casa —va dir la dona, amb un somriure de bondat—. I mentrestant podeu dormir a la sala, davant la llar de foc.

Van fabricar-se un parell de matalassos amb una muntanya de palla del corral, i s’hi van estirar a sobre. No era gaire confortable, però estaven tan cansades que haurien dormit sobre un filferro. La Soledat els va donar un parell de mantes i van poder despullar-se una mica. Totes dues s’havien posat un vestit sobre l’altre, per tal de fer-se passar el fred dels camins. Gràcies a això, ara la Mercè tenia quatre vestits i l’Ilda, tres. El que la Mercè portava més arrapat a la pell era verd amb flors estampades, molt alegre. En veure’l, l’Ilda va somriure:

—Sempre t’ha quedat molt bé, aquest vestit.

—Ja no em tanca —va fer la Mercè, tocant-se la panxa.

Quan s’arraulia per dormir, la Mercè va topar amb alguna cosa dins una butxaca del vestit. Un paper molt doblegat, amb les cantonades gastades. Primer no el va reconèixer. Quan se’l va mirar més bé hi va veure la lletra de Josep Gené i unes paraules com ocells morts: «nena meva», «futur», «tu i jo», «tindrem», «feliços», «sempre», «amor». El va arrugar i el va llençar dins les flames esmorteïdes de la llar de foc, que en rebre’l van alegrar-se una mica.

—Estàs bé? —va preguntar l’Ilda.

—Ara sí. —I va tancar els ulls per no dormir.