75

La Sara, la noia amb hijab que ha conegut aquest matí, feineja al primer pis. Es pensava que ja no la trobaria, però sembla que ha tingut sort. Li demana si pot passar a veure el cotxe i ella li dona permís i continua a la seva.

La clau que el Leandre ha pispat a un dels finats del nínxol número 34 encaixa perfectament al pany del Seat 127 de color groc. El cor se li dispara en comprovar-ho. Fins fa un segon encara pensava que el passat no podia continuar tan viu, que no era possible.

La primera impressió en obrir la porta del conductor és l’olor. Pols vella, resclosit. Els seients de vellut estan arnats però resisteixen prou bé. Són de color canyella i fan un dibuix geomètric molt del gust dels anys setanta. Els del darrere recorden un sofà de dues places i fan gràcia. No hi ha cinturons. Sota els pedals hi ha marques de desgast. El canvi de marxes sembla el pal d’un paraigua, negre, llarg, dret i amb una esfera rodona com una bola de billar en un extrem.

La Reina mira dins les cavitats de les portes. A la del copilot no hi ha res. A la del conductor hi troba una ampolla de conyac Soberano. Encara en queda un cul i fa fàstic, d’enganxosa i bruta. No s’atreveix a entrar dins del vehicle i ho contempla tot a distància, com si fos en un museu. Avança el seient —li costa una mica entendre el mecanisme— i estudia la part del darrere, el lloc que ella ocupava de petita quan anaven d’excursió els diumenges. Veure’l no li porta cap record. Tot el que sap d’aquelles excursions és per les fotos en blanc i negre i per la memòria —ara perduda— de la seva mare. La memòria dels altres sovint també ens pertany.

Encara falta el maleter.

La porta del maleter està arrebossada de porqueria. El vidre amb prou feines es distingeix de la xapa. Ara ja no se sorprèn que la segona clau del clauer, més petita, encaixi en el pany ronyós i l’obri. Les molles hidràuliques s’encallen i la porta plana queda a mig pujar.

Il·lumina el dins de la caixa amb la llanterna del telèfon. No entén gaire bé el que veu, tot i que no hi ha res per entendre. Té al davant uns quants fusells antics. Culates, empunyadures i canyes de fusta amb algunes esquerdes, canons macats de rovell, baionetes plenes d’osques calades en els extrems d’algunes peces, un parell de pistoles. No gosa tocar res, de tan brut i rovellat que ho veu, per si de cas.

En un racó hi ha una bossa de pell rebregada i bruta. A dins, un estoig més petit amb cremallera. L’obre. Hi troba una afaitadora elèctrica, un raspall de dents i un tub sec de pasta de dents Colgate. Al costat, dins la bossa, un bloc d’espiral tot farcit de papers. S’ho mira per sobre. Són factures. A tot arreu la signatura del seu pare.

La Reina es queda un moment aturada davant el tresor. No sap què pensar. La bossa era del seu pare, però les armes…

Fa un parell de fotografies amb el mòbil i s’endú el bloc per mirar-se’l amb calma. Abaixa la porta del maleter i fa girar la clau al pany. L’època dels tancaments centralitzats encara quedava lluny, quan aquest cotxe estava de moda.

Necessita un cafè.