57

El Sam encara no arriba. La Reina comença a estranyar-se. Té el telèfon a la mà per trucar-li i preguntar-li on és i explicar-li la conversa tan estranya que acaba de tenir quan veu que els mossos d’esquadra surten de l’hostal i van cap a ella. La Filomena els dirigeix, i l’assenyala, de la porta estant. S’asseu a la font i els observa caminar cap a ella. No els coneix. Són joves i seriosos.

—Bon dia. Reina Gené?

—Sí.

—La senyora Filomena, la mestressa de l’hostal, ens ha dit que aquest matí l’han vist pujar al cotxe d’un home anomenat Murgo.

—Sí, el vaig conèixer ahir —diu ella—. I aquest matí he fet una excursió amb ell.

—Una excursió on?

—Hem anat a la Rua.

—Per quina raó?

—Em volia ensenyar el seu poble.

—Recorda quina hora era?

—Les onze tocades quan hem sortit. Hem tornat a quarts d’una.

Un dels dos policies pren notes.

—I sap què ha fet ell, quan han tornat?

—No. Jo només sé que ha parlat amb un home que anava amb una furgoneta, m’ha deixat a la plaça i han marxat.

—En el mateix vehicle?

—No. Ell anava amb el seu tot terreny.

—Sap la marca del tot terreny? O el pot descriure?

—Un Nissan, crec. Blau metal·litzat. Un model no gaire nou, amb les portes totes esgarrapades d’anar pels camins.

—I l’altre vehicle?

—La furgoneta em penso que era una Mercedes nova, blanca. Té un rètol que diu «Bugaderia La Polida».

—Ens està ajudant molt, Reina, és molt observadora. —«És la meva feina», pensa ella—. Per casualitat ens podria descriure l’altre conductor?

—No l’he vist gaire bé. Gras, més aviat ros, ample d’espatlles. Tenia accent estranger.

—El Murgo li ha dit on anava?

—No. Però m’ha dit que tenia feina i que no sabia quan acabaria. Hem quedat de veure’ns més tard.

—L’hi ha proposat ell?

—Sí. Hem quedat a l’hostal.

—Doncs em temo… —El de les notes guarda el bloc, sembla que quequeja—. Em temo molt que no podrà ser, senyora.

—Què no podrà ser?

—No podrà veure el Murgo aquesta tarda. —Ara la Reina es fixa que fan cara de pomes agres, cara de males notícies—. Un guarda forestal ha trobat el seu cos fa una estona a prop del Foradot d’Abella. El tot terreny que vostè acaba de descriure era a prop.

—El seu cos? —No gosa dir-ho.

—És mort, senyora. És probable que vostè hagi estat l’última persona que l’ha vist amb vida.

—Mort? —La incredulitat li fa repetir la paraula, com si pronunciar-la la fes possible—. Què li ha passat?

—No ho sabem del cert. Pensem que l’ha atacat un animal, però encara no n’estem segurs. Esperem l’informe del forense. L’única cosa que sabem a hores d’ara és que ha estat ràpid. No deu haver patit gaire.

—Per sort —diu l’altre.