64

—Mira, Mercè, és un noi. El teu fill.

La Mercè va pensar sense voler: «Meu no».

El part va ser llarg però fàcil. S’ho esperava tot més desagradable, més brut, més dolorós. Va venir la llevadora del poble —que era la dona de l’apotecari—, i la Soledat i l’Ilda no la van deixar sola ni un moment. Li van ensenyar el nen perquè se’n sentís orgullosa. Plorava. Ella només tenia ganes de dormir. En veure’l, li va fer por. Por de no sentir res quan el mirava.

—No l’estimo —li va confessar a l’Ilda abans del part—. No l’estimaré per més temps que passi.

El part no va canviar les coses, com l’Ilda havia desitjat. Allà l’única que estava feliç era la Soledat. Encara no havia acabat de rentar el nen i ja pensava en el bateig.

—Com era el nom del seu pare? —va preguntar.

La Mercè va dir el primer que li va passar pel cap. Va recordar l’embassament. Aquella superfície d’aigua tan fabulosa, que només havia vist un cop.

—Antoni.

La Soledat va somriure, satisfeta.

—És un nom perfecte. S’ho deia pel de Pàdua o per l’Abat?

—Pel que més li agradi, Soledat —va fer la Mercè.

—Llavors l’Abat, que és més de camp. Et sembla bé que ho digui al mossèn?

La Mercè va fer un gest que volia dir «Vostè mateixa», i va tancar els ulls.

—I el cognom?

—Com?

—El cognom del seu difunt marit quin era, Mercè?

La Mercè va mirar l’Ilda. Un cop més, el primer que li va venir al cap.

—Moreu —va dir.

—Ah —sorpresa, la Soledat—, éreu família?

—Molt llunyana —va fer l’Ilda—, gairebé ni ens coneixíem.

—Quines coincidències, oi? —S’ho creia tot, la bonassa de la Soledat—. Antoni Moreu és un nom bonic. Sona molt bé. Si tens algun paper, els necessitaré per a la inscripció de la parròquia.

—Ens ho van robar tot quan veníem cap aquí —l’Ilda.

—Potser els podríem demanar a la teva parròquia de Barcelona, allà on us vau casar.

—Els Josepets de Gràcia —va reaccionar la Mercè—, però van cremar la parròquia. De l’arxiu no en va quedar res.

Donya Soledat va arrufar els llavis, contrariada.

—Quins temps que hem viscut, Déu meu Senyor! Bé, ja ho explicaré al mossèn. Malauradament, hi deu estar acostumat. L’important és batejar-lo. Els papers, què hi farem. Quina sort que ens queda la bona fe de les persones, oi?

Totes dues li van donar la raó. La Mercè, un cop passat el tràngol de l’interrogatori innocent de la Soledat, va murmurar:

—Estic cansada —i va tancar els ulls.

—Pobreta, esclar —va fer la Soledat, tan bona com sempre—. Tu reposa i no pensis en res. Jo em cuido del petitó.

I ho va fer.