32

Leandre Vives ha quedat al migdia amb una micòloga de Tremp. Els bolets són una altra de les seves grans passions, i l’aborda des de la seva doble condició de golafre i de rata de biblioteca. N’està preparant un receptari històric.

—No tot poden ser escriptores de la segona República! —diu a la Reina, per justificar que ha de marxar volant, perquè el taxi ja ha vingut d’Isona i l’espera a la porta.

La Reina i la Filomena el veuen pujar-hi i esperen fins que el cotxe desapareix en el revolt de la carretera.

—Vol un altre cafè? —ofereix l’hostalera.

—Me n’he d’anar, Filomena. Però gràcies.

La Reina surt al carrer, on la boira potser sembla més clara que abans, i busca el cotxe del Murgo. No el veu enlloc. Envia un missatge al Sam:

«Com ho portes?».

En línia. Escrivint.

«Ja soc a Sants», diu ell.

I ella contesta:

«Bon viatge, amor».

Camina cap a la part alta del poble, cap al corral on ahir va veure el 127 de color groc. Al cap hi té la història d’Oleguer Saltor. Les paraules de la Mercè, tan colpidores. Aquell fragment de la vida del seu pare que no forma part de la seva història. O sí, no ho sap. Potser allò que no coneixem de les persones també ens conforma.

La porta del corral està entreoberta, com ahir a la nit, però el cadenat ha desaparegut. El cor li fa un bot. S’hi acosta. Mira dins. No hi veu ningú. Empeny la porta. Només una mica, amb força. És pesant, costa. Camina sobre la palla del terra, cap al cotxe. La sorprèn que un objecte que ha format part de la seva vida sembli de sobte tan antic. Els fars rectangulars, els angles rectes del capó, el pendent del maleter… Net, ben restaurat i pintat de nou agradaria a algun col·leccionista.

Prova d’obrir la portella del conductor. Està tancada. A sota de la maneta hi ha el pany, rodó, petit. Els vidres estan tan bruts que costa veure dins. Les rodes estan desinflades, o potser punxades. Podria tenir-ne dubtes, però no en té. Recorda el cotxe del seu pare de les fotos i sap que és aquest. Volta per provar d’obrir-lo per l’altre costat —és un model de tres portes—, però tampoc no pot. Es pregunta on deuen ser les claus, en quin calaix dels mals endreços de quin veí del poble. Just en aquell moment sent un soroll al seu darrere i una veu que pregunta:

—Que busca algú?

—Ah, hola —saluda la Reina. Al seu davant hi té una noia jove, de faccions suaus, lleugerament maquillada, que du un cistell a la mà. El vel musulmà li emmarca un rostre d’expressió dolça.

—Era obert —es justifica la Reina, assenyalant la porta—. Buscava el propietari de la casa.

—Ell no ve gaire —diu la noia—, però si vol li puc donar l’encàrrec avui quan el vegi.

—Només volia preguntar-li pel cotxe. —La Reina va cap al carrer—. Era del meu pare.

—De debò? Sembla que faci segles que és aquí. —La Reina se sorprèn del bon català de la noia. I tot seguit se sorprèn dels seus prejudicis: per què no hauria de tenir bon català?—. No he vist mai que l’agafi ningú.

—Bé, moltes gràcies. No et destorbo més —diu la Reina, ja des del carrer.

—No em destorbes pas. —I la noia fa un somriure sincer, dels que es marquen a les vores dels ulls i que alguns saben interpretar, com la Reina—. Torna quan vulguis. Jo vinc cada matí a fer una volta. Estem fent reformes al pis de dalt i els vigilo una mica. Em dic Sara.

—Encantada, Sara. Jo soc la Reina. —Li dona la mà, com l’executiva que mai deixarà de ser.

—Reina! Quin nom tan bonic.

Un cop al carrer, i mentre la Sara surt al pati que queda a tocar del corral, la Reina s’adona que el balcó del primer pis és obert, i que dins s’endevina algun mobiliari i un sostre de volta catalana. Les parets estan cobertes de paper pintat, molt a la moda dels darrers setantes. Al balcó hi ha un parell de galledes amb eines de paleta i una pila de caixes de rajoles. Les reformes de què la Sara li ha parlat.

—Què? Ja ha parlat amb los del seguro? —És la veu de la Maria Montserrat, que s’ha aturat al mig del carrer i parla cridant.

—Encara no he pogut.

—Doncs faci-ho aviat, que en traurà un bon feix. Ja sap això del rus mort?

—Ho he llegit al diari.

—Anaven torrats. Ves que no feien turisme, aguestos! Veniven a caçar. Tot això és ben orc, ja l’hi dic!

—No sap, Rat? —salta la Reina—. He pensat molt en allò que em va dir. —La Rat assenteix amb suficiència: ella ja l’hi havia dit—. Es veu que allò que vaig atropellar era un cabirol.

—Un cabirol? —allarga la o—. N’està segura?

—No ho sé.

—Potser era un jabalí!

—No, no. Un senglar segur que no era: tenia banyes.

—Banyes? —allarga la e.

—Retorçades i fosques.

—Però què dimonis va atropellar, vostè? Reosca! Ho preguntaré al meu amic, a vere què diu. —Una pausa d’un segon per canviar de qüestió—: I l’espatlla? Està millor?

—Vaig fent.

—Vol un gelocatil?

—Ja n’he pres, però gràcies —menteix la Reina, que no suporta la manera com aquesta dona es fica en la seva vida.

—Ja ha arribat lo seu marit? —continua la Maria Montserrat.

—Ve de camí.

—Per Artesa o per Ponts?

—Ni idea.

—Digui-li que no vagi per Àger, que en aguella carretera sempre hi ha accidents. Millor per Ponts.

Es miren, en silenci. La Maria Montserrat potser s’adona que no ha estat gaire oportuna. La Reina només vol que l’altra toqui el dos. Totes dues se n’adonen.

—Au, si vol re, ja sap on soc —diu la Montserrat, que per fi s’allunya cap a casa seva, entre un silenci que només trenquen les seves passes.

La Reina pensa com li costaria de viure en un lloc on tothom sabés què fa en tot moment, on tothom es cregués amb dret a fer-li preguntes i a emetre opinions.

Torna cap a l’hostal de la Filomena i de nou la rep una flaire deliciosa de menjar.

—Encara em manté l’oferta d’aquell segon cafè, Filomena?

—Oi tant! Ara mateix l’hi faig! —fa la dona, servicial.

—Què fan aquí quan s’avorreixen? —pregunta, deixantse caure en una de les butaques de la sala.

—Avorrir-nos? —riu la mestressa, divertida per l’ocurrència de la forana—. No s’ho prengui malament, però aquí no n’hem tingut mai, de temps d’avorrir-nos.