Ombres que s’allarguen

Mentre camina cap a casa, Josep Gené troba altres soldats que li pregunten on és la plaça de Catalunya, la Rambla o la Sagrada Família. A tots els indica el camí, content de poder fer de guia en la seva pròpia ciutat. El fusell li pesa i li fa nosa —en realitat, sempre n’hi ha fet—, però ara sent que li atorga una superioritat que mai no ha tingut i que probablement no tornarà a tenir. Quan arriba a la universitat tomba fins a la plaça de Catalunya. Vol veure quin aspecte té, si és cert que no hi circula cap autòmnibus que faci via cap a Gràcia. Troba un indret que costa de reconèixer. Els seus han pres l’hotel Colón i l’edifici de la Telefónica, que la desbandada del govern ha deixat abandonats. Enmig de la plaça els soldats fan acampada. Ja en són dotzenes, i en seran molts més. Alguns senten que això de dormir sota les estrelles al bell mig de Barcelona és el millor d’haver vençut.

Al principi del passeig de Gràcia, que s’omple de gent i on ja es veuen soldats magrebins admirant les amplades dels carrers i el luxe dels edificis, se li acosta una dona que pregunta pel seu fill. Va allistar-se voluntari a l’exèrcit rebel, li diu, però no en sap res des de fa més d’un any. Li pregunta, i a la veu li tremola la por i la desesperança, si en sap res. Li ensenya una fotografia. Li diu el nom del noi, una vegada i una altra, a poc a poc, lletrejant, perquè l’entengui bé. Per casualitat ell l’ha vist, per l’amor de Déu? Li demana que s’hi fixi, que potser la guerra li ha canviat la fesomia.

Aquesta dona podria ser la seva mare, pensa Josep Gené, mentre es mira la fotografia amb tot l’interès. És un home magre, més gran que ell. Està segur que no l’ha vist, li diu, que no el coneix. Ha de pensar que són molts soldats, moltes companyies, explica, i li recomana que no perdi l’esperança, que pregunti a algú altre, que no defalleixi. La dona l’agafa pel braç, li estira la màniga de l’abric de llana, s’aferra amb una mà com una grapa. Li torna a demanar que se’l miri bé, sisplau, que no sap on és i no sap on buscar-lo, que ningú li fa cas. Josep Gené s’ha de desempallegar de la dona per la força, dit a dit, per continuar avançant.