24

Una mica abans d’arribar a la font, la Reina veu el Murgo assegut a les escales que pugen fins a l’església. Només veure-la, s’hi acosta.

—Vols conèixer lo meu poble? T’hi puc portar amb lo quatre per quatre —li etziba, com si hi hagués estat pensant tota la nit.

—Bon dia, Uli. Sí que ets matiner.

Ell reacciona amb una violència nova:

—Per què me dius així?

—Vaig sentir que ahir t’ho deia la teva germana.

—No m’agrada aguest nom!

—Doncs perdona. T’estimes més Murgo?

—Clar, sí. Murgo. Nom de bona gent. Això diuen al poble. A més, aguella tampoc no és la meva germana.

—Ah, no?

—Només mija germana. Això sí. És més dolenta! Sempre me vol controlar. I és una agarrada, no me dona re!

La Reina somriu. El Murgo acusa la germana com ho faria un nen petit. No se’l pren gaire seriosament. Li sembla molt més greu la ferida de la mà, que no pot evitar mirar-li. Amb llum de dia es veu més lletja i més profunda que ahir. Un parell de talls paral·lels que li recorren el palmell en diagonal, traçant un camí entre el dit polze i el dit petit. És oberta i està humida.

—Et fa molt mal? —li pregunta, assenyalant la mà amb els ulls.

—Sí i no —somriu ell, amagant la mà a la butxaca—. No és re, ja t’ho vai dir.

La Reina canvia de tema:

—No em pensava que hi hagués tanta boira de bon matí.

El front del Murgo s’allisa de nou.

—Boira a la vall, sol al cimall —diu—. Al meu poble no hi ha boira. Va, anem-hi.

—Ho sento, però tinc coses a fer.

—Jo també! Tinc un munt de feina, avui! Però algun rato mos sobrarà, no? Tu què has de fer?

—Vull anar al cementiri. Crec que no és gaire lluny, oi? Cap allà? —Assenyala la carretera que va a Tremp.

—Vine amb jo. T’hi porto amb la furgoneta, que la tinc fora.

La Reina pensa que l’oferta li convé.

—D’acord.

—Vaig a buscar-la!

Cinc minuts més tard el Murgo és allà, al peu de la font, enfilat en la furgoneta gran i blanca que va veure ahir a la nit mentre prenien la sopa. «Bugaderia La Polida», hi llegeix, de nou. Sembla bastant nova.

—Puia! —convida ell, feliç com si sortissin d’excursió.

La Reina ha d’apartar la carpeta dels retalls per seure al lloc del copilot. La deixa entre els seients, va per agafar el cinturó de seguretat. Sent la fiblada de dolor de l’espatlla esquerra, però dissimula. Per dins la furgoneta no fa olor de net, precisament. Fa pudor de bestiar. Una olor orgànica reconcentrada, desagradable, que no sap identificar.

—Treballes per a una bugaderia? —pregunta al seu nou amic.

—Ho dius per la furgoneta? —El Murgo deixa anar una riallada—. És de la Judit.

—La Judit?

—L’agarrada de la meva mija germana.

—Ah. Té una bugaderia?

—Sí i no. Té una furgoneta —aixeca un dit de la mà ferida—, però gairebé sempre la porto jo.

La Reina rumia com es fa per tenir i no tenir una bugaderia, ni què deu voler dir. El Murgo condueix amb una sola mà. De la que té malmesa només en recolza el tou dels dits. És un conductor hàbil, se’n surt prou bé.

—Sabies que ahir encara hi va haver un altre accident, a més del meu? Es veu que va ser molt greu.

—Sí, sí, un rus. Com beuen, redeu! Després se la foten.

—Tu també ho has llegit al diari?

El Murgo no contesta. Sembla concentrat a conduir.

—Sí, sí, al diari —fa.

—Els coneixies?

—No, no!

A la Reina li sembla que esquiva la mirada, però no en pot estar segura, asseguda al seu costat com està. Si això fos una entrevista de feina, hauria apuntat: «Possible mentida. Potser línia vermella. Insistir». Tots tenim les nostres línies vermelles. La seva obligació és detectar-les i insistirhi a la recerca de contradiccions. Les línies vermelles són les barreres que aixequem entre nosaltres i els altres. Allò que amaguem conté molta més informació de nosaltres mateixos que allò que diem. La seva feina consisteix, precisament, a anar més enllà d’aquestes barreres o, si més no, a saber exactament on són. Una feina que, per cert, li encanta.

La carretera travessa una plana de terres llaurades. Quan deixen enrere el poble i els murs d’una granja de porcs que es veu una mica de lluny entre els trossos, ja albiren els murs blancs gastats per la pluja del petit cementiri: un rectangle de parets baixes que protegeixen dues fileres de nínxols i un grapat de tombes distribuïdes ordenadament al voltant de tres xiprers tan junts que sembla que vulguin escalfar-se els uns als altres. Tot està immers en una boira com d’attrezzo de pel·lícula de por en la qual el sol mira d’obrir-se camí, però només aconsegueix semblar un focus blanc i gelat.

Aparquen davant d’una portalada guardada per una reixa de batent doble.

—Només serà un moment —diu la Reina, baixant del cotxe.

El Murgo també baixa. Se sorprèn de veure que la Reina no va cap a la porta del cementiri, sinó que voreja el mur i gira a la dreta, cap a l’era. Es queda quiet esperantla, estranyat.

L’era no està llaurada. A la Reina li costa caminar sobre la terra tova i desnivellada. Recorre caminant tot el perímetre exterior del cementiri. Es fixa bé en els paraments sense arrebossar, en les pedres que els conformen, en les que hi ha vessades pertot arreu. No hi entén gens, però no li sembla que aquesta terra s’hagi conreat fa poc. S’ajup una mica per agafar una pedra, sospesar-la, imaginar com devia ser. Perquè va ser aquí on la mare i la tieta van haver d’enterrar el seu pare, en aquesta era, al costat d’aquest mateix mur i sota pedres com aquestes, o potser sota aquestes mateixes. Busca la pilera, que ja sap que no trobarà. I també busca el sot vacant, que tampoc no hi és. Ja ha fet tota la volta i el que més la sorprèn és no experimentar cap emoció. La veu del Murgo li arriba com d’un altre món:

—S’avorreixen aquí los fantasmes, pobres, tan abandonats.

La Reina empeny el barri de ferro i entra dins el cementiri. Mira, distreta, els noms de les tombes i dels nínxols, per veure si en troba cap de conegut. És fàcil: el lloc és petit. Poques tombes. I encara n’hi ha de buides. Quan ja està acabant la visita, i a punt de marxar sense res, troba un marbre negre lluent amb unes lletres d’argent que diuen: «Soledat Bastús. 1897-1965. El teu fillol no t’oblida». Pensa que deu ser la dona de la qual parlaven la Filomena i la Maria Montserrat ahir al vespre. La tomba és neta, cuidada. Al davant hi té un ram de roses fresques, a mig marcir. Com a molt deuen tenir quatre o cinc dies.

—Aguesta donya Soledat era la mestra del poble.

—Sí, me n’han parlat.

—Una noia es cuida de netejar-li la làpida i portar-li flors cada setmana. Per això lo seu fantasma no surt. Los morts contents no es tornen fantasmes.

Li fan gràcies les teories del Murgo sobre els éssers d’ultratomba.

—Llavors per ser un fantasma has d’haver estat abans un mort emprenyat?

—Emprenyat o desgraciat, és lo mateix.

—I què fan els fantasmes emprenyats?

—Re de bo! Xanten tota la nit! Esgarrinyen los vius, los emprenyen, los xinen! Fan que tinguin accidents a la carretera, busquen borina… Re de bo, no fan! —I de cop, amb alegria infantil—: Què? Ja anem al meu poble?

—No, Murgo. He de tornar a Casa Filomena. M’hi està esperant un senyor.

El Murgo engega la furgoneta, que gairebé no fa cap soroll. Amb un entusiasme immarcescible afegeix:

—Quan vulguis, mirem los papers, eh.