Poc per migdia

Per travessar el Llobregat, Josep Gené ha hagut de passar un pont que els altres havien fet esclatar. Ell i els seus s’hi han penjat com micos, i ho han aconseguit, alguns més de pressa que d’altres. Ell és dels més lents. Mai no ha estat un noi atlètic i encara menys esportista. Arriba a l’altra banda baldat, però avui seria capaç de travessar-ne cent, de ponts, ni que fossin deu vegades més alts i més llargs que aquest.

Deixen enrere camps on hi ha masies que baden entre el paisatge, fàbriques en silenci, terres de conreu sense mans que se’n cuidin i les pistes buides d’un club de tenis que ja no sap on té els socis.

Tot d’un plegat els fan aturar-se i descansar. Potser hauran d’acampar aquí. Els homes es resignen. Fa fred, però el dia és clar. Alguns fumen, d’altres fan un mos, asseguts sobre les pedres del camí. Parlen animadament, com si vinguessin d’excursió, com si tot anés bé. En totes les converses s’imposa l’optimisme, el bon humor. Alguns fins i tot parlen de tornar a casa, de retrobar la família. Els qui no diuen res tenen motius per callar, però no els comparteixen amb ningú.

El Josep no té ganes de fumar, ni té gana ni set. Només té delit d’avançar. D’enfilar la Gran Via, que ja es veu en l’horitzó, amb la seva amplada d’avinguda moderna. No sap què hi fan aquí i si ho pregunta no l’hi diran. Li sembla que no podrà aguantar ni un minut més sense arrencar a córrer cap a casa. Però, malgrat tot, s’espera una bona estona més. Fins que l’hi manen. Fins que algú dona de nou l’ordre de continuar. Ha passat tanta estona que hi ha soldats que s’han adormit pels marges del camí. N’hi ha que juguen a cartes. Entretenir-se a qualsevol lloc i de qualsevol manera també és un art que s’aprèn a la guerra.