Punta de dia

La Mercè ha decidit que no vol estar-se tancada ni un minut més. Desbarra la porta arrossegant la calaixera que hi havia deixat al davant, es posa l’abric i el casquet de llana i surt al carrer. Fa un fred intens. El passeig de Sant Joan està desert. Persianes abaixades, portes tancades. Cap llum enlloc. Cap tramvia, cap autòmnibus. La Mercè se sent viva en una ciutat morta.

Enfila la Gran Via. Li sembla que allà hi trobarà moviment, però s’equivoca. La caravana incessant de carros carregats de matalassos, mobles, fardells, nens de pocs anys i fins i tot animals ja ha cessat. Ja és massa tard per fugir. Fins ahir mateix en aquest punt només s’hi veia la trista processó de gent ambulant. Ara només hi ha silenci.

Camina pels carrers deserts fins al passeig de Gràcia. La foscor del cel sembla que vol començar a trencar-se, i això li apaivaga la por. En un balcó cantoner hi veu un senyal de vida: una mà sense rostre que enretira una bandera republicana. És probable que en algun lloc ja en tingui preparada una de monàrquica, la bicolor que mai no hauria de tornar. No trigarà a penjar-la en el mateix balcó. Molta gent farà el mateix.

Quan arriba a la Rambla el cel ja no és fosc. Entre els arbres de Canaletes hi pengen pancartes que proclamen «Arriba España» i «Barcelona saluda a Franco». Els quioscs, els bars, les botigues, tot és tancat. Però darrere de cada pany i cada escletxa s’endevina un ull que vigila i una persona que té por. Una mica més avall veu que els de la CNT estan fent barricades i decideix girar cua.

De tornada a la plaça de Catalunya —el cel ja és blau turquesa— veu un grup de cinc homes que parlen amb entusiasme.

—La batalla de Barcelona és massa batalla per a vosaltres —diu un.

I l’altre replica:

—Què dius, home, et dic jo que no passaran. Des de València han arribat milers d’armes.

—Els de la FAI han ocupat la Generalitat i en preparen una de molt grossa.

—Aquest Negrín és un geni —opina un.

I un altre el contradiu:

—O un boig.

—Diuen que França vol obligar Franco a acceptar un ultimàtum.

Un parell remenen el cap i un diu:

—França no compta. Aquí l’important és Mussolini. I si Mussolini vol que Franco guanyi, Franco guanyarà.

—A mi tant me fot, qui guanyi. Si guanyen uns, malament. Si guanyen els altres, també.

En passar la Mercè, alguns la saluden inclinant el cap. Tot seguit la discussió conclou amb una sentència:

—No us enganyeu, nois. Estem perduts.